PLANTES DE SANT HILARI...

No esteu a l’ombra, us toca el sol. Quan us reguen sembla que somrigueu però no ho feu. Sou plantes, sé que no ho heu triat i que possiblement preferiríeu ser un animal amb potes i corre; corre fins arribar lluny. Molts cops passo pel vostre costat, a vegades fins i tot us miro, però fa dies que no feu bona olor, per això m’aparto de vosaltres i deixo que creixeu sense la meva ajuda. Ja no us regaré, no ho faré perquè hi ha massa plantes com vosaltres i sempre que les he intentat tocar m’he punxat com si acariciés una romeguera! Els vostres colors, aquells dels quals constantment presumiu, costen d’identificar amb tanta pols pel mig! Quan us canvien de test sempre sona de fons una música bona; tan bona que no podeu evitar que us recorri pel cos la sensació que us moveu i eleveu per sobre de les altres plantes. Sentint-t’ho molt, us informo que no és així, que ni tot és tan espectacular ni volar resulta ser tan fàcil! Esteu encantades amb la vostra terra, no la canviaríeu per cap altra, però només la compartiu amb qui ha passat d’animal a planta.

Acabo de travessar un solar i, sense voler, he xutat un roc. No ho volia fer, ha estat una acció plenament involuntària. M’ha sabut greu. Recordo que quan era petita m’encantava caminar mentre xutava rocs; procurant sempre que ningú me’ls prengués. La qüestió és que, just després d’haver empentat, sense voler, la pedra amb el peu, m’he aturat i he mirat al voltant. Ningú s’ha adonat de res, la gent ha seguit fent la seva. És horrorós, què pensarien de mi els grecs si m’haguessin vist en aquell moment? Ells descobrien les tombes dels herois sota les pedres! Qui sap si hi ha algun heroi digne de ser venerat sota les pedres més comunes de qualsevol solar? Miraré, doncs, en tot cas, de caminar sense xutar cap més roc, ja que he sentit a dir que hi ha un munt de gent que s’ha autoproclamat heroi pel simple fet d’empentar petites pedres amb els peus...!