QUE GRAN QUE ETS...

Que gran que ets Shakespeare! Pels anglesos sempre seràs el més gran, el més creatiu, el primer dels primers. Vas dir, en el moment oportú, tot el que faltava per dir i les teves obres ara són una relíquia més que ens ha regalat la història. No és fàcil perdurar amb els anys, les modes venen i van, però tu un dia vas decidir trucar a la porta i quedar-te als nostres cors per sempre més. L’ambició, el poder, l’enveja, la venjança..., el funcionament d’aquests universals ens el vas explicar tu amb paraules simples i clares, amb llibres prims i lleugers que van servir d’exemple. A vegades em pregunto si les teves obres haurien pogut passar a la posterioritat si tu no haguessis estat el fill de l’alcalde de Stratford i de Mari Arder. No et vull desprendre dels teus mèrits, ni infravalorar-te, però a mi m’és bastant difícil creure que vas ésser l’únic en intentar explicar el món en quatre ratlles. Sempre hi hauran grans escriptors, els últims dels últims, que desitjaran tenir la sort que tu has tingut. Potser n’hi hauran uns quants que podran guanyar-se la vida mitjançant l’art, però la majoria tiraran la tovallola mentre senten que el teu esperit sembla estar més viu que els seus...

Per un plat de pasta...

Queda’t de la vida aquells moments que semblen no tornar; si creus en ells, en impossibles, després arribaràs més lluny. No et castiguis per haver volgut ser, aparentar i viure més del que podies; tots fem el mateix. El que no m’agrada de tu, però, és que tens massa por i poc esperit lluitador. Les persones que t’estimem necessitem que ens dediquis un somriure, una mirada oberta i clavada a l’horitzó, un senyal que ens faci creure que encara vols de la vida allò que alimenta el cor i suaument t’adorm en una catifa d’olors exòtiques...

L'HOME DELS LLEONS

Estic enganxada al “Lion Man”; us sona? Sí, clar que us ha de sonar! És aquell home graciós de la cua que té una reserva de lleons. Em sembla molt emocionant aquest programa no només pel munt d’hàbits característics dels animals que s’aprenen, sinó perquè remarca les dificultats de la supervivència d’alguns felins. El fet és que l’home dels lleons s’encarrega d’intentar que els animals visquin (encara que sigui en una reserva) lluny de les males intencions de l’home que s’entreté captivant, matant i torturant animals en llibertat. Us animo a ésser fanàtics d’aquest home boig que somnia i estima; i estima els somnis dels altres animals...

UN ALTRE DIA...

Sí, un altre dia més, una altra cançó que entrarà, com un llampec, per les teves oïdes i se’t posarà al cap per sonar repetidament. Un altre dia i segueixes tenint fred, dolor, verí a les entranyes. Com començar de nou si encara estàs acabant tot el que vas iniciar quan el tren dels sentiments et va portar i abandonar al desert? Un altre dia i la vida sembla que continuï sent un fàstic i les hores es fan moments eterns. No busques més, t’has cansat d’ajupir-te i cercar per sota les pedres la passió que vas perdre quan menys t’ho pensaves. Un altre dia neix entre plors i sospirs, entre desenganys i desil·lusions, entre fracassos i malsons; un altre dia neix per tu, perquè sempre tindràs la oportunitat de tornar a començar; sempre i quan sigui això el que desitges...

FRASES CÈLEBRES

Els amors són com els nounats: fins que no ploren no se sap si viuen" JACINTO BENAVENTE. ---------- Els xiquets endevinen quines persones els amen; és un do natural que amb el temps es perd PAUL DE KOCK -----------La major declaració d’amor és la que no es fa ; l’home que sent molt parla poc PLATÓ. ------------La felicitat consisteix en tenir sempre quelcom que fer, algú a qui estimar i alguna cosa que esperar THOMAS CHALMERS. -----------De vegades una broma, una anècdota, un moment insignificant, ens pinten millor a un home il·lustre que les majors proeses o les batalles més sagnants PLATURC. ---------Tot el que té explicació no és important ALBERT EINSTEIN.

I diu que sent les meves penes...

Penso que la vida a vegades posa a prova les persones; per aquest motiu tots passem mals moments i plorem i deixem que la tristesa es faci un lloc en el nostre pensament. És llavors quan el pessimisme s’apodera de tot i es menja les il·lusions com si aquestes fossin petits caramels agredolços. Després ve la son i l’afany de dormir llargues hores, llargues tardes, fins que finalment hi ha qui s’agafa al son per sempre. Mentrestant la vida va passant, tothom segueix fent el mateix sense preguntar-se per què la gent no surt tant, per què un acudit ha deixat de tenir gràcia , per què els dies cada cop es fan més curts i les tardes més llargues... Si ara tingués a prop a qui necessito em semblaria, d’alguna manera, justificat el dolor de qui es queixa pels altres i diu que sent les meves penes...

M'agrada el punk

Avui em fa una gràcia especial infravalorar algunes cançons pel seu discurs neci, incoherent i absurd. Hi ha molts grups, sobretot de tendència punk, que es senten obligats a parlar i fer apologia de les drogues. Així, doncs, grups com Segismundo Toxicómano canten cançons del tipus “buscando un golpe de suerte con la locura me encontré, vicio, vicio, vicio, mucho vicio en cada poro de mi piel”. La veritat és que és una llàstima perquè tenen cançons molt bones que parlen sobre la por, l’emigració, l’amor... Per què cullons la caguen d’aquesta manera?! Per què han de crear una cançó que pot perjudicar seriosament a les ments senzilles que l’escolten?! El que em fot és que el ritme d’aquestes cançons és molt bo! Un altre exemple, exagerat i absurd, és la cançó de Piperrak “Soy un gnomo” que comença dient “Soy un gnomo y allá en el bosque paso espid, en un árbol vivo yo fumando hachís”. Bé, sense paraules! Sort que en cas de Piperrak aquest tipus de cançons no són abundants. Un altre grup que innegablement dedicava algunes de les seves cançons al consum de drogues va ser la Polla, que s’emocionava cantant “solo colocao se calma ese dolor...”. A vegades ho penso i no sé pas què és pitjor, si aquestes cançons que fan apologia del consum de substàncies fastigoses i per necis o aquelles melodies farsants i hipòcrites de persones que no han ni escrit el que estan cantant i que diuen coses com “baila morena” o “dame gasolina”. Per favor! Malgrat tot, el punk em sembla un dels estils de música que valen més la pena. La reivindicació en el punk és la més directa, propera i sincera; és una música amb més veritats que mentides i amb un to humà més palpable i evident. A banda, el punk ha abandonat els quatre típics acords que formava la base de totes les seves cançons i ha creat els ritmes més variats i complexos que hom pugui imaginar. Quina pena que no pugui escoltar per la ràdio, sigui a l’emissora que sigui, cap de les cançons que veritablement m’agraden i m’emocionen. Aquest és el preu que s’ha de pagar per dir la veritat. Benvinguts a la societat de la farsa i la mentida.

ALGUNS FRAGMENTS...

La vida és el que passa mentre fas plans per fer-ho tot rodar (ELS PETS); Somnio manyagues que amb els meus dits jo no en sé fer (SANGTRAÏT); I ara què vols fer? Cada cop som menys i dels que queda escapa’t (GOSSOS); I és que encara no he donat tot el que tinc, i és que encara no he perdut tot el que tinc (SAU); No busca res que amb les mans pugui tocar (SOPA DE CABRA); Un estel roig a la solapa, ella també viu lluitant, si més no em dóna força per seguir endavant (BRAMS); Si jo ja m’he cansat d’anar vivint dient “va com va”, pensa que sols diré fins que més no podré “va com vull, com volem” (OVIDI); Quan et cansis de córrer per carrers sense fi, busca un lloc on amagar-te en la nit (LAX’N’BUSTO + GOSSOS); I ara parla fort per espantar les veus que dintre meu em maltracten (ELS PETS); Avui podries fer canviar del cel el color (MARTA ROURA); no som el que som sinó el que fem per canviar el que som (REVOLTA 21).

Uooo, diners...!

Esgarrapen, mosseguen, s’escapen i porten malsdecap. Són petits, durs, sense cor, s’empenten els uns als altres i corren molt ràpid. Venen, se’n van, tornen a venir i a vegades se’ls reté de per vida. Provoquen avarícies que encara no entenc i s’esgrogueeixen fàcilment. Són necessaris per viure, si més no per comprar menjar, però alhora embruten el nostre dia a dia i, inclòs, els nostres somnis. No us deixeu endur pels diners, simplement conformeu-vos en desitjar els necessaris per a poder seguir somniant.

Que tornin els Fraggel Rock

M’agradaria que tornessin a emetre els Fraggel Rock. Crec que ha estat una de les sèries infantils més increïbles que s’han fet mai. No només per l’energia positiva dels seus personatges, ni tampoc pel seu look captivador, sinó pel rerafons filosòfic i escèptic que s’amaga en l’argument general. Es podria dir que, en certa manera, els Fraggel Rock han estat els impulsors de la imaginació desenfrenada de la meva generació. El fet d’entrellaçar dos móns, dues civilitzacions totalment paral·leles, i incloure’ls en un mateix espai dividit per un gruix de terra es podria equiparar al “Viatge al Centre de la Terra” de Julio Verne. Els Fraggel Rock poden representar moltes coses: la imaginació vers la serietat, l’amor vers l’odi, l’alegria vers la tristesa...; als humans, tal i com es pot deduir, se lis atribueix les connotacions més negatives. Podríem dir, si fa no fa, que aquesta sèrie es pot analitzar des de la perspectiva psicoanalista, on la batalla entre el cor (els ninotets esverats) i el cap (el pagès aquell de les cols) és constant. Mentre el cap ho controla tot, el cor fa de les seves, realitza actes gairebé invisibles però del tot significatius. Tots volem ser Fraggel Rock, però a vegades, quan ens pentinem davant del mirall, ens enduem una gran sorpresa al veure que el raspall es converteix en una col.

Camins...

Estava escoltant la cançó CAMINS d’Obrint Pas quan he començat a reflexionar sobre moltes coses. Hi ha molts camins diferents en aquesta vida, però les portes molts cops no estan obertes. El més important no és accedir al recinte que s’amaga rere cada una, sinó el caminar, el navegar, el rumb. Sempre he sentit a dir que aquells qui gosen avançar sense rumb són els que veritablement obtenen de la vida quelcom més que falses ambicions. Però jo crec que quan es camina sense rumb tot sembla més feixuc, els somnis, molts cops, es fonen i la vida no sembla tenir massa sentit. Malgrat tot, tal i com deia James Dean, el més important no és solament deixar-se emportar per vent, sinó saber inclinar les veles cap a on es pretén arribar. Què vull dir amb això? Doncs que es pot avançar cegament i, fins i tot, gaudir de moltíssimes coses, però possiblement no satisfaran a la persona tant com allò desitjat, allò pel que s’ha lluitat avançant molt a poc a poc per un camí ple d’alts i baixos. Per aquest motiu, l’actitud passiva és provable que no sigui la més adient, perquè tots necessitem tenir objectius en la vida, per molt absurds i impossibles que semblin. El mar és molt gran i resulta fàcil perdre’s quan el vent bufa massa fort. La veritat és que molta gent no sap què vol de la vida. Quan s’intenta avançar cap a un objectiu diferent, canviar de perspectiva, apareixen els records que són com una mena d’icebergs que enfonsen vaixells i porten a les persones cap al naufragi. Els records són absurds, perjudiquen greument a aquells qui els abraça, perquè les coses bones s’obliden o, més ben dit, es transformen en petits detalls del present, però els sentiments que destrueixen, aquells que dolen perquè es caracteritzen per mals moments, s’han d’oblidar malgrat intentin retenir-se en el pensament. Així, doncs, l’element fonamental per avançar és l’oblit d’allò que fa mal. Cada dia hi ha milers i milers de persones que capgiren el seu rumb, que el modifiquen després de vàries i diverses reflexions; també n’hi ha que, simplement, s’han deixat endur pel vent i els ha portat a un altre port sense sentit, un més dels que visitaran al llarg de la seva vida. S’ha de ser viu, tenir alguna idea sobre cap a on es vol anar, encara que molts cops es navegui contracorrent, perquè només d’aquesta manera s’aconsegueix satisfer el que veritablement portem dins. Antonio Machado: “CAMINANTE SON TUS HUELLAS, EL CAMINO Y NADA MÁS, CAMINANTE NO HAY CAMINO, SE HACE CAMINO AL ANDAR; AL ANDAR SE HACE CAMINO Y AL VOLVER LA VISTA ATRÁS SE VE LA SENDA QUE NUNCA SE HA DE VOLVER A PISAR. CAMINANTE NO HAY CAMINO, SINÓ ESTELAS EN LA MAR...”

Algun dia tornaràs a tenir sort

Algun dia tornaràs a tenir sort, la vida serà un dolç pastís de xocolata que es desfarà a la teva boca i tu el saborejaràs amb els ulls tancats. Algun dia tornaràs a tenir sort, trobaràs totes les portes obertes i no et caldrà trucar per passar, i tornar a passar, i tornar a passar... Algun dia tornaràs a tenir sort, mil somriures t’acompanyaran on vulguis i les pors marxaran amb la cua entre cames. Algun dia tornaràs a tenir sort, tot semblarà més fácil i hauràs aconseguit oblidar el dolor. No seràs tan débil com et creus i l’ensopiment es desfarà als peus de l’alegria. Les hores es faran més agradables i ja no hauràs de patir més en silenci, mil orelles escoltaran les teves dolces paraules. Quan tinguis sort els jardins es faran més grans, el món no semblarà tan petit i res t’impedirà mirar els horitzons, gaudir del mar o perdre’t pel bosc. Tot serà el que sempre has somniat i t’escaparàs corrent d’aquesta presó que t’abraça fort i, sense voler, et fa mal.

"ESTONES", SANGTRAÏT

A les nits assegut a la foscor veig més clar que la vida m'ha deixat tot sol, lluny del meu passat. Quan recordo les rialles dels meus germans sento le campanades del dolor com van repicant. Miro el cel que m'empresona l'alba dels records, una casa, un bosc, uns pares i el primer amor. I les llàgrimes de la mare dient adéu són estels que m'acompanyaran en les meves pors... ["Estones", Sangtraït]

Crec perdre'm en els teus somnis

A vegades somnio i crec perdre’m en els teus somnis... Avui m’hi he perdut de nou. M’agrada. Em sento bé quan experimento en la mesura que puc els teus sentiments, malgrat no els acabi d’entendre. Estic trista, et trobo a faltar. Sempre has estat la nineta dels meus ulls. Et vull veure somniar més sovint, riure apassionadament, esgarrapar amb ganes la il·lusió que s’amaga rere els fracassos, cantar a la llum de la lluna aquelles cançons que per a nosaltres sempre seran especials. Ja sé que hauré d’esperar per tornar a veure els teus ullets tristos i molt càlids, el teu somriure desenfrenat. El temps em consumeix, se m’està menjant per dins, no m’ajuda a ser feliç. Què deus estar fent ara? En què deus estar pensant? Quan tornis, vull estar moltes més hores amb tu, ajudar-te a treure’t de sobre aquests disgustos i aquestes decepcions que tan embenat els ulls amb vidres punxeguts d’aquells que fan mal de veritat. Em moro de ganes d’escriure la meva primera pel·lícula sobre la teva vida, perquè és espectacular; dura i trista, això sí, molt trista, però les vides més increïbles, les d’aquelles persones que passen a la història i perduren per sempre, no són fàcils. Crec que algun dia faràs alguna cosa gran; malgrat no acabis de confiar en les teves possibilitats triomfaràs i després les dues ens riurem d’aquests moments tan durs que ara estem vivint.