ARRIBA L'ESTIU...

Ja ve l’estiu. Diuen que ja ve, que s’amaga rere els arbres que de lluny semblen més verds. I tornarà a fer calor, d’aquella que pesa i fa bufar a tothom, en aquesta ciutat diuen que la calor és com l’infern. Totes les tardes lliures per passejar, escriure i deixar-me perdre per la bogeria d’oblidar el temps. Totes les tardes lliures, totes les nits pau i tot l’armari buit i desert. Totes les tardes lliures, tots els dinars enmig de dunes, sol i aigua salada. Totes les tardes agafar un nou camí i deixar respirar el seny. Totes les tardes lliures, algunes, però, tancada en un món gris; jo pensaré en la vida com si es tractés d’un estiu etern...

"SOTA LA SOCA DELS OUS" - ELS PETS

Aquí els tenim acusant-nos amb el dit, des de les seves butaques. Progres amnèsics i “hippies” reciclats obsequiant-nos amb lliçons de franc. Quin gran exemple ens doneu quan ara representeu tot el que abans rebutjàveu. Que n’és de fàcil posar-se a criticar des de casa amb el whisky a la mà. Com podeu tenir les penques d’intentar donar-nos lliçons de moral, si no som més que un reflex d’aquest món que aneu deixant tant podrit que ens fa cridar que n’estem fins a la soca dels ous. Per quins set sous exigiu ser respectats si per part vostra som acusats de drogoaddictes, materialistes, dropos i a més de pèssims estudiants. Però per ser dropo fa falta una feina per poder exercitar. I com podem creure en els estudis que no són els que hem triat i que tan sols serviran per fotre’ns sota la soca dels ous.

MALEÏDA ESCALA...

Jo tallo els fils mentre tu cuses les coses a la teva manera. Aquest món és injust, mentre visquis bé la gent com jo es sentirà abatuda i, els més pobres, deixaran de lluitar pels seus drets. A la gent no se la mira per sota l’espatlla ni se la tracta d’assassina i criminal només per la seva condició social. No tothom té la sort que has tingut tu en la vida, alguns hem de treballar fort i aconseguir ser mestres d’un ofici que no ens agrada perquè tu puguis seguir vivint com un rei. Aquesta és la realitat que vull desmuntar algun dia utilitzant l’eina més poderosa que hom pugui posseir: el cervell.

DONA'M LA MÀ

Jo en conec molta de gent que és com tu; gent que viu històries imaginàries i se les creu i les explica amb convenciment. Estires la realitat i l’arronses i la tornes a estirar i la plegues i la intentes adaptar a allò que vols que sigui. Això és art...Jo no ho he sabut fer mai, totes les vegades que he provat de fer-ho sempre hi he deixat alguna arruga i llavors n’he patit les conseqüències. Però no és bo jugar amb la realitat tan sovint, perquè llavors la gent perd la credibilitat en tu i no sap en quina de les moltes realitats et trobes. El que em consola, però, és saber que mai no has fet mal a ningú, que les teves mentides només han estat petites distorsions, res més. Ets un amic, algú amb qui podré comptar el dia que vulgui; uns braços oberts que sempre m’esperaran per abraçar-me quan m’arrenqui a córrer perquè la vida em maltracta. Mai, a la primera de canvi, intentaràs imposar-me la teva voluntat, mai t’enfadaràs per coses absurdes ni tiraràs la tovallola amb la qual la nostra amistat s’ha anat sostenint a mida d’aixecar-la i tornar-la a abaixar. Tu sí que ets per sempre i no aquelles persones que entren per la porta gran i surten per la petita escampant merda i jutjant-me per coses injustes i injustificables. Sempre caminaré amb el braç estirat per si necessites agafar-te de la meva mà, procuraré no fallar-te mai i guardar-me sempre un somriure per regalar-te. Ets per mi un germà; això i més...