Ple està el camí de solitud, entre els barrancs d´albades tristes, allà on la nit canta als estels versos robats del teu somriure. Davant del mar et vas deixar penes de sal i trist esguardi, seguint els fars dels horitzons vas navegant, perdut, perseguint el teu rumb...Una nit més t´he navegat entre barrancs d´albades tristes, allà on el mar escriu al far cartes d´amor en versos lliures. A la vall blanca em vaig deixar fermes arrels i un trist record i sembrant la terra amb les cançons vaig caminar, perdut, perseguint el meu rumb, vaig caminar perdut... Però aquesta nit la soledat del vell camí ens ha retrobat i collint els fruits de les cançons hem cantat junts al vent que assola el nostre món, hem cantat junts al vent...
Per mi, la millor cançó del nou àlbum de Obrint Pas. Per què? Doncs pel seu ritme, la seva tristesa i, alhora, per aquelles il·lusions que es deixen entreveure.
ResponElimina