Viure en un món equivocat...

Hi ha molts indicis que em fan creure que visc en un món equivocat. L’altre dia em vaig assabentar d’una notícia molt bona: volen condemnar, fins a dos anys de presó, al jove de Banyoles que va cremar una fotografia dels reis de l’estat espanyol. Així, doncs, es confirma de nou que vivim en un lloc on la llibertat d’expressió, o d’opinió, o com se li vulgui dir, rau en un pou... D’aquesta manera, s’arriba ràpidament a la conclusió que només podem queixar-nos d’allò que, malgrat tot, està política i socialment més ben vist. Ni cremar una fotografia dels reis em sembla un crim, ni publicar una revista que es bufa d’ells, tampoc! Sembla mentida que, encara ara, mantinguem una monarquia tan casposa! Tan sols em passa una sola cosa pel cap...Si en temps passats s’acabà amb la vida de Juli Cèsar per tal de preservar la República, no estaria malament fotre els reis a la foguera per tal d’acabar amb determinades condemnes que s’aproximen considerablement a allò que es percep com a ridícul i que, alhora, redueix la llibertat d’expressió, d’opinió, o com se li vulgui dir...!

DOS AMANTS de JOSEP CARNER

Hi havia dos amants vora la mar en pena. Venia la tardor per serres fosquejants. El vent féu un xiulet saltant per la carena; amb fullaraca i pols embolcallà els amants. En imploració van aixecar les mans; un glacial fuet els afrontà l'esquena; de polseguera es van trobar la boca plena, despulles sobre el cos a estil de mendicants. I van guspirejar llurs ulls d'una ira estranya. Potser els van maleir la mar i la muntanya. Tant de bo que la mort o l'oblit els colgués! En un forc de camins esclataren en blasmes, i la nit sense estels engolí llurs fantasmes. Per indrets sense nom no es van veure mai més.

EN L'INTENT DE BESAR-ME...

1. He vingut i estic aquí, són moltes les muntanyes que ens han separat, ja no has de témer més, el que tens ningú et traurà.. He vingut i estic aquí, la vida un dia em va despertar i ara vago per carrers deserts dins una bombolla; vols entrar? He vingut i estic aquí per consolar aquests ulls tristos que criden, dolça i desesperadament, la màgia de la vida. He vingut i estic aquí, no em cansaré de dir-ho, vull que em miris i pensis que avui tot el que s’ha escapat pot tornar. He vingut i estic aquí perquè miris endavant, ningú desfarà el teu món, ni les ganes, ni l’afany. He vingut i estic aquí perquè no escupis més l’amor, perquè confiïs que algun dia haurà valgut la pena arribar fins aquí. Sóc un somni que avui neix i he vingut fins aquí perquè m’acariciïs i vulguis fer-me teu, perquè aprenguis a ignorar la resta del món i vulguis, creguis i anhelis tot el que pots aprendre en l’intent de besar-me...

ALGUNS PROVERBIS CATALANS...

Abans d'ensenyar, aprèn---------Qui mal entén, mal respon---------No hi ha paraula ben dita que no pugui ésser mal entesa---------De nit tots els gats són negres--------Qui té gana somnia pà--------Val més un bon cagar que un bon dinar.

ADÉU PAVAROTTI

Avui el món de la música ha perdut un dels personatges més importants de tots els temps: Luciano Pavarotti. Per qui no recordi els orígens d’aquest famós tenor seria convenient dir que va néixer en una família molt humil d’Itàlia. Sense massa diners es va apuntar en una escola de cant, on acabà exercint-hi de professor. Junt amb en Placido Domingo i en Josep Carreras ha estat una de les veus més prestigioses i sofisticades de l’òpera i, sobretot, un dels motius pels quals milers i milers de persones, seguint la veu d’un somniador, han trepitjat Nova York, Itàlia, Austràlia, Londres i altres indrets. Podríem dir, en certa manera, que Pavarotti ha estat sempre la part més humana i amigable de l’òpera. Cada cop que senti a parlar d’aquest estil de música pensaré en ell i en les seves grans interpretacions. Gràcies, Pavarotti, per ensenyar-me que tothom pot arribar lluny i que no hi ha somnis impossibles. La teva veu no s’apagarà mai...

UN RECORD DOLÇ

El primer cop que et vaig veure vaig caure en l’error de pensar que eres avorrit, capsigrany i una d’aquelles persones que intenten fer gràcia constantment. Mica en mica, la imatge que tenia de tu es va anar transmutant i ara puc dir que ets el millor professor que he tingut mai. Ets mediàtic, important i resulta ser que més intel·ligent del que em pensava. Però no t’admiro per aquests motius, sinó perquè converteixes les classes en obres d’art, escrius coses magnífiques amb un enginy innat, sempre procures transmetre els teus coneixements amb simpatia i bon humor i esgarrapes suaument el cor dels alumnes perquè sagnin i no es tornin de pedra. Espadaler, les teves classes perduraran en la meva memòria i tu seràs sempre un record dolç. LLARGA VIDA AL REI!