Cèl·lebre

Després d'estar un any, pràcticament, sense escriure res al meu blog m'acaba de venir al cap una frase que m'encanta i que pertany a una de les millors pel·lícules que s'han fet mai: El club dels poetes morts.

"Vaig anar als boscos perquè volia viure a consciència, volia viure a fons i extreure el millor de la vida; i deixar de banda tot el que no fos vida, per no descobrir, en el moment de la meva mort, que no havia viscut".

CONSCIÈNCIA POLÍTICA

(En contra dels nostres interessos) El temps va en contra dels nostres interessos. Ho sabem, per això ens aixequem al matí amb pressa intentant no perdre ni un segon en contemplar com surt el sol. Perquè nosaltres som sol, l’escalfor de l’infern d’aquest món tan modern que pressumeix de ser el millor entre els possibles. I com que tot gira al nostre voltant i som els animals més forts de la terra ens és igual si plou; només ens molesta que la gana dels altres corrompi aquesta nostra societat que ha costat tant d’alçar, de mantenir i de potencialitzar. La gana, la miserable i absurda voluntat de menjar, que llavors, inevitablement, quan es satisfà, dóna la possibilitat a l’ésser huma de voler tirar endavant i existir; existir i somniar. I els somnis dels altres, obviament, van en contra dels nostres interessos. Som la força, el poder, el futur, som tot el que els altres mai seran, però el temps, tan simple i convingut, va en contra dels nostres interessos, perquè quan trepitges tants caps, quan et canses de castigar els qui un dia van decidir no agenollar-se mai, quan decideixes ignorar la realitat on la vida es desfà mica en mica, quan et deixa d’impactar i d’impressionar tot el que remou allò que representa que portem dintre, arriba una nit molt llarga, una nit que em recorda que el dia està en mans del temps; del temps i, potser, també, dels qui no tenen res.

MURALS (Obrint Pas)

Hi ha mirades que s'enyoren de la mar, ancorades en les dunes on les van abandonar. Un mur gris entre oliveres, als matins de llum taronja de promeses i soldats. Hi ha teulades que s'ofeguen de calor, un mosaic de roba estesa minarets entre llençols. Els crits del xiquets que juguen, mil somriures de pell bruna, el secret del teu amor. Hi ha poemes que s'escriuen amb records als carrers de pell daurada quan arriba la tardor. Taxis buits a la vesprada, la claror d'unes espelmes, núvols prims a l'horitzó. Hi ha silencis que no es poden explicar, nàufrags d'una antiga guerra que mai van deixar acabar. Un llaüt que plora notes, resos i forats de bales a les portes de Damasc. Hi ha un amor a la deriva, laberints de carrerons murals de pols. Hi ha coloms a les finestres, flames i torres de fum a l'horitzó. Hi ha petjades als paisatges, arbres i turons pelats, llunes de dol. Hi ha colors a les banderes, llàgrimes que omplen els ulls dels somiadors.

TOT TORNA A COMENÇAR (Mishima)

Quan d'un cel blau del nord somriguin núvols blancs i bufi el vent i els teus pulmons s'inflin com veles i el sol t'escupi raigs al front. Quan els pit-rojos i les caderneres, els gaigs, les garces i els mussols refilin a l'uníson una melodia que tens al cor, potser comencis a sospitar. (I tothom sap que la sospita és la primera forma de la fe) Quan recuperis tots els fragments d'aquest naufragi que és la memòria d'aquests parracs ja no en direm corbates, d'aquesta espelma ja no en direm llum. Quan de la fosca nit salvatge l'udol dels llops convocant la lluna recorri en calfreds els petits cossos dels vostres fills, és que tot torna a començar. O potser tu mai has tingut un amic imaginari. O potser tu mai has demanat res al teu àngel de la guarda. O potser tu mai t'has sentit fill d'un pare desconegut.

FESTA PITJOR...O era Major?

Avui ningú m’ha despertat. He dormit fins que he volgut i quan m’ha semblat m’he aixecat. La nit d’ahir va ser llarga; massa beure i massa tabac afebleixen el cos. A la nevera hi havia aigua freda; poca, però suficient per apaivagar aquesta barreja d’afonia i set. “On són les xarangues?” he preguntat als de casa, que badallaven mentre fullejaven el diari. “Aquest any no han passat”; han exclamat. Tot plegat s’aproximava al surrealisme més refinat dels últims temps. Les xarangues han estat una de les propostes més ridícules que han caracteritzat, al llarg de la història, la festa major del meu poble. Sí, ridícules, però tan inconscientment necessàries... Sense voler, les xarangues, a banda d’aixafar cruelment el meu son, aconseguien que m’aixequés amb la certesa que, encara que la ressaca ho intentés eclipsar tot, era festa major. Ara es veu que ja no es fa, ni tampoc es reparteix xocolata desfeta i coca a les 6h del matí, que és l’hora que la gent la degusta amb més devoció i menys traça. També ha desaparegut el que s’havia convertit en una exhibició, si més no anecdòtica, que es feia el diumenge a la tarda. Ni castellers, ni gossos entrenats que recorren circuits, ni burros disposats (o forçats) a passejar els més menuts, ni res de res. La festa major de Sant Hilari posseïa aquell encant inexplicable del qual gaudeixen les festes que trenquen amb la centralització de l’ambient, però ara la gent més gran ja no poden ballar un bals a la plaça Gravolosa el dissabte a la nit; ara ja no es fa. Tot es concentra al polisportiu. Centralització i competència! O... simplement mala organització i compenetració? LLOC: Polisportiu. COMPETÈNCIA: Ajuntament vers festes alternatives. ORGANITZACIÓ I COMPENETRACIÓ: Els dos grups de música més ben consolidats i reconeguts del dissabte toquen en el mateix moment en escenaris diferents. PROBLEMA: Ningú té la capacitat de dividir-se en dos. Crec que la festa major ja s’ha acabat; de fet no ho sé, perquè ja no brilla la màgia que desprenien els focs del diumenge al vespre. Sant Hilari s’ha apagat; la foscor no em deixa veure el tren que m’ha de baixar al polisportiu... I l’autobús segur que no passa perquè fa més de 30 minuts que m’espero. Me’n torno a Barcelona, a esperar que el soroll frenètic de les ambulàncies, així com les xarangues, trenquin el meu son.

Si POTS...

Ploren els records que un dia van ser present. Ploren els homes que volen ser nens. Ploren els dies que es cansen de l'hivern. Ploren els defectes que abans eren virtuds. I entre plor i plor la vida passa i reparteix alegries, grans decepcions i somnis perduts. La vida passa sense demanar permisos, ni papers, ni lleis; no fa trampes. Atrapa-la si no vols que se t'escapi; atrapa-la, abraça-la i fes-la teva. I, si pots, no deixis que res ni ningú te la prengui; només si pots...

LA MEVA IDENTITAT

Cansada! No cansalada! Cansada! Cansada de descriure el vol dels ocells que no poden volar, de parlar d'històries que posen la pell de gallina, de defensar la meva identitat... Els atacs constants de la massa perduren en el meu pensament i és per això que estic cansada; cansada que em diguin que el meu país no existeix, que la meva llengua s'ha mort i que la meva identitat té un preu (10€ per ser més exactes!) que he de pagar si vull seguir existint, si és que encara no m'he mort...! Cansalada! Això és el que els ofereixo perquè em deixin tranquil·la. Que s'empatxin com bèsties mentre intento no perdre el sentit comú entre tanta grassa. Cansada no; CANSALADA!

MAI NO SERÀ PERDUT (Miquel Arimany)

Mai no serà perdut el temps que passis

mirant el mar o mirant un bri d'herba,

terres endins del somni la mirada

o potser recobrant una memòria

que ens precedia en ésser.

Com a dins d'un mirall que de tu dóna

la imatge solament sense tenir-te,

et sabràs món, món et sabràs i onada.

Sens transformar-te en ells, buidat de tu,

et notaràs presència en immergents espais

que ulls humans no contemplen.

NO ÉS MOMENT DE SOMNIAR SI ELS SOMNIS NO ES TROBEN MÉS ENLLÀ DE L'HORITZÓ

No és moment de somniar si els somnis no es troben més enllà de l'horitzó. Ja tenim properes les lleis que fan els poderosos; properes als nostres sentits i a la nostra forma d'actuar. Ja tenim properes les explotacions laborals i les corrupcions dels polítics; properes a les nostres butxaques buides i a la nostra paralització. Ja tenim propers l'odi i la venjança; propers com el dia que comença gris i amb pluja. Ja tenim properes les preferències dels uns vers els altres; properes com les facilitats amb les quals els rics s'acostumen a viure de la misèria dels més pobres. No és moment de somniar si els somnis no es troben més enllà de l'horitzó i més lluny d'aquesta realitat. És el moment d'escapar... Segur que prefereixes seguir dormint?

I ARA EM TROBO AQUÍ

Arriba el final d’un dels molts camins que de ben segur trepitjaré en aquesta vida. No ha estat fàcil arribar fins aquí, són moltes les hores que he invertit apartant pedres, males herbes i serps que m’anaven barrant el pas. He caminat durant llargues hores sota un sol infernal que m’ha anat cremant l’esquena, motiu pel qual l’equipatge ha estat més estona a les meves mans que sobre el meu cos blanc i ple d’accessos. La son m’ha fet tancar els ulls més cops dels que hauria desitjat, per això no he pogut endevinar quines bestioles m’envoltaven en tot moment. He collit moltes flors moltes vegades de molts colors a molts llocs i, per algun estrany motiu, he acabar dient MOLTS, inevitablement, cada cop que m’han preguntat quants pètals he arrancat i llençat contra el vent per demanar un desig. Fins ara la sorra se’m filtrava per dins les sabates i havia de parar constantment a expulsar-me-les boca avall per evitar el dolor just a les plantes dels peus, els quals m’han sostingut sempre, fins i tot quan he perdut l’equilibri i he pensat que cauria cansada i que no em tornaria a alçar. He après, també, a obviar el cant eixordador d’alguns ocells que em volien fer tornar boja; un cant espantós que molts cops em feia recular i m’espantava sense que en fos plenament conscient. I ara em trobo aquí, recordant aquest camí ple de pujades i baixades que em feia perdre el nord, rodant al meu voltant amb l’afany de desconcertar-me, sempre que em girava per fer adéu a tot el que, immòbil, s’anava quedant enrere. I ara em trobo aquí...

SIMPLEMENT...

M'havia oblidat de dir-te que les paraules s'han mort; que sense voler he deixat que l'aire s'endugui qui sap què que ens ha lligat fins ara. M'havia oblidat de dir-te que el pou de la memòria és fosc i fred com un hivern i que ja no hi cap ningú més, està massa ple. M'havia oblidat de regalar-te algun bon moment d'aquells que s'inventen, per casualitat, per fer passar el temps. M'havia oblidat d'ensenyar-te, encara que potser no sigui del teu interès, com enfrontar-se al dia a dia sense rebentar la bombolla que empentem cap amunt, suaument, amb la punta dels dits, de forma repetitiva. M'havia oblidat d'explicar-te que un petit pas pot arribar a allunyar-te del que ha estat un llarg trajecte. M'havia oblidat de recordar-te que l'amistat es trenca si no es cus cada cop que apareix un forat en el seu teixit. M'havia oblidat de comentar-te que qui no lluita cada dia pels seus somnis com si fos l'últim moment de llum en la seva vida, de mi s'allunya i s'allunya. M'havia oblidat de dir-te això, simplement...

Miquel Abràs: entre mil vidres trencats...

Junts el dia es fa més curt, la nit és un món nou en què volem nus. Junts res ens pot fer mal, la vida és un regal que no ens deixen canviar. Junts la ciutat se´ns fa petita, ningú entén els nostres jocs, el nostre amor, el nostre bon humor."M´arrastraria" per terra entre mil vidres trencats només per dir-te: t´estimo. Junts hauriem de morir, deixar de respirar quasi al mateix temps. Junts la por ens queda molt lluny, l´enveja és un intrús que ens vol separar. Junts la ciutat se´ns fa petita, ningú entén els nostres jocs, el nostre amor, el nostre bon humor."M´arrastraria" per terra entre mil vidres trencats només per dir-te: t´estimo.

CADA CASTELL I TOTES LES OMBRES?

No ets tan gran com imagines, ni tan poderós, ni tan anarquista. No ets tan gran perquè els teus llibres tampoc ho són, perquè a banda de crear destrosses qualsevol estructura gramàtica i et serveixes d’un vocabulari elaborat que, mica en mica, es torna vulgar i excessivament senzill. No ets tan gran perquè no jugues amb les paraules, ni amb els seus significats, ni amb l’agulla famosa que serveix per cosir les idees a la tela invisible de la trama. No ets tan poderós perquè no gaudeixes de cap poder sinó d’aquell que la gent que no és com jo decideix atorgar-te, de tan en tan, en forma de premi. No ets tan poderós perquè no lluites a favor ni en contra de res, perquè no et mulles en cap tema i perquè el que expliques ho fas d’una manera tan superficial, aïllada, primitiva i avorrida que em venen ganes de vomitar. Si acceptes escriure en un diari ideològicament marcat, si acceptes escriure per un ajuntament ideològicament marcat, si acceptes escriure per una generalitat ideològicament marcada, suposo que la teva condició política també es va marcant al pas del temps, no? I no diguis que això ho fas per diners, perquè queda lleig i a més diu massa coses de tu. Si una cosa no tolero és que et creguis superior a les altres persones, que critiquis a aquells qui no poden dormir ni recolzar el cap sobre un sac de bitllets perquè treballen i viuen en un món tan absorbit pel consumisme com el teu, encara que creguis que ets una illa que se sosté sola enmig l’oceà, perquè aquesta gent són els qui malgasten els seus diners en els teus llibres... Sí, això va per tu, senyor Porcel, perquè ets tan gran, poderós i anarquista que no es pot suportar...!!!

i...

Vull agafar-te de la mà i tancar els ulls i deixar que em portis on em perdo sens voler i que em facis fer voltes i més voltes fins que arribi la nit i que amb la nit mica en mica em facis sentir especial i que tingui la certesa que tot és fosc com el negre dels teus ulls i que pugui bellugar els teus cabells amb les dues mans fins que perdi el control del meu cos i que les paraules més absurdes ens facin viure i que les pessigolles que ens anem fent amb el frec de la pell ens facin somriure i que tot sembli fet expressament amb aquesta pressa que ara mateix tenim en moure’ns i pensar i sentir i...

UN FRAGMENT DEL PRÒLEG DE MIRALL TRENCAT DE MERCÈ RODOREDA

Què és un mirall? L'aigua és un mirall. Narcís ho sabia. Ho sap la lluna i ho sap el salze. Tot el mar és un mirall. Ho sap el cel. Els ulls són el mirall de l'ànima. I del món. Hi ha el mirall de la veritat dels egipcis que reflectia totes les passions; tant les altes com les baixes. Hi ha miralls màgics. Miralls diabòlics. Mirall que deformen. Hi ha mirallets per caçar aloses. Hi ha el mirall de cada dia que ens fa estrangers a nosaltres mateixos. Darrera del mirall hi ha el somni; tots voldríem atènyer el somni, que és la nostra més profunda realitat, sense trencar el mirall.

PRIMER MÓN... (AGRAVIATS)

Al principi de tot, quan en un estrany sorteig amb la vida vam ser premiats, vam néixer sense falta de res i alhora sense res que ens sobrara. Sortírem al carrer i entre casa i casa una mà assomava des d'un rostre quiet, amb uns ulls ferits i suplicants que ens llançaven mirades demanant-nos la vida. I vam veure com la persiana que enfoscava els nostres ulls s'obrí de sobte, i ens va fer veure el que és la vida, la seva vida, dia a dia, nit rere nit.

I així, ciutat a ciutat, carrer rere carrer, entre monuments i obres d'art que mires amb passivitat, apartant-nos del riu de la misèria, sentint fluir la seva viscositat al ser conscients d'allò que ningú vol mirar, creure que existeix. Però si tots ens submergírem en aquest món de dolor, si el férem nostre intentaríem canviar la realitat .

I vam veure com la persiana que enfoscava els nostres ulls s'obrí de sobte i ens va fer veure el que és la vida, la seva vida, dia a dia, nit rere nit.

AQUEST ESTIU: SOL I NÚVOL

Sobre els nostres caps els núvols parlen. Intenten entendre els humans, els critiquen i els assenyalen amb el dit mentre el sol els intenta empènyer cap a una altra banda amb la cruel intenció de ser l’únic amo del cel. Els núvols se’n van rondinant, farts de les empentes d’aquest sol pervers que mica en mica aconsegueix ensortir-se’n amb la seva. Més tard, els núvols tornen acompanyats de llamps i trons i, tot fent malabarismes, aconsegueixen espantar el sol. Ells mai s’han deixat enlluernar per aquest gran dictador; és més, han fet el possible per suportar heroicament l’ocupació. Sempre hi haurà persones que escoltaran els núvols i altres que es deixaran seduir pel sol; persones que s’agafaran a la realitat aferrissadament i altres que intentaran tocar estrelles sense massa èxit... Mentrestant, el vent bufarà, la pluja ens mullarà i mica en mica la naturalesa ens farà cada cop més seus...

ORGULL DE CLASSE (INADAPTATS)

Sóc fill d'un barri obrer, on es lluita per viure, per pagar unes lletres a uns bancs que et roben el futur i sols per tenir un sostre! I em penso que anem malament si els nostres nens dels carrers adopten actitud de vençuts!Una mà m'acaricia amb les durícies que es fa a l'obra i un cop de porra enmig del nas em torna al lloc quan estic fora; em torna al lloc, al meu maleït lloc!A aquests nens els hi canvien l'amor per l'odi d'un pare frustrat que colpeja amb crits que nega el diàleg. I un jove incomprès mira cap al demà i no veu res, sols l'herència letal dels seus vells que l'eduquen amb cops estúpids i racistes!Una mà m'acaricia amb les durícies que es fa a l'obra i un cop de porra enmig del nas em torna al lloc quan estic fora; em torna al lloc, al meu maleït lloc!I el veí, saps? Treballa d'encarregat en el supermercat del barri i em mira arrogant per sobre l'espatlla. Ell vol ser com els rics que viuen en els barris tan bonics i que eduquen contents els seus fills per ser els nostres patrons; i jo els odio a tots. I em tatuo al pit amb l'odi entre classes que tinc una falç i un martell al meu braç i el meu cap per lluitar. Orgull de la classe obrera! Oi!

Petita i amagada llum...

Petita i amagada llum que creixes en els sospirs dels qui enyoren la felicitat perduda. Tu que ara ja m’has abandonat, que has marxat, de sorpresa, d’aquest meu món que tant de tot t’ha donat; tu que no saps quina és la millor de les vides ni quina la pitjor, has marxat sense fer soroll amb la maleta oberta, perdent, mica en mica i a cada pas, la roba que s’amaga a dins. Has marxat i has deixat les gàbies obertes i s’han escapat tots els animals. Has marxat, corrent, de tota vida amb ganes de ser viscuda; diuen que vas vagant en busca de la tristesa amb la qual la gent s’acostuma a viure. És per això que has marxat del meu costat, oi? Sóc massa forta i els teus copets ja no em fan mal; sóc tan forta que ja no et trobo gens a faltar per la nit quan, just abans de dormir-me, penso en tot el que m’ha fet feliç.

TANT SE ME'N DÓNA!!!

Tant se me’n dóna si sou grocs o vermells, si sou pocs o sou molts, si sou d’ara o sou vells. Tant se me’n dóna si sou alts o petitets, si sou pobres o rics camells, si veniu de dalt o si sou de baix tolts. Tant se me’n dóna si penseu o sou pell, si sabeu o ignoreu, si camineu amb equilibri o si simplement camineu. Sou els mateixos que sempre m’han assenyalat pel camí, els que sempre han omplert d’escopinyades els meus somnis, els que han estat a favor dels grans robatoris de la història d’un país que no pertany, ni de bon tros, al vostre; robatoris que es fonamenten a mida que es va limitant la llibertat d’expressió. Sou escòria, rates-pinyades que no heu après a volar i deambuleu buscant quelcom amb què reafirmar la vostra condició, la vostra basant més animal. Ara penseu menjar-vos el món, tenyir-ho tot de vermell com el color amb el qual us fan jugar a futbol; mentrestant em poso la mà a la boca per tal de no vomitar, i és que el fàstic que em féu és equiparable al fàstic que em fa tot el que enganyosament aparenta una unitat inexistent; una unitat que no ha existit mai i que mai, amics meus, existirà.