MENGEU!

Que us aprofiti tot el que teniu! Mengeu i torneu a fer-ho, no deixeu mai d’evidenciar que podeu menjar fins a rebentar. Sou la causa dels meus plors, el motiu pel qual la gent com jo es desespera, però vosaltres mengeu, mengeu tan com vulgueu. Quan vosaltres us aixequeu, els altres estem obligat a alçar-nos, obligats a combatre amb ràbia les vostres lleis. Mentre vosaltres mengeu, nosaltres pensem com treure-us la gana. Controleu els països i exploteu a la gent, dels somnis dels altres en feu un no res, convertiu aquest món en sabates a mida dels vostres peus i a les persones en ànimes en pena. Ja estem acostumats a morir d’un cop al cap, relliscant amb la merda que aneu repartint arreu cada cop que obriu la vostra boqueta de mel. Esteu invertint el nostre futur a canvi de prestigi, poder i diners, però ens és igual, us donem permís perquè mengeu fins a rebentar!

Jajaja!

Quin riure!!! Jajajajaja! Quin riure i que curiós que és tot plegat! Recordo que no fa pas gaire algú em va dir allò que tanta ràbia em fa que em diguin: que sóc massa idealista i que tinc el cap ple de pardalets! Però ves tu per on, potser per fi es confirma el fet que n’és molta la gent que comparteix aquest deliri del qual en sóc “víctima”... A França s’està demostrant, un dia més, que la revolta és possible, que la unió de sindicats poden fer baixar els fums dels grans dictadors, així com els d’en Nicolas Sarkozy. França paralitzada pel desaprovament d’unes lleis fetes a mida del poder; unes lleis que afavoreixen novament als més rics i que discriminen la classe obrera. El poble francès s’ha revelat i ja ningú el podrà parar. És ara, doncs, el moment de prendre exemple dels veïns europeus més propers. Potser sí que, finalment, i tal com diu el pianista Michel Camilo, “Barcelona ha destronat París com a capital de jazz al sud d’Europa”, però la melodia que converteix el Jazz de París en únic crec que des d’aquí encara no es pot percebre...

Un altre robatori que fa créixer encara més la inseguretat ciutadana!!!

3.000€!!! Què faríeu si ara us toquessin 3.000€? Jo ho tinc molt clar; pagar els meus estudis universitaris d’aquest any i del que ve. Però, i si en comptes de 3.000 us en toquessin 6.000? Llavors, es podrien solucionar moltes més coses, no? Però, què passaria si de sobte un tribunal us els roba? 6.000€, sí senyors, aquest és el preu amb el qual es sanciona la llibertat d’expressió! Ahir, els dibuixants del Jueves van haver de pagar aquesta quantitat de diners per haver dibuixat quelcom que sobrepassava els límits establerts per aquest govern espanyol tolerant, progressista, democràtic i d’esquerres!

QUAN ERES LA MILLOR...

Sempre hi haurà històries per explicar; de tot es pot treure una història. Avui us explicaré la història d’una dona simpàtica, intel·ligent, educada, que sempre es passejava repartint somriures a tort i a dret i que era capaç d’aclaparar l’atenció de les persones més despistades. Era tan bona dona i tan perfecta que semblava que fos de mentida. Li encantava la literatura medieval, de fet havia dedicat molts anys de la seva vida a investigar sobre aquest fet; també donava classes a la universitat. Però un dia qualsevol el sol la va despertar i, amb molta pressa, va marxar de casa fastiguejada perquè s’havia adormit. Aquell dia no parlava amb la dolçor amb la qual tenia a tothom acostumat, només cridava i s’enfadava per tot. La gent ja no sabia què dir-li. Sempre més va ser fidel a aquesta nova conducta. Llavors va començar a llençar per la borda els seus principis i els seus ideals treballant directament pel penós ministeri d’educació espanyol, deixant-se menjar el cap pels qui, amb autoritat, li anaven marcant les pautes que havia de seguir. Malgrat tot, no va deixar mai de donar classes a la universitat, però el buit de les seves paraules, que reflexaven el buit del seu interior, entristia a l’alumnat que l’havia seguit i admirat en els seus millors temps. La seva bogeria quedà palesa el dia que negà la intervenció dels alumnes a la classe i començà a tractar les intuïcions aventureres dels més joves com a símptomes patològics. Després va desaparèixer per un temps... Aviat tornarà. Qui sap si el sol l’haurà despertat novament?

ALS MEUS AMICS DE LA FACULTAT DE LLETRES...

Vosaltres que m'observeu quan entro i conteu les meves passes. Vosaltres que sovint la sort us pica l'ullet i teniu èxit amb el que us proposeu. Vosaltres que molts cops empenteu sense escrúpols a qui està davant vostre i que teniu el territori controlat. Vosaltres que estudieu, treballeu i fingiu sentiments; vosaltres que us arronseu quan la vida us dóna l'esquena i que patiu en moltes ocasions. Vosaltres que tremoleu quan us colpeja el fred del desamor i que voleu que us toqui el millor. A vosatres que us tanqueu en un món aïllat del món que totes les persones tenen en comú, us dono les gràcies per haver-m'hi deixat entrar. Sé que m'observeu quan entro en noves fases i que conteu les passes arriscades que faig en la meva vida. Sé que sovint la sort us pica l'ullet i que feu mèrits perquè també me'l piqui a mi. Sé que empenteu sense escrúpols a les persones que no s'arrisquen a viure noves aventures per tal que ho facin i que sempre sou on us necessito. Sé que esteu constantment ocupats i preocupats i que, malgrat tot, sempre teniu un moment per invertir-lo en els altres. Sé que somnieu en sileci horitzons plens de glòria, d'amor i de felicitat. Sé que estic al vostre món i aquesta és una realitat que m'omple cada instant, cada segon, hora, dia, mes i any que passa. Sou gent meravellosa i dono les gràcies a la casualitat per haver-vos conegut. Simplement, tots plegats som com lletres que formen paraules que amb el temps s'han anat normalitzant; paraules necessàries per a l'expressió humana...

PERQUÈ VULL! - OVIDI MONTLLOR

Plovia aquell dia. Perquè vull! Perquè tinc ganes que plogués! Sortia ella de casa. Perquè vull! Perquè tinc ganes que sortís! Tenia jo un paraigua. Perquè vull! Perquè tinc ganes de tenir! Vaig dir-li de tapar-la. Perquè vull! Perquè tinc ganes d'ajudar! Va dir-me: «Encantada». Perquè vull! Perquè tinc ganes d'encantar! Va arrapar-se a mi. Perquè vull! Perquè tinc ganes d'estimar! Vam viure un món preciós. Perquè vull! Perquè tinc ja ganes de viure'l! Després vàrem parlar. Perquè vull! Perquè tinc ganes de parlar! Vam volar pel món. Perquè vull! Perquè tinc ganes de volar! Vam sentir un món nou. Perquè vull! Perquè no m'agrada aquest! I el vam veure millor. Perquè vull! Perquè sé qué és millor! Vam menjar el més bo. Perquè vull! Perquè sé que es pot menjar! Vam viure amb gent preciosa. Perquè vull! Perquè estic tip de la contrària! Tot era meravella. Perquè vull! Perquè estic fart de fàstics! Tot era de tothom. Perquè vull! Perquè tot és de tots! I acabo la cançó. Perquè vull! Tot comença en un mateix!

Ejem, ejem...

Hi havia una vegada una colla de nanus d’una vila, el nom de la qual no penso revelar, que jugaven a dir disbarats. Quan duien a terme aquesta acció tenien orgasmes, reien i s’ho passaven d’allò més bé. Un dia, una noia, el nom de la qual no penso revelar, sentí els disbarats que deien i, entre correguda i correguda, la noia pensà que, certament, havia d’explicar-ho a la gent del poble. Així que va escriure els fets en el seu blog perquè tothom ho pogués saber; deia alguna cosa així: “Aquests nanus són una escòria! Parlen de temes que ni tan sols dominen tot condicionant les ànimes més gentils, aconseguint que aquestes pensin d’una determinada manera! No sé què en treuen d’enganyar a la gent, d’utilitzar mots ambigus i incoherents, d’omplir frases i més frases sense idees sòlides, contundents, relacionades entre sí. El butlletí de la JNC de Sant Hilari Sacalm és una de les coses escrites més mal organitzades, argumentades i, normativament parlant, més incoherents que els meus ulls han pogut llegir mai. Utilitzen el melodrama sense èxit, el sarcasme mal aconseguit, la vulnerabilitat decaiguda i el convenciment absurd, fent una barreja de registres literaris i periodístics mal encaixats, recorrent a anàfores sense antecedents que fa que el lector entri en un estat de decadència. Si aquests nanus tenen pensat escriure quelcom més, que intentin buscar: un assessor lingüístic ( per corregir els greus errors d’ortografia, de sintaxi i de normativa), un polític que domini la retòrica (si pot ser que no hagi treballat a can Brugarola), un dibuixant que no es basi en l’absurd i el sensacionalisme (com es pot apreciar a la portada de l’últim butlletí), una font d’informació més fiable que la de la intuïció i un Déu menys humà (que no sigui en Mas)! Potser així, i d’aquí a molt de temps, aconseguiran fer un escrit que no faci tan mal d’ulls; tot i que, en certa manera, ho segueixo dubtant"...!!!