A vegades la por de no poder-te superar, el fet de sentir que l’ambició t’abandona sense explicacions, fa que veritablement els teus somnis caiguin un i altre cop i que, per qüestions inexplicables, els acabis collint de terra bruts i fets pols pensant que possiblement és l’últim cop que s’allunyaran de tu. A vegades, quan la imaginació no és capaç de crear les històries que necessites explicar, quan el pensament llença la tovallola i s’adorm a qualsevol lloc, quan escriure ja no sembla tan excitant, quan els punts, les comes i allò que dicten els grans gramàtics et priven de llibertat, sents que és més fàcil mirar i intentar escriure amb la mirada aquelles lletres que les mans no han aconseguit dibuixar. A vegades tens la sensació de no haver fet res d’important, res que hagi cosit un petit fil entre tu i els qui t’envolten, res que t’hagi fet plorar d’emoció... I corres deixant enrere tot el que no has aconseguit perquè et sents constantment frustrat, apagat, tan apagat com se sent el sol a la nit. Aquesta és la vida que has decidit des del primer moment, la vida que t’ha tocat per escriure i somniar massa sovint en allò que et feia feliç, en allò que creies de veritat, en tot el que volies ser, en el que encara no s’ha escrit i en el que sense tu es quedarà per escriure. A vegades... A vegades et sents així...
