Avui ningú m’ha despertat. He dormit fins que he volgut i quan m’ha semblat m’he aixecat. La nit d’ahir va ser llarga; massa beure i massa tabac afebleixen el cos. A la nevera hi havia aigua freda; poca, però suficient per apaivagar aquesta barreja d’afonia i set. “On són les xarangues?” he preguntat als de casa, que badallaven mentre fullejaven el diari. “Aquest any no han passat”; han exclamat. Tot plegat s’aproximava al surrealisme més refinat dels últims temps. Les xarangues han estat una de les propostes més ridícules que han caracteritzat, al llarg de la història, la festa major del meu poble. Sí, ridícules, però tan inconscientment necessàries... Sense voler, les xarangues, a banda d’aixafar cruelment el meu son, aconseguien que m’aixequés amb la certesa que, encara que la ressaca ho intentés eclipsar tot, era festa major. Ara es veu que ja no es fa, ni tampoc es reparteix xocolata desfeta i coca a les 6h del matí, que és l’hora que la gent la degusta amb més devoció i menys traça. També ha desaparegut el que s’havia convertit en una exhibició, si més no anecdòtica, que es feia el diumenge a la tarda. Ni castellers, ni gossos entrenats que recorren circuits, ni burros disposats (o forçats) a passejar els més menuts, ni res de res. La festa major de Sant Hilari posseïa aquell encant inexplicable del qual gaudeixen les festes que trenquen amb la centralització de l’ambient, però ara la gent més gran ja no poden ballar un bals a la plaça Gravolosa el dissabte a la nit; ara ja no es fa. Tot es concentra al polisportiu.
Centralització i competència! O... simplement mala organització i compenetració? LLOC: Polisportiu. COMPETÈNCIA: Ajuntament vers festes alternatives. ORGANITZACIÓ I COMPENETRACIÓ: Els dos grups de música més ben consolidats i reconeguts del dissabte toquen en el mateix moment en escenaris diferents. PROBLEMA: Ningú té la capacitat de dividir-se en dos.
Crec que la festa major ja s’ha acabat; de fet no ho sé, perquè ja no brilla la màgia que desprenien els focs del diumenge al vespre. Sant Hilari s’ha apagat; la foscor no em deixa veure el tren que m’ha de baixar al polisportiu... I l’autobús segur que no passa perquè fa més de 30 minuts que m’espero. Me’n torno a Barcelona, a esperar que el soroll frenètic de les ambulàncies, així com les xarangues, trenquin el meu son.
