FETS RELLEVANTS D'AQUEST 2006

S’acaba l’any, per aquest motiu seria convenient fer un repàs dels fets més rellevants dels quals hem estat espectadors durant aquest període de temps : 1- El film de Salvador, una pel·lícula que, per qui encara no l’hagi vist, val molt la pena. 2- El nou govern de la generalitat, ple de merda com sempre. Al cap i a la fi tots els polítics són escòria. 3- La mort d’un dels reis del soul, James Brown. 4- La mort d’un fill de puta de dictador: Pinoxet. 5- Els focs de Galícia, provocats per persones amb mans que, si fos per mi, deixarien de tenir-ne. 6- La inacabable guerra contra Irak, Palestina, Cuba... La guerra que els rics capitalistes s’inventen per seguir donant pel cul a qui no ho és. 7- Un munt de morts injustificables, causades per: la gana, la grip, el càncer, els accidents de cotxe, la violència de gènere, la pena de mort, el canvi climàtic... 8- La retirada del rei de la Fòrmula 1: el Kaiser. 9- La mort de l’home amb més cullons: el caçador de cocodrils 10- La segona gran i meravellosa Copa d’Europa del Barça i el fracàs d’aquest equip en el mundialet del Japó. 11- La descoberta d’un nou grup en el panorama musical català anomenat Strombers: rumba + ska. 12- La impressionant nova temporada de House, el metge més “simpàtic” de la TV. 13- L’augment incansable dels preus de les vivendes; al final tots en “xavoles” i a dormir al carrer! 14- Nous personatges friks com: en Risto d’OT, l’imitador del caçador de cocodrils, l’home del temps d’antena 3 els diumenges a la tarda... 15- L’energia radiofònica més efectible ceidida per Vador Lladó i aquella colla de sonats de Rac 105. 16- I...uf, moltíssimes coses més! No acabaria de citar-les totes encara que m’ho proposés. Ara, el que jo us proposo a vosaltres és que citeu fets importants d’aquest 2006. Au, animeu-vos i Bon Any Nou a tots!

Me'n vaig...

Escriure mentre miro les estrelles és el que faré ara... Escriure i no parar mai d’escriure, i guardar les paraules que vomito incansablement en totes les pàgines que marquen la meva vida, com si cada dia en comencés una de nova, una de diferent. I en la solitud dels dies recuperaré la nostàlgia de voler veure algú obrir la porta del menjador amb força i sentir les passes d’una persona que s’acosta a mi, amb el mateix pas de sempre, amb les mateixes paraules. Mentre m’adormi en aquell sofà pensaré en aquells coixins que es movien al ritme del meu cos i en la balada dolça i tranquil·la dels sorolls que em tornaven al món quan gairebé l’abandonava. Trobaré a faltar la cara, els gestos, la companyia de qui fins ara ha aconseguit retenir-me en aquest pis. Comença una vida nova, una vida plena de misteri, on només jo puc agafar-me a aquest misteri i abraçar-m’hi. Deixo enrere aquestes quatre parets que m’han vist plorar, riure, créixer, escalar pels camins més difícils; ara només penso en el que em queda per donar allà on vagi... Me’n vaig i me’n duc d’equipatge els meus somnis, arrossegant aquella part de mi que no desitja marxar. Me’n vaig recordant els moments més entranyables d’aquest pis, aquells que m’han donat vida, molta vida...

ELS SOMNIS CONTINUEN

La vida, la meva vida, a vegades tan lluminosa, a vegades tan apagada, va avançant enmig de la teva, a vegades tan apagada, a vegades tan lluminosa. Em bufes l’ànima i me la xucles, la meva ànima, a vegades tan forta, a vegades tan dèbil, va agafant-se a la teva, a vegades tan dèbil, a vegades tan forta. Els somnis, els meus somnis, a vegades tan abundants, a vegades tan amagats, s’enfilen pels teus somnis, a vegades tan amagats, a vegades tan abundants. Les llàgrimes, les meves llàgrimes, a vegades de felicitat, a vegades de dolor, desemboquen al mateix mar que les teves, a vegades de dolor, a vegades de felicitat. Em dones la tranquil·litat que la vida m’intenta treure. Em dones les paraules per emplenar les pàgines en blanc. Em dones la tendresa, la certesa, l’amor amb el que cada dia em defenso dels punyals, d’aquelles blasfèmies que intenten fer de mi el que no vull ser perquè no ho sóc. Em dones les ales que necessito per escalar més enllà de les muntanyes, més enllà de tot el que veus. Ne et demano més que et quedis al meu costat per sempre acariciant-me la pell mentre els meus ulls es clouen i els somnis continuen...

SI ALMENYS FOSSIN PORCS SANGLARS...

Tenen les orelles punxegudes i alçades. Una capa de pel raspós adorna el seu cos obès, ple de grassa. Sempre estan bruts, plens de merda, perquè aquesta, la merda, no deixen de remenar-la i jugar amb ella. Tenen un nas fastigós i un parell d'ulls, en cap cas una mirada. S'apilonen, es trepitgen, s'empenten, es barallen i els seus orgasmes duren 30 minuts; llàstima, però, que els únics animals que duen a terme l'acte sexual per plaer són els dofins (els humans és lògic que també!). Es creuen tan intel·ligents com els gossos, tot i que cometen els mateixos errors i no són pas tan fidels, amables i servicials. El seu roncar em posa la pell de gallina; és com un parlar distorsionat! Sí, així són els polítics, com porcs. I ara s'ha d'anar a votar?! Doncs què voleu que us digui...! El dia que es presenti un burro o un ocell com a president de la generalitat potser em replantejaré això de votar, però mentre que els candidats facin tanta pudor no vull apropar-me ni un sol metre més a ells. Si almenys fossin porcs sanglars...

UN GOL A ESPANYA!!!

CATALUNYA 2 - EUSKADI 2

Ahir vaig anar a veure el partit de l'any; s'enfrontava la selecció catalana amb la d'Euskadi. Hi havien 56.000 espectadors, 21.000 persones més que al patrit de la selecció espanyola, que per cert va perdre! Potser sí que el partit del Camp Nou era quelcom més que un simple partit... De fet, la complicitat que tenim els catalans vers els bascos es feia evident tota l'estona; es podia apreciar pels cants majoritaris "gora Euskadi, visca Catalunya" i també per la celebració dels seus gols, gairabé tan benvinguts com els nostres. Dos pobles germans, dos pobles que cridaven "Independència" amb la il·lusió segellada als ulls, al cor, allà on no es pot esborrar... Mirava aquell munt de senyeres i estelades que pintaven les grades del Camp Nou i, inevitablement, pensava que el patriotisme català, igual que el basc, no és pas dolent si el convertim en una festa d'alegria, il·lusió i complicitat eterna...

LA SITUACIÓ DEL CATALÀ L'ANY 2050

Benvinguts a l’any 2050. L’altre dia pensava en la situació de fa uns anys del català; avui tan sols un record agredolç. Déu meu, com ha plogut des d’aleshores! Pensava en el professor de la meva neta, català fins a la medul·la, i en el comentari que em va fer, tot somrient, just abans de marxar de l’escola: “ Encara recordo quan tot això que els hi explico ho vaig aprendre en castellà”. Això, avui en dia, ha passat a formar part de la història. Des que Catalunya és independent tot ha canviat. La gent que vingué a viure a aquest país i que era de parla no catalana aviat van decidir, vist les exigències d’un país que anteriorment havia estat oprimit pel que ara s’anomena EEE (Els Estats Espanyols), emplenar les aules on s’ensenyava català a tots els nivells i avui en dia a cada municipi, vila i ciutat les acadèmies catalanes és un dels negocis més creixents i eficaços. La política catalana va decidir filar prim en les qüestions lingüístiques que sempre havien quedat pendents i finalment s’aconseguí, també gràcies a la independència d’aquest país, que el català passés a ser una de les llengües més parlades d’Europa. Els polítics que governaven Catalunya van decidir invertir un nombre elevadíssim de diners en les, avui en dia, famoses acadèmies catalanes, on l’ensenyament del català és el plat fort. També van invertir molts diners en els mitjans de comunicació, bàsicament en els vuit canals de televisió catalans, i, evidentment, en els diaris, els quals actualment s’editen única i exclusivament en català. Molta de la gent que viu en aquest país s’hi va oposar, afirmant que s’estava imposant el català, però al llarg del temps van entendre que era la llengua originària del país i que si no s’aplicava una política lingüística dura i ferma aquesta llengua desapareixeria. Recordo tots els carrers plens de cartells on s’hi podia llegir quelcom semblant a “parlar català és bo, fes un favor al teu país” i un munt de suplements culturals a sobre els bancs de les places, a sobre les barres de bar, a tot arreu, que explicaven la història del català i que intentaven conscienciar a tothom que era important que la gent parlés en català. És inevitable somriure quan recordo que era jove i que caminava pels carrers esquivant els paletes que em deien “vaya pedazo tetas”. Ara, a la meva neta, li diuen “quin parell de memelles”. És curiós, fins i tot el llenguatge més vulgar ha canviat d’idioma. La consciència lingüística s’ha apoderat de tothom, no hi ha ningú que desconegui la història del català, ni tan sols les poques persones que avui en dia no tenen estudis. Aquest país s’ha culturitzat molt en poc temps! Encara recordo quan alguns sectors espanyols d’extrema dreta deien que el català i el seu aprenentatge representava el trencament del que abans es deia Espanya (actualment els EEE). Si passejaves per Barcelona, actualment capital de Catalunya, era corrent veure els cartells de les botigues escrits en castellà; sí, encara que costi de creure. Els polítics que actualment governen aquest país van decidir, d’això ja fa uns quants anys, que els cartells de les botigues havien de ser escrits, com a mínim, en català. Tornaren a invertir diners a favor de la nostra llengua, aquest cop en inspectors que s’encarregaven de visitar tots els locals de totes les poblacions de Catalunya i de sancionar, amb multes gairebé impagables, a aquells propietaris que no complien la llei lingüística del país. Enrere han quedat les institucions que no utilitzaven el català com a llengua vehicular, enrere han quedat les dictadures que provenien dels EEE, enrere ha quedat l’impossible. Ara ja no fa tanta por somniar. Benvinguts a l’any 2050.

EL SOMRIURE...

Avui us parlaré del SOMRIURE! Sí, ho esteu llegint bé! M’agradaria poder veure somriure a tota la gent que empentant intenten entrar a l’autobús, a tots els qui caminen ràpid i amb pressa, a aquells qui treballen per deure i no per gust, als qui lluiten per vèncer sabent que ho tenen tot perdut, a les persones que fracassen en el moment més àlgid de la seva vida, a la gent que plora pensant que ho ha perdut tot, als qui no acaben de creure en ells mateixos, als qui tiren la tovallola abans d’hora, a aquells que repeteixen constantment que són feliços, als qui es pensen que la glòria es basa en pujar un seguit d’esglaons formats per altres individus... Sí, els vull veure somriure, somriure amb els ulls, amb la boca, amb el cor. Somriure, aquella acció tan coneguda i anhelada per tants, aquella acció que no hauria de ser més que un acte quotidià, una necessitat, una imposició que hauria de procedir de nosaltres mateixos. Ara bé, què necessitem per somriure? És necessari ser feliç per somriure? No sé per què, però a vegades veure una persona somriure em fa feliç... El somriure és aquell tros de cel que compartim amb els altres i potser per això donaria la meva vida per veure somriure a tantíssima gent..., per poder escalar fins aquell núvol amb el qual viatgen les ànimes de les persones que estimo. Tots els somriures són diferents, això és una de les coses que em fa pensar que veritablement cada persona és un món, un secret que deixa de ser-ho quan l’elegància d’un somriure el revela.

Hi havia una vegada...

Hi havia una vegada un home que volia ser actor. Va haver de marxar de la seva terra perquè allà mai podria exercir com a tal. Quan va arribar a Catalunya va haver de treballar molt i molt per poder ser tot el que havia desitjat des que era petit. Amb molt d'esforç es va guanyar un lloc d'entre les persones més importants del teatre. Al llarg del temps s'adonà que els papers que fins aleshores li havien atorgat no acabaven de motivar-lo, necesstava quelcom més. Al cap d'una llarga reflexió s'adonà que enmig de la corrupció política, l'estafa global i la societat conformista calia adoptar un paper més reivindicatiu dins el món del teatre, tal i com molts companys seus havien iniciat. Així que dugué a terme una gira inacabable pels Països Catalans amb un seguit de monòlegs molt treballats i amb una ironia impecable. La seva fama es feu més gran encara i els teatres penjaren els cartells de "entrades esgotades". D'això ja fa uns quants anys. Aquest actor, arrelat al desig de llibertat, va rebre un seguit de premis en reconeiconeixement de la feina ben feta. Aquest actor es diu Pepe i ara viu enmig d'una especulació política que fa por. Hi ha un petit sector de l'extrema dreta, d'aquella gent que hauria d'estar morta per desgraciada i ignorant, que l'acusa de separatista i de pas el tatxen de mal actor. Pepe no renuncia ni a les seves paraules, ni al seu pensament, ni al seu sentiment. Sap saltar les valles que s'oposen al seu camí, sap escalar fins als cims més alts sense ales, creu en la bellesa dels seus somnis. Tot això, al cap i a la fi, és el que cada dia el fa més gran. Gràcies per el teu atreviment, estimat Rubianes, gràcies pels teus monòlegs i per donar-ho tot sense esperar res a canvi. Desitjo de tot cor que l'obra de Lorca que NO et van deixar estrenar al teatre públic de Madrid sigui un èxit mundial.

ONZE DE SETEMBRE

Frustrada, així és com em sento, com em fan sentir. Què és per mi o per a qualsevol català, qui s’hi sent i qui viu com a tal, l’onze de setembre? Sí, tot el que estem cansats de sentir i el que ens explica la història o, potser més aviat, el que ens ha anat convertint la història. Ara bé, partint d’aquí, d’aquesta absurda reflexió, què és per nosaltres la música catalana? Allò que es fa aquí o allò que se’ns transmet amb la nostra llengua? Sí, la nostra llengua, el català, aquell idioma que sovint no es respecta i la llengua amb la qual els catalans hem après a pensar i a sentir. Ahir vaig anar a la manifestació de l’onze de setembre amb els meus amics. Després d’estar una estona caminant i mirant de reivindicar pacíficament, i amb un somriure com a pancarta, uns drets que encara no ens han estat lliurats després de molts i molts anys de protesta, vam anar a parar a l’Arc de Triomf. El primer grup de música encarregat d’obrir aquest “recital de música catalana”, típic de cada any, va ésser Els kumbas del Mambo, acompanyat d’un entretingut i divertit espectacle. Fins aquí bé, però la meva sorpresa vingué després, just quan el segon grup de música sortí a l’escenari. No m’ho podia creure, cantaven en francès; sí, en francès! Quan sentia aquelles lletres que no entenia, aquelles paraules que no m’esgarrapaven cap mena de sentiment, vaig recordar que minuts abans d’arribar a la zona on es feien els concerts havíem estat cridant “ni França ni Espanya”. Tot es va ennegrir i no vaig aconseguir extreure un sentit d’aquella música inintel·ligible per mi. I jo em pregunto: però si hi ha moltíssims grups que canten en català, moltíssima gent que lluita per fer-se escoltar en el meu país, com és que dels tres concerts que es feien a l’Arc de Triomf només dos eren en català? Tot escoltant el cant dels ocells de Pau Casals em pregunto quina conclusió hauria extret el propi Casals d’aquest fet si hagués presenciat en directe com s’esquivava la seva llengua, com s’apaga la flama amb la qual ell arribà a encendre la passió arreu del món.

Ja n'hi ha prou!

Ja n’hi ha prou! No puc suportar-ho més. Aquest escrit no intenta demostrar res, només és una crida a la llibertat, una crida a la dignitat i una espurna de vida que cal mantenir en calent. Acabo de veure unes fotos que reflecteixen el que Israel està fent a Beirut! No té nom, ni sentit, ni cap mena de lògica. On ha quedat aquell sentit altruista del qual presumeixen els estats europeus? I el cor, on l’han deixat? Perquè no fan res? Perquè s’estan de braços creuats mentre milers de persones perden les seves cases, les seves terres, la seva família o, inclòs, la seva pròpia vida? Què sentiríem nosaltres si ara, de cop i volta, vingués algú a malmetre’ns tot el que ens ha costat segles d’aixecar? Em sento impotent davant d’aquesta situació; sí, impotent i molt enfadada. Per si fos poc, l’estat d’Israel no es conforma en destrossar-ho tot, ara, a més a més, fa tot el possible perquè l’ajuda humanitària que s’envia al Líban no arribi al seu destí. Però això no és tot, han procurat que es morin de gana tot tirant milers de litres de fuel ( o petroli, digues-li com vulguis) a les seves costes, assegurant-se d’aquesta manera que no puguin pescar i que la població es vegi obligada a marxar de casa seva, d’allà on guarden els records més entranyables de la seva vida. Mentre la gent mor els altres s’omplen les butxaques. Així funciona el món. Aquesta és l’autèntica misèria; veure que hi ha persones que neixen i viuen sense cor.

PARLEM DEL KATRINA

L’altre dia per la ràdio parlaven del Katrina. La gent gairebé ja no es recordava d’aquest fet. Encara ara hi ha milers de persones que viuen en unes condicions més que penoses des que aquell huracà va enderrocar les seves cases, tot i que els mitjans de comunicació ja no en parlen perquè ho consideren una notícia passada (potser també poc morbosa?!). És inevitable sentir llàstima quan es recorda les cares dels qui ho van perdre tot sense haver tingut mai gaire res. Fa aproximadament un any i mig el president dels EUA, un home no gaire agradable i amb idees força cruels, va decidir ajornar el pressupost que s’havia de destinar a reformar i reestructurar els dics de Nova Orleans perquè creia convenient que els diners haurien de ser invertits en una guerra que estava essent més cara del que pensava (estem parlant de la guerra de l’Iraq; segur que també feia molt que no en sentíeu a parlar, no?). Qui sap si totes les desgràcies que ha comportat aquest huracà s’haurien pogut evitar si el senyor Bush hagués optat per reformar aquests dics tal com s’havia acordat? Ara ja no es pot tornar enrere i només es pot ser espectador d’aquesta tragèdia que deixa a qualsevol sense paraules. És inevitable recordar la ironia més bèstia, per dir-ho d’alguna manera, que s’ha vist mai per la televisió: el senyor (també per dir-ho d’alguna manera!) Fidel Castro oferint ajuda als EUA. Això, evidentment, també deixa a qualsevol sense paraules. Aquell exèrcit del qual presumeix el president Bush únicament ha estat destinat a matar i destrossar un país que si se li pogués adjudicar una cara humana segur que seria força semblant a la de desconsol i tristesa de les víctimes del Katrina. Si aquest exèrcit s’hagués creat per ajudar i socórrer als qui ho necessiten, potser el president dels EUA no hauria d’haver demanat ajuda a Europa o a aquells països dels quals se’n riu constantment. Potser el fet de construir una ciutat per sota del nivell del mar no ha estat mai una bona pensada, però si no hagués estat així, quin sentit tindria ara la música jazz que, malgrat no se’n parli, va néixer a Nova Orleans o, més exactament, què seria de la història de la música sense temes com “Sittin On The Dock Of The Bay” (assegut al moll de la badia) d’Otis Redding? Perquè clar, si aquesta ciutat no hagués estat construïda de tal manera aquesta cançó no hauria tingut el mateix significat. Hi ha qui diu que davant de la natura desbocada poca cosa es pot fer, però abans de caure en aquest pensament conformista i desinteressat és millor pensar fredament que tots els fets que succeeixen en aquest món tenen una causa.

Què és...

Què són els dies sinó quelcom que neix i mor constantment? Què som nosaltres sinó dies segellats de pensament? Què són els arbres, la natura, els indrets anhelats enmig d'una ciutat de formigó? Sí, què són sinó fantasies d'un somni llunyà. Què són les hores msinó instants del temps i que són els minuts sinó moments eterns. Què són les llàgrimes que no cauen sinó vida que se'n va. Què és l'amor sinó una poesia que neix i mor constantment.

UNA DE LES MILLORS FRASES DE VICTOR HUGO

LA SUPREMA FELICITAT DE LA VIDA ÉS SABER QUE ETS ESTIMAT PER TU MATEIX O, MÉS EXACTAMENT, MALGRAT TU MATEIX.

"FREDDIE MEMORIUM", UN HOMENATGE DE SANGTRAÏT A FREDDIE MERCURI

"Ja mai tornaràs a la casa de les orenetes. Ja mai volaràs com somniaves que ho feies; amb les ales de nit per un carrer ple d'estrelles, tallant el vent amb la força del pit, jugant entre riures i plomes de seda".

Fragment del capítol 30 del llibre L'ULTIM DIA D'UN CONDEMNAT de VICTOR HUGO

NO! Per molt avall que hagi caigut, no sóc un descregut; o Déu sap prou bé que crec en ell. Però, ¿què m'ha dit aquell vell? Res de sentit, res d'enternit, res plorat, res arrencat a l'ànima, res que vingui del seu cor per anar al meu, res que vagi d'ell a mi. Al contrari: un no sé què de vague, d'innaccentuat, d'aplicable a tot i a tots: emfàtic on calia que fos profund, gris on calia que fos senzill; una mena de sermó sentimental i d'elegia teològica. Ça i lla, una cita llatina en llatí. Sant Agustí, Sant Gregori, què sé jo! I després, tenia l'aire de recitar una lliçó ja recitada vint vegades, de repassar un tema encarcarat en la seva memòria a força d'ésser sabut. Ni un llampec als ulls, ni un accent a la veu, ni un gest a les mans. I com podria ésser d'altra manera? Aquest clergue és l'almoiner titular de la presó. La seva feina és aconsolar i exhortar, i d'això viu. Els forçats, els pacients, són el ressort de la seva eloqüència. Els confessa i els assisteix, perquè és la seva missió d'encàrrec. S'ha fet vell guiant homes a la mort. Fa temps que està acostumat a tot això qua fa esgarrifar els altres; els seus cabells, ben empolvats de blanc, no se li posen mai drets; el presidi i el cadafal són, per a ell, una cosa de cada dia. Ja no se'n sent. Probablement, porta el seu quadern: aquesta pàgina per als presidiaris, aquesta altra per als condemnats a mort. El dia abans l'avisen que l'endemà, a tal hora, hi haurà algú a qui caldrà aconsolar. Ell pregunta què és: presidiari o condemnat? I segueix llegint. I després ve. D'això resulta que els que van a Toulon i els que van a la Grève són un lloc comú per a ells. Oh! En lloc d'això, que vagin a cercar-me algun jove vicari, algun vell senyor rector, a l'atzar, a la primera parròquia que trobin; que el sorprenguin escalfant-se a la llar, llegint el seu llibre i no esperant res, i que li diguin: "Hi ha un home que va a morir i convé que sigueu vós qui l'aconsoli. Cal que vos sigueu allà quan el lliguin de mans i quan li tallin els cabells; que vós pugeu a la seva carreta amb el vostre crucifix, perquè no es fixi en el botxí; que vós sigueu sotraquejat amb ell per l'empedrat fins a la Grève; que vós travesseu junt amb ell l'horrible gentada bevedora de sang; que l'abraceu i el beseu al peu del cadafal, i que resteu al seu costat fins que el cap sigui ací i el cos allà". Aleshores, que me'l portin, tot palpitejant, tot tremolós de cap a peus; que em llencin entre els seus braços, als seus genolls, i ell plorarà, i jo ploraré, i ell serà eloqüent, i jo seré aconsolat, i el meu cor es buidarà en el seu, i ell prendrà la meva ànima, i jo prendré el seu Déu. Tal vegada no tinc raó de rebutjar-lo així; ell és el bo i jo sóc el dolent. Ai las! No és culpa meva. És el meu alè de condemnat el que ho marceix i entristeix tot.

“Ningú no es pot sentir lliure si el seu poble no és lliure”. Valentí Almirall

Visc contínuament esquivant les paraules amenaçadores dels qui detesten els catalans. A Catalunya hi ha molta gent que no suporta ni els costums ni la llengua d’aquest país; gent que única i exclusivament es passa la vida odiant tot el que sona a català. Mai no he fet cas d’aquestes paraules per absurdes i mal fonamentades, però de tan en tan algú argumenta, tot i que injustament, en contra del meu país i això em treu de polleguera! Quan miro programes de televisió com per exemple el de la Maria Teresa Campos i molt específicament la seva “mesa del debate” no puc evitar que els nervis se’m mengin al veure com la gent s’omple la boca de paraules que busquen desesperadament la “tirada de tovallola dels catalans”. M’encanta el sentiment espanyol amb el qual intenten tenyir el meu voltant; tant, que apago la televisió amb un estat d’ànim alterat i amb més forces que mai de lluitar contra el feixisme espanyol, el qual truca constantment a la porta de casa sense miraments. Com volen que a nivell individual els catalans ens puguem sentir lliures si el nostre sentiment, arrelat a la nostra terra, no deixa de ser colpejat cada moment? Milers de comentaris plens d’odi ens priven de llibertat, però ens emplenen de coratge i valor per defensar aferrissadament el que és nostre i el que unes simples paraules no aconseguiran prendre’ns. Tenim una història que demostra que els catalans molt sovint hem exercit com esclaus en benefici dels qui amb Espanya a la boca s’han anat emplenant les butxaques de merda i l’esperit d’avarícia. Ja n’hi ha prou. No pensem tolerar que intentin acabar amb la nostra llengua i que ens trepitgin quan els hi vingui de gust. Tolerància zero amb la castellanització que està patint València i Mallorca; tolerància zero amb la desfragmentació de la nostra llengua. Que cap català es deixi trepitjar més. Només així, lluitant per aquesta injusta esclavització en la qual ens intenten submergir, aconseguirem viure en una terra i amb un esperit més lliure.

SENTIR...

Em pregunto què serà dels meus somnis ara que els veig més lluny... Estan gairebé tan lluny que ja no els puc percebre amb els sentits. La vida em castiga per voler créixer, per voler entendre, per intentar agafar més aire del que necessito per viure. Intento escalar tan lluny que ensopego amb la primera pedra. I ploro. Ploro molt. Ploro perquè veig que el meu esforç no acaba de donar el seu fruït. I ploro, ploro perquè la vida és com un mar immens i jo hi perduro desconcertada al mig. La força m’abandona quan més la necessito, quan acabo de plorar i m’adono que tot segueix igual. Vull estimar-me la vida per tot el que m’ha donat i pel que encara em deu, pel que m’ha pres sense demanar-me permís. Avui no tinc ganes de pensar, des de fa dies que no tinc ganes de pensar, només de sentir i d’estimar. Ja que els somnis estan massa lluny com per poder afirmar coherentment que visc d’ells, el que dóna sentit als meus passos no és més que l’amor dels qui estimo i, evidentment, dels qui m’estimen. El sentit, doncs, de la meva vida rau en el que sento en cada moment, rau en el que mai deixo de sentir.

WILLIAM SHAKESPEARE. Hamlet

... Ser o no ser: aquest es el problema: saber si, a l’esperit, li es mes notable sofrir els cops i els dards de la ultratjant Fortuna, o alçar-se en armes contra un mar d’afliccions i eliminar-les combatent. Morir, dormir; res mes que això, i amb un son aturar els sofriments del cor i els mil dolors connaturals heretats per la carn. Això fora un final a desitjar devotament. Morir, dormir: dormir i potser somniar; aquest es el destorb, perquè els somnis que habiten en el son de la mort - un cop ja ens hem després d’aquesta pell mortal- ens imposen respecte. Es aquest pensament, que dona a la calamitat una vida llarga, perquè, si no, qui podria aguantar les fuetades, i les burles d’aquests temps, l’insult de l’opressor, l’ultratge del superb, el sofriment de l’amor menystingut, la lentitud de la justícia, la impertinència dels poderosos, i el desdeny que el mèrit pacient rep dels indignes, si pogués ell mateix saldar el seu compte amb una simple daga? Qui en portaria el pes amb queixes i suors durant tota una vida extenuada, si no fos per la por d’alguna cosa mes enllà de la mort? La mort, aquest país no descobert, que no permet tornar de les seves fronteres a cap dels viatgers, i que confon la voluntat i fa que suportem els mals presents mes que anar cap a uns altres que ens son desconeguts. Així, la consciència ens fa covards a tots i el bon color natiu de la decisió queda esblaimat pel pàl·lid deix del pensament; i les altes empreses importants, per aquesta raó, desvien llurs corrents i perden el nom d’acció. Però ara, silenci: la bella Ofèlia! Nimfa, que siguin recordats els meus pecats en les teves pregaries.

CRÍTICA TEATRAL DE LA FAM

Joan Oliver fou molt conegut per la seva obra dramàtica i poètica escrita amb el pseudònim Pere IV. Va publicar diverses obres de teatre i breus peces en relació a la guerra (les quals eren anònimes). Volia que el teatre a Barcelona assumís una normalitat equiparable amb la de la resta d’Europa malgrat la manca de tradició, que venia donada per les circumstàncies polítiques i socials i, també, per la falta de locals i empresaris capaços d’arriscar-se a apostar pel teatre. El 1938 Joan Oliver va guanyar el premi del teatre català a la comèdia amb una obra anomenada La Fam. Clarament condicionada pel context històric, La Fam no renunciava a la qualitat literària a l’hora de narrar diverses etapes d’una revolució. Durant els anys 20 i 30 hi havia una crispació social i el sentiment obrer estava armat ideològicament. Així, doncs, aquesta obra és el reflex de la revolució de Barcelona duta a terme per la classe obrera. Però Oliver no vol estar essencialment forçat a reproduir una pàgina de la història tal qual, com si fos una crònica, ell ens explica una història que sorgeix a partir d’aquesta revolució; la història d’un home, Samsó, que vol ser lliure. El motiu pel qual els noms dels carrers d’aquesta obra no coincideixen amb els de Barcelona és perquè Joan Oliver tenia la intenció d’universalitzar La Fam, fer-la propera a qualsevol conflicte bèl·lic de qualsevol lloc del món. Així, doncs, la revolució que ens narra no té, veritablement, ni espai ni temps. Sembla indubtable que La Fam és una peça constituïda des d’una perspectiva dramàtica en què l’autor té en compte l’experiència expressionista. Podríem creure que Oliver hi va accedir a través d’aquells dramaturgs francesos (Lenormand, Gantillon o Pellerin) algunes obres dels quals revelen una certa influència d’aquest corrent fonamentalment germànic del teatre d’entreguerres. En La Fam els personatges estan molt ben aconseguits psicològicament parlant, ja que cada un té la seva funció. N’hi ha tres de principals: en Samsó, la Lupa i en Nel. Pel que fa al Samsó el podríem definir com un anarquista individualista que no vol ni drets ni deures, actua amb ironia i es mira als altres personatges amb escepticisme. Quan arriba a ser conegut no s’aprofita d’aquest fet. Té una actitud passiva durant tota l’obra, el mateix menyspreu que té de la mort el té de la vida, i el seu màxim objectiu és el present immediat. La Lupa ens avança els fets que passaran. És el personatge que coneix més bé a Samsó i a mida que es va desenvolupant l’obra s’adona que Samsó no actua, que és un personatge, tal i com s’ha esmentat abans, passiu. La Lupa, tot i estar al costat de Samsó, sent un sentiment d’irritació vers ell i s’adona que ella s’està comportant d’una manera que detesta, com si fos una d’aquelles dones tradicionals que segueixen al costat del seu marit tot i que aquest hagi tingut una història d’amor amb una altra dona més jove. En Nel és l’altre personatge principal. És el primer home de Lupa, la qual l’abandona per Samsó. Nel, vençut per la por, perd el seu lloc per covardia, però alhora és qui converteix Samsó en un personatge útil. És una persona grandiloqüent; es serveix de grans paraules i grans frases davant l’escepticisme de Samsó. Deixant de banda els personatges, l’objectiu de La Fam és conscienciar als espectadors del preu que s’ha de pagar per ser lliure. Aquesta reacció que busca i aconsegueix Oliver és diferent de la del teatre burgès europeu, que es basava en el sentimentalisme. La Fam és una obra èpica, situa el muntatge dins una tradició amb la qual l’autor té contactes ideològics. En aquesta obra no apareixen els tres actes connònics. S’empra la representació de l’acció en diversos plans, l’ús de projeccions. Amb La Fam, Oliver redacta la peça més important del teatre català del període de la Guerra Civil. A més, l’obra és un text determinat per la complexa realitat ideològica, política i social que caracteritza la societat catalana del moment. Per tant, és una obra atenta a les circumstàncies històriques del temps en què va ser escrita i que, sens dubte, pretén adreçar-se als nuclis dirigents capaços de reflexionar sobre les ambigüitats i els problemes originats en la societat catalana pel conflicte bèl·lic i per la revolució. Pel que fa a la posada en escena de La Fam al Teatre Nacional de Catalunya, que s’està duent a terme aquests dies, apareixen un seguit de canvis respecte a l’obra original escrita. Un exemple clau és la música, que acompanya els fets que van succeint. A l’obra que va escriure Joan Oliver no apareix cap escena acompanyada de música. Un altre aspecte que cal ressaltar és que no es fa cap esment dels fets d’abril, mentre que a l’obra de Pere IV sí. Pel que fa als personatges, la innovació més evident és el fet que Astals és una dona. Quan hom llegeix l’obra concep aquest personatge secundari com un home, ja que se’n va a les barricades. El fet que el director hagi decidit fer aquest canvi ha modificat la conceptualització que els espectadors tenen de Lupa, doncs rebaixa la seva condició social com a dona. Els recursos tècnics que s’empren al TNC són immillorables: un escenari rotatiu, diversos plans, una il·luminació que crea un seguit d’efectes inacabables.... I, malgrat tot, la representació s’ajusta força a l’obra original escrita, on situen a l’espectador en un ambient de revolució, submergint-lo en un determinat context històric. Així, doncs, a qui no l’interessa veure actors tan prestigiosos com en Marc Martínez fent de Samsó? La revolució es fa ara al TNC; la revolució dels pensaments ideològics...

ELS TEUS ULLS

Hi ha un gran oceà allà davant. El veus? Ens està esperant. Dona'm la mà i condueix-me cap aquell horitzó que apareix en els teus somnis. La barca ja està preparada, només hi faltem tu i jo allà sobre i l'aventura més apassionant que ens queda per viure. No tanquis mai els ulls, no vull que et perdis ni un sol detalll del viatge que tot just ara comencem a fer. Obre els braços i intenta agafar el vent que compateix amb nosaltres i ens vol adelantar. Fes trampres, que així ningú s'oposarà al nostre camí. Oi que és gran l'oceà? Oi que brilla? Així, doncs, no em tornis a preguntar per què em perdo en els teus ulls...

OPINEU SOBRE LA CULTURA!!!

Benvolguts amics m'agradaria que entressiu al blog: http://elmussolsapmetafisica.blogspot.com i llegíssiu l'escrit que parla sobre la cultura. Està molt ben redactat i diu coses que estan molt bé. És interessant que opineu en aquell blog, doncs la Montse fa una meditació sobre la cultura increïblement bona. Jo ja he opinat, a què espereu vosaltres?! No us faci mandra que val molt la pena.

TOT PASSA

Avui m'avorria a la feina i he pensat en escriure. Aquest és el meu escrit d'avui: Veig com passen les hores i el temps i la riquesa del poder ser. Ja no intento retenir tot allò que se'n va; he après a dir adéu. Són tantes les coses que se'n van que m'he d'apartar per deixar-les passar. Tot marxa, res queda, però la porta segueix oberta, per si arriba quelcom de nou. Estic segura que tot allò que un dia va marxar tornarà a visitar-me. Ara estic aprenent a dir hola amb el mateix somriure amb el qual he après a dir adéu, amb la mateixa alegria amb què m'aferro a la vida...

JO TEM LA NIT, PERÒ LA NIT M’EMPORTA de J. V. FOIX

Seria interessant fer esment d’un dels poetes més significatius de tota la literatura catalana: J. V. Foix, el qual reivindicà el surrealisme més enllà de la traducció de l’inconscient humà. Va estudiar la realitat no percebuda pels sentits i la va reflectir en la seva poesia mitjançant una forma complexa i treballada, amb una capacitat tècnica i estructural immillorable. El seu llibre “Sol i de dol” figura publicat el 1936 i es basa en una poesia doctrinal i didàctica. És un llibre absolutament clàssic que conté setanta sonets escrits en decasíl·labs catalans o italians, on Foix es serveix de l’ús de formes verbals sense vocal final. Hi podem trobar construccions d’origen balear que s’han conservat a les illes des de l’època medieval, ja que per a Foix la llengua catalana arribà a la màxima expressió en aquella època, per aquest motiu busca les arrels d’escriptors de l’alçada de Ausiàs March i de Jordi de Sant Jordi. El poema “Jo tem la nit, però la nit m’emporta” és un dels més interessants d’aquest llibre, ja que aquest aconsegueix projectar una altra realitat. Està format per dos quartets i dos tercets. El primer quartet ens situa el “jo” i en quina condició es troba respecte a la nit. Així, doncs, ens descriu una situació realista en la qual l’espai s’inunda de foscor. Ja en el segon quartet tot el que formava una realitat va desapareixent. El “jo” comença a imaginar el mitjà a través del qual es pot aconseguir l’obertura a una nova realitat: “i en erm desert imagin una porta”. El desig de projectar una nova realitat s’intensifica ja en el primer tercet on també es pot trobar l’apel·lació d’un món nou. A l’últim tercet trobem el joc surrealista amb el qual Foix decideix finalitzar el poema. Una frase tan contundent com “Plou sang a les codines” conclou el poema, el qual s’aproxima més a un somni, a un quadre de Dalí, que a la realitat. Els lectors, que han d’intuir les relacions que hi ha entre les imatges explorades al poema, llegint Jo tem la nit, però la nit m’emporta” gaudeixen d’un lèxic ric i del gust per la musicalitat i el ritme del qual es serveix Foix sàviament per tal d’assegurar-se l’èxit.

Kimeras By Mireia Ortga

Me preguntas por remordimientos, dices saber que no esta bien lo que tu y yo hacemos, me niego a creer que sea malo este sentimiento, pienso en tu familia pienso en ella en cada paso en cada momento, podría ser yo... me pregunto si seré culpable por querer besarte o simplemente por mirarte, me resulta tan dificil...controlarme... y tu no me lo pones facil despiertas la fiera que hay en mi y tu nisiquiera lo sabes, devuélveme la cordura que me ha robado tu sonrisa, me gusta oír tu voz valiente al otro lado del teléfono prudente cara a cara, susurrante en mi espalda, se que caeré en tu red...lo tengo presente.... en el abismo que hay en tus brazos caeré...irremediablemente... By Mireia Ortega

REALIDAD By Mireia Ortega

Pendiente de ti De una llamada No puedo evitar mirarte y temblar No quiero evitar Tenerte y soñar Pendiente de ti De tu mirada No es amor pero te siento dentro No deseo escapar De la carcel de tus brazos.... Cuando no estamos a solas Cuando la gente nos rodea Y tu siempre me miras Y siempre me doy cuenta Que tus besos saben a mentiras Este juego que empezamos Este espinoso camino Te conozco y se.... Que no eres como te imagino Que solo te intereso por los las noches Cuando nadie nos ve... escondidos.. No se que me gusta de ti Pero se que eres arrogante Que combiertes en juego Las cosas que son importantes By Mireia Ortega

Algunes frases interessants

"La llibertat és com la vida, només la mereix qui sap seduir-la tots els dies" (GOETHE) "No puc canviar la direcció del vent, però sí ajustar les meves veles per arribar sempre al meu destí" (JAMES DEAN) "A vegades es treballa tota una vida per avançar només un metre, però així van créixer les grans muntanyes, avançant segle a segle, metre a metre" (ANÒNIM) "Estima'm o odia'm, però lliura'm de la teva indiferència" (LIBBIE FUDIM)

Et vaig prometre la lluna By Eduard Montero

Quan la nit començava a embolcallar el cementiri, has aparegut, portant flors blaves. T´has aturat davant la meva tomba i t´has quedat uns instants amb la mirada perduda… He vist com els ulls et brillaven…sé què pensaves, què recordaves. I, sense poder ni voler-ho evitar, t´han recorregut les llàgrimes per la cara, aquella que fa tant temps vaig acariciar. Ara ja no ho puc fer, i ho saps, i per això plores.En la penombra t´observo, silenciós, ja mai més amb ulls d´home. Però et segueixo veient tant bella com et veia. Em fa mal que ploris, em fa mal veure´t així. Si tan sols et pogués dir el que vas significar per mi, si tan sols pogués tocar els teus cabells d´àngel, agafar-te la mà, acariciar-te amb els dits i notar que estic viu de nou.Has deixat les flors, i t´has tapat la cara. No ho facis, deixa´m gaudir dels teus ulls uns instants més. Sé que no tornaràs. Aquest és l´últim adéu, o el primer…perque mai em vaig poder acomiadar de tu ni dir-te que no va ser culpa teva. Voldria veure´t somriure per darrer cop, saber que, malgrat tot, ets feliç.De sobte m´has mirat, has aturat el plor. No he gosat apropar-me. Has fet un somriure lleu. Però no saps qui sóc. Per tu sóc un simple gat perdut al cementiri. Si ho sabessis estimada meva…I ja has marxat. Ara estic aquí tot sol, davant de la meva tomba, mirant a la lluna, la que et vaig prometre en vida i mai et vaig poder donar… Ara no et prometo la lluna, però si amor etern, que sempre em lligarà a tu, fins que ens retrobem. By EDUARD MONTERO

By Gerard Hernàndez

Viure es no fer cas del què diràn quan et quedes observant una fila de formigues i penses...on aniràn? què les motiva per a ser tan perseverants? com deu ser el món vist per una formiga? Pot semblar ridícul, però si no ens emocionem observant els passos tremolosos d'una formiga que s'esforça en recórrer el llarg camí que la separa del niu, dificilment podrem emocionar-nos quan, un cop llevats i asseguts a la vora del llit, girem el cap i observem la respiració calmada de la persona dorment que, amb passos tremolosos, ens ajuda a fer menys feixuc el recórrer el camí que és viure. Un camí que potser no ens durà cap a un cel, o un paradís, o un Valhalla, o a un simple forat al terra, però un camí en el que val la pena tractar a les formigues com persones. By Gerard Hernàndez

Aquest és l'últim by Eduard Montero

“Aquest és l´últim cigarret que fumo” Pensava mentre se l´encenia. Ja era de nit, i assegut al sofà de casa, mirava la lluna i les estrelles per la finestra. Quin silenci... Quina pau... Feia temps que no se sentia així, sense pressions ni tensions, tranquil, ell sol. Sense ningú que li recordés els seus errors, ni li retragués els seus defectes. Enrera quedaven les decepcions. Ja no li preocupava trobar el seu camí. Ja no havia de veure com els somnis se li escapaven de les mans. Ja no era ni tan sols ell mateix. Qui era doncs? Un home mirant al cel fumant-se un cigarret, en una sala amb el terra ple de sang, la mateixa sang que li sortia dels turmells, tallats feia poc. El cigarret s´acabava al mateix ritme que la seva vida...Ja faltava poc...li pesaven els ulls...els braços li flaquejaven...li caigué el cigarret, apagant-se en la sang...Finalment el seu cos es desplomà de costat sobre el sofà. Ja era de nit, i ajagut al sofà de casa, ja no podia mirar la lluna i les estrelles per la finestra. Quin silenci...Quina pau.... By EDUARD MONTERO

BENVINGUTS/DES

Benvinguts a tots i a totes. Aquest és el blog de la gent que pensa, que sent, que pensa en sentir; dedicat especialment als amants de l'escriptura. Aquí podreu escriure tot el que us vingui de gust i comentar els diversos escrits que aniran apareixent. Cau el sol és el blog idoni pels qui creuen que la nit és màgica. Així, doncs, comencem a somniar?

QUÈ ÉS PER MI VIURE

Visc intentant no tancar els ulls en cap moment per no perdre'm les poques coses bones que té viure. Visc en silenci enmig d'una vida de crits. Visc de l'amor dels qui m'estimen i de l'odi dels qui no ho fan. Visc del que mai he estat per intentar trobar-me. Visc, potser com tots, d'honors que no acaben de vestir el meu esperit, Visc desconcertada enmig d'una lògica permanent. Visc amb por de deixar-ne de tenir algun dia. Visc amb els punys apretats perquè no s'escapi tot el que m'ha costat tant d'agafar. Vsic perplexa davant del que constament canvia. Visc del que no m'ompla per no sentir-me buida. Visc reafirmant totes i cada una de les meves decisions. Visc per mi perquè els altres no ho hagin de fer. Visc inconscientment estones de felicitat. Visc... Bé, simplement visc per viure.