Deia Borges que el millor escriptor és aquell que aconsegueix que els seus lectors perdin la noció del temps i no siguin conscients del que passa al seu voltant. Va posar Shakespeare d'exemple. Així, doncs, de la materixa manera assegurava que les persones que aconseguien desconnectar del món extern, aquelles que eren caçaces de quedar-se quatre hores assegudes al llit no fent res (però tampoc dormint) eren les més ben preparades per a tot, sobretot per morir amb dignitat. Ja se sap que quan algú mor ho fa sol. De la mateixa manera, crec que els passos més decissius d'una persona els fa un mateix, sol, sense que ningú doni la mà a ningú. No sempre es pot estar envoltat d'amics, a les metes s'hi arriba sol. Com molt bé deia Frank Sinatra "per tenir èxit s'ha de tenir amics, per tenir molt d'èxit s'han de tenir molts enemics". Ara estic sola bomitant aquestes quatre paraules... Així, doncs,qui sap si aquest serà un pas decissiu?
