“Ningú no es pot sentir lliure si el seu poble no és lliure”. Valentí Almirall

Visc contínuament esquivant les paraules amenaçadores dels qui detesten els catalans. A Catalunya hi ha molta gent que no suporta ni els costums ni la llengua d’aquest país; gent que única i exclusivament es passa la vida odiant tot el que sona a català. Mai no he fet cas d’aquestes paraules per absurdes i mal fonamentades, però de tan en tan algú argumenta, tot i que injustament, en contra del meu país i això em treu de polleguera! Quan miro programes de televisió com per exemple el de la Maria Teresa Campos i molt específicament la seva “mesa del debate” no puc evitar que els nervis se’m mengin al veure com la gent s’omple la boca de paraules que busquen desesperadament la “tirada de tovallola dels catalans”. M’encanta el sentiment espanyol amb el qual intenten tenyir el meu voltant; tant, que apago la televisió amb un estat d’ànim alterat i amb més forces que mai de lluitar contra el feixisme espanyol, el qual truca constantment a la porta de casa sense miraments. Com volen que a nivell individual els catalans ens puguem sentir lliures si el nostre sentiment, arrelat a la nostra terra, no deixa de ser colpejat cada moment? Milers de comentaris plens d’odi ens priven de llibertat, però ens emplenen de coratge i valor per defensar aferrissadament el que és nostre i el que unes simples paraules no aconseguiran prendre’ns. Tenim una història que demostra que els catalans molt sovint hem exercit com esclaus en benefici dels qui amb Espanya a la boca s’han anat emplenant les butxaques de merda i l’esperit d’avarícia. Ja n’hi ha prou. No pensem tolerar que intentin acabar amb la nostra llengua i que ens trepitgin quan els hi vingui de gust. Tolerància zero amb la castellanització que està patint València i Mallorca; tolerància zero amb la desfragmentació de la nostra llengua. Que cap català es deixi trepitjar més. Només així, lluitant per aquesta injusta esclavització en la qual ens intenten submergir, aconseguirem viure en una terra i amb un esperit més lliure.

SENTIR...

Em pregunto què serà dels meus somnis ara que els veig més lluny... Estan gairebé tan lluny que ja no els puc percebre amb els sentits. La vida em castiga per voler créixer, per voler entendre, per intentar agafar més aire del que necessito per viure. Intento escalar tan lluny que ensopego amb la primera pedra. I ploro. Ploro molt. Ploro perquè veig que el meu esforç no acaba de donar el seu fruït. I ploro, ploro perquè la vida és com un mar immens i jo hi perduro desconcertada al mig. La força m’abandona quan més la necessito, quan acabo de plorar i m’adono que tot segueix igual. Vull estimar-me la vida per tot el que m’ha donat i pel que encara em deu, pel que m’ha pres sense demanar-me permís. Avui no tinc ganes de pensar, des de fa dies que no tinc ganes de pensar, només de sentir i d’estimar. Ja que els somnis estan massa lluny com per poder afirmar coherentment que visc d’ells, el que dóna sentit als meus passos no és més que l’amor dels qui estimo i, evidentment, dels qui m’estimen. El sentit, doncs, de la meva vida rau en el que sento en cada moment, rau en el que mai deixo de sentir.

WILLIAM SHAKESPEARE. Hamlet

... Ser o no ser: aquest es el problema: saber si, a l’esperit, li es mes notable sofrir els cops i els dards de la ultratjant Fortuna, o alçar-se en armes contra un mar d’afliccions i eliminar-les combatent. Morir, dormir; res mes que això, i amb un son aturar els sofriments del cor i els mil dolors connaturals heretats per la carn. Això fora un final a desitjar devotament. Morir, dormir: dormir i potser somniar; aquest es el destorb, perquè els somnis que habiten en el son de la mort - un cop ja ens hem després d’aquesta pell mortal- ens imposen respecte. Es aquest pensament, que dona a la calamitat una vida llarga, perquè, si no, qui podria aguantar les fuetades, i les burles d’aquests temps, l’insult de l’opressor, l’ultratge del superb, el sofriment de l’amor menystingut, la lentitud de la justícia, la impertinència dels poderosos, i el desdeny que el mèrit pacient rep dels indignes, si pogués ell mateix saldar el seu compte amb una simple daga? Qui en portaria el pes amb queixes i suors durant tota una vida extenuada, si no fos per la por d’alguna cosa mes enllà de la mort? La mort, aquest país no descobert, que no permet tornar de les seves fronteres a cap dels viatgers, i que confon la voluntat i fa que suportem els mals presents mes que anar cap a uns altres que ens son desconeguts. Així, la consciència ens fa covards a tots i el bon color natiu de la decisió queda esblaimat pel pàl·lid deix del pensament; i les altes empreses importants, per aquesta raó, desvien llurs corrents i perden el nom d’acció. Però ara, silenci: la bella Ofèlia! Nimfa, que siguin recordats els meus pecats en les teves pregaries.

CRÍTICA TEATRAL DE LA FAM

Joan Oliver fou molt conegut per la seva obra dramàtica i poètica escrita amb el pseudònim Pere IV. Va publicar diverses obres de teatre i breus peces en relació a la guerra (les quals eren anònimes). Volia que el teatre a Barcelona assumís una normalitat equiparable amb la de la resta d’Europa malgrat la manca de tradició, que venia donada per les circumstàncies polítiques i socials i, també, per la falta de locals i empresaris capaços d’arriscar-se a apostar pel teatre. El 1938 Joan Oliver va guanyar el premi del teatre català a la comèdia amb una obra anomenada La Fam. Clarament condicionada pel context històric, La Fam no renunciava a la qualitat literària a l’hora de narrar diverses etapes d’una revolució. Durant els anys 20 i 30 hi havia una crispació social i el sentiment obrer estava armat ideològicament. Així, doncs, aquesta obra és el reflex de la revolució de Barcelona duta a terme per la classe obrera. Però Oliver no vol estar essencialment forçat a reproduir una pàgina de la història tal qual, com si fos una crònica, ell ens explica una història que sorgeix a partir d’aquesta revolució; la història d’un home, Samsó, que vol ser lliure. El motiu pel qual els noms dels carrers d’aquesta obra no coincideixen amb els de Barcelona és perquè Joan Oliver tenia la intenció d’universalitzar La Fam, fer-la propera a qualsevol conflicte bèl·lic de qualsevol lloc del món. Així, doncs, la revolució que ens narra no té, veritablement, ni espai ni temps. Sembla indubtable que La Fam és una peça constituïda des d’una perspectiva dramàtica en què l’autor té en compte l’experiència expressionista. Podríem creure que Oliver hi va accedir a través d’aquells dramaturgs francesos (Lenormand, Gantillon o Pellerin) algunes obres dels quals revelen una certa influència d’aquest corrent fonamentalment germànic del teatre d’entreguerres. En La Fam els personatges estan molt ben aconseguits psicològicament parlant, ja que cada un té la seva funció. N’hi ha tres de principals: en Samsó, la Lupa i en Nel. Pel que fa al Samsó el podríem definir com un anarquista individualista que no vol ni drets ni deures, actua amb ironia i es mira als altres personatges amb escepticisme. Quan arriba a ser conegut no s’aprofita d’aquest fet. Té una actitud passiva durant tota l’obra, el mateix menyspreu que té de la mort el té de la vida, i el seu màxim objectiu és el present immediat. La Lupa ens avança els fets que passaran. És el personatge que coneix més bé a Samsó i a mida que es va desenvolupant l’obra s’adona que Samsó no actua, que és un personatge, tal i com s’ha esmentat abans, passiu. La Lupa, tot i estar al costat de Samsó, sent un sentiment d’irritació vers ell i s’adona que ella s’està comportant d’una manera que detesta, com si fos una d’aquelles dones tradicionals que segueixen al costat del seu marit tot i que aquest hagi tingut una història d’amor amb una altra dona més jove. En Nel és l’altre personatge principal. És el primer home de Lupa, la qual l’abandona per Samsó. Nel, vençut per la por, perd el seu lloc per covardia, però alhora és qui converteix Samsó en un personatge útil. És una persona grandiloqüent; es serveix de grans paraules i grans frases davant l’escepticisme de Samsó. Deixant de banda els personatges, l’objectiu de La Fam és conscienciar als espectadors del preu que s’ha de pagar per ser lliure. Aquesta reacció que busca i aconsegueix Oliver és diferent de la del teatre burgès europeu, que es basava en el sentimentalisme. La Fam és una obra èpica, situa el muntatge dins una tradició amb la qual l’autor té contactes ideològics. En aquesta obra no apareixen els tres actes connònics. S’empra la representació de l’acció en diversos plans, l’ús de projeccions. Amb La Fam, Oliver redacta la peça més important del teatre català del període de la Guerra Civil. A més, l’obra és un text determinat per la complexa realitat ideològica, política i social que caracteritza la societat catalana del moment. Per tant, és una obra atenta a les circumstàncies històriques del temps en què va ser escrita i que, sens dubte, pretén adreçar-se als nuclis dirigents capaços de reflexionar sobre les ambigüitats i els problemes originats en la societat catalana pel conflicte bèl·lic i per la revolució. Pel que fa a la posada en escena de La Fam al Teatre Nacional de Catalunya, que s’està duent a terme aquests dies, apareixen un seguit de canvis respecte a l’obra original escrita. Un exemple clau és la música, que acompanya els fets que van succeint. A l’obra que va escriure Joan Oliver no apareix cap escena acompanyada de música. Un altre aspecte que cal ressaltar és que no es fa cap esment dels fets d’abril, mentre que a l’obra de Pere IV sí. Pel que fa als personatges, la innovació més evident és el fet que Astals és una dona. Quan hom llegeix l’obra concep aquest personatge secundari com un home, ja que se’n va a les barricades. El fet que el director hagi decidit fer aquest canvi ha modificat la conceptualització que els espectadors tenen de Lupa, doncs rebaixa la seva condició social com a dona. Els recursos tècnics que s’empren al TNC són immillorables: un escenari rotatiu, diversos plans, una il·luminació que crea un seguit d’efectes inacabables.... I, malgrat tot, la representació s’ajusta força a l’obra original escrita, on situen a l’espectador en un ambient de revolució, submergint-lo en un determinat context històric. Així, doncs, a qui no l’interessa veure actors tan prestigiosos com en Marc Martínez fent de Samsó? La revolució es fa ara al TNC; la revolució dels pensaments ideològics...

ELS TEUS ULLS

Hi ha un gran oceà allà davant. El veus? Ens està esperant. Dona'm la mà i condueix-me cap aquell horitzó que apareix en els teus somnis. La barca ja està preparada, només hi faltem tu i jo allà sobre i l'aventura més apassionant que ens queda per viure. No tanquis mai els ulls, no vull que et perdis ni un sol detalll del viatge que tot just ara comencem a fer. Obre els braços i intenta agafar el vent que compateix amb nosaltres i ens vol adelantar. Fes trampres, que així ningú s'oposarà al nostre camí. Oi que és gran l'oceà? Oi que brilla? Així, doncs, no em tornis a preguntar per què em perdo en els teus ulls...

OPINEU SOBRE LA CULTURA!!!

Benvolguts amics m'agradaria que entressiu al blog: http://elmussolsapmetafisica.blogspot.com i llegíssiu l'escrit que parla sobre la cultura. Està molt ben redactat i diu coses que estan molt bé. És interessant que opineu en aquell blog, doncs la Montse fa una meditació sobre la cultura increïblement bona. Jo ja he opinat, a què espereu vosaltres?! No us faci mandra que val molt la pena.

TOT PASSA

Avui m'avorria a la feina i he pensat en escriure. Aquest és el meu escrit d'avui: Veig com passen les hores i el temps i la riquesa del poder ser. Ja no intento retenir tot allò que se'n va; he après a dir adéu. Són tantes les coses que se'n van que m'he d'apartar per deixar-les passar. Tot marxa, res queda, però la porta segueix oberta, per si arriba quelcom de nou. Estic segura que tot allò que un dia va marxar tornarà a visitar-me. Ara estic aprenent a dir hola amb el mateix somriure amb el qual he après a dir adéu, amb la mateixa alegria amb què m'aferro a la vida...

JO TEM LA NIT, PERÒ LA NIT M’EMPORTA de J. V. FOIX

Seria interessant fer esment d’un dels poetes més significatius de tota la literatura catalana: J. V. Foix, el qual reivindicà el surrealisme més enllà de la traducció de l’inconscient humà. Va estudiar la realitat no percebuda pels sentits i la va reflectir en la seva poesia mitjançant una forma complexa i treballada, amb una capacitat tècnica i estructural immillorable. El seu llibre “Sol i de dol” figura publicat el 1936 i es basa en una poesia doctrinal i didàctica. És un llibre absolutament clàssic que conté setanta sonets escrits en decasíl·labs catalans o italians, on Foix es serveix de l’ús de formes verbals sense vocal final. Hi podem trobar construccions d’origen balear que s’han conservat a les illes des de l’època medieval, ja que per a Foix la llengua catalana arribà a la màxima expressió en aquella època, per aquest motiu busca les arrels d’escriptors de l’alçada de Ausiàs March i de Jordi de Sant Jordi. El poema “Jo tem la nit, però la nit m’emporta” és un dels més interessants d’aquest llibre, ja que aquest aconsegueix projectar una altra realitat. Està format per dos quartets i dos tercets. El primer quartet ens situa el “jo” i en quina condició es troba respecte a la nit. Així, doncs, ens descriu una situació realista en la qual l’espai s’inunda de foscor. Ja en el segon quartet tot el que formava una realitat va desapareixent. El “jo” comença a imaginar el mitjà a través del qual es pot aconseguir l’obertura a una nova realitat: “i en erm desert imagin una porta”. El desig de projectar una nova realitat s’intensifica ja en el primer tercet on també es pot trobar l’apel·lació d’un món nou. A l’últim tercet trobem el joc surrealista amb el qual Foix decideix finalitzar el poema. Una frase tan contundent com “Plou sang a les codines” conclou el poema, el qual s’aproxima més a un somni, a un quadre de Dalí, que a la realitat. Els lectors, que han d’intuir les relacions que hi ha entre les imatges explorades al poema, llegint Jo tem la nit, però la nit m’emporta” gaudeixen d’un lèxic ric i del gust per la musicalitat i el ritme del qual es serveix Foix sàviament per tal d’assegurar-se l’èxit.

Kimeras By Mireia Ortga

Me preguntas por remordimientos, dices saber que no esta bien lo que tu y yo hacemos, me niego a creer que sea malo este sentimiento, pienso en tu familia pienso en ella en cada paso en cada momento, podría ser yo... me pregunto si seré culpable por querer besarte o simplemente por mirarte, me resulta tan dificil...controlarme... y tu no me lo pones facil despiertas la fiera que hay en mi y tu nisiquiera lo sabes, devuélveme la cordura que me ha robado tu sonrisa, me gusta oír tu voz valiente al otro lado del teléfono prudente cara a cara, susurrante en mi espalda, se que caeré en tu red...lo tengo presente.... en el abismo que hay en tus brazos caeré...irremediablemente... By Mireia Ortega

REALIDAD By Mireia Ortega

Pendiente de ti De una llamada No puedo evitar mirarte y temblar No quiero evitar Tenerte y soñar Pendiente de ti De tu mirada No es amor pero te siento dentro No deseo escapar De la carcel de tus brazos.... Cuando no estamos a solas Cuando la gente nos rodea Y tu siempre me miras Y siempre me doy cuenta Que tus besos saben a mentiras Este juego que empezamos Este espinoso camino Te conozco y se.... Que no eres como te imagino Que solo te intereso por los las noches Cuando nadie nos ve... escondidos.. No se que me gusta de ti Pero se que eres arrogante Que combiertes en juego Las cosas que son importantes By Mireia Ortega

Algunes frases interessants

"La llibertat és com la vida, només la mereix qui sap seduir-la tots els dies" (GOETHE) "No puc canviar la direcció del vent, però sí ajustar les meves veles per arribar sempre al meu destí" (JAMES DEAN) "A vegades es treballa tota una vida per avançar només un metre, però així van créixer les grans muntanyes, avançant segle a segle, metre a metre" (ANÒNIM) "Estima'm o odia'm, però lliura'm de la teva indiferència" (LIBBIE FUDIM)

Et vaig prometre la lluna By Eduard Montero

Quan la nit començava a embolcallar el cementiri, has aparegut, portant flors blaves. T´has aturat davant la meva tomba i t´has quedat uns instants amb la mirada perduda… He vist com els ulls et brillaven…sé què pensaves, què recordaves. I, sense poder ni voler-ho evitar, t´han recorregut les llàgrimes per la cara, aquella que fa tant temps vaig acariciar. Ara ja no ho puc fer, i ho saps, i per això plores.En la penombra t´observo, silenciós, ja mai més amb ulls d´home. Però et segueixo veient tant bella com et veia. Em fa mal que ploris, em fa mal veure´t així. Si tan sols et pogués dir el que vas significar per mi, si tan sols pogués tocar els teus cabells d´àngel, agafar-te la mà, acariciar-te amb els dits i notar que estic viu de nou.Has deixat les flors, i t´has tapat la cara. No ho facis, deixa´m gaudir dels teus ulls uns instants més. Sé que no tornaràs. Aquest és l´últim adéu, o el primer…perque mai em vaig poder acomiadar de tu ni dir-te que no va ser culpa teva. Voldria veure´t somriure per darrer cop, saber que, malgrat tot, ets feliç.De sobte m´has mirat, has aturat el plor. No he gosat apropar-me. Has fet un somriure lleu. Però no saps qui sóc. Per tu sóc un simple gat perdut al cementiri. Si ho sabessis estimada meva…I ja has marxat. Ara estic aquí tot sol, davant de la meva tomba, mirant a la lluna, la que et vaig prometre en vida i mai et vaig poder donar… Ara no et prometo la lluna, però si amor etern, que sempre em lligarà a tu, fins que ens retrobem. By EDUARD MONTERO

By Gerard Hernàndez

Viure es no fer cas del què diràn quan et quedes observant una fila de formigues i penses...on aniràn? què les motiva per a ser tan perseverants? com deu ser el món vist per una formiga? Pot semblar ridícul, però si no ens emocionem observant els passos tremolosos d'una formiga que s'esforça en recórrer el llarg camí que la separa del niu, dificilment podrem emocionar-nos quan, un cop llevats i asseguts a la vora del llit, girem el cap i observem la respiració calmada de la persona dorment que, amb passos tremolosos, ens ajuda a fer menys feixuc el recórrer el camí que és viure. Un camí que potser no ens durà cap a un cel, o un paradís, o un Valhalla, o a un simple forat al terra, però un camí en el que val la pena tractar a les formigues com persones. By Gerard Hernàndez

Aquest és l'últim by Eduard Montero

“Aquest és l´últim cigarret que fumo” Pensava mentre se l´encenia. Ja era de nit, i assegut al sofà de casa, mirava la lluna i les estrelles per la finestra. Quin silenci... Quina pau... Feia temps que no se sentia així, sense pressions ni tensions, tranquil, ell sol. Sense ningú que li recordés els seus errors, ni li retragués els seus defectes. Enrera quedaven les decepcions. Ja no li preocupava trobar el seu camí. Ja no havia de veure com els somnis se li escapaven de les mans. Ja no era ni tan sols ell mateix. Qui era doncs? Un home mirant al cel fumant-se un cigarret, en una sala amb el terra ple de sang, la mateixa sang que li sortia dels turmells, tallats feia poc. El cigarret s´acabava al mateix ritme que la seva vida...Ja faltava poc...li pesaven els ulls...els braços li flaquejaven...li caigué el cigarret, apagant-se en la sang...Finalment el seu cos es desplomà de costat sobre el sofà. Ja era de nit, i ajagut al sofà de casa, ja no podia mirar la lluna i les estrelles per la finestra. Quin silenci...Quina pau.... By EDUARD MONTERO

BENVINGUTS/DES

Benvinguts a tots i a totes. Aquest és el blog de la gent que pensa, que sent, que pensa en sentir; dedicat especialment als amants de l'escriptura. Aquí podreu escriure tot el que us vingui de gust i comentar els diversos escrits que aniran apareixent. Cau el sol és el blog idoni pels qui creuen que la nit és màgica. Així, doncs, comencem a somniar?

QUÈ ÉS PER MI VIURE

Visc intentant no tancar els ulls en cap moment per no perdre'm les poques coses bones que té viure. Visc en silenci enmig d'una vida de crits. Visc de l'amor dels qui m'estimen i de l'odi dels qui no ho fan. Visc del que mai he estat per intentar trobar-me. Visc, potser com tots, d'honors que no acaben de vestir el meu esperit, Visc desconcertada enmig d'una lògica permanent. Visc amb por de deixar-ne de tenir algun dia. Visc amb els punys apretats perquè no s'escapi tot el que m'ha costat tant d'agafar. Vsic perplexa davant del que constament canvia. Visc del que no m'ompla per no sentir-me buida. Visc reafirmant totes i cada una de les meves decisions. Visc per mi perquè els altres no ho hagin de fer. Visc inconscientment estones de felicitat. Visc... Bé, simplement visc per viure.