Ja n'hi ha prou!

Ja n’hi ha prou! No puc suportar-ho més. Aquest escrit no intenta demostrar res, només és una crida a la llibertat, una crida a la dignitat i una espurna de vida que cal mantenir en calent. Acabo de veure unes fotos que reflecteixen el que Israel està fent a Beirut! No té nom, ni sentit, ni cap mena de lògica. On ha quedat aquell sentit altruista del qual presumeixen els estats europeus? I el cor, on l’han deixat? Perquè no fan res? Perquè s’estan de braços creuats mentre milers de persones perden les seves cases, les seves terres, la seva família o, inclòs, la seva pròpia vida? Què sentiríem nosaltres si ara, de cop i volta, vingués algú a malmetre’ns tot el que ens ha costat segles d’aixecar? Em sento impotent davant d’aquesta situació; sí, impotent i molt enfadada. Per si fos poc, l’estat d’Israel no es conforma en destrossar-ho tot, ara, a més a més, fa tot el possible perquè l’ajuda humanitària que s’envia al Líban no arribi al seu destí. Però això no és tot, han procurat que es morin de gana tot tirant milers de litres de fuel ( o petroli, digues-li com vulguis) a les seves costes, assegurant-se d’aquesta manera que no puguin pescar i que la població es vegi obligada a marxar de casa seva, d’allà on guarden els records més entranyables de la seva vida. Mentre la gent mor els altres s’omplen les butxaques. Així funciona el món. Aquesta és l’autèntica misèria; veure que hi ha persones que neixen i viuen sense cor.

PARLEM DEL KATRINA

L’altre dia per la ràdio parlaven del Katrina. La gent gairebé ja no es recordava d’aquest fet. Encara ara hi ha milers de persones que viuen en unes condicions més que penoses des que aquell huracà va enderrocar les seves cases, tot i que els mitjans de comunicació ja no en parlen perquè ho consideren una notícia passada (potser també poc morbosa?!). És inevitable sentir llàstima quan es recorda les cares dels qui ho van perdre tot sense haver tingut mai gaire res. Fa aproximadament un any i mig el president dels EUA, un home no gaire agradable i amb idees força cruels, va decidir ajornar el pressupost que s’havia de destinar a reformar i reestructurar els dics de Nova Orleans perquè creia convenient que els diners haurien de ser invertits en una guerra que estava essent més cara del que pensava (estem parlant de la guerra de l’Iraq; segur que també feia molt que no en sentíeu a parlar, no?). Qui sap si totes les desgràcies que ha comportat aquest huracà s’haurien pogut evitar si el senyor Bush hagués optat per reformar aquests dics tal com s’havia acordat? Ara ja no es pot tornar enrere i només es pot ser espectador d’aquesta tragèdia que deixa a qualsevol sense paraules. És inevitable recordar la ironia més bèstia, per dir-ho d’alguna manera, que s’ha vist mai per la televisió: el senyor (també per dir-ho d’alguna manera!) Fidel Castro oferint ajuda als EUA. Això, evidentment, també deixa a qualsevol sense paraules. Aquell exèrcit del qual presumeix el president Bush únicament ha estat destinat a matar i destrossar un país que si se li pogués adjudicar una cara humana segur que seria força semblant a la de desconsol i tristesa de les víctimes del Katrina. Si aquest exèrcit s’hagués creat per ajudar i socórrer als qui ho necessiten, potser el president dels EUA no hauria d’haver demanat ajuda a Europa o a aquells països dels quals se’n riu constantment. Potser el fet de construir una ciutat per sota del nivell del mar no ha estat mai una bona pensada, però si no hagués estat així, quin sentit tindria ara la música jazz que, malgrat no se’n parli, va néixer a Nova Orleans o, més exactament, què seria de la història de la música sense temes com “Sittin On The Dock Of The Bay” (assegut al moll de la badia) d’Otis Redding? Perquè clar, si aquesta ciutat no hagués estat construïda de tal manera aquesta cançó no hauria tingut el mateix significat. Hi ha qui diu que davant de la natura desbocada poca cosa es pot fer, però abans de caure en aquest pensament conformista i desinteressat és millor pensar fredament que tots els fets que succeeixen en aquest món tenen una causa.

Què és...

Què són els dies sinó quelcom que neix i mor constantment? Què som nosaltres sinó dies segellats de pensament? Què són els arbres, la natura, els indrets anhelats enmig d'una ciutat de formigó? Sí, què són sinó fantasies d'un somni llunyà. Què són les hores msinó instants del temps i que són els minuts sinó moments eterns. Què són les llàgrimes que no cauen sinó vida que se'n va. Què és l'amor sinó una poesia que neix i mor constantment.

UNA DE LES MILLORS FRASES DE VICTOR HUGO

LA SUPREMA FELICITAT DE LA VIDA ÉS SABER QUE ETS ESTIMAT PER TU MATEIX O, MÉS EXACTAMENT, MALGRAT TU MATEIX.

"FREDDIE MEMORIUM", UN HOMENATGE DE SANGTRAÏT A FREDDIE MERCURI

"Ja mai tornaràs a la casa de les orenetes. Ja mai volaràs com somniaves que ho feies; amb les ales de nit per un carrer ple d'estrelles, tallant el vent amb la força del pit, jugant entre riures i plomes de seda".

Fragment del capítol 30 del llibre L'ULTIM DIA D'UN CONDEMNAT de VICTOR HUGO

NO! Per molt avall que hagi caigut, no sóc un descregut; o Déu sap prou bé que crec en ell. Però, ¿què m'ha dit aquell vell? Res de sentit, res d'enternit, res plorat, res arrencat a l'ànima, res que vingui del seu cor per anar al meu, res que vagi d'ell a mi. Al contrari: un no sé què de vague, d'innaccentuat, d'aplicable a tot i a tots: emfàtic on calia que fos profund, gris on calia que fos senzill; una mena de sermó sentimental i d'elegia teològica. Ça i lla, una cita llatina en llatí. Sant Agustí, Sant Gregori, què sé jo! I després, tenia l'aire de recitar una lliçó ja recitada vint vegades, de repassar un tema encarcarat en la seva memòria a força d'ésser sabut. Ni un llampec als ulls, ni un accent a la veu, ni un gest a les mans. I com podria ésser d'altra manera? Aquest clergue és l'almoiner titular de la presó. La seva feina és aconsolar i exhortar, i d'això viu. Els forçats, els pacients, són el ressort de la seva eloqüència. Els confessa i els assisteix, perquè és la seva missió d'encàrrec. S'ha fet vell guiant homes a la mort. Fa temps que està acostumat a tot això qua fa esgarrifar els altres; els seus cabells, ben empolvats de blanc, no se li posen mai drets; el presidi i el cadafal són, per a ell, una cosa de cada dia. Ja no se'n sent. Probablement, porta el seu quadern: aquesta pàgina per als presidiaris, aquesta altra per als condemnats a mort. El dia abans l'avisen que l'endemà, a tal hora, hi haurà algú a qui caldrà aconsolar. Ell pregunta què és: presidiari o condemnat? I segueix llegint. I després ve. D'això resulta que els que van a Toulon i els que van a la Grève són un lloc comú per a ells. Oh! En lloc d'això, que vagin a cercar-me algun jove vicari, algun vell senyor rector, a l'atzar, a la primera parròquia que trobin; que el sorprenguin escalfant-se a la llar, llegint el seu llibre i no esperant res, i que li diguin: "Hi ha un home que va a morir i convé que sigueu vós qui l'aconsoli. Cal que vos sigueu allà quan el lliguin de mans i quan li tallin els cabells; que vós pugeu a la seva carreta amb el vostre crucifix, perquè no es fixi en el botxí; que vós sigueu sotraquejat amb ell per l'empedrat fins a la Grève; que vós travesseu junt amb ell l'horrible gentada bevedora de sang; que l'abraceu i el beseu al peu del cadafal, i que resteu al seu costat fins que el cap sigui ací i el cos allà". Aleshores, que me'l portin, tot palpitejant, tot tremolós de cap a peus; que em llencin entre els seus braços, als seus genolls, i ell plorarà, i jo ploraré, i ell serà eloqüent, i jo seré aconsolat, i el meu cor es buidarà en el seu, i ell prendrà la meva ànima, i jo prendré el seu Déu. Tal vegada no tinc raó de rebutjar-lo així; ell és el bo i jo sóc el dolent. Ai las! No és culpa meva. És el meu alè de condemnat el que ho marceix i entristeix tot.