Bernat Metge va néixer a Barcelona el 1440. Ben aviat entrà a formar part de la Cort, exercint el càrrec de Funcionari de la Cancelleria; adquirint, d’aquesta manera, una formació intel·lectual important. Entre Metge i la Cort sempre hi hagué una gran complicitat des que aquest es posà al servei de qui aleshores governava aquests indrets: el rei Joan I. Malgrat tot, el 1496 el rei morí en terres de França i, després d’aquesta mort, s’especulà sobre l’ànima de Joan, ja que el cos d’aquest tardà considerablement a arribar a Barcelona. Va ser aquest any que Bernat Metge, durant la seva hipotètica estada a la presó com a conseller reial, va escriure Lo Somni, una obra amb una quantitat de fonts impressionant i amb un diàleg escrit amb prosa molt treballada que explicava que a Bernat se li aparegué, després de mort, el rei Joan I.
Lo Somni fou l’obra més importat de Bernat Metge, amb la qual intentava defensar la posició de la monarquia vers les ciutats, fer costat al rei Martí, el successor de Joan I, per tal d’assegurar-se, novament, un lloc en la cancelleria reial i, sobretot, d’evidenciar que el rei necessitava un personatge com ell, amb un gran bagatge cultural.
Lo Somni es caracteritza per ésser una obra dialogada plenament raonada, argumentada i persuasiva. Aquests diàlegs són els que defineixen els personatges que hi apareixen. La característica, però, fonamental són els acords i desacords dels personatges, el contrast d’arguments, que enriqueixen l’obra, que l’aproximen als famosos diàlegs de Plató sobre qüestions fonamentals i de gran importància i que, evidentment, la fan única.
Aquesta obra s’estructura en quatre llibres, en els quals hi apareixen, a part de Bernat, que és el personatge central i que s’ha d’entendre com una ficció literària, tres personatges que han format, o acaben de formar, part de la història. El primer, el rei Joan, el qual Metge ha tingut el plaer de conèixer al llarg de la seva vida. Els altres dos, personatges pertanyents a la literatura clàssica, cada un amb una història de rerafons diferent i amb un argument contraposat: Orfeu i Tirèsies.
En el primer llibre Bernat, sorprès i atemorit per la presència del rei Joan, Orfeu i Tirèsies, du a terme una discussió amb el recent difunt sobre la immortalitat de l’ànima. Bernat sempre havia pensat que l’ànima era mortal fins que Joan, amb la seva presència i amb les seves argumentacions, evidencien el contrari. S’entra en una matèria poc donada a la discussió, en la qual després de les al·legacions que Joan fa de les autoritats dels gentils, dels jueus i dels musulmans, convenç a Bernat, que encarna el model de l’empenedit, de l’error que ha comès creient que l’ànima és mortal. Així, doncs, acaba donant la raó al rei pel que fa a la immortalitat de l’ànima i diu que amb aquest pensament, que no és una simple creença, que és una veritat fonamental i argumentada, vol morir. Finalment, doncs, Bernat acaba acceptant la realitat. Amb l’ajuda de la figura del rei Joan I, Metge demostra que el seu text és moralment profitós remarcant la conversió de Bernat a l’ortodòxia religiosa; així, doncs, es dedueix que aquest personatge s’acosta més aviat al perfil del que es considera un epicuri, ja que compleix un dels requisits fonamentals d’aquesta filosofia, que no és altre que la negació de la transcendència.
En el segon llibre s’aprecia que Déu ha fet morir el rei Joan perquè era dèbil i, al cap i a la fi, hauria acabat fent cas als ciutadans i renunciat als principis monàrquics. D’aquesta manera, amb la seva mort, quedaven retratats els envejosos; els que sempre l’havien recolzat els acabarien considerant innocents i els objectius monàrquics no es veurien impedits per cap altra qüestió. El rei justifica la seva aparició amb l’objectiu que tothom sàpiga que la seva ànima està al purgatori, en vies de salvació. A partir d’aquí fa una breu explicació dels tractes que rep al purgatori, instat per Bernat que l’obliga a explicar-li coses desagradables. Malgrat tot, però, l’aparició del rei en aquesta obra no només es deu al raonament de les qüestions de l’ànima, sinó també perquè ha de salvar a Bernat, ja que Déu l’ha posat a la presó per la seva opinió errònia sobre l’ànima. Així, doncs, el rei dóna una lliçó a Bernat i li diu que ha d’explicar a tothom la trobada que ha tingut amb ell. Bernat du a terme un seguit de preguntes sobre els fets del 1496 tot relacionant-los amb els fets contemporanis. Amb això, Metge mostrava una voluntat indubtable d’aproximar-se als nous reis. Finalment, el rei Joan vol seguir parlant amb Bernat, però Tirèsies li ho impedeix, perquè veu que hi ha una intenció, per part de Joan, de transmetre coneixements futurs i això està prohibit, els mortals no poden saber què passarà en un futur.
En el tercer llibre Orfeu i Tirèsies dialoguen amb Bernat. El primer en agafar el torn de paraula és Orfeu, un personatge clàssic que ha aparegut, com un raig de sol, dins la presó per parlar a Bernat de l’amor, perquè aquest, Bernat, està molt enamorat de la seva estimada. Orfeu, com ja se sap, va baixar als inferns per a rescatar la seva estimada, Eurídice, la qual havia estat víctima d’una mort injusta, però finalment els esforços d’Orfeu acabaren essent inútils, Eurídice tornà a l’infern. Així, doncs, Orfeu explica la seva història a Bernat, el qual queda enlluernat pels impulsos d’un somniador i amant de l’amor. L’autor de l’obra endinsa als lectors a entrar en un relat dins el relat principal; els diàlegs permeten aquest tipus d’immersió, deixen de ser únicament un intercanvi de paraules per a convertir-se en fàbules espectaculars. Orfeu, sota la mirada aclaparadora de Bernat, fa una enumeració de condemnats clàssics, descriu l’infern de Dante, de Virgili i de molts altres personatges que componen les bases de les tragèdies clàssiques i que estan patint considerablement. Metge, potser no del tot inevitablement, fa una barreja entre l’infern clàssic i el cristià, amb característiques de l’un i de l’altre que engloben els personatges més coneguts de tots els temps. La manera de parlar d’Orfeu omple l’espai d’encant, a Bernat de coneixements i a Tirèsies de discrepàncies. Aquest últim no dubta en interrompre a Orfeu, la qual cosa molesta considerablement a Bernat. Com ja se sap, Tirèsies fou durant 7 anys una dona i, després de la seva metamorfosi, desenvolupà un sentiment d’odi i ràbia vers les dones. Així, doncs, l’argument d’aquest personatge és plenament contrari al d’Orfeu, perquè el seu es basa en la crítica negativa de l’amor i de les dones. Diu que el seu ofici no és dir coses desagradables, sinó desenganyar. El seu paper en aquesta obra, doncs, s’acosta bastant a la d’un moralista ortodox. Afirma que l’amor és incompatible amb una determinada edat, que és més propi de la gent jove que té tendència a deixar-se endur pels desigs carnals. A més a més, reafirma la seva tesi dient que l’amor és contrari a la ciència i que, tenint en compte aquest fet, aquest sentiment adquireix connotacions negatives. Per a Tirèsies l’amor és una malaltia i les dones la perdició de l’home. Des del seu entendre, les dones no afavoreixen en cap sentit l’enriquiment espiritual dels homes, les considera un bé material innecessari, com tots els altres béns materials. Però Tirèsies no en té prou amb atacar a les dones en general; acaba centrant el seu discurs en l’estimada de Bernat, menyspreant-la i assignant-li unes característiques que, des del punt de vista del seu estimat, no acaben d’encaixar amb ella. A partir d’aquí, el diàleg deixa d’ésser un simple monòleg i les opinions plenament oposades de Bernat es deixen entreveure. La intenció de Tirèsies no és altra que fer veure a en Bernat que l’amor terrenal és un error. Així, doncs, si es té en compte la idea que s’ha esmentat abans, Bernat mica en mica va encaixant amb el perfil d’epicuri pel fet d’afirmar que el bé suprem es troba en la recerca del plaer terrenal, una altra idea sobre la qual es fonamenta la filosofia d’Epicur.
En el quart llibre Bernat fa una rèplica a Tirèsies; demostra plenament el seu desacord amb aquest personatge clàssic. Comença atribuint als homes les característiques amb les quals s’han designat abans les dones. Per a Bernat les dones són més imperfectes que els homes, per la qual cosa els seus errors no són tan greus. Amb aquest quart llibre queda bastant clar el fet que a l’època de Metge les opinions que cada un tenia sobre l’amor podien ser expressades amb total impunitat. Bernat es manifesta en tot moment defensor de l’amor i afirma que aquest pensament l’acompanyarà sempre.
No cal dir, doncs, que finalment Bernat i Tirèsies no arriben a cap acord. Per a Tirèsies l’amor ha de ser possible d’acord amb els principis cristians, que es pot equiparar amb el que s’entén com a caritat i que la funció de la dona en aquest món és tenir fills i assegurar l’existència humana. Bernat, però, acaba el seu discurs reivindicant que l’amor és una passió pròpia de les persones, un plaer que no es pot comparar amb cap altra cosa.
Lo Somni no només és un text pensat i molt treballat, sinó també la negació de les acusacions que titllaven a Metge de culpable, sempre amb l’ajuda del personatge del rei Joan I que afirma la innocència de Bernat. Per aquests motius, l’obra en general es pot concebre com una autopropaganda, per part de l’autor, per tal de donar una imatge digna al nou rei, en Martí; és per això que Metge farceix la seva obra de fonts i models d’acord amb la moda europea d’aleshores ( les històries d’Orfeu i Tirèsies en són un exemple prou clar i evident), per demostrar el seu talent innat i el seu geni en l’estructuració del raonament de temes sobre l’existencialisme, malgrat que alguns historiadors assegurin que no acaba de quedar clar que Metge intentés convèncer el rei de quelcom perquè els inculpats representa que ja estaven absolts.
D’aquesta obra, també se’n pot fer una lectura retractòria, ja que es lliura a ésser interpretada de diverses formes. Per aquest motiu, es podria entendre que Lo Somni és una confessió pública de l’heretgia de Bernat Metge, ja que no es pot saber fins a quin punt l’autor es vincula o desvincula del protagonista principal, amb el qual coincideix fins i tot amb el nom. Perquè no s’ha d’oblidar que és una obra molt elaborada i seria un error caure en el fals pensament que les idees que s’hi desenvolupen són derivades de la casualitat.
Al cap de tants anys, segueixen perdurant certs dubtes en relació a aquesta obra de Bernat Metge com, per exemple, si el protagonista s’acaba convertint o no, ja que malgrat que canviï la concepció que té de l’ànima no deixa, en cap moment, de defensar i reivindicar aferrissadament l’amor terrenal.
25 de març 2007
Lo Somni de Bernat Metge
Bernat Metge va néixer a Barcelona el 1440. Ben aviat entrà a formar part de la Cort, exercint el càrrec de Funcionari de la Cancelleria; adquirint, d’aquesta manera, una formació intel·lectual important. Entre Metge i la Cort sempre hi hagué una gran complicitat des que aquest es posà al servei de qui aleshores governava aquests indrets: el rei Joan I. Malgrat tot, el 1496 el rei morí en terres de França i, després d’aquesta mort, s’especulà sobre l’ànima de Joan, ja que el cos d’aquest tardà considerablement a arribar a Barcelona. Va ser aquest any que Bernat Metge, durant la seva hipotètica estada a la presó com a conseller reial, va escriure Lo Somni, una obra amb una quantitat de fonts impressionant i amb un diàleg escrit amb prosa molt treballada que explicava que a Bernat se li aparegué, després de mort, el rei Joan I.
Lo Somni fou l’obra més importat de Bernat Metge, amb la qual intentava defensar la posició de la monarquia vers les ciutats, fer costat al rei Martí, el successor de Joan I, per tal d’assegurar-se, novament, un lloc en la cancelleria reial i, sobretot, d’evidenciar que el rei necessitava un personatge com ell, amb un gran bagatge cultural.
Lo Somni es caracteritza per ésser una obra dialogada plenament raonada, argumentada i persuasiva. Aquests diàlegs són els que defineixen els personatges que hi apareixen. La característica, però, fonamental són els acords i desacords dels personatges, el contrast d’arguments, que enriqueixen l’obra, que l’aproximen als famosos diàlegs de Plató sobre qüestions fonamentals i de gran importància i que, evidentment, la fan única.
Aquesta obra s’estructura en quatre llibres, en els quals hi apareixen, a part de Bernat, que és el personatge central i que s’ha d’entendre com una ficció literària, tres personatges que han format, o acaben de formar, part de la història. El primer, el rei Joan, el qual Metge ha tingut el plaer de conèixer al llarg de la seva vida. Els altres dos, personatges pertanyents a la literatura clàssica, cada un amb una història de rerafons diferent i amb un argument contraposat: Orfeu i Tirèsies.
En el primer llibre Bernat, sorprès i atemorit per la presència del rei Joan, Orfeu i Tirèsies, du a terme una discussió amb el recent difunt sobre la immortalitat de l’ànima. Bernat sempre havia pensat que l’ànima era mortal fins que Joan, amb la seva presència i amb les seves argumentacions, evidencien el contrari. S’entra en una matèria poc donada a la discussió, en la qual després de les al·legacions que Joan fa de les autoritats dels gentils, dels jueus i dels musulmans, convenç a Bernat, que encarna el model de l’empenedit, de l’error que ha comès creient que l’ànima és mortal. Així, doncs, acaba donant la raó al rei pel que fa a la immortalitat de l’ànima i diu que amb aquest pensament, que no és una simple creença, que és una veritat fonamental i argumentada, vol morir. Finalment, doncs, Bernat acaba acceptant la realitat. Amb l’ajuda de la figura del rei Joan I, Metge demostra que el seu text és moralment profitós remarcant la conversió de Bernat a l’ortodòxia religiosa; així, doncs, es dedueix que aquest personatge s’acosta més aviat al perfil del que es considera un epicuri, ja que compleix un dels requisits fonamentals d’aquesta filosofia, que no és altre que la negació de la transcendència.
En el segon llibre s’aprecia que Déu ha fet morir el rei Joan perquè era dèbil i, al cap i a la fi, hauria acabat fent cas als ciutadans i renunciat als principis monàrquics. D’aquesta manera, amb la seva mort, quedaven retratats els envejosos; els que sempre l’havien recolzat els acabarien considerant innocents i els objectius monàrquics no es veurien impedits per cap altra qüestió. El rei justifica la seva aparició amb l’objectiu que tothom sàpiga que la seva ànima està al purgatori, en vies de salvació. A partir d’aquí fa una breu explicació dels tractes que rep al purgatori, instat per Bernat que l’obliga a explicar-li coses desagradables. Malgrat tot, però, l’aparició del rei en aquesta obra no només es deu al raonament de les qüestions de l’ànima, sinó també perquè ha de salvar a Bernat, ja que Déu l’ha posat a la presó per la seva opinió errònia sobre l’ànima. Així, doncs, el rei dóna una lliçó a Bernat i li diu que ha d’explicar a tothom la trobada que ha tingut amb ell. Bernat du a terme un seguit de preguntes sobre els fets del 1496 tot relacionant-los amb els fets contemporanis. Amb això, Metge mostrava una voluntat indubtable d’aproximar-se als nous reis. Finalment, el rei Joan vol seguir parlant amb Bernat, però Tirèsies li ho impedeix, perquè veu que hi ha una intenció, per part de Joan, de transmetre coneixements futurs i això està prohibit, els mortals no poden saber què passarà en un futur.
En el tercer llibre Orfeu i Tirèsies dialoguen amb Bernat. El primer en agafar el torn de paraula és Orfeu, un personatge clàssic que ha aparegut, com un raig de sol, dins la presó per parlar a Bernat de l’amor, perquè aquest, Bernat, està molt enamorat de la seva estimada. Orfeu, com ja se sap, va baixar als inferns per a rescatar la seva estimada, Eurídice, la qual havia estat víctima d’una mort injusta, però finalment els esforços d’Orfeu acabaren essent inútils, Eurídice tornà a l’infern. Així, doncs, Orfeu explica la seva història a Bernat, el qual queda enlluernat pels impulsos d’un somniador i amant de l’amor. L’autor de l’obra endinsa als lectors a entrar en un relat dins el relat principal; els diàlegs permeten aquest tipus d’immersió, deixen de ser únicament un intercanvi de paraules per a convertir-se en fàbules espectaculars. Orfeu, sota la mirada aclaparadora de Bernat, fa una enumeració de condemnats clàssics, descriu l’infern de Dante, de Virgili i de molts altres personatges que componen les bases de les tragèdies clàssiques i que estan patint considerablement. Metge, potser no del tot inevitablement, fa una barreja entre l’infern clàssic i el cristià, amb característiques de l’un i de l’altre que engloben els personatges més coneguts de tots els temps. La manera de parlar d’Orfeu omple l’espai d’encant, a Bernat de coneixements i a Tirèsies de discrepàncies. Aquest últim no dubta en interrompre a Orfeu, la qual cosa molesta considerablement a Bernat. Com ja se sap, Tirèsies fou durant 7 anys una dona i, després de la seva metamorfosi, desenvolupà un sentiment d’odi i ràbia vers les dones. Així, doncs, l’argument d’aquest personatge és plenament contrari al d’Orfeu, perquè el seu es basa en la crítica negativa de l’amor i de les dones. Diu que el seu ofici no és dir coses desagradables, sinó desenganyar. El seu paper en aquesta obra, doncs, s’acosta bastant a la d’un moralista ortodox. Afirma que l’amor és incompatible amb una determinada edat, que és més propi de la gent jove que té tendència a deixar-se endur pels desigs carnals. A més a més, reafirma la seva tesi dient que l’amor és contrari a la ciència i que, tenint en compte aquest fet, aquest sentiment adquireix connotacions negatives. Per a Tirèsies l’amor és una malaltia i les dones la perdició de l’home. Des del seu entendre, les dones no afavoreixen en cap sentit l’enriquiment espiritual dels homes, les considera un bé material innecessari, com tots els altres béns materials. Però Tirèsies no en té prou amb atacar a les dones en general; acaba centrant el seu discurs en l’estimada de Bernat, menyspreant-la i assignant-li unes característiques que, des del punt de vista del seu estimat, no acaben d’encaixar amb ella. A partir d’aquí, el diàleg deixa d’ésser un simple monòleg i les opinions plenament oposades de Bernat es deixen entreveure. La intenció de Tirèsies no és altra que fer veure a en Bernat que l’amor terrenal és un error. Així, doncs, si es té en compte la idea que s’ha esmentat abans, Bernat mica en mica va encaixant amb el perfil d’epicuri pel fet d’afirmar que el bé suprem es troba en la recerca del plaer terrenal, una altra idea sobre la qual es fonamenta la filosofia d’Epicur.
En el quart llibre Bernat fa una rèplica a Tirèsies; demostra plenament el seu desacord amb aquest personatge clàssic. Comença atribuint als homes les característiques amb les quals s’han designat abans les dones. Per a Bernat les dones són més imperfectes que els homes, per la qual cosa els seus errors no són tan greus. Amb aquest quart llibre queda bastant clar el fet que a l’època de Metge les opinions que cada un tenia sobre l’amor podien ser expressades amb total impunitat. Bernat es manifesta en tot moment defensor de l’amor i afirma que aquest pensament l’acompanyarà sempre.
No cal dir, doncs, que finalment Bernat i Tirèsies no arriben a cap acord. Per a Tirèsies l’amor ha de ser possible d’acord amb els principis cristians, que es pot equiparar amb el que s’entén com a caritat i que la funció de la dona en aquest món és tenir fills i assegurar l’existència humana. Bernat, però, acaba el seu discurs reivindicant que l’amor és una passió pròpia de les persones, un plaer que no es pot comparar amb cap altra cosa.
Lo Somni no només és un text pensat i molt treballat, sinó també la negació de les acusacions que titllaven a Metge de culpable, sempre amb l’ajuda del personatge del rei Joan I que afirma la innocència de Bernat. Per aquests motius, l’obra en general es pot concebre com una autopropaganda, per part de l’autor, per tal de donar una imatge digna al nou rei, en Martí; és per això que Metge farceix la seva obra de fonts i models d’acord amb la moda europea d’aleshores ( les històries d’Orfeu i Tirèsies en són un exemple prou clar i evident), per demostrar el seu talent innat i el seu geni en l’estructuració del raonament de temes sobre l’existencialisme, malgrat que alguns historiadors assegurin que no acaba de quedar clar que Metge intentés convèncer el rei de quelcom perquè els inculpats representa que ja estaven absolts.
D’aquesta obra, també se’n pot fer una lectura retractòria, ja que es lliura a ésser interpretada de diverses formes. Per aquest motiu, es podria entendre que Lo Somni és una confessió pública de l’heretgia de Bernat Metge, ja que no es pot saber fins a quin punt l’autor es vincula o desvincula del protagonista principal, amb el qual coincideix fins i tot amb el nom. Perquè no s’ha d’oblidar que és una obra molt elaborada i seria un error caure en el fals pensament que les idees que s’hi desenvolupen són derivades de la casualitat.
Al cap de tants anys, segueixen perdurant certs dubtes en relació a aquesta obra de Bernat Metge com, per exemple, si el protagonista s’acaba convertint o no, ja que malgrat que canviï la concepció que té de l’ànima no deixa, en cap moment, de defensar i reivindicar aferrissadament l’amor terrenal.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
