CAU EL SOL

CONSCIÈNCIA POLÍTICA

2011-11-17T09:50:00.002+01:00

(En contra dels nostres interessos) El temps va en contra dels nostres interessos. Ho sabem, per això ens aixequem al matí amb pressa intentant no perdre ni un segon en contemplar com surt el sol. Perquè nosaltres som sol, l’escalfor de l’infern d’aquest món tan modern que pressumeix de ser el millor entre els possibles. I com que tot gira al nostre voltant i som els animals més forts de la terra ens és igual si plou; només ens molesta que la gana dels altres corrompi aquesta nostra societat que ha costat tant d’alçar, de mantenir i de potencialitzar. La gana, la miserable i absurda voluntat de menjar, que llavors, inevitablement, quan es satisfà, dóna la possibilitat a l’ésser huma de voler tirar endavant i existir; existir i somniar. I els somnis dels altres, obviament, van en contra dels nostres interessos. Som la força, el poder, el futur, som tot el que els altres mai seran, però el temps, tan simple i convingut, va en contra dels nostres interessos, perquè quan trepitges tants caps, quan et canses de castigar els qui un dia van decidir no agenollar-se mai, quan decideixes ignorar la realitat on la vida es desfà mica en mica, quan et deixa d’impactar i d’impressionar tot el que remou allò que representa que portem dintre, arriba una nit molt llarga, una nit que em recorda que el dia està en mans del temps; del temps i, potser, també, dels qui no tenen res.

MURALS (Obrint Pas)

2011-10-25T12:46:00.002+02:00

Hi ha mirades que s'enyoren de la mar, ancorades en les dunes on les van abandonar. Un mur gris entre oliveres, als matins de llum taronja de promeses i soldats. Hi ha teulades que s'ofeguen de calor, un mosaic de roba estesa minarets entre llençols. Els crits del xiquets que juguen, mil somriures de pell bruna, el secret del teu amor. Hi ha poemes que s'escriuen amb records als carrers de pell daurada quan arriba la tardor. Taxis buits a la vesprada, la claror d'unes espelmes, núvols prims a l'horitzó. Hi ha silencis que no es poden explicar, nàufrags d'una antiga guerra que mai van deixar acabar. Un llaüt que plora notes, resos i forats de bales a les portes de Damasc. Hi ha un amor a la deriva, laberints de carrerons murals de pols. Hi ha coloms a les finestres, flames i torres de fum a l'horitzó. Hi ha petjades als paisatges, arbres i turons pelats, llunes de dol. Hi ha colors a les banderes, llàgrimes que omplen els ulls dels somiadors.

TOT TORNA A COMENÇAR (Mishima)

2010-11-12T17:13:00.005+01:00

Quan d'un cel blau del nord somriguin núvols blancs i bufi el vent i els teus pulmons s'inflin com veles i el sol t'escupi raigs al front. Quan els pit-rojos i les caderneres, els gaigs, les garces i els mussols refilin a l'uníson una melodia que tens al cor, potser comencis a sospitar. (I tothom sap que la sospita és la primera forma de la fe) Quan recuperis tots els fragments d'aquest naufragi que és la memòria d'aquests parracs ja no en direm corbates, d'aquesta espelma ja no en direm llum. Quan de la fosca nit salvatge l'udol dels llops convocant la lluna recorri en calfreds els petits cossos dels vostres fills, és que tot torna a començar. O potser tu mai has tingut un amic imaginari. O potser tu mai has demanat res al teu àngel de la guarda. O potser tu mai t'has sentit fill d'un pare desconegut.

FESTA PITJOR...O era Major?

2010-08-30T21:08:00.006+02:00

Avui ningú m’ha despertat. He dormit fins que he volgut i quan m’ha semblat m’he aixecat. La nit d’ahir va ser llarga; massa beure i massa tabac afebleixen el cos. A la nevera hi havia aigua freda; poca, però suficient per apaivagar aquesta barreja d’afonia i set. “On són les xarangues?” he preguntat als de casa, que badallaven mentre fullejaven el diari. “Aquest any no han passat”; han exclamat. Tot plegat s’aproximava al surrealisme més refinat dels últims temps. Les xarangues han estat una de les propostes més ridícules que han caracteritzat, al llarg de la història, la festa major del meu poble. Sí, ridícules, però tan inconscientment necessàries... Sense voler, les xarangues, a banda d’aixafar cruelment el meu son, aconseguien que m’aixequés amb la certesa que, encara que la ressaca ho intentés eclipsar tot, era festa major. Ara es veu que ja no es fa, ni tampoc es reparteix xocolata desfeta i coca a les 6h del matí, que és l’hora que la gent la degusta amb més devoció i menys traça. També ha desaparegut el que s’havia convertit en una exhibició, si més no anecdòtica, que es feia el diumenge a la tarda. Ni castellers, ni gossos entrenats que recorren circuits, ni burros disposats (o forçats) a passejar els més menuts, ni res de res. La festa major de Sant Hilari posseïa aquell encant inexplicable del qual gaudeixen les festes que trenquen amb la centralització de l’ambient, però ara la gent més gran ja no poden ballar un bals a la plaça Gravolosa el dissabte a la nit; ara ja no es fa. Tot es concentra al polisportiu. Centralització i competència! O... simplement mala organització i compenetració? LLOC: Polisportiu. COMPETÈNCIA: Ajuntament vers festes alternatives. ORGANITZACIÓ I COMPENETRACIÓ: Els dos grups de música més ben consolidats i reconeguts del dissabte toquen en el mateix moment en escenaris diferents. PROBLEMA: Ningú té la capacitat de dividir-se en dos. Crec que la festa major ja s’ha acabat; de fet no ho sé, perquè ja no brilla la màgia que desprenien els focs del diumenge al vespre. Sant Hilari s’ha apagat; la foscor no em deixa veure el tren que m’ha de baixar al polisportiu... I l’autobús segur que no passa perquè fa més de 30 minuts que m’espero. Me’n torno a Barcelona, a esperar que el soroll frenètic de les ambulàncies, així com les xarangues, trenquin el meu son.

Si POTS...

2010-06-01T12:32:00.003+02:00

Ploren els records que un dia van ser present. Ploren els homes que volen ser nens. Ploren els dies que es cansen de l'hivern. Ploren els defectes que abans eren virtuds. I entre plor i plor la vida passa i reparteix alegries, grans decepcions i somnis perduts. La vida passa sense demanar permisos, ni papers, ni lleis; no fa trampes. Atrapa-la si no vols que se t'escapi; atrapa-la, abraça-la i fes-la teva. I, si pots, no deixis que res ni ningú te la prengui; només si pots...

LA MEVA IDENTITAT

2010-05-06T15:22:00.003+02:00

Cansada! No cansalada! Cansada! Cansada de descriure el vol dels ocells que no poden volar, de parlar d'històries que posen la pell de gallina, de defensar la meva identitat... Els atacs constants de la massa perduren en el meu pensament i és per això que estic cansada; cansada que em diguin que el meu país no existeix, que la meva llengua s'ha mort i que la meva identitat té un preu (10€ per ser més exactes!) que he de pagar si vull seguir existint, si és que encara no m'he mort...! Cansalada! Això és el que els ofereixo perquè em deixin tranquil·la. Que s'empatxin com bèsties mentre intento no perdre el sentit comú entre tanta grassa. Cansada no; CANSALADA!

MAI NO SERÀ PERDUT (Miquel Arimany)

2010-05-05T16:58:00.003+02:00

Mai no serà perdut el temps que passis

mirant el mar o mirant un bri d'herba,

terres endins del somni la mirada

o potser recobrant una memòria

que ens precedia en ésser.

Com a dins d'un mirall que de tu dóna

la imatge solament sense tenir-te,

et sabràs món, món et sabràs i onada.

Sens transformar-te en ells, buidat de tu,

et notaràs presència en immergents espais

que ulls humans no contemplen.

NO ÉS MOMENT DE SOMNIAR SI ELS SOMNIS NO ES TROBEN MÉS ENLLÀ DE L'HORITZÓ

2010-03-03T15:54:00.002+01:00

No és moment de somniar si els somnis no es troben més enllà de l'horitzó. Ja tenim properes les lleis que fan els poderosos; properes als nostres sentits i a la nostra forma d'actuar. Ja tenim properes les explotacions laborals i les corrupcions dels polítics; properes a les nostres butxaques buides i a la nostra paralització. Ja tenim propers l'odi i la venjança; propers com el dia que comença gris i amb pluja. Ja tenim properes les preferències dels uns vers els altres; properes com les facilitats amb les quals els rics s'acostumen a viure de la misèria dels més pobres. No és moment de somniar si els somnis no es troben més enllà de l'horitzó i més lluny d'aquesta realitat. És el moment d'escapar... Segur que prefereixes seguir dormint?

I ARA EM TROBO AQUÍ

2009-06-19T17:13:00.001+02:00

Arriba el final d’un dels molts camins que de ben segur trepitjaré en aquesta vida. No ha estat fàcil arribar fins aquí, són moltes les hores que he invertit apartant pedres, males herbes i serps que m’anaven barrant el pas. He caminat durant llargues hores sota un sol infernal que m’ha anat cremant l’esquena, motiu pel qual l’equipatge ha estat més estona a les meves mans que sobre el meu cos blanc i ple d’accessos. La son m’ha fet tancar els ulls més cops dels que hauria desitjat, per això no he pogut endevinar quines bestioles m’envoltaven en tot moment. He collit moltes flors moltes vegades de molts colors a molts llocs i, per algun estrany motiu, he acabar dient MOLTS, inevitablement, cada cop que m’han preguntat quants pètals he arrancat i llençat contra el vent per demanar un desig. Fins ara la sorra se’m filtrava per dins les sabates i havia de parar constantment a expulsar-me-les boca avall per evitar el dolor just a les plantes dels peus, els quals m’han sostingut sempre, fins i tot quan he perdut l’equilibri i he pensat que cauria cansada i que no em tornaria a alçar. He après, també, a obviar el cant eixordador d’alguns ocells que em volien fer tornar boja; un cant espantós que molts cops em feia recular i m’espantava sense que en fos plenament conscient. I ara em trobo aquí, recordant aquest camí ple de pujades i baixades que em feia perdre el nord, rodant al meu voltant amb l’afany de desconcertar-me, sempre que em girava per fer adéu a tot el que, immòbil, s’anava quedant enrere. I ara em trobo aquí...

SIMPLEMENT...

2009-05-12T08:31:00.002+02:00

M'havia oblidat de dir-te que les paraules s'han mort; que sense voler he deixat que l'aire s'endugui qui sap què que ens ha lligat fins ara. M'havia oblidat de dir-te que el pou de la memòria és fosc i fred com un hivern i que ja no hi cap ningú més, està massa ple. M'havia oblidat de regalar-te algun bon moment d'aquells que s'inventen, per casualitat, per fer passar el temps. M'havia oblidat d'ensenyar-te, encara que potser no sigui del teu interès, com enfrontar-se al dia a dia sense rebentar la bombolla que empentem cap amunt, suaument, amb la punta dels dits, de forma repetitiva. M'havia oblidat d'explicar-te que un petit pas pot arribar a allunyar-te del que ha estat un llarg trajecte. M'havia oblidat de recordar-te que l'amistat es trenca si no es cus cada cop que apareix un forat en el seu teixit. M'havia oblidat de comentar-te que qui no lluita cada dia pels seus somnis com si fos l'últim moment de llum en la seva vida, de mi s'allunya i s'allunya. M'havia oblidat de dir-te això, simplement...

Miquel Abràs: entre mil vidres trencats...

2009-02-08T11:31:00.002+01:00

Junts el dia es fa més curt, la nit és un món nou en què volem nus. Junts res ens pot fer mal, la vida és un regal que no ens deixen canviar. Junts la ciutat se´ns fa petita, ningú entén els nostres jocs, el nostre amor, el nostre bon humor."M´arrastraria" per terra entre mil vidres trencats només per dir-te: t´estimo. Junts hauriem de morir, deixar de respirar quasi al mateix temps. Junts la por ens queda molt lluny, l´enveja és un intrús que ens vol separar. Junts la ciutat se´ns fa petita, ningú entén els nostres jocs, el nostre amor, el nostre bon humor."M´arrastraria" per terra entre mil vidres trencats només per dir-te: t´estimo.

CADA CASTELL I TOTES LES OMBRES?

2008-11-12T10:06:00.002+01:00

No ets tan gran com imagines, ni tan poderós, ni tan anarquista. No ets tan gran perquè els teus llibres tampoc ho són, perquè a banda de crear destrosses qualsevol estructura gramàtica i et serveixes d’un vocabulari elaborat que, mica en mica, es torna vulgar i excessivament senzill. No ets tan gran perquè no jugues amb les paraules, ni amb els seus significats, ni amb l’agulla famosa que serveix per cosir les idees a la tela invisible de la trama. No ets tan poderós perquè no gaudeixes de cap poder sinó d’aquell que la gent que no és com jo decideix atorgar-te, de tan en tan, en forma de premi. No ets tan poderós perquè no lluites a favor ni en contra de res, perquè no et mulles en cap tema i perquè el que expliques ho fas d’una manera tan superficial, aïllada, primitiva i avorrida que em venen ganes de vomitar. Si acceptes escriure en un diari ideològicament marcat, si acceptes escriure per un ajuntament ideològicament marcat, si acceptes escriure per una generalitat ideològicament marcada, suposo que la teva condició política també es va marcant al pas del temps, no? I no diguis que això ho fas per diners, perquè queda lleig i a més diu massa coses de tu. Si una cosa no tolero és que et creguis superior a les altres persones, que critiquis a aquells qui no poden dormir ni recolzar el cap sobre un sac de bitllets perquè treballen i viuen en un món tan absorbit pel consumisme com el teu, encara que creguis que ets una illa que se sosté sola enmig l’oceà, perquè aquesta gent són els qui malgasten els seus diners en els teus llibres... Sí, això va per tu, senyor Porcel, perquè ets tan gran, poderós i anarquista que no es pot suportar...!!!

i...

2008-10-08T11:35:00.004+02:00

Vull agafar-te de la mà i tancar els ulls i deixar que em portis on em perdo sens voler i que em facis fer voltes i més voltes fins que arribi la nit i que amb la nit mica en mica em facis sentir especial i que tingui la certesa que tot és fosc com el negre dels teus ulls i que pugui bellugar els teus cabells amb les dues mans fins que perdi el control del meu cos i que les paraules més absurdes ens facin viure i que les pessigolles que ens anem fent amb el frec de la pell ens facin somriure i que tot sembli fet expressament amb aquesta pressa que ara mateix tenim en moure’ns i pensar i sentir i...

UN FRAGMENT DEL PRÒLEG DE MIRALL TRENCAT DE MERCÈ RODOREDA

2008-10-03T21:11:00.003+02:00

Què és un mirall? L'aigua és un mirall. Narcís ho sabia. Ho sap la lluna i ho sap el salze. Tot el mar és un mirall. Ho sap el cel. Els ulls són el mirall de l'ànima. I del món. Hi ha el mirall de la veritat dels egipcis que reflectia totes les passions; tant les altes com les baixes. Hi ha miralls màgics. Miralls diabòlics. Mirall que deformen. Hi ha mirallets per caçar aloses. Hi ha el mirall de cada dia que ens fa estrangers a nosaltres mateixos. Darrera del mirall hi ha el somni; tots voldríem atènyer el somni, que és la nostra més profunda realitat, sense trencar el mirall.

PRIMER MÓN... (AGRAVIATS)

2008-09-15T17:05:00.003+02:00

Al principi de tot, quan en un estrany sorteig amb la vida vam ser premiats, vam néixer sense falta de res i alhora sense res que ens sobrara. Sortírem al carrer i entre casa i casa una mà assomava des d'un rostre quiet, amb uns ulls ferits i suplicants que ens llançaven mirades demanant-nos la vida. I vam veure com la persiana que enfoscava els nostres ulls s'obrí de sobte, i ens va fer veure el que és la vida, la seva vida, dia a dia, nit rere nit.

I així, ciutat a ciutat, carrer rere carrer, entre monuments i obres d'art que mires amb passivitat, apartant-nos del riu de la misèria, sentint fluir la seva viscositat al ser conscients d'allò que ningú vol mirar, creure que existeix. Però si tots ens submergírem en aquest món de dolor, si el férem nostre intentaríem canviar la realitat .

I vam veure com la persiana que enfoscava els nostres ulls s'obrí de sobte i ens va fer veure el que és la vida, la seva vida, dia a dia, nit rere nit.

AQUEST ESTIU: SOL I NÚVOL

2008-07-18T09:45:00.001+02:00

Sobre els nostres caps els núvols parlen. Intenten entendre els humans, els critiquen i els assenyalen amb el dit mentre el sol els intenta empènyer cap a una altra banda amb la cruel intenció de ser l’únic amo del cel. Els núvols se’n van rondinant, farts de les empentes d’aquest sol pervers que mica en mica aconsegueix ensortir-se’n amb la seva. Més tard, els núvols tornen acompanyats de llamps i trons i, tot fent malabarismes, aconsegueixen espantar el sol. Ells mai s’han deixat enlluernar per aquest gran dictador; és més, han fet el possible per suportar heroicament l’ocupació. Sempre hi haurà persones que escoltaran els núvols i altres que es deixaran seduir pel sol; persones que s’agafaran a la realitat aferrissadament i altres que intentaran tocar estrelles sense massa èxit... Mentrestant, el vent bufarà, la pluja ens mullarà i mica en mica la naturalesa ens farà cada cop més seus...

ORGULL DE CLASSE (INADAPTATS)

2008-07-15T17:02:00.002+02:00

Sóc fill d'un barri obrer, on es lluita per viure, per pagar unes lletres a uns bancs que et roben el futur i sols per tenir un sostre! I em penso que anem malament si els nostres nens dels carrers adopten actitud de vençuts!Una mà m'acaricia amb les durícies que es fa a l'obra i un cop de porra enmig del nas em torna al lloc quan estic fora; em torna al lloc, al meu maleït lloc!A aquests nens els hi canvien l'amor per l'odi d'un pare frustrat que colpeja amb crits que nega el diàleg. I un jove incomprès mira cap al demà i no veu res, sols l'herència letal dels seus vells que l'eduquen amb cops estúpids i racistes!Una mà m'acaricia amb les durícies que es fa a l'obra i un cop de porra enmig del nas em torna al lloc quan estic fora; em torna al lloc, al meu maleït lloc!I el veí, saps? Treballa d'encarregat en el supermercat del barri i em mira arrogant per sobre l'espatlla. Ell vol ser com els rics que viuen en els barris tan bonics i que eduquen contents els seus fills per ser els nostres patrons; i jo els odio a tots. I em tatuo al pit amb l'odi entre classes que tinc una falç i un martell al meu braç i el meu cap per lluitar. Orgull de la classe obrera! Oi!

Petita i amagada llum...

2008-07-15T12:27:00.001+02:00

Petita i amagada llum que creixes en els sospirs dels qui enyoren la felicitat perduda. Tu que ara ja m’has abandonat, que has marxat, de sorpresa, d’aquest meu món que tant de tot t’ha donat; tu que no saps quina és la millor de les vides ni quina la pitjor, has marxat sense fer soroll amb la maleta oberta, perdent, mica en mica i a cada pas, la roba que s’amaga a dins. Has marxat i has deixat les gàbies obertes i s’han escapat tots els animals. Has marxat, corrent, de tota vida amb ganes de ser viscuda; diuen que vas vagant en busca de la tristesa amb la qual la gent s’acostuma a viure. És per això que has marxat del meu costat, oi? Sóc massa forta i els teus copets ja no em fan mal; sóc tan forta que ja no et trobo gens a faltar per la nit quan, just abans de dormir-me, penso en tot el que m’ha fet feliç.

TANT SE ME'N DÓNA!!!

2008-06-27T12:43:00.003+02:00

Tant se me’n dóna si sou grocs o vermells, si sou pocs o sou molts, si sou d’ara o sou vells. Tant se me’n dóna si sou alts o petitets, si sou pobres o rics camells, si veniu de dalt o si sou de baix tolts. Tant se me’n dóna si penseu o sou pell, si sabeu o ignoreu, si camineu amb equilibri o si simplement camineu. Sou els mateixos que sempre m’han assenyalat pel camí, els que sempre han omplert d’escopinyades els meus somnis, els que han estat a favor dels grans robatoris de la història d’un país que no pertany, ni de bon tros, al vostre; robatoris que es fonamenten a mida que es va limitant la llibertat d’expressió. Sou escòria, rates-pinyades que no heu après a volar i deambuleu buscant quelcom amb què reafirmar la vostra condició, la vostra basant més animal. Ara penseu menjar-vos el món, tenyir-ho tot de vermell com el color amb el qual us fan jugar a futbol; mentrestant em poso la mà a la boca per tal de no vomitar, i és que el fàstic que em féu és equiparable al fàstic que em fa tot el que enganyosament aparenta una unitat inexistent; una unitat que no ha existit mai i que mai, amics meus, existirà.

A BAIX...

2008-06-13T10:44:00.000+02:00

Sóc a baix i en sóc conscient. Han construït una paret a sobre el meu cap perquè no pugui enfilar-me i tornar amb els altres éssers vius; hauré de romandre en aquest lloc per sempre més. Estic sola i tancada i l’olor a resclosit em comença a molestar. No, no és l’infern, però s’hi assembla i ja em començo a cansar de cridar amb la finalitat que algú em senti perquè per molt que ho provo els sons que surten de la meva boca perden intensitat abans d’arribar a les orelles dels altres i moren, com les papallones, quan intenten agafar el vol. Encara no ha baixat ningú a veure’m i les hores se’m fan llargues i la quietud em molesta. Si no estigués en aquest sot escalaria aquelles muntanyes tan altes que han estat foradades per les pedreres i les defensaria a mort, o arrencaria les línies d’electricitat d’alt voltatge que fan que la vegetació agonitzi, o robaria el sac on els polítics i els grans empresaris amaguen els calers, la merda i l’avarícia.. Si descobrís, d’entre la foscor que m’envolta, una escala, per petita que fos, la pujaria a saltirons fins arribar a l’alçada d’aquells qui diuen ser els amos del món i, llavors, els escopiria i jugaria a futbol amb els seus caps i els hi obriria el cor amb un ganivet afilat per demostrar que a dins no hi tenen res. Després baixaria uns quants esglaons i robaria les propietats i les terres dels més rics i les repartiria a tothom. Si pogués trobar la manera d’escapar correria fins que les cames em fessin mal i aniria apartant les trampes amb les quals ensopeguen les persones i cauen rendides. Seria capaç d’això i més si no estigués aquí baix morta de gana i empresonada pels qui gaudeixen de poder.

EL PAÍS DELS ASES!

2008-06-06T09:20:00.002+02:00

Amb els colzes a la taula començo a mirar fulls, com aquell qui remena la fruita al mercat després de protestar pel preu. Pacto amb mi mateixa el que he d’estudiar i, amb molt de valor, llegeixo aquell fragment indesxifrable amb escepticisme, com si es tractés d’un codi estrany enviat pels extraterrestres! Tot m’avorreix tant que me’n vaig i, quan menys m’ho espero, torno; a vegades oblido que estic lligada a aquests lliçons com el gosset ho està a la farola mentre espera que el seu amo surti de la botiga. Sóc esclava d’un sistema que no funciona, que no arriba a les persones, que sembla que no hi sigui però que hi és, perquè tot es mou al seu voltant. Diuen que ara el volen canviar, però em temo que serà pitjor, perquè aquest canvi significa seguir amb el sistema de recital de lliçons que tenim ara acompanyat de la privatització d’estudis superiors (carreres, màsters, postgraus, cicles...). Quina mandra que em fa estudiar després d’entendre que el sistema universitari és una basant més d’aquesta democràcia tan trempada que regna en aquest país: el país dels ases!

ARRIBA L'ESTIU...

2008-05-29T18:18:00.003+02:00

Ja ve l’estiu. Diuen que ja ve, que s’amaga rere els arbres que de lluny semblen més verds. I tornarà a fer calor, d’aquella que pesa i fa bufar a tothom, en aquesta ciutat diuen que la calor és com l’infern. Totes les tardes lliures per passejar, escriure i deixar-me perdre per la bogeria d’oblidar el temps. Totes les tardes lliures, totes les nits pau i tot l’armari buit i desert. Totes les tardes lliures, tots els dinars enmig de dunes, sol i aigua salada. Totes les tardes agafar un nou camí i deixar respirar el seny. Totes les tardes lliures, algunes, però, tancada en un món gris; jo pensaré en la vida com si es tractés d’un estiu etern...

"SOTA LA SOCA DELS OUS" - ELS PETS

2008-05-17T19:01:00.003+02:00

Aquí els tenim acusant-nos amb el dit, des de les seves butaques. Progres amnèsics i “hippies” reciclats obsequiant-nos amb lliçons de franc. Quin gran exemple ens doneu quan ara representeu tot el que abans rebutjàveu. Que n’és de fàcil posar-se a criticar des de casa amb el whisky a la mà. Com podeu tenir les penques d’intentar donar-nos lliçons de moral, si no som més que un reflex d’aquest món que aneu deixant tant podrit que ens fa cridar que n’estem fins a la soca dels ous. Per quins set sous exigiu ser respectats si per part vostra som acusats de drogoaddictes, materialistes, dropos i a més de pèssims estudiants. Però per ser dropo fa falta una feina per poder exercitar. I com podem creure en els estudis que no són els que hem triat i que tan sols serviran per fotre’ns sota la soca dels ous.

MALEÏDA ESCALA...

2008-05-08T09:35:00.001+02:00

Jo tallo els fils mentre tu cuses les coses a la teva manera. Aquest món és injust, mentre visquis bé la gent com jo es sentirà abatuda i, els més pobres, deixaran de lluitar pels seus drets. A la gent no se la mira per sota l’espatlla ni se la tracta d’assassina i criminal només per la seva condició social. No tothom té la sort que has tingut tu en la vida, alguns hem de treballar fort i aconseguir ser mestres d’un ofici que no ens agrada perquè tu puguis seguir vivint com un rei. Aquesta és la realitat que vull desmuntar algun dia utilitzant l’eina més poderosa que hom pugui posseir: el cervell.

DONA'M LA MÀ

2008-05-07T12:13:00.001+02:00

Jo en conec molta de gent que és com tu; gent que viu històries imaginàries i se les creu i les explica amb convenciment. Estires la realitat i l’arronses i la tornes a estirar i la plegues i la intentes adaptar a allò que vols que sigui. Això és art...Jo no ho he sabut fer mai, totes les vegades que he provat de fer-ho sempre hi he deixat alguna arruga i llavors n’he patit les conseqüències. Però no és bo jugar amb la realitat tan sovint, perquè llavors la gent perd la credibilitat en tu i no sap en quina de les moltes realitats et trobes. El que em consola, però, és saber que mai no has fet mal a ningú, que les teves mentides només han estat petites distorsions, res més. Ets un amic, algú amb qui podré comptar el dia que vulgui; uns braços oberts que sempre m’esperaran per abraçar-me quan m’arrenqui a córrer perquè la vida em maltracta. Mai, a la primera de canvi, intentaràs imposar-me la teva voluntat, mai t’enfadaràs per coses absurdes ni tiraràs la tovallola amb la qual la nostra amistat s’ha anat sostenint a mida d’aixecar-la i tornar-la a abaixar. Tu sí que ets per sempre i no aquelles persones que entren per la porta gran i surten per la petita escampant merda i jutjant-me per coses injustes i injustificables. Sempre caminaré amb el braç estirat per si necessites agafar-te de la meva mà, procuraré no fallar-te mai i guardar-me sempre un somriure per regalar-te. Ets per mi un germà; això i més...

PLANTES DE SANT HILARI...

2008-02-18T12:54:00.002+01:00

No esteu a l’ombra, us toca el sol. Quan us reguen sembla que somrigueu però no ho feu. Sou plantes, sé que no ho heu triat i que possiblement preferiríeu ser un animal amb potes i corre; corre fins arribar lluny. Molts cops passo pel vostre costat, a vegades fins i tot us miro, però fa dies que no feu bona olor, per això m’aparto de vosaltres i deixo que creixeu sense la meva ajuda. Ja no us regaré, no ho faré perquè hi ha massa plantes com vosaltres i sempre que les he intentat tocar m’he punxat com si acariciés una romeguera! Els vostres colors, aquells dels quals constantment presumiu, costen d’identificar amb tanta pols pel mig! Quan us canvien de test sempre sona de fons una música bona; tan bona que no podeu evitar que us recorri pel cos la sensació que us moveu i eleveu per sobre de les altres plantes. Sentint-t’ho molt, us informo que no és així, que ni tot és tan espectacular ni volar resulta ser tan fàcil! Esteu encantades amb la vostra terra, no la canviaríeu per cap altra, però només la compartiu amb qui ha passat d’animal a planta.

2008-02-07T14:38:00.001+01:00

Acabo de travessar un solar i, sense voler, he xutat un roc. No ho volia fer, ha estat una acció plenament involuntària. M’ha sabut greu. Recordo que quan era petita m’encantava caminar mentre xutava rocs; procurant sempre que ningú me’ls prengués. La qüestió és que, just després d’haver empentat, sense voler, la pedra amb el peu, m’he aturat i he mirat al voltant. Ningú s’ha adonat de res, la gent ha seguit fent la seva. És horrorós, què pensarien de mi els grecs si m’haguessin vist en aquell moment? Ells descobrien les tombes dels herois sota les pedres! Qui sap si hi ha algun heroi digne de ser venerat sota les pedres més comunes de qualsevol solar? Miraré, doncs, en tot cas, de caminar sense xutar cap més roc, ja que he sentit a dir que hi ha un munt de gent que s’ha autoproclamat heroi pel simple fet d’empentar petites pedres amb els peus...!

A VEGADES...

2008-01-21T16:48:00.000+01:00

A vegades la por de no poder-te superar, el fet de sentir que l’ambició t’abandona sense explicacions, fa que veritablement els teus somnis caiguin un i altre cop i que, per qüestions inexplicables, els acabis collint de terra bruts i fets pols pensant que possiblement és l’últim cop que s’allunyaran de tu. A vegades, quan la imaginació no és capaç de crear les històries que necessites explicar, quan el pensament llença la tovallola i s’adorm a qualsevol lloc, quan escriure ja no sembla tan excitant, quan els punts, les comes i allò que dicten els grans gramàtics et priven de llibertat, sents que és més fàcil mirar i intentar escriure amb la mirada aquelles lletres que les mans no han aconseguit dibuixar. A vegades tens la sensació de no haver fet res d’important, res que hagi cosit un petit fil entre tu i els qui t’envolten, res que t’hagi fet plorar d’emoció... I corres deixant enrere tot el que no has aconseguit perquè et sents constantment frustrat, apagat, tan apagat com se sent el sol a la nit. Aquesta és la vida que has decidit des del primer moment, la vida que t’ha tocat per escriure i somniar massa sovint en allò que et feia feliç, en allò que creies de veritat, en tot el que volies ser, en el que encara no s’ha escrit i en el que sense tu es quedarà per escriure. A vegades... A vegades et sents així...

MAT VOL DIR MATAR?

2007-12-18T16:19:00.000+01:00

Mat? Què significa MAT? Per molt absurda que sembli aquesta pregunta encara hi ha qui desconeix el significat del gran contingut que s’amaga en aquesta paraula tan curta i simple i tant aterradora a la vegada. Els representants del sector empresarial gironí preserven la seva voluntat de veure aquestes grans torres de molta alta tensió (400kV) a les seves pròpies terres. Joan Vila, el representat de Pimec (Petita i Mitjana Empresa de Catalunya), va dir el següent al Diari de Girona: “És lloable que els Ajuntaments tinguin criteri energètic.[...] als seminaris sobre energia que es fan a Barcelona i a Girona només hi he vist un alcalde, Xavier Soy”. Possiblement no cal assistir a conferències que es basen simplement en multiplicar el capital de grans empreses a través de l’energia per entendre que el tema en qüestió sobrepassa els límits d’allò que no ha de ser permès per cap de les raons. Vila encara no sap quin és el preu que s’ha de pagar quan la voluntat individual, aquella que divaga potencialitzant tots els recursos sense tenir cap mena d’escrúpols per quatre calers bruts i fastigosos, s’oposa a la col·lectiva. Els representants del sector empresarial gironí encara no han entès que la natura recompensarà gentilment els seus bons actes, aquesta voluntat antinatural i antihumana, amb vegetació morta i noves malalties cancerígenes. Mentrestant, el poble es mobilitza davant d’aquesta barbàrie: 350 persones duen a terme una caminada contra la MAT a Vilanna, un centenar de ciclistes participen a una pedalada popular contra la MAT a Canet d’Adri, vàries accions de protesta a Vic, Tavèrnoles... Fins i tot hi ha alcaldes que s’oposen al projecte, malgrat formin part dels partits polítics que representen en gran mesura Catalunya, i que no cedeixen cap local municipal a REE ( Red Eléctrica Española ), negant-se, així doncs, a entrar en la burocràcia necessària per donar alè a la MAT. I la gent que no es mobilitza, aquella que camina pel poble tranquil·la pensant que si hagués estat escollida a les passades eleccions no s’hauria oposat al projecte sempre i quan la recompensa econòmica hagués estat bona, llegeix de reüll als diaris les afirmacions de Mario Monti, el coordinador europeu de la interconnexió elèctrica amb França, en les quals es mostra alarmat davant el bloqueig del projecte.

MENGEU!

2007-11-21T12:18:00.000+01:00

Que us aprofiti tot el que teniu! Mengeu i torneu a fer-ho, no deixeu mai d’evidenciar que podeu menjar fins a rebentar. Sou la causa dels meus plors, el motiu pel qual la gent com jo es desespera, però vosaltres mengeu, mengeu tan com vulgueu. Quan vosaltres us aixequeu, els altres estem obligat a alçar-nos, obligats a combatre amb ràbia les vostres lleis. Mentre vosaltres mengeu, nosaltres pensem com treure-us la gana. Controleu els països i exploteu a la gent, dels somnis dels altres en feu un no res, convertiu aquest món en sabates a mida dels vostres peus i a les persones en ànimes en pena. Ja estem acostumats a morir d’un cop al cap, relliscant amb la merda que aneu repartint arreu cada cop que obriu la vostra boqueta de mel. Esteu invertint el nostre futur a canvi de prestigi, poder i diners, però ens és igual, us donem permís perquè mengeu fins a rebentar!

Jajaja!

2007-11-15T12:42:00.000+01:00

Quin riure!!! Jajajajaja! Quin riure i que curiós que és tot plegat! Recordo que no fa pas gaire algú em va dir allò que tanta ràbia em fa que em diguin: que sóc massa idealista i que tinc el cap ple de pardalets! Però ves tu per on, potser per fi es confirma el fet que n’és molta la gent que comparteix aquest deliri del qual en sóc “víctima”... A França s’està demostrant, un dia més, que la revolta és possible, que la unió de sindicats poden fer baixar els fums dels grans dictadors, així com els d’en Nicolas Sarkozy. França paralitzada pel desaprovament d’unes lleis fetes a mida del poder; unes lleis que afavoreixen novament als més rics i que discriminen la classe obrera. El poble francès s’ha revelat i ja ningú el podrà parar. És ara, doncs, el moment de prendre exemple dels veïns europeus més propers. Potser sí que, finalment, i tal com diu el pianista Michel Camilo, “Barcelona ha destronat París com a capital de jazz al sud d’Europa”, però la melodia que converteix el Jazz de París en únic crec que des d’aquí encara no es pot percebre...

Un altre robatori que fa créixer encara més la inseguretat ciutadana!!!

2007-11-14T10:28:00.000+01:00

3.000€!!! Què faríeu si ara us toquessin 3.000€? Jo ho tinc molt clar; pagar els meus estudis universitaris d’aquest any i del que ve. Però, i si en comptes de 3.000 us en toquessin 6.000? Llavors, es podrien solucionar moltes més coses, no? Però, què passaria si de sobte un tribunal us els roba? 6.000€, sí senyors, aquest és el preu amb el qual es sanciona la llibertat d’expressió! Ahir, els dibuixants del Jueves van haver de pagar aquesta quantitat de diners per haver dibuixat quelcom que sobrepassava els límits establerts per aquest govern espanyol tolerant, progressista, democràtic i d’esquerres!

QUAN ERES LA MILLOR...

2007-11-13T17:00:00.000+01:00

Sempre hi haurà històries per explicar; de tot es pot treure una història. Avui us explicaré la història d’una dona simpàtica, intel·ligent, educada, que sempre es passejava repartint somriures a tort i a dret i que era capaç d’aclaparar l’atenció de les persones més despistades. Era tan bona dona i tan perfecta que semblava que fos de mentida. Li encantava la literatura medieval, de fet havia dedicat molts anys de la seva vida a investigar sobre aquest fet; també donava classes a la universitat. Però un dia qualsevol el sol la va despertar i, amb molta pressa, va marxar de casa fastiguejada perquè s’havia adormit. Aquell dia no parlava amb la dolçor amb la qual tenia a tothom acostumat, només cridava i s’enfadava per tot. La gent ja no sabia què dir-li. Sempre més va ser fidel a aquesta nova conducta. Llavors va començar a llençar per la borda els seus principis i els seus ideals treballant directament pel penós ministeri d’educació espanyol, deixant-se menjar el cap pels qui, amb autoritat, li anaven marcant les pautes que havia de seguir. Malgrat tot, no va deixar mai de donar classes a la universitat, però el buit de les seves paraules, que reflexaven el buit del seu interior, entristia a l’alumnat que l’havia seguit i admirat en els seus millors temps. La seva bogeria quedà palesa el dia que negà la intervenció dels alumnes a la classe i començà a tractar les intuïcions aventureres dels més joves com a símptomes patològics. Després va desaparèixer per un temps... Aviat tornarà. Qui sap si el sol l’haurà despertat novament?

ALS MEUS AMICS DE LA FACULTAT DE LLETRES...

2007-11-08T20:01:00.000+01:00

Vosaltres que m'observeu quan entro i conteu les meves passes. Vosaltres que sovint la sort us pica l'ullet i teniu èxit amb el que us proposeu. Vosaltres que molts cops empenteu sense escrúpols a qui està davant vostre i que teniu el territori controlat. Vosaltres que estudieu, treballeu i fingiu sentiments; vosaltres que us arronseu quan la vida us dóna l'esquena i que patiu en moltes ocasions. Vosaltres que tremoleu quan us colpeja el fred del desamor i que voleu que us toqui el millor. A vosatres que us tanqueu en un món aïllat del món que totes les persones tenen en comú, us dono les gràcies per haver-m'hi deixat entrar. Sé que m'observeu quan entro en noves fases i que conteu les passes arriscades que faig en la meva vida. Sé que sovint la sort us pica l'ullet i que feu mèrits perquè també me'l piqui a mi. Sé que empenteu sense escrúpols a les persones que no s'arrisquen a viure noves aventures per tal que ho facin i que sempre sou on us necessito. Sé que esteu constantment ocupats i preocupats i que, malgrat tot, sempre teniu un moment per invertir-lo en els altres. Sé que somnieu en sileci horitzons plens de glòria, d'amor i de felicitat. Sé que estic al vostre món i aquesta és una realitat que m'omple cada instant, cada segon, hora, dia, mes i any que passa. Sou gent meravellosa i dono les gràcies a la casualitat per haver-vos conegut. Simplement, tots plegats som com lletres que formen paraules que amb el temps s'han anat normalitzant; paraules necessàries per a l'expressió humana...

PERQUÈ VULL! - OVIDI MONTLLOR

2007-11-08T15:43:00.000+01:00

Plovia aquell dia. Perquè vull! Perquè tinc ganes que plogués! Sortia ella de casa. Perquè vull! Perquè tinc ganes que sortís! Tenia jo un paraigua. Perquè vull! Perquè tinc ganes de tenir! Vaig dir-li de tapar-la. Perquè vull! Perquè tinc ganes d'ajudar! Va dir-me: «Encantada». Perquè vull! Perquè tinc ganes d'encantar! Va arrapar-se a mi. Perquè vull! Perquè tinc ganes d'estimar! Vam viure un món preciós. Perquè vull! Perquè tinc ja ganes de viure'l! Després vàrem parlar. Perquè vull! Perquè tinc ganes de parlar! Vam volar pel món. Perquè vull! Perquè tinc ganes de volar! Vam sentir un món nou. Perquè vull! Perquè no m'agrada aquest! I el vam veure millor. Perquè vull! Perquè sé qué és millor! Vam menjar el més bo. Perquè vull! Perquè sé que es pot menjar! Vam viure amb gent preciosa. Perquè vull! Perquè estic tip de la contrària! Tot era meravella. Perquè vull! Perquè estic fart de fàstics! Tot era de tothom. Perquè vull! Perquè tot és de tots! I acabo la cançó. Perquè vull! Tot comença en un mateix!

Ejem, ejem...

2007-11-06T11:06:00.000+01:00

Hi havia una vegada una colla de nanus d’una vila, el nom de la qual no penso revelar, que jugaven a dir disbarats. Quan duien a terme aquesta acció tenien orgasmes, reien i s’ho passaven d’allò més bé. Un dia, una noia, el nom de la qual no penso revelar, sentí els disbarats que deien i, entre correguda i correguda, la noia pensà que, certament, havia d’explicar-ho a la gent del poble. Així que va escriure els fets en el seu blog perquè tothom ho pogués saber; deia alguna cosa així: “Aquests nanus són una escòria! Parlen de temes que ni tan sols dominen tot condicionant les ànimes més gentils, aconseguint que aquestes pensin d’una determinada manera! No sé què en treuen d’enganyar a la gent, d’utilitzar mots ambigus i incoherents, d’omplir frases i més frases sense idees sòlides, contundents, relacionades entre sí. El butlletí de la JNC de Sant Hilari Sacalm és una de les coses escrites més mal organitzades, argumentades i, normativament parlant, més incoherents que els meus ulls han pogut llegir mai. Utilitzen el melodrama sense èxit, el sarcasme mal aconseguit, la vulnerabilitat decaiguda i el convenciment absurd, fent una barreja de registres literaris i periodístics mal encaixats, recorrent a anàfores sense antecedents que fa que el lector entri en un estat de decadència. Si aquests nanus tenen pensat escriure quelcom més, que intentin buscar: un assessor lingüístic ( per corregir els greus errors d’ortografia, de sintaxi i de normativa), un polític que domini la retòrica (si pot ser que no hagi treballat a can Brugarola), un dibuixant que no es basi en l’absurd i el sensacionalisme (com es pot apreciar a la portada de l’últim butlletí), una font d’informació més fiable que la de la intuïció i un Déu menys humà (que no sigui en Mas)! Potser així, i d’aquí a molt de temps, aconseguiran fer un escrit que no faci tan mal d’ulls; tot i que, en certa manera, ho segueixo dubtant"...!!!

El Gallo Eduardo Montenegro (ALBERT PLA)

2007-10-16T21:38:00.000+02:00

Los pajaritos cantan, las nubes se levantan... Las gallinas ponedoras en vez de poner huevos consuelan a un gallito desolado; pues como cada mañana cuando fue a anunciar el día el gallo se quedó sin habla, la voz no le salía, tenía una afonía que ni cacarear podía. Por mucho que abriera el pico no le salía ni pío. ¿Cómo iba a empezar el día si su canto no se oía? Estaba convencido que el mundo se acabaría... Así que san se acabó! El sol sólo saldrá el día en que las gallinas se pongan a mear! Presta atención a lo que este gallo afónico te quisiera decir: kikirikikí... Los pajaritos cantan, las nubes se levantan... Y el mundo gira, gira y gira y el sol brilla, brilla y brilla. Creer que se detendrían porque un gallo padeciera una afonía eso era una tontería! Como esa que algunos hombres creen que viven eternamente, que su alma sube al cielo aunque su cuerpo haya muerto; como si en el firmamento hubiera sitio para tantos! Así que san se acabó! Lo único que sube al cielo son los pedos que se tiran los gusanos cuando comen sus despojos! Parecía el patito feo abandonando el gallinero, le despedían con pañuelos llorando sus gallinas; sin rumbo ni norte alguno el gallo se fue errando... Hasta que un día muy cansado se paró a dormir un poco; era el reposo del guerrero. Y en un bosque encantado, bajo un roble milenario, “no hay futuro” dijo el sabio, siguió preguntando en vano quién puñeta fue primero “¿fue la gallina o fue el huevo?”. Así que san se acabó! El amanecer llegó y no se oyó cantar un gallo; ese día tan absurdo lo estaba anunciando un búho. Presta atención a lo que un burro cualquiera opinaría sobre esta absurda cuestión: ia ia ia iai! Los pajaritos callan, era un búho quien cantaba... “Hola gallo”, dijo el búho, “esto es un bosque encantado, soy el bicho que buscabas; yo soy quien despierta al sol cada mañana, al lobo vegetariano y al león republicano y a todos los bichos raros. Soy un búho, yo soy brujo, ¿te has fijado que cursi es la moraleja del cuento de la lechera? Aquí nada es como parece; aquí uno no nace, uno se hace, sin que nadie te lo mande, sólo se hace lo que place. Atrévete si quieres a no hacer nunca lo que debes”! Así que san se acabó! Aquí hay gallo encerrado, ¿donde está el cuarto pié del gato? Más vale pregunta en mano que cien respuestas volando... Presta atención, yo sé cómo arreglar el mundo. Ruego un poco de silencio, lo diré bien fuerte y claro pero sólo una vez: xiu xiu xiu... Yo cantaré así, así o asá, o como a mí me dé la gana cantar... Xiu, xiu, iai, iai, kikirikiki... Los pajaritos cantan, las nubes se levantan... En verdad quién fue primero, ¿la tortuga o el conejo? ¿Existe realmente una gallina que ponga los huevos de oro? Érase una vez un gallo que sabía el final del cuento, que fueron muy felices, que comieron perdices, a mí me importa un pito si el mundo funciona a pilas, con butano o gasolina... Es doloroso ser sabio y descubrir la sopa de ajo, apartó un árbol enorme y por fin pudo ver el bosque. Yo lo que quiero es largarme con la música a otra parte. Así que san se acabó! Los músicos de bremen han sido asesinados: el burro, el perro, el gato y el cadáver del gallo aún nadie lo ha encontrado. Presta atención, ¿sabes tú qué pasaría si el viento y el agua y toas las cosas transparentes de repente tuvieran color? Pues que bla bla bla bla...

COM UN OCELL

2007-10-03T12:08:00.001+02:00

Així com un ocell que vola sens parar i que intenta trencar l’aire amb el seu cant avanço jo perduda pels cels més baixos i fent mèrits per no caure a terra. Moc les ales amb força i m’amago quan veig un ocell més gran que pugui, vulgui o no, menjar-me i acabar amb el que m’ha costat tant d’ésser i semblar. Moc les ales i miro amunt, allà a on estan els ocells més importants, que travessen els núvols d’or i el vent de llevant. Me’ls miro fins que es pon el sol perquè llavors tots semblen més bohemis; diuen que beure de la copa de la glòria provoca ressaca. Llavors és quan ja no volen tan alt, quan les ziga-zaga em recorden que hi ha massa ocells inútils en aquest cel tan blau i és en aquest moment que agraeixo poder volar a l’alçada dels arbres i sentir com ells m’acaronen sempre que em veuen passar...

Viure en un món equivocat...

2007-09-21T08:14:00.001+02:00

Hi ha molts indicis que em fan creure que visc en un món equivocat. L’altre dia em vaig assabentar d’una notícia molt bona: volen condemnar, fins a dos anys de presó, al jove de Banyoles que va cremar una fotografia dels reis de l’estat espanyol. Així, doncs, es confirma de nou que vivim en un lloc on la llibertat d’expressió, o d’opinió, o com se li vulgui dir, rau en un pou... D’aquesta manera, s’arriba ràpidament a la conclusió que només podem queixar-nos d’allò que, malgrat tot, està política i socialment més ben vist. Ni cremar una fotografia dels reis em sembla un crim, ni publicar una revista que es bufa d’ells, tampoc! Sembla mentida que, encara ara, mantinguem una monarquia tan casposa! Tan sols em passa una sola cosa pel cap...Si en temps passats s’acabà amb la vida de Juli Cèsar per tal de preservar la República, no estaria malament fotre els reis a la foguera per tal d’acabar amb determinades condemnes que s’aproximen considerablement a allò que es percep com a ridícul i que, alhora, redueix la llibertat d’expressió, d’opinió, o com se li vulgui dir...!

DOS AMANTS de JOSEP CARNER

2007-09-20T11:42:00.000+02:00

Hi havia dos amants vora la mar en pena. Venia la tardor per serres fosquejants. El vent féu un xiulet saltant per la carena; amb fullaraca i pols embolcallà els amants. En imploració van aixecar les mans; un glacial fuet els afrontà l'esquena; de polseguera es van trobar la boca plena, despulles sobre el cos a estil de mendicants. I van guspirejar llurs ulls d'una ira estranya. Potser els van maleir la mar i la muntanya. Tant de bo que la mort o l'oblit els colgués! En un forc de camins esclataren en blasmes, i la nit sense estels engolí llurs fantasmes. Per indrets sense nom no es van veure mai més.

EN L'INTENT DE BESAR-ME...

2007-09-17T12:48:00.000+02:00

He vingut i estic aquí, són moltes les muntanyes que ens han separat, ja no has de témer més, el que tens ningú et traurà.. He vingut i estic aquí, la vida un dia em va despertar i ara vago per carrers deserts dins una bombolla; vols entrar? He vingut i estic aquí per consolar aquests ulls tristos que criden, dolça i desesperadament, la màgia de la vida. He vingut i estic aquí, no em cansaré de dir-ho, vull que em miris i pensis que avui tot el que s’ha escapat pot tornar. He vingut i estic aquí perquè miris endavant, ningú desfarà el teu món, ni les ganes, ni l’afany. He vingut i estic aquí perquè no escupis més l’amor, perquè confiïs que algun dia haurà valgut la pena arribar fins aquí. Sóc un somni que avui neix i he vingut fins aquí perquè m’acariciïs i vulguis fer-me teu, perquè aprenguis a ignorar la resta del món i vulguis, creguis i anhelis tot el que pots aprendre en l’intent de besar-me...

ALGUNS PROVERBIS CATALANS...

2007-09-07T12:18:00.000+02:00

Abans d'ensenyar, aprèn---------Qui mal entén, mal respon---------No hi ha paraula ben dita que no pugui ésser mal entesa---------De nit tots els gats són negres--------Qui té gana somnia pà--------Val més un bon cagar que un bon dinar.

ADÉU PAVAROTTI

2007-09-06T09:50:00.000+02:00

Avui el món de la música ha perdut un dels personatges més importants de tots els temps: Luciano Pavarotti. Per qui no recordi els orígens d’aquest famós tenor seria convenient dir que va néixer en una família molt humil d’Itàlia. Sense massa diners es va apuntar en una escola de cant, on acabà exercint-hi de professor. Junt amb en Placido Domingo i en Josep Carreras ha estat una de les veus més prestigioses i sofisticades de l’òpera i, sobretot, un dels motius pels quals milers i milers de persones, seguint la veu d’un somniador, han trepitjat Nova York, Itàlia, Austràlia, Londres i altres indrets. Podríem dir, en certa manera, que Pavarotti ha estat sempre la part més humana i amigable de l’òpera. Cada cop que senti a parlar d’aquest estil de música pensaré en ell i en les seves grans interpretacions. Gràcies, Pavarotti, per ensenyar-me que tothom pot arribar lluny i que no hi ha somnis impossibles. La teva veu no s’apagarà mai...

UN RECORD DOLÇ

2007-09-04T10:47:00.000+02:00

El primer cop que et vaig veure vaig caure en l’error de pensar que eres avorrit, capsigrany i una d’aquelles persones que intenten fer gràcia constantment. Mica en mica, la imatge que tenia de tu es va anar transmutant i ara puc dir que ets el millor professor que he tingut mai. Ets mediàtic, important i resulta ser que més intel·ligent del que em pensava. Però no t’admiro per aquests motius, sinó perquè converteixes les classes en obres d’art, escrius coses magnífiques amb un enginy innat, sempre procures transmetre els teus coneixements amb simpatia i bon humor i esgarrapes suaument el cor dels alumnes perquè sagnin i no es tornin de pedra. Espadaler, les teves classes perduraran en la meva memòria i tu seràs sempre un record dolç. LLARGA VIDA AL REI!

QUE GRAN QUE ETS...

2007-08-31T11:57:00.000+02:00

Que gran que ets Shakespeare! Pels anglesos sempre seràs el més gran, el més creatiu, el primer dels primers. Vas dir, en el moment oportú, tot el que faltava per dir i les teves obres ara són una relíquia més que ens ha regalat la història. No és fàcil perdurar amb els anys, les modes venen i van, però tu un dia vas decidir trucar a la porta i quedar-te als nostres cors per sempre més. L’ambició, el poder, l’enveja, la venjança..., el funcionament d’aquests universals ens el vas explicar tu amb paraules simples i clares, amb llibres prims i lleugers que van servir d’exemple. A vegades em pregunto si les teves obres haurien pogut passar a la posterioritat si tu no haguessis estat el fill de l’alcalde de Stratford i de Mari Arder. No et vull desprendre dels teus mèrits, ni infravalorar-te, però a mi m’és bastant difícil creure que vas ésser l’únic en intentar explicar el món en quatre ratlles. Sempre hi hauran grans escriptors, els últims dels últims, que desitjaran tenir la sort que tu has tingut. Potser n’hi hauran uns quants que podran guanyar-se la vida mitjançant l’art, però la majoria tiraran la tovallola mentre senten que el teu esperit sembla estar més viu que els seus...

Per un plat de pasta...

2007-08-29T11:48:00.000+02:00

Queda’t de la vida aquells moments que semblen no tornar; si creus en ells, en impossibles, després arribaràs més lluny. No et castiguis per haver volgut ser, aparentar i viure més del que podies; tots fem el mateix. El que no m’agrada de tu, però, és que tens massa por i poc esperit lluitador. Les persones que t’estimem necessitem que ens dediquis un somriure, una mirada oberta i clavada a l’horitzó, un senyal que ens faci creure que encara vols de la vida allò que alimenta el cor i suaument t’adorm en una catifa d’olors exòtiques...

L'HOME DELS LLEONS

2007-08-24T12:49:00.001+02:00

Estic enganxada al “Lion Man”; us sona? Sí, clar que us ha de sonar! És aquell home graciós de la cua que té una reserva de lleons. Em sembla molt emocionant aquest programa no només pel munt d’hàbits característics dels animals que s’aprenen, sinó perquè remarca les dificultats de la supervivència d’alguns felins. El fet és que l’home dels lleons s’encarrega d’intentar que els animals visquin (encara que sigui en una reserva) lluny de les males intencions de l’home que s’entreté captivant, matant i torturant animals en llibertat. Us animo a ésser fanàtics d’aquest home boig que somnia i estima; i estima els somnis dels altres animals...

UN ALTRE DIA...

2007-08-22T12:12:00.000+02:00

Sí, un altre dia més, una altra cançó que entrarà, com un llampec, per les teves oïdes i se’t posarà al cap per sonar repetidament. Un altre dia i segueixes tenint fred, dolor, verí a les entranyes. Com començar de nou si encara estàs acabant tot el que vas iniciar quan el tren dels sentiments et va portar i abandonar al desert? Un altre dia i la vida sembla que continuï sent un fàstic i les hores es fan moments eterns. No busques més, t’has cansat d’ajupir-te i cercar per sota les pedres la passió que vas perdre quan menys t’ho pensaves. Un altre dia neix entre plors i sospirs, entre desenganys i desil·lusions, entre fracassos i malsons; un altre dia neix per tu, perquè sempre tindràs la oportunitat de tornar a començar; sempre i quan sigui això el que desitges...

FRASES CÈLEBRES

2007-08-21T10:48:00.000+02:00

Els amors són com els nounats: fins que no ploren no se sap si viuen" JACINTO BENAVENTE. ---------- Els xiquets endevinen quines persones els amen; és un do natural que amb el temps es perd PAUL DE KOCK -----------La major declaració d’amor és la que no es fa ; l’home que sent molt parla poc PLATÓ. ------------La felicitat consisteix en tenir sempre quelcom que fer, algú a qui estimar i alguna cosa que esperar THOMAS CHALMERS. -----------De vegades una broma, una anècdota, un moment insignificant, ens pinten millor a un home il·lustre que les majors proeses o les batalles més sagnants PLATURC. ---------Tot el que té explicació no és important ALBERT EINSTEIN.

I diu que sent les meves penes...

2007-08-20T08:54:00.000+02:00

Penso que la vida a vegades posa a prova les persones; per aquest motiu tots passem mals moments i plorem i deixem que la tristesa es faci un lloc en el nostre pensament. És llavors quan el pessimisme s’apodera de tot i es menja les il·lusions com si aquestes fossin petits caramels agredolços. Després ve la son i l’afany de dormir llargues hores, llargues tardes, fins que finalment hi ha qui s’agafa al son per sempre. Mentrestant la vida va passant, tothom segueix fent el mateix sense preguntar-se per què la gent no surt tant, per què un acudit ha deixat de tenir gràcia , per què els dies cada cop es fan més curts i les tardes més llargues... Si ara tingués a prop a qui necessito em semblaria, d’alguna manera, justificat el dolor de qui es queixa pels altres i diu que sent les meves penes...

M'agrada el punk

2007-08-16T10:07:00.000+02:00

Avui em fa una gràcia especial infravalorar algunes cançons pel seu discurs neci, incoherent i absurd. Hi ha molts grups, sobretot de tendència punk, que es senten obligats a parlar i fer apologia de les drogues. Així, doncs, grups com Segismundo Toxicómano canten cançons del tipus “buscando un golpe de suerte con la locura me encontré, vicio, vicio, vicio, mucho vicio en cada poro de mi piel”. La veritat és que és una llàstima perquè tenen cançons molt bones que parlen sobre la por, l’emigració, l’amor... Per què cullons la caguen d’aquesta manera?! Per què han de crear una cançó que pot perjudicar seriosament a les ments senzilles que l’escolten?! El que em fot és que el ritme d’aquestes cançons és molt bo! Un altre exemple, exagerat i absurd, és la cançó de Piperrak “Soy un gnomo” que comença dient “Soy un gnomo y allá en el bosque paso espid, en un árbol vivo yo fumando hachís”. Bé, sense paraules! Sort que en cas de Piperrak aquest tipus de cançons no són abundants. Un altre grup que innegablement dedicava algunes de les seves cançons al consum de drogues va ser la Polla, que s’emocionava cantant “solo colocao se calma ese dolor...”. A vegades ho penso i no sé pas què és pitjor, si aquestes cançons que fan apologia del consum de substàncies fastigoses i per necis o aquelles melodies farsants i hipòcrites de persones que no han ni escrit el que estan cantant i que diuen coses com “baila morena” o “dame gasolina”. Per favor! Malgrat tot, el punk em sembla un dels estils de música que valen més la pena. La reivindicació en el punk és la més directa, propera i sincera; és una música amb més veritats que mentides i amb un to humà més palpable i evident. A banda, el punk ha abandonat els quatre típics acords que formava la base de totes les seves cançons i ha creat els ritmes més variats i complexos que hom pugui imaginar. Quina pena que no pugui escoltar per la ràdio, sigui a l’emissora que sigui, cap de les cançons que veritablement m’agraden i m’emocionen. Aquest és el preu que s’ha de pagar per dir la veritat. Benvinguts a la societat de la farsa i la mentida.

ALGUNS FRAGMENTS...

2007-08-14T12:49:00.001+02:00

La vida és el que passa mentre fas plans per fer-ho tot rodar (ELS PETS); Somnio manyagues que amb els meus dits jo no en sé fer (SANGTRAÏT); I ara què vols fer? Cada cop som menys i dels que queda escapa’t (GOSSOS); I és que encara no he donat tot el que tinc, i és que encara no he perdut tot el que tinc (SAU); No busca res que amb les mans pugui tocar (SOPA DE CABRA); Un estel roig a la solapa, ella també viu lluitant, si més no em dóna força per seguir endavant (BRAMS); Si jo ja m’he cansat d’anar vivint dient “va com va”, pensa que sols diré fins que més no podré “va com vull, com volem” (OVIDI); Quan et cansis de córrer per carrers sense fi, busca un lloc on amagar-te en la nit (LAX’N’BUSTO + GOSSOS); I ara parla fort per espantar les veus que dintre meu em maltracten (ELS PETS); Avui podries fer canviar del cel el color (MARTA ROURA); no som el que som sinó el que fem per canviar el que som (REVOLTA 21).

Uooo, diners...!

2007-08-09T12:37:00.001+02:00

Esgarrapen, mosseguen, s’escapen i porten malsdecap. Són petits, durs, sense cor, s’empenten els uns als altres i corren molt ràpid. Venen, se’n van, tornen a venir i a vegades se’ls reté de per vida. Provoquen avarícies que encara no entenc i s’esgrogueeixen fàcilment. Són necessaris per viure, si més no per comprar menjar, però alhora embruten el nostre dia a dia i, inclòs, els nostres somnis. No us deixeu endur pels diners, simplement conformeu-vos en desitjar els necessaris per a poder seguir somniant.

Que tornin els Fraggel Rock

2007-08-08T10:57:00.000+02:00

M’agradaria que tornessin a emetre els Fraggel Rock. Crec que ha estat una de les sèries infantils més increïbles que s’han fet mai. No només per l’energia positiva dels seus personatges, ni tampoc pel seu look captivador, sinó pel rerafons filosòfic i escèptic que s’amaga en l’argument general. Es podria dir que, en certa manera, els Fraggel Rock han estat els impulsors de la imaginació desenfrenada de la meva generació. El fet d’entrellaçar dos móns, dues civilitzacions totalment paral·leles, i incloure’ls en un mateix espai dividit per un gruix de terra es podria equiparar al “Viatge al Centre de la Terra” de Julio Verne. Els Fraggel Rock poden representar moltes coses: la imaginació vers la serietat, l’amor vers l’odi, l’alegria vers la tristesa...; als humans, tal i com es pot deduir, se lis atribueix les connotacions més negatives. Podríem dir, si fa no fa, que aquesta sèrie es pot analitzar des de la perspectiva psicoanalista, on la batalla entre el cor (els ninotets esverats) i el cap (el pagès aquell de les cols) és constant. Mentre el cap ho controla tot, el cor fa de les seves, realitza actes gairebé invisibles però del tot significatius. Tots volem ser Fraggel Rock, però a vegades, quan ens pentinem davant del mirall, ens enduem una gran sorpresa al veure que el raspall es converteix en una col.

Camins...

2007-08-07T17:35:00.000+02:00

Estava escoltant la cançó CAMINS d’Obrint Pas quan he començat a reflexionar sobre moltes coses. Hi ha molts camins diferents en aquesta vida, però les portes molts cops no estan obertes. El més important no és accedir al recinte que s’amaga rere cada una, sinó el caminar, el navegar, el rumb. Sempre he sentit a dir que aquells qui gosen avançar sense rumb són els que veritablement obtenen de la vida quelcom més que falses ambicions. Però jo crec que quan es camina sense rumb tot sembla més feixuc, els somnis, molts cops, es fonen i la vida no sembla tenir massa sentit. Malgrat tot, tal i com deia James Dean, el més important no és solament deixar-se emportar per vent, sinó saber inclinar les veles cap a on es pretén arribar. Què vull dir amb això? Doncs que es pot avançar cegament i, fins i tot, gaudir de moltíssimes coses, però possiblement no satisfaran a la persona tant com allò desitjat, allò pel que s’ha lluitat avançant molt a poc a poc per un camí ple d’alts i baixos. Per aquest motiu, l’actitud passiva és provable que no sigui la més adient, perquè tots necessitem tenir objectius en la vida, per molt absurds i impossibles que semblin. El mar és molt gran i resulta fàcil perdre’s quan el vent bufa massa fort. La veritat és que molta gent no sap què vol de la vida. Quan s’intenta avançar cap a un objectiu diferent, canviar de perspectiva, apareixen els records que són com una mena d’icebergs que enfonsen vaixells i porten a les persones cap al naufragi. Els records són absurds, perjudiquen greument a aquells qui els abraça, perquè les coses bones s’obliden o, més ben dit, es transformen en petits detalls del present, però els sentiments que destrueixen, aquells que dolen perquè es caracteritzen per mals moments, s’han d’oblidar malgrat intentin retenir-se en el pensament. Així, doncs, l’element fonamental per avançar és l’oblit d’allò que fa mal. Cada dia hi ha milers i milers de persones que capgiren el seu rumb, que el modifiquen després de vàries i diverses reflexions; també n’hi ha que, simplement, s’han deixat endur pel vent i els ha portat a un altre port sense sentit, un més dels que visitaran al llarg de la seva vida. S’ha de ser viu, tenir alguna idea sobre cap a on es vol anar, encara que molts cops es navegui contracorrent, perquè només d’aquesta manera s’aconsegueix satisfer el que veritablement portem dins. Antonio Machado: “CAMINANTE SON TUS HUELLAS, EL CAMINO Y NADA MÁS, CAMINANTE NO HAY CAMINO, SE HACE CAMINO AL ANDAR; AL ANDAR SE HACE CAMINO Y AL VOLVER LA VISTA ATRÁS SE VE LA SENDA QUE NUNCA SE HA DE VOLVER A PISAR. CAMINANTE NO HAY CAMINO, SINÓ ESTELAS EN LA MAR...”

Algun dia tornaràs a tenir sort

2007-08-06T09:46:00.000+02:00

Algun dia tornaràs a tenir sort, la vida serà un dolç pastís de xocolata que es desfarà a la teva boca i tu el saborejaràs amb els ulls tancats. Algun dia tornaràs a tenir sort, trobaràs totes les portes obertes i no et caldrà trucar per passar, i tornar a passar, i tornar a passar... Algun dia tornaràs a tenir sort, mil somriures t’acompanyaran on vulguis i les pors marxaran amb la cua entre cames. Algun dia tornaràs a tenir sort, tot semblarà més fácil i hauràs aconseguit oblidar el dolor. No seràs tan débil com et creus i l’ensopiment es desfarà als peus de l’alegria. Les hores es faran més agradables i ja no hauràs de patir més en silenci, mil orelles escoltaran les teves dolces paraules. Quan tinguis sort els jardins es faran més grans, el món no semblarà tan petit i res t’impedirà mirar els horitzons, gaudir del mar o perdre’t pel bosc. Tot serà el que sempre has somniat i t’escaparàs corrent d’aquesta presó que t’abraça fort i, sense voler, et fa mal.

"ESTONES", SANGTRAÏT

2007-08-03T08:29:00.000+02:00

A les nits assegut a la foscor veig més clar que la vida m'ha deixat tot sol, lluny del meu passat. Quan recordo les rialles dels meus germans sento le campanades del dolor com van repicant. Miro el cel que m'empresona l'alba dels records, una casa, un bosc, uns pares i el primer amor. I les llàgrimes de la mare dient adéu són estels que m'acompanyaran en les meves pors... ["Estones", Sangtraït]

Crec perdre'm en els teus somnis

2007-08-01T20:32:00.000+02:00

A vegades somnio i crec perdre’m en els teus somnis... Avui m’hi he perdut de nou. M’agrada. Em sento bé quan experimento en la mesura que puc els teus sentiments, malgrat no els acabi d’entendre. Estic trista, et trobo a faltar. Sempre has estat la nineta dels meus ulls. Et vull veure somniar més sovint, riure apassionadament, esgarrapar amb ganes la il·lusió que s’amaga rere els fracassos, cantar a la llum de la lluna aquelles cançons que per a nosaltres sempre seran especials. Ja sé que hauré d’esperar per tornar a veure els teus ullets tristos i molt càlids, el teu somriure desenfrenat. El temps em consumeix, se m’està menjant per dins, no m’ajuda a ser feliç. Què deus estar fent ara? En què deus estar pensant? Quan tornis, vull estar moltes més hores amb tu, ajudar-te a treure’t de sobre aquests disgustos i aquestes decepcions que tan embenat els ulls amb vidres punxeguts d’aquells que fan mal de veritat. Em moro de ganes d’escriure la meva primera pel·lícula sobre la teva vida, perquè és espectacular; dura i trista, això sí, molt trista, però les vides més increïbles, les d’aquelles persones que passen a la història i perduren per sempre, no són fàcils. Crec que algun dia faràs alguna cosa gran; malgrat no acabis de confiar en les teves possibilitats triomfaràs i després les dues ens riurem d’aquests moments tan durs que ara estem vivint.

2007-07-19T18:52:00.001+02:00

No ploris més, si el sol no ha sortit avui potser ho farà demà. A partir d’ara estaràs lluny de mi i de tota la gent que estimes. No deixis que aquestes llàgrimes tenyeixin el teu rostre de gris, tal i com diuen no hi ha mal que cent anys duri. És el moment de lluitar, de demostrar, de deixar renéixer la paciència i bufar molt fort els globus de la il·lusió com si fossin somnis i veure’ls créixer entre sospirs i malenconia. Comences a viure una nova vida i sé que encara arrossegues l’antiga com si fos un sac pesat que no t’ajuda a caminar. No tanquis els ulls; descobreix. Comença a pensar en els moments apassionats que encara han arribar i que t’ajudaran a créixer com a persona. No dubtis. En aquesta presó que et redueix a res i que et fa sentir casi tan insignificant com si fossis un gra de sorra potser trobaràs les ales que ajudin a alçar-te; les mans que no t’he sabut donar. No et sentis culpable per haver decidit; poca gent sap què vol de la vida quan les oportunitats es redueixen i les ganes de menjar-se el món es van fonent. Ets una de les persones més increïbles que hom pot conèixer en aquesta vida; sempre tindràs aquesta sort. El meu cor s’ha parat i sé segur que no tornarà a bategar fins que no et vegi somriure de nou...

OBRINT PAS "CAMINS"

2007-07-10T09:47:00.000+02:00

Ple està el camí de solitud, entre els barrancs d´albades tristes, allà on la nit canta als estels versos robats del teu somriure. Davant del mar et vas deixar penes de sal i trist esguardi, seguint els fars dels horitzons vas navegant, perdut, perseguint el teu rumb...Una nit més t´he navegat entre barrancs d´albades tristes, allà on el mar escriu al far cartes d´amor en versos lliures. A la vall blanca em vaig deixar fermes arrels i un trist record i sembrant la terra amb les cançons vaig caminar, perdut, perseguint el meu rumb, vaig caminar perdut... Però aquesta nit la soledat del vell camí ens ha retrobat i collint els fruits de les cançons hem cantat junts al vent que assola el nostre món, hem cantat junts al vent...

UN SOPAR ESPECIAL

2007-07-05T12:43:00.000+02:00

Un sopar i parlarem
dels bells i antics records.
La nit caurà
en les nostres mirades sorpreses
de veure com el temps passa
i les presses cada cop
es fan més latents.
Una forquilla i un ganivet
i dues hores per gaudir de la vostra companyia
que molts cops m'ha mancat.
Així potser s'uniran,
una miqueta més,
els diversos camins que hem optat per seguir.
No diré paraules que no voleu escoltar,
per mi és més important el vostre somriure
que els cops que us he odiat.
Agafeu les ales del moment
si és que voleu volar
i pugeu tan amunt com pugueu,
jo us espero aquí baix.

"Estimat" professor..!!!

2007-07-03T12:31:00.000+02:00

Ja sé que no hi veus i que els altres sentits també comencen a fallar, però aquest no serà mai un motiu per justificar la teva actitud grollera i impotent. M’han comentat que aprofites els treballs dels estudiants per publicar-los al teu nom i això em fot fàstic! Potser encara vius a l’època de March i per aquest motiu no ho consideres plagi, però, ves tu per on, ho és! Què passa, et manquen idees? O potser ja ets massa vell per fer les teves investigacions? Potser en algun moment de la teva vida has estat un “home important”, però ara ja ha passat; el temps s’emporta els bons moments. El que no m’imaginava ni de bon tros és que fins i tot et negues a exercir com a professor, obligant als pobre becaris a corregir exàmens. Però això no és tot, perquè la teva “ganduleria” (o potser perquè ets massa gran i has de passar el relleu) no et permet respondre les preguntes que et fem i, fins i tot, passes de fer revisions d’exàmens o bé suspens a la gent i després utilitzes excuses de mal pagador. No espantes amb la teva mirada, no imposes respecte ni allò que creus que et caracteritza. Fas riure! Amb aquesta cara de beneit sembla que més aviat no t’aguantes els pets! Espero que algun dia sàpigues que el més important de March no és el llegat de testimonis que s’hi amaguen rere, sinó el que diuen els seus versos. Què en saps tu de “l’amor hereos”?! Mai passaràs a la història, per aquest motiu et dedico aquestes paraules sr. Jaume Coll.

DEIA BORGES...

2007-06-28T08:13:00.001+02:00

Deia Borges que el millor escriptor és aquell que aconsegueix que els seus lectors perdin la noció del temps i no siguin conscients del que passa al seu voltant. Va posar Shakespeare d'exemple. Així, doncs, de la materixa manera assegurava que les persones que aconseguien desconnectar del món extern, aquelles que eren caçaces de quedar-se quatre hores assegudes al llit no fent res (però tampoc dormint) eren les més ben preparades per a tot, sobretot per morir amb dignitat. Ja se sap que quan algú mor ho fa sol. De la mateixa manera, crec que els passos més decissius d'una persona els fa un mateix, sol, sense que ningú doni la mà a ningú. No sempre es pot estar envoltat d'amics, a les metes s'hi arriba sol. Com molt bé deia Frank Sinatra "per tenir èxit s'ha de tenir amics, per tenir molt d'èxit s'han de tenir molts enemics". Ara estic sola bomitant aquestes quatre paraules... Així, doncs,qui sap si aquest serà un pas decissiu?

No vull ser mai com tu

2007-06-25T11:11:00.000+02:00

No vull ser mai com tu, adormida i en un somni parlar per no sentir les veus callades de la solitud. No vull ser mai com tu, cansada i sense ganes de vida. Aixecar-se i tornar-se a seure no ajuda a gaudir de la vida. No vull ser mai com tu que no desitges més que el que tens, que no camines amb passos ferms, només amb l’afany d’adelantar als demés. No vull ser mai com tu que esquitxes i embrutes de despreci i arrogància les paraules més sensates. Et miro i penso que no vull ser mai com tu perquè vius d’una imaginació que no et permet degustar l’exquisit i saborós gust de la realitat.

FRASES MEMORABLES DE VARIS AUTORS

2007-06-08T12:27:00.000+02:00

Eduqueu els xiquets i no serà necessari castigar els homes. PITAGORES
És millor tornar-se'n enrere que perdre's pel camí. PROVERBI XINÈS
L'avantatge de tenir mala memòria és que es gaudix moltes vegades de les mateixes coses. NIETZCHE
Quan un home cau i els altres no riuen, mal senyal per a qui ha caigut. SANTIAGO RUSIÑOL
Somiar és l'activitat estètica més antiga. JORGE LUIS BORGES
Si gozo odiando la vida no odio la vida, la gozo. DR. HOUSE

FRASE MEMORABLE D'EPICUR

2007-06-08T12:13:00.000+02:00

Està disposat Déu a prevenir la maldat, però no pot? Llavors no és omnipotent!
Pot fer-ho però no està disposat? Llavors és malèvol.
És capaç i a més a més està disposat? Llavors, d'on prové la maldat?
No és ell capaç ni tampoc està disposat? Llavors, per què anomenar-lo Déu?

ANÀLISI DEL POEMA XIII D’AUSIÀS MARCH

2007-05-04T14:21:00.000+02:00

Una de les icones de la poesia catalana del segle XV és Ausiàs March, el qual, a banda d’ésser el primer en escriure poesia en català, que era una llengua sense tradició lírica, aconseguí crear un seguit d’obres de gran contingut mitjançant els clàssics Sèneca i Ovidi, dos mestres en l’art d’escriure la grandiositat i l’horror de les passions humanes i, també, servint-se dels tractats morals extrets de l’Ètica d’Aristòtil, sobretot pel que fa a la seva peculiar concepció del plaer. Tot i que hi ha qui afirma que era un poeta solitari, March escrivia a la Cort com els altres poetes, així com Jordi de Sant Jordi, amb qui tingué un contacte directe. Va ser allà, a la Cort, on March adquirí coneixements de poesia i disposà d’una biblioteca important que l’ajudà a impregnar la seva obra de cultura. Ausiàs March intentà plasmar i, alhora, modificar, mitjançant els seus poemes, una realitat i uns pensaments típics del segle XV, aprofundint en el que es coneixia com l’Amor Hereos i l’Eutrapèlia, dos conceptes divulgats a l’Edat Mitjana i presentats com a indiscutibles. L’Amor Hereos era la manera amb la qual metges i moralistes designaven l’amor com un estat patològic, com una malaltia física i psíquica, com un tipus de depressió melancònica causada per la passió amorosa i per la mala valoració de les “semblances” rebudes dels sentits i de la fantasia que provocava un seguit de pensaments obscurs, sospirs i plors. Malgrat tot, aquesta malaltia tenia el seu tractament, tal i com afirmava Bernat de Gordon al seu Lillium medicinae[1]. L’Eutrapèlia, en canvi, era el concepte que s’usava per a designar la diversió dirigida per la raó, el fet de convertir en plaer espiritual les paraules i les obres i, alhora, de refrenar els excessos del joc. Segons Aristòtil, aquesta mena de plaer era “necessari per a la vida com la sal per al menjar”, però la superabundància en el joc era considerada un error perquè convertia els jocs en una finalitat en ells mateixos i traïa el seu vertader sentit de reparador de les fatigues intel·lectuals. Així, doncs, March es va servir d’aquests conceptes en molts dels seus poemes; un exemple és el Poema XIII. En els quatre primers versos d’aquest poema trobem l’Eutrapèlia, la qual es manifesta en l’alegria que la gent concep quan celebra una festa en honor a Déu. Així doncs, aquests personatges gaudeixen d’un plaer honest perquè l’utilitzen com a esvaïment dels seus plaers intel·lectuals i, en cap cas, en fan un excés. Aquest recurs fa pensar als lectors que el poema pot ésser mitjanament animat, però en els quatre versos següents trobem que l’actitud del poeta es mostra contraria, ja que apareix un “jo” poètic antagònic als altres personatges, molt més obscur, que divaga pel cementiri com si fos una ànima en pena. Aquest “jo” poètic omet els jocs honestos i ordenats dels altres, per la qual cosa se’ns presenta com l’antítesi a l’Eutrapèlia. Segons Sant Tomàs, aquest “jo” líric encara el vici, perquè el seu fi va més enllà d’aquest tipus de joc, casi tan enllà com la pròpia mort, per això aquest “jo” sembla que estigui ben bé mort, motiu pel qual la gent fuig d’ell. Així, doncs, aquesta veu lírica comença a presentar certs símptomes d’Amor Hereos; el plor n’és un d’ells i l’aproximació a les ànimes infernals, un altre. Malgrat tot, l’Amor Hereos estarà present en cada cobla, en cada vers d’aquest poema perquè el sentiment d’amor s’acaba convertint en una obsessió que portarà a l’enamorat al deliri. El poema XIII de March és de temàtica amorosa i s’estructura en cinc cobles formades cada una per vuit versos decasíl·labs més una tornada de quatre versos. Amb aquesta tècnica March accentuava la tendència dels poetes catalans a preferir aquest tipus d’estrofa. El fet que el poema s’estructuri d’aquesta manera no és gratuït, ja que cada cobla conté una idea que s’enllaça amb la idea de la següent cobla, la qual cosa ajuda als lectors a crear una imatge ordenada de la situació emocional en la qual els vol submergir March, que aconsegueix captar l’atenció del públic com si fos un mestre, un predicador, que pretén el plany i/o la identificació d’aquest en el “jo” líric: el turmentat per amor. Pel que fa a la primera cobla, trobem el contrast entre dos quartets; un, basat en l’Eutrapèlia i, l’altre, en la seva antítesi; la qual cosa ajuda a introduir de manera clara el sofriment del protagonista de la història. És ja en la segona cobla on es troba l’explicació d’aquest patiment. El “jo” líric rebutja els vius perquè no són els seus semblants, no estan en el seu estat ni poden entendre’l; la vida del “jo” poètic resta buida i desolada, per aquest motiu es compara amb el rei de Xipre, que va ésser capturat i empresonat pel rei d’Egipte, el qual no restà tan malaurat com ell, perquè aquest rei tard o d’hora seria rescatat, mentre que el desig d’aquest enamorat restaria incurable a causa d’haver arribat al seu punt àlgid. Aquest, no deixa de ser un altre exemple d’Amor Hereos; el poema n’està farcit. En la tercera cobla trobem una altra comparació, la que relaciona el “jo” líric amb Tició, un personatge clàssic que sent un dolor molt intens perquè un voltor se li menja el fetge, que és un òrgan que es regenera, per la qual cosa l’acció es converteix en incessable; tan incessable com el dolor que sent el protagonista, el qual esta sent mossegat per cucs que li fereixen el pensament i el cor. Aquests cucs són els símptomes de la seva angoixa, de la seva obsessió amorosa, que fa que la seva malaltia no deixi de perjudicar-lo mai, que mai es curi fins que no obtingui l’amor de la dama que l’ha fet embogir. March, mitjançant aquesta comparació, aconsegueix dibuixar una imatge clara del sofriment del “jo” poètic. La desesperació lliura l’enamorat a una tristor sense consol i al desig de morir. Malgrat tot, a la quarta cobla el protagonista reflexiona sobre la mort i acaba creient que aquesta l’impediria veure la dama, per la qual cosa no l’acaba desitjant aferrissadament, encara que, impregnat de pessimisme, no tingui altra perspectiva que pensar que mai podrà realitzar els seus desigs. Deixa clar, doncs, que si ell mor serà únicament per amor. La seva reflexió, però, no acaba aquí, ja que en la cinquena cobla imagina, a causa de la seva agonia, el que pot passar si finalment la mort s’apodera del seu cos i Déu l’acull. En aquest hipotètic cas, el “jo” líric demanaria al “tot poderós” que li digués que la seva mort no ha estat en va, que la dama ha plorat per ell i s’ha adonat que no era més que un màrtir innocent, un testimoni del que proclamava, que finalment acabà separant la seva ànima del seu cos per amor. March intenta, doncs, crear un amant singularitzat per la intensitat extrema i la qualitat elevada del seu sentiment i, per aquesta raó, el condemna, en certa manera, al fracàs, al dolor i a la mort. Ausiàs March trobà en la psicologia escolàstica un nou llenguatge capaç d’expressar amb precisió les vivències més íntimes, qualsevol anhel, material o espiritual, de l’ésser humà. És per aquest motiu que en la tornada, i amb un to més calmat, l’enamorat anomena a la seva estimada “Llir entre cards”, expressió que a més solia utilitzar March per a referir-se a la verge Maria i, d’aquesta manera, elevar a la dama a la categoria, fins aleshores, més alta i rellevant de totes, destacar les seves virtuts espirituals, intensificar el fet que l’esperit de l’amant estima sense que la seva carn senti cap “desig sensible”; reivindicar un amor espiritual pur. La veu parlant, doncs, intenta convèncer a la seva estimada que allò que sent és cert, que si ella creu que aquest sentiment de dolor és real pot aconseguir, fins i tot, curar-lo. Així, March deixa entreveure dos possibles opcions per tal de sanejar l’amor amb les quals, ni el propi Bernat de Godon, hi havia pensat: la fe de la dama en l’enamorat o l’amor d’aquesta vers l’enamorat. Malgrat tot, només es pot afirmar amb certesa la primera opció, ja que l’altra es descarta per la seva poca versemblança, per ésser una opció i impossible i inabastable. March, bàsicament, proclamava la veritat nua de la passió d’amor que senyoreja a l’home, malgrat les racionalitzacions i tots els remeis dels metges i dels teòlegs. Una proposta que no deixava d’ésser agosarada i ambiciosa, pròpia d’un escriptor dedicat totalment a la construcció de la seva obra. March, tot i haver estat clarament influenciat pels trobadors, considerà que el més important no era l’experiència sublim i terrible de la passió, sinó el contrast d’aquesta experiència amb el que la ciència ensenyava sobre la passió en qüestió (Amor Hereos). La poesia d’Ausiàs March és més bé aspra i tenebrosa, obscura, pròpia dels sentiments humans i, sobretot, versemblant; pretén inundar al lector d’imatges i, lògicament, de sentiments. Tal i com afirmava sàviament Joan Fuster “March no és un poeta que canta, sinó que més aviat crida”. [1] “Els remeis que es proposen per a la guarició de l’amor hereos són variants: el consell d’un savi baró [...], la violència o la difamació de l’estimada”.

Què cony els hi ha picat ara..???!!!

2007-05-02T22:29:00.000+02:00

“Què cony els hi ha picat ara amb el canvi climàtic? Com si fos una novetat...!”. Això és el que em van dir l’altre dia quan entrava a classe. “No sé” vaig contestar com si res. Aquell dia no vaig escoltar el professor de poètiques clàssiques, de fet pocs cops ho faig, però el que m’acabaven de dir no deixava de fer-me “toc-toc” al cap, com si aquella frase volgués que li obrís la porta, entrar en les entranyes del meu pensament. Finalment vaig cedir. Li vaig ajustar la porta, perquè entrés sense fer gaire soroll. Les paraules del meu professor quedaren afogades i, de cop, ja no em trobava a la classe, sinó divagant enmig del bosc, amb un bastó a la mà i amb els peus cansats de caminar per la sorra seca que, acalorada, em mirava i bufava assedegada; amb el seu esguard em demanava que no la trepitgés més. Vaig aixecar el cap i de cop i volta em vaig girar, com si sentís algun soroll; era el vent que, sense ganes, intentava despentinar-me però no ho acabava d’aconseguir. Els meus peus es van seguir movent, com si em volguessin portar a algun lloc determinat, a algun indret previst i estrany. Em vaig deixar endur... De sobte, algú em va cridar. Jo em vaig girar però no vaig veure a ningú. Algú havia dit el meu nom, d’això n’estava plenament convençuda, algú m’havia cridat, però qui? Enlloc cap cara coneguda, enlloc cap presència humana, però algú m’estava vigilant; pressentiment que es confirmava a mida que anava avançant... I si algú em volia fer mal? No aconseguia avançar tan ràpid com desitjava, les cames em tremolaven i a més estava morta de set. Potser trobaria alguna font... N’hi havia d’haver alguna per allà, el lloc m’era familiar. Mentre observa els arbres com festejaven els uns amb els altres, les flors com s’amagaven, pansides, intentant no ser xafades per aquells meus peus que a penes es sostenien, vaig sentir de nou el meu nom. El terror es va dibuixar en la meva cara; algú em seguia. Sí, algú em seguia i jo ja ho havia gairebé oblidat! Vaig començar a córrer, esporuguida, sense mirar més enrere fins que, per fi, vaig trobar una font. Queia poca aigua, la suficient com per a apaivagar aquella set que m’estava matant. “Que trist que caigui tan poca aigua”, vaig pensar a mida que m’allunyava d’aquella font de vida. “Algú m’està seguint”, vaig pensar mig murmurant. “I si deixo que m’atrapi? Qui pot voler fer-me mal? Si algú m’intenta ferir el faré entrar en raó, explicant-li que no val la pena, que sóc una bona persona i que no guardo a dins meu cap mena de malícia”. Llavors vaig decidir aturar-me. Hi havia una pedra allà al mig, lloc en el qual em vaig asseure per reposar i esperar, amb més por de la que es pugui explicar mai, que qui m’estava observant actués d’una vegada. “Que estrany”, pensava mentre mirava al cel, “ni un ocell, ni un mosquit, ni un animal per petit o gran que sigui”! Estava suant, ja no sabia si per la calor o pels nervis d’ésser envestida per qualsevol, per qui fos que m’estava seguint; només sabia que s’acostava cada cop més i que aquesta sensació m’incomodava, m’aterroritzava. I si havia de morir? Potser era un psicòpata, perquè segurament una persona normal i corrent s’hauria identificat. Sabia el meu nom! El sabia! L’havia dit tants cops que fins i tot els arbres se’l sabien, i les pedres, i les poques flors que, tímides, començaven a treure el cap, com si volguessin ser espectadors d’un esdeveniment commovedor. De cop i volta vaig començar a sentir moltes veus que em cridaven, com si qui m’estigués vigilant fos més d’una persona. Allò semblava un complot en contra meva. I si hi havia molta gent que m’odiava i em volia fer mal? Com podria, pobra de mi, defensar-me? Seria impossible, una persona no és capaç de vèncer tantes veus. El més curiós era que, malgrat que el so s’acostava cada cop més, no veia a ningú, cosa que feia esvalotar encara més el meu pensament. Finalment, vaig aixecar el cap i la sorpresa fou màxima. Allà, a dalt dels arbres, estava ple de d’ocells, d’esquirols (cosa que mai n’havia vist al bosc), ratolins de bosc, papallones i ja, en abaixant el cap, el terra ple de serps, de cucs, d’urugues, que deixant-se la pell en aquella sorra seca i sense vida s’acostaven a mi. Tots movien la boca, dient el meu nom. Eren ells els que em cridaven. Però, per què? Jo no els hi havia fet res, simplement havia aparegut al bosc sense ni saber com. Tots semblaven enfadats, frustrats, molestos per la meva presència. De sobte, un mussol em va dir “Què hi fas aquí?”, jo no sabia què dir-li. “T’hem fet una pregunta”, em recordà l’escurçó. “Estava passejant” vaig respondre amb la veu trencada i els ulls desorbitats. “La teva presència ens molesta”, exclamà el cuc. “Per què”, vaig preguntar sense esperar una resposta gaire convincent. Fou llavors quan l’esquirol, que era l’animal que més m’agradava de tots, em digué seriosament: “Sé com et dius perquè no és el primer cop que et vaig passar per aquí. Recordo que fa uns dos anys enrere estaves en aquesta mateixa pedra assentada quan, bromejant amb uns amics, vas sentir que algú et cridava. Et vas girar però no vas veure a ningú. Et va semblar que t’ho havies imaginat perquè no vas comentar res als altres i vas seguir fent com si res. Era jo el que et cridava. Pocs moments abans havies estat discutint, tranquil·lament i amb un somriure als llavis, sobre un tema. Recordes quin era? Jo te’l diré: EL CANVI CLIMÀTIC. Per culpa dels humans els animals que estem al bosc i que no em caigut encara en el vostre domini ens estem morint de set. Aviat haurem de deixar de menjar el que ens ofereix la natura, aquelles herbes i aquell seguit d’aliments que tan ens agraden, i ens haurem de devorar els uns als altres per poder sobreviure. Hem observat que és aquesta la manera més factible per a assegurar-se la supervivència en aquest món, vosaltres ens ho heu ensenyat. Ara hem vingut tots nosaltres fins aquí per dir-te que no ho permetrem. Cada cop que algú trepitgi aquest bosc, que algú talli un arbre o ens inundi de merda, l’atacarem, i ens enganxarem tan fort en el seu cos que preferirà morir abans que suportar el dolor de les nostres mossegades. Ara, et deixem marxar. Ja has escarmentat. Tu fes córrer la veu tan ràpid com faràs córrer ara les cames i marxa lluny, perquè sinó seràs mossegada fins la mort”. Vaig començar a córrer, sense debatre res, sense argumentat quelcom a favor meu, pensant en aquella imatge tan tràgica dels animals mossegant un cos humà. Va ser la última vegada que vaig trepitjar aquell bosc. Hi haurà anat algú més d’ençà? Per molt dur que em resultés, havia de reconèixer que, en aquell cas, els animals tenien raó. Nosaltres, els humans, tan importants que ens creiem i, en pocs segles, ens permetem el luxe d’engegar-ho tot a la merda, de destrossar el que ha costat tants mil·lenis d’aixecar. I de sobte hi ha qui es queixa, qui comença a reflexionar sobre les desgràcies i els pocs recursos naturals dels quals podem gaudir i encara és vist com un algú que no té res més a fer que queixar-se. És hora, de fet fa temps que ho és, de començar a pensar que estem fallant en alguna cosa i que si no mirem de canviar el món potser algun dia les llàgrimes de la mare natura ens acabaran ofegant...

COLPEJA FORT

2007-04-04T11:19:00.000+02:00

Un vell puja una senda del poble a la muntanya i la senda dia a dia es fa més curta i més amarga, respira fort i torna cap a casa. Ja no queden raboses ni llops, ni esclatasangs, ni margallons, ni figueres de pala, ni una trista sargantana.Un vell puja una senda del poble a la muntanya i la senda dia a dia es fa més curta i més amarga, respira fort i torna cap a casa. Ja no veu enamorats pels racons, ni sibarites del cannabis tampoc, ara estan fent hores extra per pagar-se la hipoteca. Ja fa temps que no plou i els caragols ja no pasturen; ara que hem de sobreviure som imprevisibles, colpeja fort. Un vell puja una senda trencada i derruïdai com més camina més renega de la vida i blasfema i se´n recorda de la guerra. Pels camins de pols xeringues i preguntes, els barrancs es trenquen i els ullals desapareixen i els marges ploren, les pedres ploren. Tots els pous s´han farcit de sal i els diners han canviat de mans i els marges ploren i els fills se´n van del poble. Ho hem gastat tot en la sembra i ara no podem regar; ara que hem de sobreviure som imprevisibles, colpeja fort. Ens mantindrem fidels a aquest poble, ens mantindrem sempre fidels al nostre poble. Garbell del temps, parany a la memòria, el timó no borta, el desert s´acosta. Colpeja fort companya, colpeja!

TRADUCCIÓ DEL POEMA, DE FET, AQUEST ÉS L'ORIGINAL, FALTARIA MÉS!

2007-04-03T12:06:00.000+02:00

QUAN SURTS AL CARRER I ÉS DE NIT BRILLEN ELS TEUS ULLS I EL TEU COR, EN LA FOSCOR HI POTS TROBAR ELS TEUS BELLS RECORDS. MIRES AQUELL CEL TAN COLORIT, DIUS QUE LA VIDA SEGUEIX UN CAMÍ, A PROP D'AQUELLES MIL ESTRELLES HI HA LA TEVA INCANSABLE VIDA. AVUI, SOMNIA, AVUI QUE ÉS DE NIT, SEGUR QUE NO ET RENDIRÀS, PER TOT EL QUE HAS PASSAT, AVUI NO ET RENDIRÀS.

UN DELS MEUS POEMES: IT IS YOUR UNTIRING LIFE

2007-04-03T11:59:00.000+02:00

When go out to the street and it’s night shine your eyes and your heart, in the dark you can find your beautiful memories. Sights that so colorful sky, you say that the life follows a way, near those thousand stars it is your untiring life. Today it dreams, today that is at night, surely that you will not surrender, by everything what you have happened, today you will not surrender.

Lo Somni de Bernat Metge

2007-03-25T21:35:00.000+02:00

Bernat Metge va néixer a Barcelona el 1440. Ben aviat entrà a formar part de la Cort, exercint el càrrec de Funcionari de la Cancelleria; adquirint, d’aquesta manera, una formació intel·lectual important. Entre Metge i la Cort sempre hi hagué una gran complicitat des que aquest es posà al servei de qui aleshores governava aquests indrets: el rei Joan I. Malgrat tot, el 1496 el rei morí en terres de França i, després d’aquesta mort, s’especulà sobre l’ànima de Joan, ja que el cos d’aquest tardà considerablement a arribar a Barcelona. Va ser aquest any que Bernat Metge, durant la seva hipotètica estada a la presó com a conseller reial, va escriure Lo Somni, una obra amb una quantitat de fonts impressionant i amb un diàleg escrit amb prosa molt treballada que explicava que a Bernat se li aparegué, després de mort, el rei Joan I. Lo Somni fou l’obra més importat de Bernat Metge, amb la qual intentava defensar la posició de la monarquia vers les ciutats, fer costat al rei Martí, el successor de Joan I, per tal d’assegurar-se, novament, un lloc en la cancelleria reial i, sobretot, d’evidenciar que el rei necessitava un personatge com ell, amb un gran bagatge cultural. Lo Somni es caracteritza per ésser una obra dialogada plenament raonada, argumentada i persuasiva. Aquests diàlegs són els que defineixen els personatges que hi apareixen. La característica, però, fonamental són els acords i desacords dels personatges, el contrast d’arguments, que enriqueixen l’obra, que l’aproximen als famosos diàlegs de Plató sobre qüestions fonamentals i de gran importància i que, evidentment, la fan única. Aquesta obra s’estructura en quatre llibres, en els quals hi apareixen, a part de Bernat, que és el personatge central i que s’ha d’entendre com una ficció literària, tres personatges que han format, o acaben de formar, part de la història. El primer, el rei Joan, el qual Metge ha tingut el plaer de conèixer al llarg de la seva vida. Els altres dos, personatges pertanyents a la literatura clàssica, cada un amb una història de rerafons diferent i amb un argument contraposat: Orfeu i Tirèsies. En el primer llibre Bernat, sorprès i atemorit per la presència del rei Joan, Orfeu i Tirèsies, du a terme una discussió amb el recent difunt sobre la immortalitat de l’ànima. Bernat sempre havia pensat que l’ànima era mortal fins que Joan, amb la seva presència i amb les seves argumentacions, evidencien el contrari. S’entra en una matèria poc donada a la discussió, en la qual després de les al·legacions que Joan fa de les autoritats dels gentils, dels jueus i dels musulmans, convenç a Bernat, que encarna el model de l’empenedit, de l’error que ha comès creient que l’ànima és mortal. Així, doncs, acaba donant la raó al rei pel que fa a la immortalitat de l’ànima i diu que amb aquest pensament, que no és una simple creença, que és una veritat fonamental i argumentada, vol morir. Finalment, doncs, Bernat acaba acceptant la realitat. Amb l’ajuda de la figura del rei Joan I, Metge demostra que el seu text és moralment profitós remarcant la conversió de Bernat a l’ortodòxia religiosa; així, doncs, es dedueix que aquest personatge s’acosta més aviat al perfil del que es considera un epicuri, ja que compleix un dels requisits fonamentals d’aquesta filosofia, que no és altre que la negació de la transcendència. En el segon llibre s’aprecia que Déu ha fet morir el rei Joan perquè era dèbil i, al cap i a la fi, hauria acabat fent cas als ciutadans i renunciat als principis monàrquics. D’aquesta manera, amb la seva mort, quedaven retratats els envejosos; els que sempre l’havien recolzat els acabarien considerant innocents i els objectius monàrquics no es veurien impedits per cap altra qüestió. El rei justifica la seva aparició amb l’objectiu que tothom sàpiga que la seva ànima està al purgatori, en vies de salvació. A partir d’aquí fa una breu explicació dels tractes que rep al purgatori, instat per Bernat que l’obliga a explicar-li coses desagradables. Malgrat tot, però, l’aparició del rei en aquesta obra no només es deu al raonament de les qüestions de l’ànima, sinó també perquè ha de salvar a Bernat, ja que Déu l’ha posat a la presó per la seva opinió errònia sobre l’ànima. Així, doncs, el rei dóna una lliçó a Bernat i li diu que ha d’explicar a tothom la trobada que ha tingut amb ell. Bernat du a terme un seguit de preguntes sobre els fets del 1496 tot relacionant-los amb els fets contemporanis. Amb això, Metge mostrava una voluntat indubtable d’aproximar-se als nous reis. Finalment, el rei Joan vol seguir parlant amb Bernat, però Tirèsies li ho impedeix, perquè veu que hi ha una intenció, per part de Joan, de transmetre coneixements futurs i això està prohibit, els mortals no poden saber què passarà en un futur. En el tercer llibre Orfeu i Tirèsies dialoguen amb Bernat. El primer en agafar el torn de paraula és Orfeu, un personatge clàssic que ha aparegut, com un raig de sol, dins la presó per parlar a Bernat de l’amor, perquè aquest, Bernat, està molt enamorat de la seva estimada. Orfeu, com ja se sap, va baixar als inferns per a rescatar la seva estimada, Eurídice, la qual havia estat víctima d’una mort injusta, però finalment els esforços d’Orfeu acabaren essent inútils, Eurídice tornà a l’infern. Així, doncs, Orfeu explica la seva història a Bernat, el qual queda enlluernat pels impulsos d’un somniador i amant de l’amor. L’autor de l’obra endinsa als lectors a entrar en un relat dins el relat principal; els diàlegs permeten aquest tipus d’immersió, deixen de ser únicament un intercanvi de paraules per a convertir-se en fàbules espectaculars. Orfeu, sota la mirada aclaparadora de Bernat, fa una enumeració de condemnats clàssics, descriu l’infern de Dante, de Virgili i de molts altres personatges que componen les bases de les tragèdies clàssiques i que estan patint considerablement. Metge, potser no del tot inevitablement, fa una barreja entre l’infern clàssic i el cristià, amb característiques de l’un i de l’altre que engloben els personatges més coneguts de tots els temps. La manera de parlar d’Orfeu omple l’espai d’encant, a Bernat de coneixements i a Tirèsies de discrepàncies. Aquest últim no dubta en interrompre a Orfeu, la qual cosa molesta considerablement a Bernat. Com ja se sap, Tirèsies fou durant 7 anys una dona i, després de la seva metamorfosi, desenvolupà un sentiment d’odi i ràbia vers les dones. Així, doncs, l’argument d’aquest personatge és plenament contrari al d’Orfeu, perquè el seu es basa en la crítica negativa de l’amor i de les dones. Diu que el seu ofici no és dir coses desagradables, sinó desenganyar. El seu paper en aquesta obra, doncs, s’acosta bastant a la d’un moralista ortodox. Afirma que l’amor és incompatible amb una determinada edat, que és més propi de la gent jove que té tendència a deixar-se endur pels desigs carnals. A més a més, reafirma la seva tesi dient que l’amor és contrari a la ciència i que, tenint en compte aquest fet, aquest sentiment adquireix connotacions negatives. Per a Tirèsies l’amor és una malaltia i les dones la perdició de l’home. Des del seu entendre, les dones no afavoreixen en cap sentit l’enriquiment espiritual dels homes, les considera un bé material innecessari, com tots els altres béns materials. Però Tirèsies no en té prou amb atacar a les dones en general; acaba centrant el seu discurs en l’estimada de Bernat, menyspreant-la i assignant-li unes característiques que, des del punt de vista del seu estimat, no acaben d’encaixar amb ella. A partir d’aquí, el diàleg deixa d’ésser un simple monòleg i les opinions plenament oposades de Bernat es deixen entreveure. La intenció de Tirèsies no és altra que fer veure a en Bernat que l’amor terrenal és un error. Així, doncs, si es té en compte la idea que s’ha esmentat abans, Bernat mica en mica va encaixant amb el perfil d’epicuri pel fet d’afirmar que el bé suprem es troba en la recerca del plaer terrenal, una altra idea sobre la qual es fonamenta la filosofia d’Epicur. En el quart llibre Bernat fa una rèplica a Tirèsies; demostra plenament el seu desacord amb aquest personatge clàssic. Comença atribuint als homes les característiques amb les quals s’han designat abans les dones. Per a Bernat les dones són més imperfectes que els homes, per la qual cosa els seus errors no són tan greus. Amb aquest quart llibre queda bastant clar el fet que a l’època de Metge les opinions que cada un tenia sobre l’amor podien ser expressades amb total impunitat. Bernat es manifesta en tot moment defensor de l’amor i afirma que aquest pensament l’acompanyarà sempre. No cal dir, doncs, que finalment Bernat i Tirèsies no arriben a cap acord. Per a Tirèsies l’amor ha de ser possible d’acord amb els principis cristians, que es pot equiparar amb el que s’entén com a caritat i que la funció de la dona en aquest món és tenir fills i assegurar l’existència humana. Bernat, però, acaba el seu discurs reivindicant que l’amor és una passió pròpia de les persones, un plaer que no es pot comparar amb cap altra cosa. Lo Somni no només és un text pensat i molt treballat, sinó també la negació de les acusacions que titllaven a Metge de culpable, sempre amb l’ajuda del personatge del rei Joan I que afirma la innocència de Bernat. Per aquests motius, l’obra en general es pot concebre com una autopropaganda, per part de l’autor, per tal de donar una imatge digna al nou rei, en Martí; és per això que Metge farceix la seva obra de fonts i models d’acord amb la moda europea d’aleshores ( les històries d’Orfeu i Tirèsies en són un exemple prou clar i evident), per demostrar el seu talent innat i el seu geni en l’estructuració del raonament de temes sobre l’existencialisme, malgrat que alguns historiadors assegurin que no acaba de quedar clar que Metge intentés convèncer el rei de quelcom perquè els inculpats representa que ja estaven absolts. D’aquesta obra, també se’n pot fer una lectura retractòria, ja que es lliura a ésser interpretada de diverses formes. Per aquest motiu, es podria entendre que Lo Somni és una confessió pública de l’heretgia de Bernat Metge, ja que no es pot saber fins a quin punt l’autor es vincula o desvincula del protagonista principal, amb el qual coincideix fins i tot amb el nom. Perquè no s’ha d’oblidar que és una obra molt elaborada i seria un error caure en el fals pensament que les idees que s’hi desenvolupen són derivades de la casualitat. Al cap de tants anys, segueixen perdurant certs dubtes en relació a aquesta obra de Bernat Metge com, per exemple, si el protagonista s’acaba convertint o no, ja que malgrat que canviï la concepció que té de l’ànima no deixa, en cap moment, de defensar i reivindicar aferrissadament l’amor terrenal.

FETS RELLEVANTS D'AQUEST 2006

2006-12-28T12:06:00.000+01:00

S’acaba l’any, per aquest motiu seria convenient fer un repàs dels fets més rellevants dels quals hem estat espectadors durant aquest període de temps : 1- El film de Salvador, una pel·lícula que, per qui encara no l’hagi vist, val molt la pena. 2- El nou govern de la generalitat, ple de merda com sempre. Al cap i a la fi tots els polítics són escòria. 3- La mort d’un dels reis del soul, James Brown. 4- La mort d’un fill de puta de dictador: Pinoxet. 5- Els focs de Galícia, provocats per persones amb mans que, si fos per mi, deixarien de tenir-ne. 6- La inacabable guerra contra Irak, Palestina, Cuba... La guerra que els rics capitalistes s’inventen per seguir donant pel cul a qui no ho és. 7- Un munt de morts injustificables, causades per: la gana, la grip, el càncer, els accidents de cotxe, la violència de gènere, la pena de mort, el canvi climàtic... 8- La retirada del rei de la Fòrmula 1: el Kaiser. 9- La mort de l’home amb més cullons: el caçador de cocodrils 10- La segona gran i meravellosa Copa d’Europa del Barça i el fracàs d’aquest equip en el mundialet del Japó. 11- La descoberta d’un nou grup en el panorama musical català anomenat Strombers: rumba + ska. 12- La impressionant nova temporada de House, el metge més “simpàtic” de la TV. 13- L’augment incansable dels preus de les vivendes; al final tots en “xavoles” i a dormir al carrer! 14- Nous personatges friks com: en Risto d’OT, l’imitador del caçador de cocodrils, l’home del temps d’antena 3 els diumenges a la tarda... 15- L’energia radiofònica més efectible ceidida per Vador Lladó i aquella colla de sonats de Rac 105. 16- I...uf, moltíssimes coses més! No acabaria de citar-les totes encara que m’ho proposés. Ara, el que jo us proposo a vosaltres és que citeu fets importants d’aquest 2006. Au, animeu-vos i Bon Any Nou a tots!

Me'n vaig...

2006-10-29T23:58:00.000+01:00

Escriure mentre miro les estrelles és el que faré ara... Escriure i no parar mai d’escriure, i guardar les paraules que vomito incansablement en totes les pàgines que marquen la meva vida, com si cada dia en comencés una de nova, una de diferent. I en la solitud dels dies recuperaré la nostàlgia de voler veure algú obrir la porta del menjador amb força i sentir les passes d’una persona que s’acosta a mi, amb el mateix pas de sempre, amb les mateixes paraules. Mentre m’adormi en aquell sofà pensaré en aquells coixins que es movien al ritme del meu cos i en la balada dolça i tranquil·la dels sorolls que em tornaven al món quan gairebé l’abandonava. Trobaré a faltar la cara, els gestos, la companyia de qui fins ara ha aconseguit retenir-me en aquest pis. Comença una vida nova, una vida plena de misteri, on només jo puc agafar-me a aquest misteri i abraçar-m’hi. Deixo enrere aquestes quatre parets que m’han vist plorar, riure, créixer, escalar pels camins més difícils; ara només penso en el que em queda per donar allà on vagi... Me’n vaig i me’n duc d’equipatge els meus somnis, arrossegant aquella part de mi que no desitja marxar. Me’n vaig recordant els moments més entranyables d’aquest pis, aquells que m’han donat vida, molta vida...

ELS SOMNIS CONTINUEN

2006-10-23T21:13:00.000+02:00

La vida, la meva vida, a vegades tan lluminosa, a vegades tan apagada, va avançant enmig de la teva, a vegades tan apagada, a vegades tan lluminosa. Em bufes l’ànima i me la xucles, la meva ànima, a vegades tan forta, a vegades tan dèbil, va agafant-se a la teva, a vegades tan dèbil, a vegades tan forta. Els somnis, els meus somnis, a vegades tan abundants, a vegades tan amagats, s’enfilen pels teus somnis, a vegades tan amagats, a vegades tan abundants. Les llàgrimes, les meves llàgrimes, a vegades de felicitat, a vegades de dolor, desemboquen al mateix mar que les teves, a vegades de dolor, a vegades de felicitat. Em dones la tranquil·litat que la vida m’intenta treure. Em dones les paraules per emplenar les pàgines en blanc. Em dones la tendresa, la certesa, l’amor amb el que cada dia em defenso dels punyals, d’aquelles blasfèmies que intenten fer de mi el que no vull ser perquè no ho sóc. Em dones les ales que necessito per escalar més enllà de les muntanyes, més enllà de tot el que veus. Ne et demano més que et quedis al meu costat per sempre acariciant-me la pell mentre els meus ulls es clouen i els somnis continuen...

SI ALMENYS FOSSIN PORCS SANGLARS...

2006-10-10T09:56:00.000+02:00

Tenen les orelles punxegudes i alçades. Una capa de pel raspós adorna el seu cos obès, ple de grassa. Sempre estan bruts, plens de merda, perquè aquesta, la merda, no deixen de remenar-la i jugar amb ella. Tenen un nas fastigós i un parell d'ulls, en cap cas una mirada. S'apilonen, es trepitgen, s'empenten, es barallen i els seus orgasmes duren 30 minuts; llàstima, però, que els únics animals que duen a terme l'acte sexual per plaer són els dofins (els humans és lògic que també!). Es creuen tan intel·ligents com els gossos, tot i que cometen els mateixos errors i no són pas tan fidels, amables i servicials. El seu roncar em posa la pell de gallina; és com un parlar distorsionat! Sí, així són els polítics, com porcs. I ara s'ha d'anar a votar?! Doncs què voleu que us digui...! El dia que es presenti un burro o un ocell com a president de la generalitat potser em replantejaré això de votar, però mentre que els candidats facin tanta pudor no vull apropar-me ni un sol metre més a ells. Si almenys fossin porcs sanglars...

2006-10-09T10:49:00.000+02:00

UN GOL A ESPANYA!!!

CATALUNYA 2 - EUSKADI 2

2006-10-09T10:30:00.000+02:00

Ahir vaig anar a veure el partit de l'any; s'enfrontava la selecció catalana amb la d'Euskadi. Hi havien 56.000 espectadors, 21.000 persones més que al patrit de la selecció espanyola, que per cert va perdre! Potser sí que el partit del Camp Nou era quelcom més que un simple partit... De fet, la complicitat que tenim els catalans vers els bascos es feia evident tota l'estona; es podia apreciar pels cants majoritaris "gora Euskadi, visca Catalunya" i també per la celebració dels seus gols, gairabé tan benvinguts com els nostres. Dos pobles germans, dos pobles que cridaven "Independència" amb la il·lusió segellada als ulls, al cor, allà on no es pot esborrar... Mirava aquell munt de senyeres i estelades que pintaven les grades del Camp Nou i, inevitablement, pensava que el patriotisme català, igual que el basc, no és pas dolent si el convertim en una festa d'alegria, il·lusió i complicitat eterna...

LA SITUACIÓ DEL CATALÀ L'ANY 2050

2006-09-26T23:00:00.000+02:00

Benvinguts a l’any 2050. L’altre dia pensava en la situació de fa uns anys del català; avui tan sols un record agredolç. Déu meu, com ha plogut des d’aleshores! Pensava en el professor de la meva neta, català fins a la medul·la, i en el comentari que em va fer, tot somrient, just abans de marxar de l’escola: “ Encara recordo quan tot això que els hi explico ho vaig aprendre en castellà”. Això, avui en dia, ha passat a formar part de la història. Des que Catalunya és independent tot ha canviat. La gent que vingué a viure a aquest país i que era de parla no catalana aviat van decidir, vist les exigències d’un país que anteriorment havia estat oprimit pel que ara s’anomena EEE (Els Estats Espanyols), emplenar les aules on s’ensenyava català a tots els nivells i avui en dia a cada municipi, vila i ciutat les acadèmies catalanes és un dels negocis més creixents i eficaços. La política catalana va decidir filar prim en les qüestions lingüístiques que sempre havien quedat pendents i finalment s’aconseguí, també gràcies a la independència d’aquest país, que el català passés a ser una de les llengües més parlades d’Europa. Els polítics que governaven Catalunya van decidir invertir un nombre elevadíssim de diners en les, avui en dia, famoses acadèmies catalanes, on l’ensenyament del català és el plat fort. També van invertir molts diners en els mitjans de comunicació, bàsicament en els vuit canals de televisió catalans, i, evidentment, en els diaris, els quals actualment s’editen única i exclusivament en català. Molta de la gent que viu en aquest país s’hi va oposar, afirmant que s’estava imposant el català, però al llarg del temps van entendre que era la llengua originària del país i que si no s’aplicava una política lingüística dura i ferma aquesta llengua desapareixeria. Recordo tots els carrers plens de cartells on s’hi podia llegir quelcom semblant a “parlar català és bo, fes un favor al teu país” i un munt de suplements culturals a sobre els bancs de les places, a sobre les barres de bar, a tot arreu, que explicaven la història del català i que intentaven conscienciar a tothom que era important que la gent parlés en català. És inevitable somriure quan recordo que era jove i que caminava pels carrers esquivant els paletes que em deien “vaya pedazo tetas”. Ara, a la meva neta, li diuen “quin parell de memelles”. És curiós, fins i tot el llenguatge més vulgar ha canviat d’idioma. La consciència lingüística s’ha apoderat de tothom, no hi ha ningú que desconegui la història del català, ni tan sols les poques persones que avui en dia no tenen estudis. Aquest país s’ha culturitzat molt en poc temps! Encara recordo quan alguns sectors espanyols d’extrema dreta deien que el català i el seu aprenentatge representava el trencament del que abans es deia Espanya (actualment els EEE). Si passejaves per Barcelona, actualment capital de Catalunya, era corrent veure els cartells de les botigues escrits en castellà; sí, encara que costi de creure. Els polítics que actualment governen aquest país van decidir, d’això ja fa uns quants anys, que els cartells de les botigues havien de ser escrits, com a mínim, en català. Tornaren a invertir diners a favor de la nostra llengua, aquest cop en inspectors que s’encarregaven de visitar tots els locals de totes les poblacions de Catalunya i de sancionar, amb multes gairebé impagables, a aquells propietaris que no complien la llei lingüística del país. Enrere han quedat les institucions que no utilitzaven el català com a llengua vehicular, enrere han quedat les dictadures que provenien dels EEE, enrere ha quedat l’impossible. Ara ja no fa tanta por somniar. Benvinguts a l’any 2050.

EL SOMRIURE...

2006-09-21T20:27:00.000+02:00

Avui us parlaré del SOMRIURE! Sí, ho esteu llegint bé! M’agradaria poder veure somriure a tota la gent que empentant intenten entrar a l’autobús, a tots els qui caminen ràpid i amb pressa, a aquells qui treballen per deure i no per gust, als qui lluiten per vèncer sabent que ho tenen tot perdut, a les persones que fracassen en el moment més àlgid de la seva vida, a la gent que plora pensant que ho ha perdut tot, als qui no acaben de creure en ells mateixos, als qui tiren la tovallola abans d’hora, a aquells que repeteixen constantment que són feliços, als qui es pensen que la glòria es basa en pujar un seguit d’esglaons formats per altres individus... Sí, els vull veure somriure, somriure amb els ulls, amb la boca, amb el cor. Somriure, aquella acció tan coneguda i anhelada per tants, aquella acció que no hauria de ser més que un acte quotidià, una necessitat, una imposició que hauria de procedir de nosaltres mateixos. Ara bé, què necessitem per somriure? És necessari ser feliç per somriure? No sé per què, però a vegades veure una persona somriure em fa feliç... El somriure és aquell tros de cel que compartim amb els altres i potser per això donaria la meva vida per veure somriure a tantíssima gent..., per poder escalar fins aquell núvol amb el qual viatgen les ànimes de les persones que estimo. Tots els somriures són diferents, això és una de les coses que em fa pensar que veritablement cada persona és un món, un secret que deixa de ser-ho quan l’elegància d’un somriure el revela.

Hi havia una vegada...

2006-09-13T20:17:00.000+02:00

Hi havia una vegada un home que volia ser actor. Va haver de marxar de la seva terra perquè allà mai podria exercir com a tal. Quan va arribar a Catalunya va haver de treballar molt i molt per poder ser tot el que havia desitjat des que era petit. Amb molt d'esforç es va guanyar un lloc d'entre les persones més importants del teatre. Al llarg del temps s'adonà que els papers que fins aleshores li havien atorgat no acabaven de motivar-lo, necesstava quelcom més. Al cap d'una llarga reflexió s'adonà que enmig de la corrupció política, l'estafa global i la societat conformista calia adoptar un paper més reivindicatiu dins el món del teatre, tal i com molts companys seus havien iniciat. Així que dugué a terme una gira inacabable pels Països Catalans amb un seguit de monòlegs molt treballats i amb una ironia impecable. La seva fama es feu més gran encara i els teatres penjaren els cartells de "entrades esgotades". D'això ja fa uns quants anys. Aquest actor, arrelat al desig de llibertat, va rebre un seguit de premis en reconeiconeixement de la feina ben feta. Aquest actor es diu Pepe i ara viu enmig d'una especulació política que fa por. Hi ha un petit sector de l'extrema dreta, d'aquella gent que hauria d'estar morta per desgraciada i ignorant, que l'acusa de separatista i de pas el tatxen de mal actor. Pepe no renuncia ni a les seves paraules, ni al seu pensament, ni al seu sentiment. Sap saltar les valles que s'oposen al seu camí, sap escalar fins als cims més alts sense ales, creu en la bellesa dels seus somnis. Tot això, al cap i a la fi, és el que cada dia el fa més gran. Gràcies per el teu atreviment, estimat Rubianes, gràcies pels teus monòlegs i per donar-ho tot sense esperar res a canvi. Desitjo de tot cor que l'obra de Lorca que NO et van deixar estrenar al teatre públic de Madrid sigui un èxit mundial.

ONZE DE SETEMBRE

2006-09-12T19:35:00.000+02:00

Frustrada, així és com em sento, com em fan sentir. Què és per mi o per a qualsevol català, qui s’hi sent i qui viu com a tal, l’onze de setembre? Sí, tot el que estem cansats de sentir i el que ens explica la història o, potser més aviat, el que ens ha anat convertint la història. Ara bé, partint d’aquí, d’aquesta absurda reflexió, què és per nosaltres la música catalana? Allò que es fa aquí o allò que se’ns transmet amb la nostra llengua? Sí, la nostra llengua, el català, aquell idioma que sovint no es respecta i la llengua amb la qual els catalans hem après a pensar i a sentir. Ahir vaig anar a la manifestació de l’onze de setembre amb els meus amics. Després d’estar una estona caminant i mirant de reivindicar pacíficament, i amb un somriure com a pancarta, uns drets que encara no ens han estat lliurats després de molts i molts anys de protesta, vam anar a parar a l’Arc de Triomf. El primer grup de música encarregat d’obrir aquest “recital de música catalana”, típic de cada any, va ésser Els kumbas del Mambo, acompanyat d’un entretingut i divertit espectacle. Fins aquí bé, però la meva sorpresa vingué després, just quan el segon grup de música sortí a l’escenari. No m’ho podia creure, cantaven en francès; sí, en francès! Quan sentia aquelles lletres que no entenia, aquelles paraules que no m’esgarrapaven cap mena de sentiment, vaig recordar que minuts abans d’arribar a la zona on es feien els concerts havíem estat cridant “ni França ni Espanya”. Tot es va ennegrir i no vaig aconseguir extreure un sentit d’aquella música inintel·ligible per mi. I jo em pregunto: però si hi ha moltíssims grups que canten en català, moltíssima gent que lluita per fer-se escoltar en el meu país, com és que dels tres concerts que es feien a l’Arc de Triomf només dos eren en català? Tot escoltant el cant dels ocells de Pau Casals em pregunto quina conclusió hauria extret el propi Casals d’aquest fet si hagués presenciat en directe com s’esquivava la seva llengua, com s’apaga la flama amb la qual ell arribà a encendre la passió arreu del món.

Ja n'hi ha prou!

2006-08-17T19:56:00.000+02:00

Ja n’hi ha prou! No puc suportar-ho més. Aquest escrit no intenta demostrar res, només és una crida a la llibertat, una crida a la dignitat i una espurna de vida que cal mantenir en calent. Acabo de veure unes fotos que reflecteixen el que Israel està fent a Beirut! No té nom, ni sentit, ni cap mena de lògica. On ha quedat aquell sentit altruista del qual presumeixen els estats europeus? I el cor, on l’han deixat? Perquè no fan res? Perquè s’estan de braços creuats mentre milers de persones perden les seves cases, les seves terres, la seva família o, inclòs, la seva pròpia vida? Què sentiríem nosaltres si ara, de cop i volta, vingués algú a malmetre’ns tot el que ens ha costat segles d’aixecar? Em sento impotent davant d’aquesta situació; sí, impotent i molt enfadada. Per si fos poc, l’estat d’Israel no es conforma en destrossar-ho tot, ara, a més a més, fa tot el possible perquè l’ajuda humanitària que s’envia al Líban no arribi al seu destí. Però això no és tot, han procurat que es morin de gana tot tirant milers de litres de fuel ( o petroli, digues-li com vulguis) a les seves costes, assegurant-se d’aquesta manera que no puguin pescar i que la població es vegi obligada a marxar de casa seva, d’allà on guarden els records més entranyables de la seva vida. Mentre la gent mor els altres s’omplen les butxaques. Així funciona el món. Aquesta és l’autèntica misèria; veure que hi ha persones que neixen i viuen sense cor.

PARLEM DEL KATRINA

2006-08-16T21:29:00.000+02:00

L’altre dia per la ràdio parlaven del Katrina. La gent gairebé ja no es recordava d’aquest fet. Encara ara hi ha milers de persones que viuen en unes condicions més que penoses des que aquell huracà va enderrocar les seves cases, tot i que els mitjans de comunicació ja no en parlen perquè ho consideren una notícia passada (potser també poc morbosa?!). És inevitable sentir llàstima quan es recorda les cares dels qui ho van perdre tot sense haver tingut mai gaire res. Fa aproximadament un any i mig el president dels EUA, un home no gaire agradable i amb idees força cruels, va decidir ajornar el pressupost que s’havia de destinar a reformar i reestructurar els dics de Nova Orleans perquè creia convenient que els diners haurien de ser invertits en una guerra que estava essent més cara del que pensava (estem parlant de la guerra de l’Iraq; segur que també feia molt que no en sentíeu a parlar, no?). Qui sap si totes les desgràcies que ha comportat aquest huracà s’haurien pogut evitar si el senyor Bush hagués optat per reformar aquests dics tal com s’havia acordat? Ara ja no es pot tornar enrere i només es pot ser espectador d’aquesta tragèdia que deixa a qualsevol sense paraules. És inevitable recordar la ironia més bèstia, per dir-ho d’alguna manera, que s’ha vist mai per la televisió: el senyor (també per dir-ho d’alguna manera!) Fidel Castro oferint ajuda als EUA. Això, evidentment, també deixa a qualsevol sense paraules. Aquell exèrcit del qual presumeix el president Bush únicament ha estat destinat a matar i destrossar un país que si se li pogués adjudicar una cara humana segur que seria força semblant a la de desconsol i tristesa de les víctimes del Katrina. Si aquest exèrcit s’hagués creat per ajudar i socórrer als qui ho necessiten, potser el president dels EUA no hauria d’haver demanat ajuda a Europa o a aquells països dels quals se’n riu constantment. Potser el fet de construir una ciutat per sota del nivell del mar no ha estat mai una bona pensada, però si no hagués estat així, quin sentit tindria ara la música jazz que, malgrat no se’n parli, va néixer a Nova Orleans o, més exactament, què seria de la història de la música sense temes com “Sittin On The Dock Of The Bay” (assegut al moll de la badia) d’Otis Redding? Perquè clar, si aquesta ciutat no hagués estat construïda de tal manera aquesta cançó no hauria tingut el mateix significat. Hi ha qui diu que davant de la natura desbocada poca cosa es pot fer, però abans de caure en aquest pensament conformista i desinteressat és millor pensar fredament que tots els fets que succeeixen en aquest món tenen una causa.

Què és...

2006-08-03T21:58:00.000+02:00

Què són els dies sinó quelcom que neix i mor constantment? Què som nosaltres sinó dies segellats de pensament? Què són els arbres, la natura, els indrets anhelats enmig d'una ciutat de formigó? Sí, què són sinó fantasies d'un somni llunyà. Què són les hores msinó instants del temps i que són els minuts sinó moments eterns. Què són les llàgrimes que no cauen sinó vida que se'n va. Què és l'amor sinó una poesia que neix i mor constantment.

UNA DE LES MILLORS FRASES DE VICTOR HUGO

2006-08-01T19:22:00.000+02:00

LA SUPREMA FELICITAT DE LA VIDA ÉS SABER QUE ETS ESTIMAT PER TU MATEIX O, MÉS EXACTAMENT, MALGRAT TU MATEIX.

"FREDDIE MEMORIUM", UN HOMENATGE DE SANGTRAÏT A FREDDIE MERCURI

2006-08-01T19:19:00.000+02:00

"Ja mai tornaràs a la casa de les orenetes. Ja mai volaràs com somniaves que ho feies; amb les ales de nit per un carrer ple d'estrelles, tallant el vent amb la força del pit, jugant entre riures i plomes de seda".

Fragment del capítol 30 del llibre L'ULTIM DIA D'UN CONDEMNAT de VICTOR HUGO

2006-08-01T18:46:00.000+02:00

NO! Per molt avall que hagi caigut, no sóc un descregut; o Déu sap prou bé que crec en ell. Però, ¿què m'ha dit aquell vell? Res de sentit, res d'enternit, res plorat, res arrencat a l'ànima, res que vingui del seu cor per anar al meu, res que vagi d'ell a mi. Al contrari: un no sé què de vague, d'innaccentuat, d'aplicable a tot i a tots: emfàtic on calia que fos profund, gris on calia que fos senzill; una mena de sermó sentimental i d'elegia teològica. Ça i lla, una cita llatina en llatí. Sant Agustí, Sant Gregori, què sé jo! I després, tenia l'aire de recitar una lliçó ja recitada vint vegades, de repassar un tema encarcarat en la seva memòria a força d'ésser sabut. Ni un llampec als ulls, ni un accent a la veu, ni un gest a les mans. I com podria ésser d'altra manera? Aquest clergue és l'almoiner titular de la presó. La seva feina és aconsolar i exhortar, i d'això viu. Els forçats, els pacients, són el ressort de la seva eloqüència. Els confessa i els assisteix, perquè és la seva missió d'encàrrec. S'ha fet vell guiant homes a la mort. Fa temps que està acostumat a tot això qua fa esgarrifar els altres; els seus cabells, ben empolvats de blanc, no se li posen mai drets; el presidi i el cadafal són, per a ell, una cosa de cada dia. Ja no se'n sent. Probablement, porta el seu quadern: aquesta pàgina per als presidiaris, aquesta altra per als condemnats a mort. El dia abans l'avisen que l'endemà, a tal hora, hi haurà algú a qui caldrà aconsolar. Ell pregunta què és: presidiari o condemnat? I segueix llegint. I després ve. D'això resulta que els que van a Toulon i els que van a la Grève són un lloc comú per a ells. Oh! En lloc d'això, que vagin a cercar-me algun jove vicari, algun vell senyor rector, a l'atzar, a la primera parròquia que trobin; que el sorprenguin escalfant-se a la llar, llegint el seu llibre i no esperant res, i que li diguin: "Hi ha un home que va a morir i convé que sigueu vós qui l'aconsoli. Cal que vos sigueu allà quan el lliguin de mans i quan li tallin els cabells; que vós pugeu a la seva carreta amb el vostre crucifix, perquè no es fixi en el botxí; que vós sigueu sotraquejat amb ell per l'empedrat fins a la Grève; que vós travesseu junt amb ell l'horrible gentada bevedora de sang; que l'abraceu i el beseu al peu del cadafal, i que resteu al seu costat fins que el cap sigui ací i el cos allà". Aleshores, que me'l portin, tot palpitejant, tot tremolós de cap a peus; que em llencin entre els seus braços, als seus genolls, i ell plorarà, i jo ploraré, i ell serà eloqüent, i jo seré aconsolat, i el meu cor es buidarà en el seu, i ell prendrà la meva ànima, i jo prendré el seu Déu. Tal vegada no tinc raó de rebutjar-lo així; ell és el bo i jo sóc el dolent. Ai las! No és culpa meva. És el meu alè de condemnat el que ho marceix i entristeix tot.

“Ningú no es pot sentir lliure si el seu poble no és lliure”. Valentí Almirall

2006-07-24T22:17:00.000+02:00

Visc contínuament esquivant les paraules amenaçadores dels qui detesten els catalans. A Catalunya hi ha molta gent que no suporta ni els costums ni la llengua d’aquest país; gent que única i exclusivament es passa la vida odiant tot el que sona a català. Mai no he fet cas d’aquestes paraules per absurdes i mal fonamentades, però de tan en tan algú argumenta, tot i que injustament, en contra del meu país i això em treu de polleguera! Quan miro programes de televisió com per exemple el de la Maria Teresa Campos i molt específicament la seva “mesa del debate” no puc evitar que els nervis se’m mengin al veure com la gent s’omple la boca de paraules que busquen desesperadament la “tirada de tovallola dels catalans”. M’encanta el sentiment espanyol amb el qual intenten tenyir el meu voltant; tant, que apago la televisió amb un estat d’ànim alterat i amb més forces que mai de lluitar contra el feixisme espanyol, el qual truca constantment a la porta de casa sense miraments. Com volen que a nivell individual els catalans ens puguem sentir lliures si el nostre sentiment, arrelat a la nostra terra, no deixa de ser colpejat cada moment? Milers de comentaris plens d’odi ens priven de llibertat, però ens emplenen de coratge i valor per defensar aferrissadament el que és nostre i el que unes simples paraules no aconseguiran prendre’ns. Tenim una història que demostra que els catalans molt sovint hem exercit com esclaus en benefici dels qui amb Espanya a la boca s’han anat emplenant les butxaques de merda i l’esperit d’avarícia. Ja n’hi ha prou. No pensem tolerar que intentin acabar amb la nostra llengua i que ens trepitgin quan els hi vingui de gust. Tolerància zero amb la castellanització que està patint València i Mallorca; tolerància zero amb la desfragmentació de la nostra llengua. Que cap català es deixi trepitjar més. Només així, lluitant per aquesta injusta esclavització en la qual ens intenten submergir, aconseguirem viure en una terra i amb un esperit més lliure.

SENTIR...

2006-07-18T20:06:00.000+02:00

Em pregunto què serà dels meus somnis ara que els veig més lluny... Estan gairebé tan lluny que ja no els puc percebre amb els sentits. La vida em castiga per voler créixer, per voler entendre, per intentar agafar més aire del que necessito per viure. Intento escalar tan lluny que ensopego amb la primera pedra. I ploro. Ploro molt. Ploro perquè veig que el meu esforç no acaba de donar el seu fruït. I ploro, ploro perquè la vida és com un mar immens i jo hi perduro desconcertada al mig. La força m’abandona quan més la necessito, quan acabo de plorar i m’adono que tot segueix igual. Vull estimar-me la vida per tot el que m’ha donat i pel que encara em deu, pel que m’ha pres sense demanar-me permís. Avui no tinc ganes de pensar, des de fa dies que no tinc ganes de pensar, només de sentir i d’estimar. Ja que els somnis estan massa lluny com per poder afirmar coherentment que visc d’ells, el que dóna sentit als meus passos no és més que l’amor dels qui estimo i, evidentment, dels qui m’estimen. El sentit, doncs, de la meva vida rau en el que sento en cada moment, rau en el que mai deixo de sentir.

WILLIAM SHAKESPEARE. Hamlet

2006-07-18T19:57:00.000+02:00

... Ser o no ser: aquest es el problema: saber si, a l’esperit, li es mes notable sofrir els cops i els dards de la ultratjant Fortuna, o alçar-se en armes contra un mar d’afliccions i eliminar-les combatent. Morir, dormir; res mes que això, i amb un son aturar els sofriments del cor i els mil dolors connaturals heretats per la carn. Això fora un final a desitjar devotament. Morir, dormir: dormir i potser somniar; aquest es el destorb, perquè els somnis que habiten en el son de la mort - un cop ja ens hem després d’aquesta pell mortal- ens imposen respecte. Es aquest pensament, que dona a la calamitat una vida llarga, perquè, si no, qui podria aguantar les fuetades, i les burles d’aquests temps, l’insult de l’opressor, l’ultratge del superb, el sofriment de l’amor menystingut, la lentitud de la justícia, la impertinència dels poderosos, i el desdeny que el mèrit pacient rep dels indignes, si pogués ell mateix saldar el seu compte amb una simple daga? Qui en portaria el pes amb queixes i suors durant tota una vida extenuada, si no fos per la por d’alguna cosa mes enllà de la mort? La mort, aquest país no descobert, que no permet tornar de les seves fronteres a cap dels viatgers, i que confon la voluntat i fa que suportem els mals presents mes que anar cap a uns altres que ens son desconeguts. Així, la consciència ens fa covards a tots i el bon color natiu de la decisió queda esblaimat pel pàl·lid deix del pensament; i les altes empreses importants, per aquesta raó, desvien llurs corrents i perden el nom d’acció. Però ara, silenci: la bella Ofèlia! Nimfa, que siguin recordats els meus pecats en les teves pregaries.

CRÍTICA TEATRAL DE LA FAM

2006-07-17T00:49:00.000+02:00

Joan Oliver fou molt conegut per la seva obra dramàtica i poètica escrita amb el pseudònim Pere IV. Va publicar diverses obres de teatre i breus peces en relació a la guerra (les quals eren anònimes). Volia que el teatre a Barcelona assumís una normalitat equiparable amb la de la resta d’Europa malgrat la manca de tradició, que venia donada per les circumstàncies polítiques i socials i, també, per la falta de locals i empresaris capaços d’arriscar-se a apostar pel teatre. El 1938 Joan Oliver va guanyar el premi del teatre català a la comèdia amb una obra anomenada La Fam. Clarament condicionada pel context històric, La Fam no renunciava a la qualitat literària a l’hora de narrar diverses etapes d’una revolució. Durant els anys 20 i 30 hi havia una crispació social i el sentiment obrer estava armat ideològicament. Així, doncs, aquesta obra és el reflex de la revolució de Barcelona duta a terme per la classe obrera. Però Oliver no vol estar essencialment forçat a reproduir una pàgina de la història tal qual, com si fos una crònica, ell ens explica una història que sorgeix a partir d’aquesta revolució; la història d’un home, Samsó, que vol ser lliure. El motiu pel qual els noms dels carrers d’aquesta obra no coincideixen amb els de Barcelona és perquè Joan Oliver tenia la intenció d’universalitzar La Fam, fer-la propera a qualsevol conflicte bèl·lic de qualsevol lloc del món. Així, doncs, la revolució que ens narra no té, veritablement, ni espai ni temps. Sembla indubtable que La Fam és una peça constituïda des d’una perspectiva dramàtica en què l’autor té en compte l’experiència expressionista. Podríem creure que Oliver hi va accedir a través d’aquells dramaturgs francesos (Lenormand, Gantillon o Pellerin) algunes obres dels quals revelen una certa influència d’aquest corrent fonamentalment germànic del teatre d’entreguerres. En La Fam els personatges estan molt ben aconseguits psicològicament parlant, ja que cada un té la seva funció. N’hi ha tres de principals: en Samsó, la Lupa i en Nel. Pel que fa al Samsó el podríem definir com un anarquista individualista que no vol ni drets ni deures, actua amb ironia i es mira als altres personatges amb escepticisme. Quan arriba a ser conegut no s’aprofita d’aquest fet. Té una actitud passiva durant tota l’obra, el mateix menyspreu que té de la mort el té de la vida, i el seu màxim objectiu és el present immediat. La Lupa ens avança els fets que passaran. És el personatge que coneix més bé a Samsó i a mida que es va desenvolupant l’obra s’adona que Samsó no actua, que és un personatge, tal i com s’ha esmentat abans, passiu. La Lupa, tot i estar al costat de Samsó, sent un sentiment d’irritació vers ell i s’adona que ella s’està comportant d’una manera que detesta, com si fos una d’aquelles dones tradicionals que segueixen al costat del seu marit tot i que aquest hagi tingut una història d’amor amb una altra dona més jove. En Nel és l’altre personatge principal. És el primer home de Lupa, la qual l’abandona per Samsó. Nel, vençut per la por, perd el seu lloc per covardia, però alhora és qui converteix Samsó en un personatge útil. És una persona grandiloqüent; es serveix de grans paraules i grans frases davant l’escepticisme de Samsó. Deixant de banda els personatges, l’objectiu de La Fam és conscienciar als espectadors del preu que s’ha de pagar per ser lliure. Aquesta reacció que busca i aconsegueix Oliver és diferent de la del teatre burgès europeu, que es basava en el sentimentalisme. La Fam és una obra èpica, situa el muntatge dins una tradició amb la qual l’autor té contactes ideològics. En aquesta obra no apareixen els tres actes connònics. S’empra la representació de l’acció en diversos plans, l’ús de projeccions. Amb La Fam, Oliver redacta la peça més important del teatre català del període de la Guerra Civil. A més, l’obra és un text determinat per la complexa realitat ideològica, política i social que caracteritza la societat catalana del moment. Per tant, és una obra atenta a les circumstàncies històriques del temps en què va ser escrita i que, sens dubte, pretén adreçar-se als nuclis dirigents capaços de reflexionar sobre les ambigüitats i els problemes originats en la societat catalana pel conflicte bèl·lic i per la revolució. Pel que fa a la posada en escena de La Fam al Teatre Nacional de Catalunya, que s’està duent a terme aquests dies, apareixen un seguit de canvis respecte a l’obra original escrita. Un exemple clau és la música, que acompanya els fets que van succeint. A l’obra que va escriure Joan Oliver no apareix cap escena acompanyada de música. Un altre aspecte que cal ressaltar és que no es fa cap esment dels fets d’abril, mentre que a l’obra de Pere IV sí. Pel que fa als personatges, la innovació més evident és el fet que Astals és una dona. Quan hom llegeix l’obra concep aquest personatge secundari com un home, ja que se’n va a les barricades. El fet que el director hagi decidit fer aquest canvi ha modificat la conceptualització que els espectadors tenen de Lupa, doncs rebaixa la seva condició social com a dona. Els recursos tècnics que s’empren al TNC són immillorables: un escenari rotatiu, diversos plans, una il·luminació que crea un seguit d’efectes inacabables.... I, malgrat tot, la representació s’ajusta força a l’obra original escrita, on situen a l’espectador en un ambient de revolució, submergint-lo en un determinat context històric. Així, doncs, a qui no l’interessa veure actors tan prestigiosos com en Marc Martínez fent de Samsó? La revolució es fa ara al TNC; la revolució dels pensaments ideològics...

ELS TEUS ULLS

2006-07-14T15:29:00.000+02:00

Hi ha un gran oceà allà davant. El veus? Ens està esperant. Dona'm la mà i condueix-me cap aquell horitzó que apareix en els teus somnis. La barca ja està preparada, només hi faltem tu i jo allà sobre i l'aventura més apassionant que ens queda per viure. No tanquis mai els ulls, no vull que et perdis ni un sol detalll del viatge que tot just ara comencem a fer. Obre els braços i intenta agafar el vent que compateix amb nosaltres i ens vol adelantar. Fes trampres, que així ningú s'oposarà al nostre camí. Oi que és gran l'oceà? Oi que brilla? Així, doncs, no em tornis a preguntar per què em perdo en els teus ulls...

OPINEU SOBRE LA CULTURA!!!

2006-07-13T15:25:00.000+02:00

Benvolguts amics m'agradaria que entressiu al blog: http://elmussolsapmetafisica.blogspot.com i llegíssiu l'escrit que parla sobre la cultura. Està molt ben redactat i diu coses que estan molt bé. És interessant que opineu en aquell blog, doncs la Montse fa una meditació sobre la cultura increïblement bona. Jo ja he opinat, a què espereu vosaltres?! No us faci mandra que val molt la pena.

TOT PASSA

2006-07-12T16:34:00.000+02:00

Avui m'avorria a la feina i he pensat en escriure. Aquest és el meu escrit d'avui: Veig com passen les hores i el temps i la riquesa del poder ser. Ja no intento retenir tot allò que se'n va; he après a dir adéu. Són tantes les coses que se'n van que m'he d'apartar per deixar-les passar. Tot marxa, res queda, però la porta segueix oberta, per si arriba quelcom de nou. Estic segura que tot allò que un dia va marxar tornarà a visitar-me. Ara estic aprenent a dir hola amb el mateix somriure amb el qual he après a dir adéu, amb la mateixa alegria amb què m'aferro a la vida...

JO TEM LA NIT, PERÒ LA NIT M’EMPORTA de J. V. FOIX

2006-07-11T22:21:00.000+02:00

Seria interessant fer esment d’un dels poetes més significatius de tota la literatura catalana: J. V. Foix, el qual reivindicà el surrealisme més enllà de la traducció de l’inconscient humà. Va estudiar la realitat no percebuda pels sentits i la va reflectir en la seva poesia mitjançant una forma complexa i treballada, amb una capacitat tècnica i estructural immillorable. El seu llibre “Sol i de dol” figura publicat el 1936 i es basa en una poesia doctrinal i didàctica. És un llibre absolutament clàssic que conté setanta sonets escrits en decasíl·labs catalans o italians, on Foix es serveix de l’ús de formes verbals sense vocal final. Hi podem trobar construccions d’origen balear que s’han conservat a les illes des de l’època medieval, ja que per a Foix la llengua catalana arribà a la màxima expressió en aquella època, per aquest motiu busca les arrels d’escriptors de l’alçada de Ausiàs March i de Jordi de Sant Jordi. El poema “Jo tem la nit, però la nit m’emporta” és un dels més interessants d’aquest llibre, ja que aquest aconsegueix projectar una altra realitat. Està format per dos quartets i dos tercets. El primer quartet ens situa el “jo” i en quina condició es troba respecte a la nit. Així, doncs, ens descriu una situació realista en la qual l’espai s’inunda de foscor. Ja en el segon quartet tot el que formava una realitat va desapareixent. El “jo” comença a imaginar el mitjà a través del qual es pot aconseguir l’obertura a una nova realitat: “i en erm desert imagin una porta”. El desig de projectar una nova realitat s’intensifica ja en el primer tercet on també es pot trobar l’apel·lació d’un món nou. A l’últim tercet trobem el joc surrealista amb el qual Foix decideix finalitzar el poema. Una frase tan contundent com “Plou sang a les codines” conclou el poema, el qual s’aproxima més a un somni, a un quadre de Dalí, que a la realitat. Els lectors, que han d’intuir les relacions que hi ha entre les imatges explorades al poema, llegint Jo tem la nit, però la nit m’emporta” gaudeixen d’un lèxic ric i del gust per la musicalitat i el ritme del qual es serveix Foix sàviament per tal d’assegurar-se l’èxit.

Kimeras By Mireia Ortga

2006-07-11T21:48:00.000+02:00

Me preguntas por remordimientos, dices saber que no esta bien lo que tu y yo hacemos, me niego a creer que sea malo este sentimiento, pienso en tu familia pienso en ella en cada paso en cada momento, podría ser yo... me pregunto si seré culpable por querer besarte o simplemente por mirarte, me resulta tan dificil...controlarme... y tu no me lo pones facil despiertas la fiera que hay en mi y tu nisiquiera lo sabes, devuélveme la cordura que me ha robado tu sonrisa, me gusta oír tu voz valiente al otro lado del teléfono prudente cara a cara, susurrante en mi espalda, se que caeré en tu red...lo tengo presente.... en el abismo que hay en tus brazos caeré...irremediablemente... By Mireia Ortega

REALIDAD By Mireia Ortega

2006-07-11T21:46:00.000+02:00

Pendiente de ti De una llamada No puedo evitar mirarte y temblar No quiero evitar Tenerte y soñar Pendiente de ti De tu mirada No es amor pero te siento dentro No deseo escapar De la carcel de tus brazos.... Cuando no estamos a solas Cuando la gente nos rodea Y tu siempre me miras Y siempre me doy cuenta Que tus besos saben a mentiras Este juego que empezamos Este espinoso camino Te conozco y se.... Que no eres como te imagino Que solo te intereso por los las noches Cuando nadie nos ve... escondidos.. No se que me gusta de ti Pero se que eres arrogante Que combiertes en juego Las cosas que son importantes By Mireia Ortega

Algunes frases interessants

2006-07-11T20:45:00.000+02:00

"La llibertat és com la vida, només la mereix qui sap seduir-la tots els dies" (GOETHE) "No puc canviar la direcció del vent, però sí ajustar les meves veles per arribar sempre al meu destí" (JAMES DEAN) "A vegades es treballa tota una vida per avançar només un metre, però així van créixer les grans muntanyes, avançant segle a segle, metre a metre" (ANÒNIM) "Estima'm o odia'm, però lliura'm de la teva indiferència" (LIBBIE FUDIM)

Et vaig prometre la lluna By Eduard Montero

2006-07-11T20:23:00.000+02:00

Quan la nit començava a embolcallar el cementiri, has aparegut, portant flors blaves. T´has aturat davant la meva tomba i t´has quedat uns instants amb la mirada perduda… He vist com els ulls et brillaven…sé què pensaves, què recordaves. I, sense poder ni voler-ho evitar, t´han recorregut les llàgrimes per la cara, aquella que fa tant temps vaig acariciar. Ara ja no ho puc fer, i ho saps, i per això plores.En la penombra t´observo, silenciós, ja mai més amb ulls d´home. Però et segueixo veient tant bella com et veia. Em fa mal que ploris, em fa mal veure´t així. Si tan sols et pogués dir el que vas significar per mi, si tan sols pogués tocar els teus cabells d´àngel, agafar-te la mà, acariciar-te amb els dits i notar que estic viu de nou.Has deixat les flors, i t´has tapat la cara. No ho facis, deixa´m gaudir dels teus ulls uns instants més. Sé que no tornaràs. Aquest és l´últim adéu, o el primer…perque mai em vaig poder acomiadar de tu ni dir-te que no va ser culpa teva. Voldria veure´t somriure per darrer cop, saber que, malgrat tot, ets feliç.De sobte m´has mirat, has aturat el plor. No he gosat apropar-me. Has fet un somriure lleu. Però no saps qui sóc. Per tu sóc un simple gat perdut al cementiri. Si ho sabessis estimada meva…I ja has marxat. Ara estic aquí tot sol, davant de la meva tomba, mirant a la lluna, la que et vaig prometre en vida i mai et vaig poder donar… Ara no et prometo la lluna, però si amor etern, que sempre em lligarà a tu, fins que ens retrobem. By EDUARD MONTERO