LA SITUACIÓ DEL CATALÀ L'ANY 2050

Benvinguts a l’any 2050. L’altre dia pensava en la situació de fa uns anys del català; avui tan sols un record agredolç. Déu meu, com ha plogut des d’aleshores! Pensava en el professor de la meva neta, català fins a la medul·la, i en el comentari que em va fer, tot somrient, just abans de marxar de l’escola: “ Encara recordo quan tot això que els hi explico ho vaig aprendre en castellà”. Això, avui en dia, ha passat a formar part de la història. Des que Catalunya és independent tot ha canviat. La gent que vingué a viure a aquest país i que era de parla no catalana aviat van decidir, vist les exigències d’un país que anteriorment havia estat oprimit pel que ara s’anomena EEE (Els Estats Espanyols), emplenar les aules on s’ensenyava català a tots els nivells i avui en dia a cada municipi, vila i ciutat les acadèmies catalanes és un dels negocis més creixents i eficaços. La política catalana va decidir filar prim en les qüestions lingüístiques que sempre havien quedat pendents i finalment s’aconseguí, també gràcies a la independència d’aquest país, que el català passés a ser una de les llengües més parlades d’Europa. Els polítics que governaven Catalunya van decidir invertir un nombre elevadíssim de diners en les, avui en dia, famoses acadèmies catalanes, on l’ensenyament del català és el plat fort. També van invertir molts diners en els mitjans de comunicació, bàsicament en els vuit canals de televisió catalans, i, evidentment, en els diaris, els quals actualment s’editen única i exclusivament en català. Molta de la gent que viu en aquest país s’hi va oposar, afirmant que s’estava imposant el català, però al llarg del temps van entendre que era la llengua originària del país i que si no s’aplicava una política lingüística dura i ferma aquesta llengua desapareixeria. Recordo tots els carrers plens de cartells on s’hi podia llegir quelcom semblant a “parlar català és bo, fes un favor al teu país” i un munt de suplements culturals a sobre els bancs de les places, a sobre les barres de bar, a tot arreu, que explicaven la història del català i que intentaven conscienciar a tothom que era important que la gent parlés en català. És inevitable somriure quan recordo que era jove i que caminava pels carrers esquivant els paletes que em deien “vaya pedazo tetas”. Ara, a la meva neta, li diuen “quin parell de memelles”. És curiós, fins i tot el llenguatge més vulgar ha canviat d’idioma. La consciència lingüística s’ha apoderat de tothom, no hi ha ningú que desconegui la història del català, ni tan sols les poques persones que avui en dia no tenen estudis. Aquest país s’ha culturitzat molt en poc temps! Encara recordo quan alguns sectors espanyols d’extrema dreta deien que el català i el seu aprenentatge representava el trencament del que abans es deia Espanya (actualment els EEE). Si passejaves per Barcelona, actualment capital de Catalunya, era corrent veure els cartells de les botigues escrits en castellà; sí, encara que costi de creure. Els polítics que actualment governen aquest país van decidir, d’això ja fa uns quants anys, que els cartells de les botigues havien de ser escrits, com a mínim, en català. Tornaren a invertir diners a favor de la nostra llengua, aquest cop en inspectors que s’encarregaven de visitar tots els locals de totes les poblacions de Catalunya i de sancionar, amb multes gairebé impagables, a aquells propietaris que no complien la llei lingüística del país. Enrere han quedat les institucions que no utilitzaven el català com a llengua vehicular, enrere han quedat les dictadures que provenien dels EEE, enrere ha quedat l’impossible. Ara ja no fa tanta por somniar. Benvinguts a l’any 2050.

EL SOMRIURE...

Avui us parlaré del SOMRIURE! Sí, ho esteu llegint bé! M’agradaria poder veure somriure a tota la gent que empentant intenten entrar a l’autobús, a tots els qui caminen ràpid i amb pressa, a aquells qui treballen per deure i no per gust, als qui lluiten per vèncer sabent que ho tenen tot perdut, a les persones que fracassen en el moment més àlgid de la seva vida, a la gent que plora pensant que ho ha perdut tot, als qui no acaben de creure en ells mateixos, als qui tiren la tovallola abans d’hora, a aquells que repeteixen constantment que són feliços, als qui es pensen que la glòria es basa en pujar un seguit d’esglaons formats per altres individus... Sí, els vull veure somriure, somriure amb els ulls, amb la boca, amb el cor. Somriure, aquella acció tan coneguda i anhelada per tants, aquella acció que no hauria de ser més que un acte quotidià, una necessitat, una imposició que hauria de procedir de nosaltres mateixos. Ara bé, què necessitem per somriure? És necessari ser feliç per somriure? No sé per què, però a vegades veure una persona somriure em fa feliç... El somriure és aquell tros de cel que compartim amb els altres i potser per això donaria la meva vida per veure somriure a tantíssima gent..., per poder escalar fins aquell núvol amb el qual viatgen les ànimes de les persones que estimo. Tots els somriures són diferents, això és una de les coses que em fa pensar que veritablement cada persona és un món, un secret que deixa de ser-ho quan l’elegància d’un somriure el revela.

Hi havia una vegada...

Hi havia una vegada un home que volia ser actor. Va haver de marxar de la seva terra perquè allà mai podria exercir com a tal. Quan va arribar a Catalunya va haver de treballar molt i molt per poder ser tot el que havia desitjat des que era petit. Amb molt d'esforç es va guanyar un lloc d'entre les persones més importants del teatre. Al llarg del temps s'adonà que els papers que fins aleshores li havien atorgat no acabaven de motivar-lo, necesstava quelcom més. Al cap d'una llarga reflexió s'adonà que enmig de la corrupció política, l'estafa global i la societat conformista calia adoptar un paper més reivindicatiu dins el món del teatre, tal i com molts companys seus havien iniciat. Així que dugué a terme una gira inacabable pels Països Catalans amb un seguit de monòlegs molt treballats i amb una ironia impecable. La seva fama es feu més gran encara i els teatres penjaren els cartells de "entrades esgotades". D'això ja fa uns quants anys. Aquest actor, arrelat al desig de llibertat, va rebre un seguit de premis en reconeiconeixement de la feina ben feta. Aquest actor es diu Pepe i ara viu enmig d'una especulació política que fa por. Hi ha un petit sector de l'extrema dreta, d'aquella gent que hauria d'estar morta per desgraciada i ignorant, que l'acusa de separatista i de pas el tatxen de mal actor. Pepe no renuncia ni a les seves paraules, ni al seu pensament, ni al seu sentiment. Sap saltar les valles que s'oposen al seu camí, sap escalar fins als cims més alts sense ales, creu en la bellesa dels seus somnis. Tot això, al cap i a la fi, és el que cada dia el fa més gran. Gràcies per el teu atreviment, estimat Rubianes, gràcies pels teus monòlegs i per donar-ho tot sense esperar res a canvi. Desitjo de tot cor que l'obra de Lorca que NO et van deixar estrenar al teatre públic de Madrid sigui un èxit mundial.

ONZE DE SETEMBRE

Frustrada, així és com em sento, com em fan sentir. Què és per mi o per a qualsevol català, qui s’hi sent i qui viu com a tal, l’onze de setembre? Sí, tot el que estem cansats de sentir i el que ens explica la història o, potser més aviat, el que ens ha anat convertint la història. Ara bé, partint d’aquí, d’aquesta absurda reflexió, què és per nosaltres la música catalana? Allò que es fa aquí o allò que se’ns transmet amb la nostra llengua? Sí, la nostra llengua, el català, aquell idioma que sovint no es respecta i la llengua amb la qual els catalans hem après a pensar i a sentir. Ahir vaig anar a la manifestació de l’onze de setembre amb els meus amics. Després d’estar una estona caminant i mirant de reivindicar pacíficament, i amb un somriure com a pancarta, uns drets que encara no ens han estat lliurats després de molts i molts anys de protesta, vam anar a parar a l’Arc de Triomf. El primer grup de música encarregat d’obrir aquest “recital de música catalana”, típic de cada any, va ésser Els kumbas del Mambo, acompanyat d’un entretingut i divertit espectacle. Fins aquí bé, però la meva sorpresa vingué després, just quan el segon grup de música sortí a l’escenari. No m’ho podia creure, cantaven en francès; sí, en francès! Quan sentia aquelles lletres que no entenia, aquelles paraules que no m’esgarrapaven cap mena de sentiment, vaig recordar que minuts abans d’arribar a la zona on es feien els concerts havíem estat cridant “ni França ni Espanya”. Tot es va ennegrir i no vaig aconseguir extreure un sentit d’aquella música inintel·ligible per mi. I jo em pregunto: però si hi ha moltíssims grups que canten en català, moltíssima gent que lluita per fer-se escoltar en el meu país, com és que dels tres concerts que es feien a l’Arc de Triomf només dos eren en català? Tot escoltant el cant dels ocells de Pau Casals em pregunto quina conclusió hauria extret el propi Casals d’aquest fet si hagués presenciat en directe com s’esquivava la seva llengua, com s’apaga la flama amb la qual ell arribà a encendre la passió arreu del món.