ANÀLISI DEL POEMA XIII D’AUSIÀS MARCH

Una de les icones de la poesia catalana del segle XV és Ausiàs March, el qual, a banda d’ésser el primer en escriure poesia en català, que era una llengua sense tradició lírica, aconseguí crear un seguit d’obres de gran contingut mitjançant els clàssics Sèneca i Ovidi, dos mestres en l’art d’escriure la grandiositat i l’horror de les passions humanes i, també, servint-se dels tractats morals extrets de l’Ètica d’Aristòtil, sobretot pel que fa a la seva peculiar concepció del plaer. Tot i que hi ha qui afirma que era un poeta solitari, March escrivia a la Cort com els altres poetes, així com Jordi de Sant Jordi, amb qui tingué un contacte directe. Va ser allà, a la Cort, on March adquirí coneixements de poesia i disposà d’una biblioteca important que l’ajudà a impregnar la seva obra de cultura. Ausiàs March intentà plasmar i, alhora, modificar, mitjançant els seus poemes, una realitat i uns pensaments típics del segle XV, aprofundint en el que es coneixia com l’Amor Hereos i l’Eutrapèlia, dos conceptes divulgats a l’Edat Mitjana i presentats com a indiscutibles. L’Amor Hereos era la manera amb la qual metges i moralistes designaven l’amor com un estat patològic, com una malaltia física i psíquica, com un tipus de depressió melancònica causada per la passió amorosa i per la mala valoració de les “semblances” rebudes dels sentits i de la fantasia que provocava un seguit de pensaments obscurs, sospirs i plors. Malgrat tot, aquesta malaltia tenia el seu tractament, tal i com afirmava Bernat de Gordon al seu Lillium medicinae[1]. L’Eutrapèlia, en canvi, era el concepte que s’usava per a designar la diversió dirigida per la raó, el fet de convertir en plaer espiritual les paraules i les obres i, alhora, de refrenar els excessos del joc. Segons Aristòtil, aquesta mena de plaer era “necessari per a la vida com la sal per al menjar”, però la superabundància en el joc era considerada un error perquè convertia els jocs en una finalitat en ells mateixos i traïa el seu vertader sentit de reparador de les fatigues intel·lectuals. Així, doncs, March es va servir d’aquests conceptes en molts dels seus poemes; un exemple és el Poema XIII. En els quatre primers versos d’aquest poema trobem l’Eutrapèlia, la qual es manifesta en l’alegria que la gent concep quan celebra una festa en honor a Déu. Així doncs, aquests personatges gaudeixen d’un plaer honest perquè l’utilitzen com a esvaïment dels seus plaers intel·lectuals i, en cap cas, en fan un excés. Aquest recurs fa pensar als lectors que el poema pot ésser mitjanament animat, però en els quatre versos següents trobem que l’actitud del poeta es mostra contraria, ja que apareix un “jo” poètic antagònic als altres personatges, molt més obscur, que divaga pel cementiri com si fos una ànima en pena. Aquest “jo” poètic omet els jocs honestos i ordenats dels altres, per la qual cosa se’ns presenta com l’antítesi a l’Eutrapèlia. Segons Sant Tomàs, aquest “jo” líric encara el vici, perquè el seu fi va més enllà d’aquest tipus de joc, casi tan enllà com la pròpia mort, per això aquest “jo” sembla que estigui ben bé mort, motiu pel qual la gent fuig d’ell. Així, doncs, aquesta veu lírica comença a presentar certs símptomes d’Amor Hereos; el plor n’és un d’ells i l’aproximació a les ànimes infernals, un altre. Malgrat tot, l’Amor Hereos estarà present en cada cobla, en cada vers d’aquest poema perquè el sentiment d’amor s’acaba convertint en una obsessió que portarà a l’enamorat al deliri. El poema XIII de March és de temàtica amorosa i s’estructura en cinc cobles formades cada una per vuit versos decasíl·labs més una tornada de quatre versos. Amb aquesta tècnica March accentuava la tendència dels poetes catalans a preferir aquest tipus d’estrofa. El fet que el poema s’estructuri d’aquesta manera no és gratuït, ja que cada cobla conté una idea que s’enllaça amb la idea de la següent cobla, la qual cosa ajuda als lectors a crear una imatge ordenada de la situació emocional en la qual els vol submergir March, que aconsegueix captar l’atenció del públic com si fos un mestre, un predicador, que pretén el plany i/o la identificació d’aquest en el “jo” líric: el turmentat per amor. Pel que fa a la primera cobla, trobem el contrast entre dos quartets; un, basat en l’Eutrapèlia i, l’altre, en la seva antítesi; la qual cosa ajuda a introduir de manera clara el sofriment del protagonista de la història. És ja en la segona cobla on es troba l’explicació d’aquest patiment. El “jo” líric rebutja els vius perquè no són els seus semblants, no estan en el seu estat ni poden entendre’l; la vida del “jo” poètic resta buida i desolada, per aquest motiu es compara amb el rei de Xipre, que va ésser capturat i empresonat pel rei d’Egipte, el qual no restà tan malaurat com ell, perquè aquest rei tard o d’hora seria rescatat, mentre que el desig d’aquest enamorat restaria incurable a causa d’haver arribat al seu punt àlgid. Aquest, no deixa de ser un altre exemple d’Amor Hereos; el poema n’està farcit. En la tercera cobla trobem una altra comparació, la que relaciona el “jo” líric amb Tició, un personatge clàssic que sent un dolor molt intens perquè un voltor se li menja el fetge, que és un òrgan que es regenera, per la qual cosa l’acció es converteix en incessable; tan incessable com el dolor que sent el protagonista, el qual esta sent mossegat per cucs que li fereixen el pensament i el cor. Aquests cucs són els símptomes de la seva angoixa, de la seva obsessió amorosa, que fa que la seva malaltia no deixi de perjudicar-lo mai, que mai es curi fins que no obtingui l’amor de la dama que l’ha fet embogir. March, mitjançant aquesta comparació, aconsegueix dibuixar una imatge clara del sofriment del “jo” poètic. La desesperació lliura l’enamorat a una tristor sense consol i al desig de morir. Malgrat tot, a la quarta cobla el protagonista reflexiona sobre la mort i acaba creient que aquesta l’impediria veure la dama, per la qual cosa no l’acaba desitjant aferrissadament, encara que, impregnat de pessimisme, no tingui altra perspectiva que pensar que mai podrà realitzar els seus desigs. Deixa clar, doncs, que si ell mor serà únicament per amor. La seva reflexió, però, no acaba aquí, ja que en la cinquena cobla imagina, a causa de la seva agonia, el que pot passar si finalment la mort s’apodera del seu cos i Déu l’acull. En aquest hipotètic cas, el “jo” líric demanaria al “tot poderós” que li digués que la seva mort no ha estat en va, que la dama ha plorat per ell i s’ha adonat que no era més que un màrtir innocent, un testimoni del que proclamava, que finalment acabà separant la seva ànima del seu cos per amor. March intenta, doncs, crear un amant singularitzat per la intensitat extrema i la qualitat elevada del seu sentiment i, per aquesta raó, el condemna, en certa manera, al fracàs, al dolor i a la mort. Ausiàs March trobà en la psicologia escolàstica un nou llenguatge capaç d’expressar amb precisió les vivències més íntimes, qualsevol anhel, material o espiritual, de l’ésser humà. És per aquest motiu que en la tornada, i amb un to més calmat, l’enamorat anomena a la seva estimada “Llir entre cards”, expressió que a més solia utilitzar March per a referir-se a la verge Maria i, d’aquesta manera, elevar a la dama a la categoria, fins aleshores, més alta i rellevant de totes, destacar les seves virtuts espirituals, intensificar el fet que l’esperit de l’amant estima sense que la seva carn senti cap “desig sensible”; reivindicar un amor espiritual pur. La veu parlant, doncs, intenta convèncer a la seva estimada que allò que sent és cert, que si ella creu que aquest sentiment de dolor és real pot aconseguir, fins i tot, curar-lo. Així, March deixa entreveure dos possibles opcions per tal de sanejar l’amor amb les quals, ni el propi Bernat de Godon, hi havia pensat: la fe de la dama en l’enamorat o l’amor d’aquesta vers l’enamorat. Malgrat tot, només es pot afirmar amb certesa la primera opció, ja que l’altra es descarta per la seva poca versemblança, per ésser una opció i impossible i inabastable. March, bàsicament, proclamava la veritat nua de la passió d’amor que senyoreja a l’home, malgrat les racionalitzacions i tots els remeis dels metges i dels teòlegs. Una proposta que no deixava d’ésser agosarada i ambiciosa, pròpia d’un escriptor dedicat totalment a la construcció de la seva obra. March, tot i haver estat clarament influenciat pels trobadors, considerà que el més important no era l’experiència sublim i terrible de la passió, sinó el contrast d’aquesta experiència amb el que la ciència ensenyava sobre la passió en qüestió (Amor Hereos). La poesia d’Ausiàs March és més bé aspra i tenebrosa, obscura, pròpia dels sentiments humans i, sobretot, versemblant; pretén inundar al lector d’imatges i, lògicament, de sentiments. Tal i com afirmava sàviament Joan Fuster “March no és un poeta que canta, sinó que més aviat crida”. [1] “Els remeis que es proposen per a la guarició de l’amor hereos són variants: el consell d’un savi baró [...], la violència o la difamació de l’estimada”.

Què cony els hi ha picat ara..???!!!

“Què cony els hi ha picat ara amb el canvi climàtic? Com si fos una novetat...!”. Això és el que em van dir l’altre dia quan entrava a classe. “No sé” vaig contestar com si res. Aquell dia no vaig escoltar el professor de poètiques clàssiques, de fet pocs cops ho faig, però el que m’acabaven de dir no deixava de fer-me “toc-toc” al cap, com si aquella frase volgués que li obrís la porta, entrar en les entranyes del meu pensament. Finalment vaig cedir. Li vaig ajustar la porta, perquè entrés sense fer gaire soroll. Les paraules del meu professor quedaren afogades i, de cop, ja no em trobava a la classe, sinó divagant enmig del bosc, amb un bastó a la mà i amb els peus cansats de caminar per la sorra seca que, acalorada, em mirava i bufava assedegada; amb el seu esguard em demanava que no la trepitgés més. Vaig aixecar el cap i de cop i volta em vaig girar, com si sentís algun soroll; era el vent que, sense ganes, intentava despentinar-me però no ho acabava d’aconseguir. Els meus peus es van seguir movent, com si em volguessin portar a algun lloc determinat, a algun indret previst i estrany. Em vaig deixar endur... De sobte, algú em va cridar. Jo em vaig girar però no vaig veure a ningú. Algú havia dit el meu nom, d’això n’estava plenament convençuda, algú m’havia cridat, però qui? Enlloc cap cara coneguda, enlloc cap presència humana, però algú m’estava vigilant; pressentiment que es confirmava a mida que anava avançant... I si algú em volia fer mal? No aconseguia avançar tan ràpid com desitjava, les cames em tremolaven i a més estava morta de set. Potser trobaria alguna font... N’hi havia d’haver alguna per allà, el lloc m’era familiar. Mentre observa els arbres com festejaven els uns amb els altres, les flors com s’amagaven, pansides, intentant no ser xafades per aquells meus peus que a penes es sostenien, vaig sentir de nou el meu nom. El terror es va dibuixar en la meva cara; algú em seguia. Sí, algú em seguia i jo ja ho havia gairebé oblidat! Vaig començar a córrer, esporuguida, sense mirar més enrere fins que, per fi, vaig trobar una font. Queia poca aigua, la suficient com per a apaivagar aquella set que m’estava matant. “Que trist que caigui tan poca aigua”, vaig pensar a mida que m’allunyava d’aquella font de vida. “Algú m’està seguint”, vaig pensar mig murmurant. “I si deixo que m’atrapi? Qui pot voler fer-me mal? Si algú m’intenta ferir el faré entrar en raó, explicant-li que no val la pena, que sóc una bona persona i que no guardo a dins meu cap mena de malícia”. Llavors vaig decidir aturar-me. Hi havia una pedra allà al mig, lloc en el qual em vaig asseure per reposar i esperar, amb més por de la que es pugui explicar mai, que qui m’estava observant actués d’una vegada. “Que estrany”, pensava mentre mirava al cel, “ni un ocell, ni un mosquit, ni un animal per petit o gran que sigui”! Estava suant, ja no sabia si per la calor o pels nervis d’ésser envestida per qualsevol, per qui fos que m’estava seguint; només sabia que s’acostava cada cop més i que aquesta sensació m’incomodava, m’aterroritzava. I si havia de morir? Potser era un psicòpata, perquè segurament una persona normal i corrent s’hauria identificat. Sabia el meu nom! El sabia! L’havia dit tants cops que fins i tot els arbres se’l sabien, i les pedres, i les poques flors que, tímides, començaven a treure el cap, com si volguessin ser espectadors d’un esdeveniment commovedor. De cop i volta vaig començar a sentir moltes veus que em cridaven, com si qui m’estigués vigilant fos més d’una persona. Allò semblava un complot en contra meva. I si hi havia molta gent que m’odiava i em volia fer mal? Com podria, pobra de mi, defensar-me? Seria impossible, una persona no és capaç de vèncer tantes veus. El més curiós era que, malgrat que el so s’acostava cada cop més, no veia a ningú, cosa que feia esvalotar encara més el meu pensament. Finalment, vaig aixecar el cap i la sorpresa fou màxima. Allà, a dalt dels arbres, estava ple de d’ocells, d’esquirols (cosa que mai n’havia vist al bosc), ratolins de bosc, papallones i ja, en abaixant el cap, el terra ple de serps, de cucs, d’urugues, que deixant-se la pell en aquella sorra seca i sense vida s’acostaven a mi. Tots movien la boca, dient el meu nom. Eren ells els que em cridaven. Però, per què? Jo no els hi havia fet res, simplement havia aparegut al bosc sense ni saber com. Tots semblaven enfadats, frustrats, molestos per la meva presència. De sobte, un mussol em va dir “Què hi fas aquí?”, jo no sabia què dir-li. “T’hem fet una pregunta”, em recordà l’escurçó. “Estava passejant” vaig respondre amb la veu trencada i els ulls desorbitats. “La teva presència ens molesta”, exclamà el cuc. “Per què”, vaig preguntar sense esperar una resposta gaire convincent. Fou llavors quan l’esquirol, que era l’animal que més m’agradava de tots, em digué seriosament: “Sé com et dius perquè no és el primer cop que et vaig passar per aquí. Recordo que fa uns dos anys enrere estaves en aquesta mateixa pedra assentada quan, bromejant amb uns amics, vas sentir que algú et cridava. Et vas girar però no vas veure a ningú. Et va semblar que t’ho havies imaginat perquè no vas comentar res als altres i vas seguir fent com si res. Era jo el que et cridava. Pocs moments abans havies estat discutint, tranquil·lament i amb un somriure als llavis, sobre un tema. Recordes quin era? Jo te’l diré: EL CANVI CLIMÀTIC. Per culpa dels humans els animals que estem al bosc i que no em caigut encara en el vostre domini ens estem morint de set. Aviat haurem de deixar de menjar el que ens ofereix la natura, aquelles herbes i aquell seguit d’aliments que tan ens agraden, i ens haurem de devorar els uns als altres per poder sobreviure. Hem observat que és aquesta la manera més factible per a assegurar-se la supervivència en aquest món, vosaltres ens ho heu ensenyat. Ara hem vingut tots nosaltres fins aquí per dir-te que no ho permetrem. Cada cop que algú trepitgi aquest bosc, que algú talli un arbre o ens inundi de merda, l’atacarem, i ens enganxarem tan fort en el seu cos que preferirà morir abans que suportar el dolor de les nostres mossegades. Ara, et deixem marxar. Ja has escarmentat. Tu fes córrer la veu tan ràpid com faràs córrer ara les cames i marxa lluny, perquè sinó seràs mossegada fins la mort”. Vaig començar a córrer, sense debatre res, sense argumentat quelcom a favor meu, pensant en aquella imatge tan tràgica dels animals mossegant un cos humà. Va ser la última vegada que vaig trepitjar aquell bosc. Hi haurà anat algú més d’ençà? Per molt dur que em resultés, havia de reconèixer que, en aquell cas, els animals tenien raó. Nosaltres, els humans, tan importants que ens creiem i, en pocs segles, ens permetem el luxe d’engegar-ho tot a la merda, de destrossar el que ha costat tants mil·lenis d’aixecar. I de sobte hi ha qui es queixa, qui comença a reflexionar sobre les desgràcies i els pocs recursos naturals dels quals podem gaudir i encara és vist com un algú que no té res més a fer que queixar-se. És hora, de fet fa temps que ho és, de començar a pensar que estem fallant en alguna cosa i que si no mirem de canviar el món potser algun dia les llàgrimes de la mare natura ens acabaran ofegant...