19 de juny 2009

I ARA EM TROBO AQUÍ

Arriba el final d’un dels molts camins que de ben segur trepitjaré en aquesta vida. No ha estat fàcil arribar fins aquí, són moltes les hores que he invertit apartant pedres, males herbes i serps que m’anaven barrant el pas. He caminat durant llargues hores sota un sol infernal que m’ha anat cremant l’esquena, motiu pel qual l’equipatge ha estat més estona a les meves mans que sobre el meu cos blanc i ple d’accessos. La son m’ha fet tancar els ulls més cops dels que hauria desitjat, per això no he pogut endevinar quines bestioles m’envoltaven en tot moment. He collit moltes flors moltes vegades de molts colors a molts llocs i, per algun estrany motiu, he acabar dient MOLTS, inevitablement, cada cop que m’han preguntat quants pètals he arrancat i llençat contra el vent per demanar un desig. Fins ara la sorra se’m filtrava per dins les sabates i havia de parar constantment a expulsar-me-les boca avall per evitar el dolor just a les plantes dels peus, els quals m’han sostingut sempre, fins i tot quan he perdut l’equilibri i he pensat que cauria cansada i que no em tornaria a alçar. He après, també, a obviar el cant eixordador d’alguns ocells que em volien fer tornar boja; un cant espantós que molts cops em feia recular i m’espantava sense que en fos plenament conscient. I ara em trobo aquí, recordant aquest camí ple de pujades i baixades que em feia perdre el nord, rodant al meu voltant amb l’afany de desconcertar-me, sempre que em girava per fer adéu a tot el que, immòbil, s’anava quedant enrere. I ara em trobo aquí...