CADA CASTELL I TOTES LES OMBRES?

No ets tan gran com imagines, ni tan poderós, ni tan anarquista. No ets tan gran perquè els teus llibres tampoc ho són, perquè a banda de crear destrosses qualsevol estructura gramàtica i et serveixes d’un vocabulari elaborat que, mica en mica, es torna vulgar i excessivament senzill. No ets tan gran perquè no jugues amb les paraules, ni amb els seus significats, ni amb l’agulla famosa que serveix per cosir les idees a la tela invisible de la trama. No ets tan poderós perquè no gaudeixes de cap poder sinó d’aquell que la gent que no és com jo decideix atorgar-te, de tan en tan, en forma de premi. No ets tan poderós perquè no lluites a favor ni en contra de res, perquè no et mulles en cap tema i perquè el que expliques ho fas d’una manera tan superficial, aïllada, primitiva i avorrida que em venen ganes de vomitar. Si acceptes escriure en un diari ideològicament marcat, si acceptes escriure per un ajuntament ideològicament marcat, si acceptes escriure per una generalitat ideològicament marcada, suposo que la teva condició política també es va marcant al pas del temps, no? I no diguis que això ho fas per diners, perquè queda lleig i a més diu massa coses de tu. Si una cosa no tolero és que et creguis superior a les altres persones, que critiquis a aquells qui no poden dormir ni recolzar el cap sobre un sac de bitllets perquè treballen i viuen en un món tan absorbit pel consumisme com el teu, encara que creguis que ets una illa que se sosté sola enmig l’oceà, perquè aquesta gent són els qui malgasten els seus diners en els teus llibres... Sí, això va per tu, senyor Porcel, perquè ets tan gran, poderós i anarquista que no es pot suportar...!!!

i...

Vull agafar-te de la mà i tancar els ulls i deixar que em portis on em perdo sens voler i que em facis fer voltes i més voltes fins que arribi la nit i que amb la nit mica en mica em facis sentir especial i que tingui la certesa que tot és fosc com el negre dels teus ulls i que pugui bellugar els teus cabells amb les dues mans fins que perdi el control del meu cos i que les paraules més absurdes ens facin viure i que les pessigolles que ens anem fent amb el frec de la pell ens facin somriure i que tot sembli fet expressament amb aquesta pressa que ara mateix tenim en moure’ns i pensar i sentir i...

UN FRAGMENT DEL PRÒLEG DE MIRALL TRENCAT DE MERCÈ RODOREDA

Què és un mirall? L'aigua és un mirall. Narcís ho sabia. Ho sap la lluna i ho sap el salze. Tot el mar és un mirall. Ho sap el cel. Els ulls són el mirall de l'ànima. I del món. Hi ha el mirall de la veritat dels egipcis que reflectia totes les passions; tant les altes com les baixes. Hi ha miralls màgics. Miralls diabòlics. Mirall que deformen. Hi ha mirallets per caçar aloses. Hi ha el mirall de cada dia que ens fa estrangers a nosaltres mateixos. Darrera del mirall hi ha el somni; tots voldríem atènyer el somni, que és la nostra més profunda realitat, sense trencar el mirall.

PRIMER MÓN... (AGRAVIATS)

Al principi de tot, quan en un estrany sorteig amb la vida vam ser premiats, vam néixer sense falta de res i alhora sense res que ens sobrara. Sortírem al carrer i entre casa i casa una mà assomava des d'un rostre quiet, amb uns ulls ferits i suplicants que ens llançaven mirades demanant-nos la vida. I vam veure com la persiana que enfoscava els nostres ulls s'obrí de sobte, i ens va fer veure el que és la vida, la seva vida, dia a dia, nit rere nit.

I així, ciutat a ciutat, carrer rere carrer, entre monuments i obres d'art que mires amb passivitat, apartant-nos del riu de la misèria, sentint fluir la seva viscositat al ser conscients d'allò que ningú vol mirar, creure que existeix. Però si tots ens submergírem en aquest món de dolor, si el férem nostre intentaríem canviar la realitat .

I vam veure com la persiana que enfoscava els nostres ulls s'obrí de sobte i ens va fer veure el que és la vida, la seva vida, dia a dia, nit rere nit.

AQUEST ESTIU: SOL I NÚVOL

Sobre els nostres caps els núvols parlen. Intenten entendre els humans, els critiquen i els assenyalen amb el dit mentre el sol els intenta empènyer cap a una altra banda amb la cruel intenció de ser l’únic amo del cel. Els núvols se’n van rondinant, farts de les empentes d’aquest sol pervers que mica en mica aconsegueix ensortir-se’n amb la seva. Més tard, els núvols tornen acompanyats de llamps i trons i, tot fent malabarismes, aconsegueixen espantar el sol. Ells mai s’han deixat enlluernar per aquest gran dictador; és més, han fet el possible per suportar heroicament l’ocupació. Sempre hi haurà persones que escoltaran els núvols i altres que es deixaran seduir pel sol; persones que s’agafaran a la realitat aferrissadament i altres que intentaran tocar estrelles sense massa èxit... Mentrestant, el vent bufarà, la pluja ens mullarà i mica en mica la naturalesa ens farà cada cop més seus...

ORGULL DE CLASSE (INADAPTATS)

Sóc fill d'un barri obrer, on es lluita per viure, per pagar unes lletres a uns bancs que et roben el futur i sols per tenir un sostre! I em penso que anem malament si els nostres nens dels carrers adopten actitud de vençuts!Una mà m'acaricia amb les durícies que es fa a l'obra i un cop de porra enmig del nas em torna al lloc quan estic fora; em torna al lloc, al meu maleït lloc!A aquests nens els hi canvien l'amor per l'odi d'un pare frustrat que colpeja amb crits que nega el diàleg. I un jove incomprès mira cap al demà i no veu res, sols l'herència letal dels seus vells que l'eduquen amb cops estúpids i racistes!Una mà m'acaricia amb les durícies que es fa a l'obra i un cop de porra enmig del nas em torna al lloc quan estic fora; em torna al lloc, al meu maleït lloc!I el veí, saps? Treballa d'encarregat en el supermercat del barri i em mira arrogant per sobre l'espatlla. Ell vol ser com els rics que viuen en els barris tan bonics i que eduquen contents els seus fills per ser els nostres patrons; i jo els odio a tots. I em tatuo al pit amb l'odi entre classes que tinc una falç i un martell al meu braç i el meu cap per lluitar. Orgull de la classe obrera! Oi!

Petita i amagada llum...

Petita i amagada llum que creixes en els sospirs dels qui enyoren la felicitat perduda. Tu que ara ja m’has abandonat, que has marxat, de sorpresa, d’aquest meu món que tant de tot t’ha donat; tu que no saps quina és la millor de les vides ni quina la pitjor, has marxat sense fer soroll amb la maleta oberta, perdent, mica en mica i a cada pas, la roba que s’amaga a dins. Has marxat i has deixat les gàbies obertes i s’han escapat tots els animals. Has marxat, corrent, de tota vida amb ganes de ser viscuda; diuen que vas vagant en busca de la tristesa amb la qual la gent s’acostuma a viure. És per això que has marxat del meu costat, oi? Sóc massa forta i els teus copets ja no em fan mal; sóc tan forta que ja no et trobo gens a faltar per la nit quan, just abans de dormir-me, penso en tot el que m’ha fet feliç.

TANT SE ME'N DÓNA!!!

Tant se me’n dóna si sou grocs o vermells, si sou pocs o sou molts, si sou d’ara o sou vells. Tant se me’n dóna si sou alts o petitets, si sou pobres o rics camells, si veniu de dalt o si sou de baix tolts. Tant se me’n dóna si penseu o sou pell, si sabeu o ignoreu, si camineu amb equilibri o si simplement camineu. Sou els mateixos que sempre m’han assenyalat pel camí, els que sempre han omplert d’escopinyades els meus somnis, els que han estat a favor dels grans robatoris de la història d’un país que no pertany, ni de bon tros, al vostre; robatoris que es fonamenten a mida que es va limitant la llibertat d’expressió. Sou escòria, rates-pinyades que no heu après a volar i deambuleu buscant quelcom amb què reafirmar la vostra condició, la vostra basant més animal. Ara penseu menjar-vos el món, tenyir-ho tot de vermell com el color amb el qual us fan jugar a futbol; mentrestant em poso la mà a la boca per tal de no vomitar, i és que el fàstic que em féu és equiparable al fàstic que em fa tot el que enganyosament aparenta una unitat inexistent; una unitat que no ha existit mai i que mai, amics meus, existirà.

A BAIX...

Sóc a baix i en sóc conscient. Han construït una paret a sobre el meu cap perquè no pugui enfilar-me i tornar amb els altres éssers vius; hauré de romandre en aquest lloc per sempre més. Estic sola i tancada i l’olor a resclosit em comença a molestar. No, no és l’infern, però s’hi assembla i ja em començo a cansar de cridar amb la finalitat que algú em senti perquè per molt que ho provo els sons que surten de la meva boca perden intensitat abans d’arribar a les orelles dels altres i moren, com les papallones, quan intenten agafar el vol. Encara no ha baixat ningú a veure’m i les hores se’m fan llargues i la quietud em molesta. Si no estigués en aquest sot escalaria aquelles muntanyes tan altes que han estat foradades per les pedreres i les defensaria a mort, o arrencaria les línies d’electricitat d’alt voltatge que fan que la vegetació agonitzi, o robaria el sac on els polítics i els grans empresaris amaguen els calers, la merda i l’avarícia.. Si descobrís, d’entre la foscor que m’envolta, una escala, per petita que fos, la pujaria a saltirons fins arribar a l’alçada d’aquells qui diuen ser els amos del món i, llavors, els escopiria i jugaria a futbol amb els seus caps i els hi obriria el cor amb un ganivet afilat per demostrar que a dins no hi tenen res. Després baixaria uns quants esglaons i robaria les propietats i les terres dels més rics i les repartiria a tothom. Si pogués trobar la manera d’escapar correria fins que les cames em fessin mal i aniria apartant les trampes amb les quals ensopeguen les persones i cauen rendides. Seria capaç d’això i més si no estigués aquí baix morta de gana i empresonada pels qui gaudeixen de poder.

EL PAÍS DELS ASES!

Amb els colzes a la taula començo a mirar fulls, com aquell qui remena la fruita al mercat després de protestar pel preu. Pacto amb mi mateixa el que he d’estudiar i, amb molt de valor, llegeixo aquell fragment indesxifrable amb escepticisme, com si es tractés d’un codi estrany enviat pels extraterrestres! Tot m’avorreix tant que me’n vaig i, quan menys m’ho espero, torno; a vegades oblido que estic lligada a aquests lliçons com el gosset ho està a la farola mentre espera que el seu amo surti de la botiga. Sóc esclava d’un sistema que no funciona, que no arriba a les persones, que sembla que no hi sigui però que hi és, perquè tot es mou al seu voltant. Diuen que ara el volen canviar, però em temo que serà pitjor, perquè aquest canvi significa seguir amb el sistema de recital de lliçons que tenim ara acompanyat de la privatització d’estudis superiors (carreres, màsters, postgraus, cicles...). Quina mandra que em fa estudiar després d’entendre que el sistema universitari és una basant més d’aquesta democràcia tan trempada que regna en aquest país: el país dels ases!

ARRIBA L'ESTIU...

Ja ve l’estiu. Diuen que ja ve, que s’amaga rere els arbres que de lluny semblen més verds. I tornarà a fer calor, d’aquella que pesa i fa bufar a tothom, en aquesta ciutat diuen que la calor és com l’infern. Totes les tardes lliures per passejar, escriure i deixar-me perdre per la bogeria d’oblidar el temps. Totes les tardes lliures, totes les nits pau i tot l’armari buit i desert. Totes les tardes lliures, tots els dinars enmig de dunes, sol i aigua salada. Totes les tardes agafar un nou camí i deixar respirar el seny. Totes les tardes lliures, algunes, però, tancada en un món gris; jo pensaré en la vida com si es tractés d’un estiu etern...

"SOTA LA SOCA DELS OUS" - ELS PETS

Aquí els tenim acusant-nos amb el dit, des de les seves butaques. Progres amnèsics i “hippies” reciclats obsequiant-nos amb lliçons de franc. Quin gran exemple ens doneu quan ara representeu tot el que abans rebutjàveu. Que n’és de fàcil posar-se a criticar des de casa amb el whisky a la mà. Com podeu tenir les penques d’intentar donar-nos lliçons de moral, si no som més que un reflex d’aquest món que aneu deixant tant podrit que ens fa cridar que n’estem fins a la soca dels ous. Per quins set sous exigiu ser respectats si per part vostra som acusats de drogoaddictes, materialistes, dropos i a més de pèssims estudiants. Però per ser dropo fa falta una feina per poder exercitar. I com podem creure en els estudis que no són els que hem triat i que tan sols serviran per fotre’ns sota la soca dels ous.

MALEÏDA ESCALA...

Jo tallo els fils mentre tu cuses les coses a la teva manera. Aquest món és injust, mentre visquis bé la gent com jo es sentirà abatuda i, els més pobres, deixaran de lluitar pels seus drets. A la gent no se la mira per sota l’espatlla ni se la tracta d’assassina i criminal només per la seva condició social. No tothom té la sort que has tingut tu en la vida, alguns hem de treballar fort i aconseguir ser mestres d’un ofici que no ens agrada perquè tu puguis seguir vivint com un rei. Aquesta és la realitat que vull desmuntar algun dia utilitzant l’eina més poderosa que hom pugui posseir: el cervell.

DONA'M LA MÀ

Jo en conec molta de gent que és com tu; gent que viu històries imaginàries i se les creu i les explica amb convenciment. Estires la realitat i l’arronses i la tornes a estirar i la plegues i la intentes adaptar a allò que vols que sigui. Això és art...Jo no ho he sabut fer mai, totes les vegades que he provat de fer-ho sempre hi he deixat alguna arruga i llavors n’he patit les conseqüències. Però no és bo jugar amb la realitat tan sovint, perquè llavors la gent perd la credibilitat en tu i no sap en quina de les moltes realitats et trobes. El que em consola, però, és saber que mai no has fet mal a ningú, que les teves mentides només han estat petites distorsions, res més. Ets un amic, algú amb qui podré comptar el dia que vulgui; uns braços oberts que sempre m’esperaran per abraçar-me quan m’arrenqui a córrer perquè la vida em maltracta. Mai, a la primera de canvi, intentaràs imposar-me la teva voluntat, mai t’enfadaràs per coses absurdes ni tiraràs la tovallola amb la qual la nostra amistat s’ha anat sostenint a mida d’aixecar-la i tornar-la a abaixar. Tu sí que ets per sempre i no aquelles persones que entren per la porta gran i surten per la petita escampant merda i jutjant-me per coses injustes i injustificables. Sempre caminaré amb el braç estirat per si necessites agafar-te de la meva mà, procuraré no fallar-te mai i guardar-me sempre un somriure per regalar-te. Ets per mi un germà; això i més...

PLANTES DE SANT HILARI...

No esteu a l’ombra, us toca el sol. Quan us reguen sembla que somrigueu però no ho feu. Sou plantes, sé que no ho heu triat i que possiblement preferiríeu ser un animal amb potes i corre; corre fins arribar lluny. Molts cops passo pel vostre costat, a vegades fins i tot us miro, però fa dies que no feu bona olor, per això m’aparto de vosaltres i deixo que creixeu sense la meva ajuda. Ja no us regaré, no ho faré perquè hi ha massa plantes com vosaltres i sempre que les he intentat tocar m’he punxat com si acariciés una romeguera! Els vostres colors, aquells dels quals constantment presumiu, costen d’identificar amb tanta pols pel mig! Quan us canvien de test sempre sona de fons una música bona; tan bona que no podeu evitar que us recorri pel cos la sensació que us moveu i eleveu per sobre de les altres plantes. Sentint-t’ho molt, us informo que no és així, que ni tot és tan espectacular ni volar resulta ser tan fàcil! Esteu encantades amb la vostra terra, no la canviaríeu per cap altra, però només la compartiu amb qui ha passat d’animal a planta.

Acabo de travessar un solar i, sense voler, he xutat un roc. No ho volia fer, ha estat una acció plenament involuntària. M’ha sabut greu. Recordo que quan era petita m’encantava caminar mentre xutava rocs; procurant sempre que ningú me’ls prengués. La qüestió és que, just després d’haver empentat, sense voler, la pedra amb el peu, m’he aturat i he mirat al voltant. Ningú s’ha adonat de res, la gent ha seguit fent la seva. És horrorós, què pensarien de mi els grecs si m’haguessin vist en aquell moment? Ells descobrien les tombes dels herois sota les pedres! Qui sap si hi ha algun heroi digne de ser venerat sota les pedres més comunes de qualsevol solar? Miraré, doncs, en tot cas, de caminar sense xutar cap més roc, ja que he sentit a dir que hi ha un munt de gent que s’ha autoproclamat heroi pel simple fet d’empentar petites pedres amb els peus...!

A VEGADES...

A vegades la por de no poder-te superar, el fet de sentir que l’ambició t’abandona sense explicacions, fa que veritablement els teus somnis caiguin un i altre cop i que, per qüestions inexplicables, els acabis collint de terra bruts i fets pols pensant que possiblement és l’últim cop que s’allunyaran de tu. A vegades, quan la imaginació no és capaç de crear les històries que necessites explicar, quan el pensament llença la tovallola i s’adorm a qualsevol lloc, quan escriure ja no sembla tan excitant, quan els punts, les comes i allò que dicten els grans gramàtics et priven de llibertat, sents que és més fàcil mirar i intentar escriure amb la mirada aquelles lletres que les mans no han aconseguit dibuixar. A vegades tens la sensació de no haver fet res d’important, res que hagi cosit un petit fil entre tu i els qui t’envolten, res que t’hagi fet plorar d’emoció... I corres deixant enrere tot el que no has aconseguit perquè et sents constantment frustrat, apagat, tan apagat com se sent el sol a la nit. Aquesta és la vida que has decidit des del primer moment, la vida que t’ha tocat per escriure i somniar massa sovint en allò que et feia feliç, en allò que creies de veritat, en tot el que volies ser, en el que encara no s’ha escrit i en el que sense tu es quedarà per escriure. A vegades... A vegades et sents així...