MAT VOL DIR MATAR?

Mat? Què significa MAT? Per molt absurda que sembli aquesta pregunta encara hi ha qui desconeix el significat del gran contingut que s’amaga en aquesta paraula tan curta i simple i tant aterradora a la vegada. Els representants del sector empresarial gironí preserven la seva voluntat de veure aquestes grans torres de molta alta tensió (400kV) a les seves pròpies terres. Joan Vila, el representat de Pimec (Petita i Mitjana Empresa de Catalunya), va dir el següent al Diari de Girona: “És lloable que els Ajuntaments tinguin criteri energètic.[...] als seminaris sobre energia que es fan a Barcelona i a Girona només hi he vist un alcalde, Xavier Soy”. Possiblement no cal assistir a conferències que es basen simplement en multiplicar el capital de grans empreses a través de l’energia per entendre que el tema en qüestió sobrepassa els límits d’allò que no ha de ser permès per cap de les raons. Vila encara no sap quin és el preu que s’ha de pagar quan la voluntat individual, aquella que divaga potencialitzant tots els recursos sense tenir cap mena d’escrúpols per quatre calers bruts i fastigosos, s’oposa a la col·lectiva. Els representants del sector empresarial gironí encara no han entès que la natura recompensarà gentilment els seus bons actes, aquesta voluntat antinatural i antihumana, amb vegetació morta i noves malalties cancerígenes. Mentrestant, el poble es mobilitza davant d’aquesta barbàrie: 350 persones duen a terme una caminada contra la MAT a Vilanna, un centenar de ciclistes participen a una pedalada popular contra la MAT a Canet d’Adri, vàries accions de protesta a Vic, Tavèrnoles... Fins i tot hi ha alcaldes que s’oposen al projecte, malgrat formin part dels partits polítics que representen en gran mesura Catalunya, i que no cedeixen cap local municipal a REE ( Red Eléctrica Española ), negant-se, així doncs, a entrar en la burocràcia necessària per donar alè a la MAT. I la gent que no es mobilitza, aquella que camina pel poble tranquil·la pensant que si hagués estat escollida a les passades eleccions no s’hauria oposat al projecte sempre i quan la recompensa econòmica hagués estat bona, llegeix de reüll als diaris les afirmacions de Mario Monti, el coordinador europeu de la interconnexió elèctrica amb França, en les quals es mostra alarmat davant el bloqueig del projecte.

MENGEU!

Que us aprofiti tot el que teniu! Mengeu i torneu a fer-ho, no deixeu mai d’evidenciar que podeu menjar fins a rebentar. Sou la causa dels meus plors, el motiu pel qual la gent com jo es desespera, però vosaltres mengeu, mengeu tan com vulgueu. Quan vosaltres us aixequeu, els altres estem obligat a alçar-nos, obligats a combatre amb ràbia les vostres lleis. Mentre vosaltres mengeu, nosaltres pensem com treure-us la gana. Controleu els països i exploteu a la gent, dels somnis dels altres en feu un no res, convertiu aquest món en sabates a mida dels vostres peus i a les persones en ànimes en pena. Ja estem acostumats a morir d’un cop al cap, relliscant amb la merda que aneu repartint arreu cada cop que obriu la vostra boqueta de mel. Esteu invertint el nostre futur a canvi de prestigi, poder i diners, però ens és igual, us donem permís perquè mengeu fins a rebentar!

Jajaja!

Quin riure!!! Jajajajaja! Quin riure i que curiós que és tot plegat! Recordo que no fa pas gaire algú em va dir allò que tanta ràbia em fa que em diguin: que sóc massa idealista i que tinc el cap ple de pardalets! Però ves tu per on, potser per fi es confirma el fet que n’és molta la gent que comparteix aquest deliri del qual en sóc “víctima”... A França s’està demostrant, un dia més, que la revolta és possible, que la unió de sindicats poden fer baixar els fums dels grans dictadors, així com els d’en Nicolas Sarkozy. França paralitzada pel desaprovament d’unes lleis fetes a mida del poder; unes lleis que afavoreixen novament als més rics i que discriminen la classe obrera. El poble francès s’ha revelat i ja ningú el podrà parar. És ara, doncs, el moment de prendre exemple dels veïns europeus més propers. Potser sí que, finalment, i tal com diu el pianista Michel Camilo, “Barcelona ha destronat París com a capital de jazz al sud d’Europa”, però la melodia que converteix el Jazz de París en únic crec que des d’aquí encara no es pot percebre...

Un altre robatori que fa créixer encara més la inseguretat ciutadana!!!

3.000€!!! Què faríeu si ara us toquessin 3.000€? Jo ho tinc molt clar; pagar els meus estudis universitaris d’aquest any i del que ve. Però, i si en comptes de 3.000 us en toquessin 6.000? Llavors, es podrien solucionar moltes més coses, no? Però, què passaria si de sobte un tribunal us els roba? 6.000€, sí senyors, aquest és el preu amb el qual es sanciona la llibertat d’expressió! Ahir, els dibuixants del Jueves van haver de pagar aquesta quantitat de diners per haver dibuixat quelcom que sobrepassava els límits establerts per aquest govern espanyol tolerant, progressista, democràtic i d’esquerres!

QUAN ERES LA MILLOR...

Sempre hi haurà històries per explicar; de tot es pot treure una història. Avui us explicaré la història d’una dona simpàtica, intel·ligent, educada, que sempre es passejava repartint somriures a tort i a dret i que era capaç d’aclaparar l’atenció de les persones més despistades. Era tan bona dona i tan perfecta que semblava que fos de mentida. Li encantava la literatura medieval, de fet havia dedicat molts anys de la seva vida a investigar sobre aquest fet; també donava classes a la universitat. Però un dia qualsevol el sol la va despertar i, amb molta pressa, va marxar de casa fastiguejada perquè s’havia adormit. Aquell dia no parlava amb la dolçor amb la qual tenia a tothom acostumat, només cridava i s’enfadava per tot. La gent ja no sabia què dir-li. Sempre més va ser fidel a aquesta nova conducta. Llavors va començar a llençar per la borda els seus principis i els seus ideals treballant directament pel penós ministeri d’educació espanyol, deixant-se menjar el cap pels qui, amb autoritat, li anaven marcant les pautes que havia de seguir. Malgrat tot, no va deixar mai de donar classes a la universitat, però el buit de les seves paraules, que reflexaven el buit del seu interior, entristia a l’alumnat que l’havia seguit i admirat en els seus millors temps. La seva bogeria quedà palesa el dia que negà la intervenció dels alumnes a la classe i començà a tractar les intuïcions aventureres dels més joves com a símptomes patològics. Després va desaparèixer per un temps... Aviat tornarà. Qui sap si el sol l’haurà despertat novament?

ALS MEUS AMICS DE LA FACULTAT DE LLETRES...

Vosaltres que m'observeu quan entro i conteu les meves passes. Vosaltres que sovint la sort us pica l'ullet i teniu èxit amb el que us proposeu. Vosaltres que molts cops empenteu sense escrúpols a qui està davant vostre i que teniu el territori controlat. Vosaltres que estudieu, treballeu i fingiu sentiments; vosaltres que us arronseu quan la vida us dóna l'esquena i que patiu en moltes ocasions. Vosaltres que tremoleu quan us colpeja el fred del desamor i que voleu que us toqui el millor. A vosatres que us tanqueu en un món aïllat del món que totes les persones tenen en comú, us dono les gràcies per haver-m'hi deixat entrar. Sé que m'observeu quan entro en noves fases i que conteu les passes arriscades que faig en la meva vida. Sé que sovint la sort us pica l'ullet i que feu mèrits perquè també me'l piqui a mi. Sé que empenteu sense escrúpols a les persones que no s'arrisquen a viure noves aventures per tal que ho facin i que sempre sou on us necessito. Sé que esteu constantment ocupats i preocupats i que, malgrat tot, sempre teniu un moment per invertir-lo en els altres. Sé que somnieu en sileci horitzons plens de glòria, d'amor i de felicitat. Sé que estic al vostre món i aquesta és una realitat que m'omple cada instant, cada segon, hora, dia, mes i any que passa. Sou gent meravellosa i dono les gràcies a la casualitat per haver-vos conegut. Simplement, tots plegats som com lletres que formen paraules que amb el temps s'han anat normalitzant; paraules necessàries per a l'expressió humana...

PERQUÈ VULL! - OVIDI MONTLLOR

Plovia aquell dia. Perquè vull! Perquè tinc ganes que plogués! Sortia ella de casa. Perquè vull! Perquè tinc ganes que sortís! Tenia jo un paraigua. Perquè vull! Perquè tinc ganes de tenir! Vaig dir-li de tapar-la. Perquè vull! Perquè tinc ganes d'ajudar! Va dir-me: «Encantada». Perquè vull! Perquè tinc ganes d'encantar! Va arrapar-se a mi. Perquè vull! Perquè tinc ganes d'estimar! Vam viure un món preciós. Perquè vull! Perquè tinc ja ganes de viure'l! Després vàrem parlar. Perquè vull! Perquè tinc ganes de parlar! Vam volar pel món. Perquè vull! Perquè tinc ganes de volar! Vam sentir un món nou. Perquè vull! Perquè no m'agrada aquest! I el vam veure millor. Perquè vull! Perquè sé qué és millor! Vam menjar el més bo. Perquè vull! Perquè sé que es pot menjar! Vam viure amb gent preciosa. Perquè vull! Perquè estic tip de la contrària! Tot era meravella. Perquè vull! Perquè estic fart de fàstics! Tot era de tothom. Perquè vull! Perquè tot és de tots! I acabo la cançó. Perquè vull! Tot comença en un mateix!

Ejem, ejem...

Hi havia una vegada una colla de nanus d’una vila, el nom de la qual no penso revelar, que jugaven a dir disbarats. Quan duien a terme aquesta acció tenien orgasmes, reien i s’ho passaven d’allò més bé. Un dia, una noia, el nom de la qual no penso revelar, sentí els disbarats que deien i, entre correguda i correguda, la noia pensà que, certament, havia d’explicar-ho a la gent del poble. Així que va escriure els fets en el seu blog perquè tothom ho pogués saber; deia alguna cosa així: “Aquests nanus són una escòria! Parlen de temes que ni tan sols dominen tot condicionant les ànimes més gentils, aconseguint que aquestes pensin d’una determinada manera! No sé què en treuen d’enganyar a la gent, d’utilitzar mots ambigus i incoherents, d’omplir frases i més frases sense idees sòlides, contundents, relacionades entre sí. El butlletí de la JNC de Sant Hilari Sacalm és una de les coses escrites més mal organitzades, argumentades i, normativament parlant, més incoherents que els meus ulls han pogut llegir mai. Utilitzen el melodrama sense èxit, el sarcasme mal aconseguit, la vulnerabilitat decaiguda i el convenciment absurd, fent una barreja de registres literaris i periodístics mal encaixats, recorrent a anàfores sense antecedents que fa que el lector entri en un estat de decadència. Si aquests nanus tenen pensat escriure quelcom més, que intentin buscar: un assessor lingüístic ( per corregir els greus errors d’ortografia, de sintaxi i de normativa), un polític que domini la retòrica (si pot ser que no hagi treballat a can Brugarola), un dibuixant que no es basi en l’absurd i el sensacionalisme (com es pot apreciar a la portada de l’últim butlletí), una font d’informació més fiable que la de la intuïció i un Déu menys humà (que no sigui en Mas)! Potser així, i d’aquí a molt de temps, aconseguiran fer un escrit que no faci tan mal d’ulls; tot i que, en certa manera, ho segueixo dubtant"...!!!

El Gallo Eduardo Montenegro (ALBERT PLA)

Los pajaritos cantan, las nubes se levantan... Las gallinas ponedoras en vez de poner huevos consuelan a un gallito desolado; pues como cada mañana cuando fue a anunciar el día el gallo se quedó sin habla, la voz no le salía, tenía una afonía que ni cacarear podía. Por mucho que abriera el pico no le salía ni pío. ¿Cómo iba a empezar el día si su canto no se oía? Estaba convencido que el mundo se acabaría... Así que san se acabó! El sol sólo saldrá el día en que las gallinas se pongan a mear! Presta atención a lo que este gallo afónico te quisiera decir: kikirikikí... Los pajaritos cantan, las nubes se levantan... Y el mundo gira, gira y gira y el sol brilla, brilla y brilla. Creer que se detendrían porque un gallo padeciera una afonía eso era una tontería! Como esa que algunos hombres creen que viven eternamente, que su alma sube al cielo aunque su cuerpo haya muerto; como si en el firmamento hubiera sitio para tantos! Así que san se acabó! Lo único que sube al cielo son los pedos que se tiran los gusanos cuando comen sus despojos! Parecía el patito feo abandonando el gallinero, le despedían con pañuelos llorando sus gallinas; sin rumbo ni norte alguno el gallo se fue errando... Hasta que un día muy cansado se paró a dormir un poco; era el reposo del guerrero. Y en un bosque encantado, bajo un roble milenario, “no hay futuro” dijo el sabio, siguió preguntando en vano quién puñeta fue primero “¿fue la gallina o fue el huevo?”. Así que san se acabó! El amanecer llegó y no se oyó cantar un gallo; ese día tan absurdo lo estaba anunciando un búho. Presta atención a lo que un burro cualquiera opinaría sobre esta absurda cuestión: ia ia ia iai! Los pajaritos callan, era un búho quien cantaba... “Hola gallo”, dijo el búho, “esto es un bosque encantado, soy el bicho que buscabas; yo soy quien despierta al sol cada mañana, al lobo vegetariano y al león republicano y a todos los bichos raros. Soy un búho, yo soy brujo, ¿te has fijado que cursi es la moraleja del cuento de la lechera? Aquí nada es como parece; aquí uno no nace, uno se hace, sin que nadie te lo mande, sólo se hace lo que place. Atrévete si quieres a no hacer nunca lo que debes”! Así que san se acabó! Aquí hay gallo encerrado, ¿donde está el cuarto pié del gato? Más vale pregunta en mano que cien respuestas volando... Presta atención, yo sé cómo arreglar el mundo. Ruego un poco de silencio, lo diré bien fuerte y claro pero sólo una vez: xiu xiu xiu... Yo cantaré así, así o asá, o como a mí me dé la gana cantar... Xiu, xiu, iai, iai, kikirikiki... Los pajaritos cantan, las nubes se levantan... En verdad quién fue primero, ¿la tortuga o el conejo? ¿Existe realmente una gallina que ponga los huevos de oro? Érase una vez un gallo que sabía el final del cuento, que fueron muy felices, que comieron perdices, a mí me importa un pito si el mundo funciona a pilas, con butano o gasolina... Es doloroso ser sabio y descubrir la sopa de ajo, apartó un árbol enorme y por fin pudo ver el bosque. Yo lo que quiero es largarme con la música a otra parte. Así que san se acabó! Los músicos de bremen han sido asesinados: el burro, el perro, el gato y el cadáver del gallo aún nadie lo ha encontrado. Presta atención, ¿sabes tú qué pasaría si el viento y el agua y toas las cosas transparentes de repente tuvieran color? Pues que bla bla bla bla...

COM UN OCELL

Així com un ocell que vola sens parar i que intenta trencar l’aire amb el seu cant avanço jo perduda pels cels més baixos i fent mèrits per no caure a terra. Moc les ales amb força i m’amago quan veig un ocell més gran que pugui, vulgui o no, menjar-me i acabar amb el que m’ha costat tant d’ésser i semblar. Moc les ales i miro amunt, allà a on estan els ocells més importants, que travessen els núvols d’or i el vent de llevant. Me’ls miro fins que es pon el sol perquè llavors tots semblen més bohemis; diuen que beure de la copa de la glòria provoca ressaca. Llavors és quan ja no volen tan alt, quan les ziga-zaga em recorden que hi ha massa ocells inútils en aquest cel tan blau i és en aquest moment que agraeixo poder volar a l’alçada dels arbres i sentir com ells m’acaronen sempre que em veuen passar...

Viure en un món equivocat...

Hi ha molts indicis que em fan creure que visc en un món equivocat. L’altre dia em vaig assabentar d’una notícia molt bona: volen condemnar, fins a dos anys de presó, al jove de Banyoles que va cremar una fotografia dels reis de l’estat espanyol. Així, doncs, es confirma de nou que vivim en un lloc on la llibertat d’expressió, o d’opinió, o com se li vulgui dir, rau en un pou... D’aquesta manera, s’arriba ràpidament a la conclusió que només podem queixar-nos d’allò que, malgrat tot, està política i socialment més ben vist. Ni cremar una fotografia dels reis em sembla un crim, ni publicar una revista que es bufa d’ells, tampoc! Sembla mentida que, encara ara, mantinguem una monarquia tan casposa! Tan sols em passa una sola cosa pel cap...Si en temps passats s’acabà amb la vida de Juli Cèsar per tal de preservar la República, no estaria malament fotre els reis a la foguera per tal d’acabar amb determinades condemnes que s’aproximen considerablement a allò que es percep com a ridícul i que, alhora, redueix la llibertat d’expressió, d’opinió, o com se li vulgui dir...!

DOS AMANTS de JOSEP CARNER

Hi havia dos amants vora la mar en pena. Venia la tardor per serres fosquejants. El vent féu un xiulet saltant per la carena; amb fullaraca i pols embolcallà els amants. En imploració van aixecar les mans; un glacial fuet els afrontà l'esquena; de polseguera es van trobar la boca plena, despulles sobre el cos a estil de mendicants. I van guspirejar llurs ulls d'una ira estranya. Potser els van maleir la mar i la muntanya. Tant de bo que la mort o l'oblit els colgués! En un forc de camins esclataren en blasmes, i la nit sense estels engolí llurs fantasmes. Per indrets sense nom no es van veure mai més.

EN L'INTENT DE BESAR-ME...

1. He vingut i estic aquí, són moltes les muntanyes que ens han separat, ja no has de témer més, el que tens ningú et traurà.. He vingut i estic aquí, la vida un dia em va despertar i ara vago per carrers deserts dins una bombolla; vols entrar? He vingut i estic aquí per consolar aquests ulls tristos que criden, dolça i desesperadament, la màgia de la vida. He vingut i estic aquí, no em cansaré de dir-ho, vull que em miris i pensis que avui tot el que s’ha escapat pot tornar. He vingut i estic aquí perquè miris endavant, ningú desfarà el teu món, ni les ganes, ni l’afany. He vingut i estic aquí perquè no escupis més l’amor, perquè confiïs que algun dia haurà valgut la pena arribar fins aquí. Sóc un somni que avui neix i he vingut fins aquí perquè m’acariciïs i vulguis fer-me teu, perquè aprenguis a ignorar la resta del món i vulguis, creguis i anhelis tot el que pots aprendre en l’intent de besar-me...

ALGUNS PROVERBIS CATALANS...

Abans d'ensenyar, aprèn---------Qui mal entén, mal respon---------No hi ha paraula ben dita que no pugui ésser mal entesa---------De nit tots els gats són negres--------Qui té gana somnia pà--------Val més un bon cagar que un bon dinar.

ADÉU PAVAROTTI

Avui el món de la música ha perdut un dels personatges més importants de tots els temps: Luciano Pavarotti. Per qui no recordi els orígens d’aquest famós tenor seria convenient dir que va néixer en una família molt humil d’Itàlia. Sense massa diners es va apuntar en una escola de cant, on acabà exercint-hi de professor. Junt amb en Placido Domingo i en Josep Carreras ha estat una de les veus més prestigioses i sofisticades de l’òpera i, sobretot, un dels motius pels quals milers i milers de persones, seguint la veu d’un somniador, han trepitjat Nova York, Itàlia, Austràlia, Londres i altres indrets. Podríem dir, en certa manera, que Pavarotti ha estat sempre la part més humana i amigable de l’òpera. Cada cop que senti a parlar d’aquest estil de música pensaré en ell i en les seves grans interpretacions. Gràcies, Pavarotti, per ensenyar-me que tothom pot arribar lluny i que no hi ha somnis impossibles. La teva veu no s’apagarà mai...

UN RECORD DOLÇ

El primer cop que et vaig veure vaig caure en l’error de pensar que eres avorrit, capsigrany i una d’aquelles persones que intenten fer gràcia constantment. Mica en mica, la imatge que tenia de tu es va anar transmutant i ara puc dir que ets el millor professor que he tingut mai. Ets mediàtic, important i resulta ser que més intel·ligent del que em pensava. Però no t’admiro per aquests motius, sinó perquè converteixes les classes en obres d’art, escrius coses magnífiques amb un enginy innat, sempre procures transmetre els teus coneixements amb simpatia i bon humor i esgarrapes suaument el cor dels alumnes perquè sagnin i no es tornin de pedra. Espadaler, les teves classes perduraran en la meva memòria i tu seràs sempre un record dolç. LLARGA VIDA AL REI!

QUE GRAN QUE ETS...

Que gran que ets Shakespeare! Pels anglesos sempre seràs el més gran, el més creatiu, el primer dels primers. Vas dir, en el moment oportú, tot el que faltava per dir i les teves obres ara són una relíquia més que ens ha regalat la història. No és fàcil perdurar amb els anys, les modes venen i van, però tu un dia vas decidir trucar a la porta i quedar-te als nostres cors per sempre més. L’ambició, el poder, l’enveja, la venjança..., el funcionament d’aquests universals ens el vas explicar tu amb paraules simples i clares, amb llibres prims i lleugers que van servir d’exemple. A vegades em pregunto si les teves obres haurien pogut passar a la posterioritat si tu no haguessis estat el fill de l’alcalde de Stratford i de Mari Arder. No et vull desprendre dels teus mèrits, ni infravalorar-te, però a mi m’és bastant difícil creure que vas ésser l’únic en intentar explicar el món en quatre ratlles. Sempre hi hauran grans escriptors, els últims dels últims, que desitjaran tenir la sort que tu has tingut. Potser n’hi hauran uns quants que podran guanyar-se la vida mitjançant l’art, però la majoria tiraran la tovallola mentre senten que el teu esperit sembla estar més viu que els seus...

Per un plat de pasta...

Queda’t de la vida aquells moments que semblen no tornar; si creus en ells, en impossibles, després arribaràs més lluny. No et castiguis per haver volgut ser, aparentar i viure més del que podies; tots fem el mateix. El que no m’agrada de tu, però, és que tens massa por i poc esperit lluitador. Les persones que t’estimem necessitem que ens dediquis un somriure, una mirada oberta i clavada a l’horitzó, un senyal que ens faci creure que encara vols de la vida allò que alimenta el cor i suaument t’adorm en una catifa d’olors exòtiques...

L'HOME DELS LLEONS

Estic enganxada al “Lion Man”; us sona? Sí, clar que us ha de sonar! És aquell home graciós de la cua que té una reserva de lleons. Em sembla molt emocionant aquest programa no només pel munt d’hàbits característics dels animals que s’aprenen, sinó perquè remarca les dificultats de la supervivència d’alguns felins. El fet és que l’home dels lleons s’encarrega d’intentar que els animals visquin (encara que sigui en una reserva) lluny de les males intencions de l’home que s’entreté captivant, matant i torturant animals en llibertat. Us animo a ésser fanàtics d’aquest home boig que somnia i estima; i estima els somnis dels altres animals...

UN ALTRE DIA...

Sí, un altre dia més, una altra cançó que entrarà, com un llampec, per les teves oïdes i se’t posarà al cap per sonar repetidament. Un altre dia i segueixes tenint fred, dolor, verí a les entranyes. Com començar de nou si encara estàs acabant tot el que vas iniciar quan el tren dels sentiments et va portar i abandonar al desert? Un altre dia i la vida sembla que continuï sent un fàstic i les hores es fan moments eterns. No busques més, t’has cansat d’ajupir-te i cercar per sota les pedres la passió que vas perdre quan menys t’ho pensaves. Un altre dia neix entre plors i sospirs, entre desenganys i desil·lusions, entre fracassos i malsons; un altre dia neix per tu, perquè sempre tindràs la oportunitat de tornar a començar; sempre i quan sigui això el que desitges...

FRASES CÈLEBRES

Els amors són com els nounats: fins que no ploren no se sap si viuen" JACINTO BENAVENTE. ---------- Els xiquets endevinen quines persones els amen; és un do natural que amb el temps es perd PAUL DE KOCK -----------La major declaració d’amor és la que no es fa ; l’home que sent molt parla poc PLATÓ. ------------La felicitat consisteix en tenir sempre quelcom que fer, algú a qui estimar i alguna cosa que esperar THOMAS CHALMERS. -----------De vegades una broma, una anècdota, un moment insignificant, ens pinten millor a un home il·lustre que les majors proeses o les batalles més sagnants PLATURC. ---------Tot el que té explicació no és important ALBERT EINSTEIN.

I diu que sent les meves penes...

Penso que la vida a vegades posa a prova les persones; per aquest motiu tots passem mals moments i plorem i deixem que la tristesa es faci un lloc en el nostre pensament. És llavors quan el pessimisme s’apodera de tot i es menja les il·lusions com si aquestes fossin petits caramels agredolços. Després ve la son i l’afany de dormir llargues hores, llargues tardes, fins que finalment hi ha qui s’agafa al son per sempre. Mentrestant la vida va passant, tothom segueix fent el mateix sense preguntar-se per què la gent no surt tant, per què un acudit ha deixat de tenir gràcia , per què els dies cada cop es fan més curts i les tardes més llargues... Si ara tingués a prop a qui necessito em semblaria, d’alguna manera, justificat el dolor de qui es queixa pels altres i diu que sent les meves penes...

M'agrada el punk

Avui em fa una gràcia especial infravalorar algunes cançons pel seu discurs neci, incoherent i absurd. Hi ha molts grups, sobretot de tendència punk, que es senten obligats a parlar i fer apologia de les drogues. Així, doncs, grups com Segismundo Toxicómano canten cançons del tipus “buscando un golpe de suerte con la locura me encontré, vicio, vicio, vicio, mucho vicio en cada poro de mi piel”. La veritat és que és una llàstima perquè tenen cançons molt bones que parlen sobre la por, l’emigració, l’amor... Per què cullons la caguen d’aquesta manera?! Per què han de crear una cançó que pot perjudicar seriosament a les ments senzilles que l’escolten?! El que em fot és que el ritme d’aquestes cançons és molt bo! Un altre exemple, exagerat i absurd, és la cançó de Piperrak “Soy un gnomo” que comença dient “Soy un gnomo y allá en el bosque paso espid, en un árbol vivo yo fumando hachís”. Bé, sense paraules! Sort que en cas de Piperrak aquest tipus de cançons no són abundants. Un altre grup que innegablement dedicava algunes de les seves cançons al consum de drogues va ser la Polla, que s’emocionava cantant “solo colocao se calma ese dolor...”. A vegades ho penso i no sé pas què és pitjor, si aquestes cançons que fan apologia del consum de substàncies fastigoses i per necis o aquelles melodies farsants i hipòcrites de persones que no han ni escrit el que estan cantant i que diuen coses com “baila morena” o “dame gasolina”. Per favor! Malgrat tot, el punk em sembla un dels estils de música que valen més la pena. La reivindicació en el punk és la més directa, propera i sincera; és una música amb més veritats que mentides i amb un to humà més palpable i evident. A banda, el punk ha abandonat els quatre típics acords que formava la base de totes les seves cançons i ha creat els ritmes més variats i complexos que hom pugui imaginar. Quina pena que no pugui escoltar per la ràdio, sigui a l’emissora que sigui, cap de les cançons que veritablement m’agraden i m’emocionen. Aquest és el preu que s’ha de pagar per dir la veritat. Benvinguts a la societat de la farsa i la mentida.

ALGUNS FRAGMENTS...

La vida és el que passa mentre fas plans per fer-ho tot rodar (ELS PETS); Somnio manyagues que amb els meus dits jo no en sé fer (SANGTRAÏT); I ara què vols fer? Cada cop som menys i dels que queda escapa’t (GOSSOS); I és que encara no he donat tot el que tinc, i és que encara no he perdut tot el que tinc (SAU); No busca res que amb les mans pugui tocar (SOPA DE CABRA); Un estel roig a la solapa, ella també viu lluitant, si més no em dóna força per seguir endavant (BRAMS); Si jo ja m’he cansat d’anar vivint dient “va com va”, pensa que sols diré fins que més no podré “va com vull, com volem” (OVIDI); Quan et cansis de córrer per carrers sense fi, busca un lloc on amagar-te en la nit (LAX’N’BUSTO + GOSSOS); I ara parla fort per espantar les veus que dintre meu em maltracten (ELS PETS); Avui podries fer canviar del cel el color (MARTA ROURA); no som el que som sinó el que fem per canviar el que som (REVOLTA 21).

Uooo, diners...!

Esgarrapen, mosseguen, s’escapen i porten malsdecap. Són petits, durs, sense cor, s’empenten els uns als altres i corren molt ràpid. Venen, se’n van, tornen a venir i a vegades se’ls reté de per vida. Provoquen avarícies que encara no entenc i s’esgrogueeixen fàcilment. Són necessaris per viure, si més no per comprar menjar, però alhora embruten el nostre dia a dia i, inclòs, els nostres somnis. No us deixeu endur pels diners, simplement conformeu-vos en desitjar els necessaris per a poder seguir somniant.

Que tornin els Fraggel Rock

M’agradaria que tornessin a emetre els Fraggel Rock. Crec que ha estat una de les sèries infantils més increïbles que s’han fet mai. No només per l’energia positiva dels seus personatges, ni tampoc pel seu look captivador, sinó pel rerafons filosòfic i escèptic que s’amaga en l’argument general. Es podria dir que, en certa manera, els Fraggel Rock han estat els impulsors de la imaginació desenfrenada de la meva generació. El fet d’entrellaçar dos móns, dues civilitzacions totalment paral·leles, i incloure’ls en un mateix espai dividit per un gruix de terra es podria equiparar al “Viatge al Centre de la Terra” de Julio Verne. Els Fraggel Rock poden representar moltes coses: la imaginació vers la serietat, l’amor vers l’odi, l’alegria vers la tristesa...; als humans, tal i com es pot deduir, se lis atribueix les connotacions més negatives. Podríem dir, si fa no fa, que aquesta sèrie es pot analitzar des de la perspectiva psicoanalista, on la batalla entre el cor (els ninotets esverats) i el cap (el pagès aquell de les cols) és constant. Mentre el cap ho controla tot, el cor fa de les seves, realitza actes gairebé invisibles però del tot significatius. Tots volem ser Fraggel Rock, però a vegades, quan ens pentinem davant del mirall, ens enduem una gran sorpresa al veure que el raspall es converteix en una col.

Camins...

Estava escoltant la cançó CAMINS d’Obrint Pas quan he començat a reflexionar sobre moltes coses. Hi ha molts camins diferents en aquesta vida, però les portes molts cops no estan obertes. El més important no és accedir al recinte que s’amaga rere cada una, sinó el caminar, el navegar, el rumb. Sempre he sentit a dir que aquells qui gosen avançar sense rumb són els que veritablement obtenen de la vida quelcom més que falses ambicions. Però jo crec que quan es camina sense rumb tot sembla més feixuc, els somnis, molts cops, es fonen i la vida no sembla tenir massa sentit. Malgrat tot, tal i com deia James Dean, el més important no és solament deixar-se emportar per vent, sinó saber inclinar les veles cap a on es pretén arribar. Què vull dir amb això? Doncs que es pot avançar cegament i, fins i tot, gaudir de moltíssimes coses, però possiblement no satisfaran a la persona tant com allò desitjat, allò pel que s’ha lluitat avançant molt a poc a poc per un camí ple d’alts i baixos. Per aquest motiu, l’actitud passiva és provable que no sigui la més adient, perquè tots necessitem tenir objectius en la vida, per molt absurds i impossibles que semblin. El mar és molt gran i resulta fàcil perdre’s quan el vent bufa massa fort. La veritat és que molta gent no sap què vol de la vida. Quan s’intenta avançar cap a un objectiu diferent, canviar de perspectiva, apareixen els records que són com una mena d’icebergs que enfonsen vaixells i porten a les persones cap al naufragi. Els records són absurds, perjudiquen greument a aquells qui els abraça, perquè les coses bones s’obliden o, més ben dit, es transformen en petits detalls del present, però els sentiments que destrueixen, aquells que dolen perquè es caracteritzen per mals moments, s’han d’oblidar malgrat intentin retenir-se en el pensament. Així, doncs, l’element fonamental per avançar és l’oblit d’allò que fa mal. Cada dia hi ha milers i milers de persones que capgiren el seu rumb, que el modifiquen després de vàries i diverses reflexions; també n’hi ha que, simplement, s’han deixat endur pel vent i els ha portat a un altre port sense sentit, un més dels que visitaran al llarg de la seva vida. S’ha de ser viu, tenir alguna idea sobre cap a on es vol anar, encara que molts cops es navegui contracorrent, perquè només d’aquesta manera s’aconsegueix satisfer el que veritablement portem dins. Antonio Machado: “CAMINANTE SON TUS HUELLAS, EL CAMINO Y NADA MÁS, CAMINANTE NO HAY CAMINO, SE HACE CAMINO AL ANDAR; AL ANDAR SE HACE CAMINO Y AL VOLVER LA VISTA ATRÁS SE VE LA SENDA QUE NUNCA SE HA DE VOLVER A PISAR. CAMINANTE NO HAY CAMINO, SINÓ ESTELAS EN LA MAR...”

Algun dia tornaràs a tenir sort

Algun dia tornaràs a tenir sort, la vida serà un dolç pastís de xocolata que es desfarà a la teva boca i tu el saborejaràs amb els ulls tancats. Algun dia tornaràs a tenir sort, trobaràs totes les portes obertes i no et caldrà trucar per passar, i tornar a passar, i tornar a passar... Algun dia tornaràs a tenir sort, mil somriures t’acompanyaran on vulguis i les pors marxaran amb la cua entre cames. Algun dia tornaràs a tenir sort, tot semblarà més fácil i hauràs aconseguit oblidar el dolor. No seràs tan débil com et creus i l’ensopiment es desfarà als peus de l’alegria. Les hores es faran més agradables i ja no hauràs de patir més en silenci, mil orelles escoltaran les teves dolces paraules. Quan tinguis sort els jardins es faran més grans, el món no semblarà tan petit i res t’impedirà mirar els horitzons, gaudir del mar o perdre’t pel bosc. Tot serà el que sempre has somniat i t’escaparàs corrent d’aquesta presó que t’abraça fort i, sense voler, et fa mal.

"ESTONES", SANGTRAÏT

A les nits assegut a la foscor veig més clar que la vida m'ha deixat tot sol, lluny del meu passat. Quan recordo les rialles dels meus germans sento le campanades del dolor com van repicant. Miro el cel que m'empresona l'alba dels records, una casa, un bosc, uns pares i el primer amor. I les llàgrimes de la mare dient adéu són estels que m'acompanyaran en les meves pors... ["Estones", Sangtraït]

Crec perdre'm en els teus somnis

A vegades somnio i crec perdre’m en els teus somnis... Avui m’hi he perdut de nou. M’agrada. Em sento bé quan experimento en la mesura que puc els teus sentiments, malgrat no els acabi d’entendre. Estic trista, et trobo a faltar. Sempre has estat la nineta dels meus ulls. Et vull veure somniar més sovint, riure apassionadament, esgarrapar amb ganes la il·lusió que s’amaga rere els fracassos, cantar a la llum de la lluna aquelles cançons que per a nosaltres sempre seran especials. Ja sé que hauré d’esperar per tornar a veure els teus ullets tristos i molt càlids, el teu somriure desenfrenat. El temps em consumeix, se m’està menjant per dins, no m’ajuda a ser feliç. Què deus estar fent ara? En què deus estar pensant? Quan tornis, vull estar moltes més hores amb tu, ajudar-te a treure’t de sobre aquests disgustos i aquestes decepcions que tan embenat els ulls amb vidres punxeguts d’aquells que fan mal de veritat. Em moro de ganes d’escriure la meva primera pel·lícula sobre la teva vida, perquè és espectacular; dura i trista, això sí, molt trista, però les vides més increïbles, les d’aquelles persones que passen a la història i perduren per sempre, no són fàcils. Crec que algun dia faràs alguna cosa gran; malgrat no acabis de confiar en les teves possibilitats triomfaràs i després les dues ens riurem d’aquests moments tan durs que ara estem vivint.

No ploris més, si el sol no ha sortit avui potser ho farà demà. A partir d’ara estaràs lluny de mi i de tota la gent que estimes. No deixis que aquestes llàgrimes tenyeixin el teu rostre de gris, tal i com diuen no hi ha mal que cent anys duri. És el moment de lluitar, de demostrar, de deixar renéixer la paciència i bufar molt fort els globus de la il·lusió com si fossin somnis i veure’ls créixer entre sospirs i malenconia. Comences a viure una nova vida i sé que encara arrossegues l’antiga com si fos un sac pesat que no t’ajuda a caminar. No tanquis els ulls; descobreix. Comença a pensar en els moments apassionats que encara han arribar i que t’ajudaran a créixer com a persona. No dubtis. En aquesta presó que et redueix a res i que et fa sentir casi tan insignificant com si fossis un gra de sorra potser trobaràs les ales que ajudin a alçar-te; les mans que no t’he sabut donar. No et sentis culpable per haver decidit; poca gent sap què vol de la vida quan les oportunitats es redueixen i les ganes de menjar-se el món es van fonent. Ets una de les persones més increïbles que hom pot conèixer en aquesta vida; sempre tindràs aquesta sort. El meu cor s’ha parat i sé segur que no tornarà a bategar fins que no et vegi somriure de nou...

OBRINT PAS "CAMINS"

Ple està el camí de solitud, entre els barrancs d´albades tristes, allà on la nit canta als estels versos robats del teu somriure. Davant del mar et vas deixar penes de sal i trist esguardi, seguint els fars dels horitzons vas navegant, perdut, perseguint el teu rumb...Una nit més t´he navegat entre barrancs d´albades tristes, allà on el mar escriu al far cartes d´amor en versos lliures. A la vall blanca em vaig deixar fermes arrels i un trist record i sembrant la terra amb les cançons vaig caminar, perdut, perseguint el meu rumb, vaig caminar perdut... Però aquesta nit la soledat del vell camí ens ha retrobat i collint els fruits de les cançons hem cantat junts al vent que assola el nostre món, hem cantat junts al vent...

UN SOPAR ESPECIAL

• Un sopar i parlarem
• dels bells i antics records.
• La nit caurà
• en les nostres mirades sorpreses
• de veure com el temps passa
• i les presses cada cop
• es fan més latents.
• Una forquilla i un ganivet
• i dues hores per gaudir de la vostra companyia
• que molts cops m'ha mancat.
• Així potser s'uniran,
• una miqueta més,
• els diversos camins que hem optat per seguir.
• No diré paraules que no voleu escoltar,
• per mi és més important el vostre somriure
• que els cops que us he odiat.
• Agafeu les ales del moment
• si és que voleu volar
• i pugeu tan amunt com pugueu,
• jo us espero aquí baix.

"Estimat" professor..!!!

Ja sé que no hi veus i que els altres sentits també comencen a fallar, però aquest no serà mai un motiu per justificar la teva actitud grollera i impotent. M’han comentat que aprofites els treballs dels estudiants per publicar-los al teu nom i això em fot fàstic! Potser encara vius a l’època de March i per aquest motiu no ho consideres plagi, però, ves tu per on, ho és! Què passa, et manquen idees? O potser ja ets massa vell per fer les teves investigacions? Potser en algun moment de la teva vida has estat un “home important”, però ara ja ha passat; el temps s’emporta els bons moments. El que no m’imaginava ni de bon tros és que fins i tot et negues a exercir com a professor, obligant als pobre becaris a corregir exàmens. Però això no és tot, perquè la teva “ganduleria” (o potser perquè ets massa gran i has de passar el relleu) no et permet respondre les preguntes que et fem i, fins i tot, passes de fer revisions d’exàmens o bé suspens a la gent i després utilitzes excuses de mal pagador. No espantes amb la teva mirada, no imposes respecte ni allò que creus que et caracteritza. Fas riure! Amb aquesta cara de beneit sembla que més aviat no t’aguantes els pets! Espero que algun dia sàpigues que el més important de March no és el llegat de testimonis que s’hi amaguen rere, sinó el que diuen els seus versos. Què en saps tu de “l’amor hereos”?! Mai passaràs a la història, per aquest motiu et dedico aquestes paraules sr. Jaume Coll.

DEIA BORGES...

Deia Borges que el millor escriptor és aquell que aconsegueix que els seus lectors perdin la noció del temps i no siguin conscients del que passa al seu voltant. Va posar Shakespeare d'exemple. Així, doncs, de la materixa manera assegurava que les persones que aconseguien desconnectar del món extern, aquelles que eren caçaces de quedar-se quatre hores assegudes al llit no fent res (però tampoc dormint) eren les més ben preparades per a tot, sobretot per morir amb dignitat. Ja se sap que quan algú mor ho fa sol. De la mateixa manera, crec que els passos més decissius d'una persona els fa un mateix, sol, sense que ningú doni la mà a ningú. No sempre es pot estar envoltat d'amics, a les metes s'hi arriba sol. Com molt bé deia Frank Sinatra "per tenir èxit s'ha de tenir amics, per tenir molt d'èxit s'han de tenir molts enemics". Ara estic sola bomitant aquestes quatre paraules... Així, doncs,qui sap si aquest serà un pas decissiu?

No vull ser mai com tu

No vull ser mai com tu, adormida i en un somni parlar per no sentir les veus callades de la solitud. No vull ser mai com tu, cansada i sense ganes de vida. Aixecar-se i tornar-se a seure no ajuda a gaudir de la vida. No vull ser mai com tu que no desitges més que el que tens, que no camines amb passos ferms, només amb l’afany d’adelantar als demés. No vull ser mai com tu que esquitxes i embrutes de despreci i arrogància les paraules més sensates. Et miro i penso que no vull ser mai com tu perquè vius d’una imaginació que no et permet degustar l’exquisit i saborós gust de la realitat.

FRASES MEMORABLES DE VARIS AUTORS

• Eduqueu els xiquets i no serà necessari castigar els homes. PITAGORES
• És millor tornar-se'n enrere que perdre's pel camí. PROVERBI XINÈS
• L'avantatge de tenir mala memòria és que es gaudix moltes vegades de les mateixes coses. NIETZCHE
• Quan un home cau i els altres no riuen, mal senyal per a qui ha caigut. SANTIAGO RUSIÑOL
• Somiar és l'activitat estètica més antiga. JORGE LUIS BORGES
• Si gozo odiando la vida no odio la vida, la gozo. DR. HOUSE

FRASE MEMORABLE D'EPICUR

1. Està disposat Déu a prevenir la maldat, però no pot? Llavors no és omnipotent!
2. Pot fer-ho però no està disposat? Llavors és malèvol.
3. És capaç i a més a més està disposat? Llavors, d'on prové la maldat?
4. No és ell capaç ni tampoc està disposat? Llavors, per què anomenar-lo Déu?

ANÀLISI DEL POEMA XIII D’AUSIÀS MARCH

Una de les icones de la poesia catalana del segle XV és Ausiàs March, el qual, a banda d’ésser el primer en escriure poesia en català, que era una llengua sense tradició lírica, aconseguí crear un seguit d’obres de gran contingut mitjançant els clàssics Sèneca i Ovidi, dos mestres en l’art d’escriure la grandiositat i l’horror de les passions humanes i, també, servint-se dels tractats morals extrets de l’Ètica d’Aristòtil, sobretot pel que fa a la seva peculiar concepció del plaer. Tot i que hi ha qui afirma que era un poeta solitari, March escrivia a la Cort com els altres poetes, així com Jordi de Sant Jordi, amb qui tingué un contacte directe. Va ser allà, a la Cort, on March adquirí coneixements de poesia i disposà d’una biblioteca important que l’ajudà a impregnar la seva obra de cultura. Ausiàs March intentà plasmar i, alhora, modificar, mitjançant els seus poemes, una realitat i uns pensaments típics del segle XV, aprofundint en el que es coneixia com l’Amor Hereos i l’Eutrapèlia, dos conceptes divulgats a l’Edat Mitjana i presentats com a indiscutibles. L’Amor Hereos era la manera amb la qual metges i moralistes designaven l’amor com un estat patològic, com una malaltia física i psíquica, com un tipus de depressió melancònica causada per la passió amorosa i per la mala valoració de les “semblances” rebudes dels sentits i de la fantasia que provocava un seguit de pensaments obscurs, sospirs i plors. Malgrat tot, aquesta malaltia tenia el seu tractament, tal i com afirmava Bernat de Gordon al seu Lillium medicinae[1]. L’Eutrapèlia, en canvi, era el concepte que s’usava per a designar la diversió dirigida per la raó, el fet de convertir en plaer espiritual les paraules i les obres i, alhora, de refrenar els excessos del joc. Segons Aristòtil, aquesta mena de plaer era “necessari per a la vida com la sal per al menjar”, però la superabundància en el joc era considerada un error perquè convertia els jocs en una finalitat en ells mateixos i traïa el seu vertader sentit de reparador de les fatigues intel·lectuals. Així, doncs, March es va servir d’aquests conceptes en molts dels seus poemes; un exemple és el Poema XIII. En els quatre primers versos d’aquest poema trobem l’Eutrapèlia, la qual es manifesta en l’alegria que la gent concep quan celebra una festa en honor a Déu. Així doncs, aquests personatges gaudeixen d’un plaer honest perquè l’utilitzen com a esvaïment dels seus plaers intel·lectuals i, en cap cas, en fan un excés. Aquest recurs fa pensar als lectors que el poema pot ésser mitjanament animat, però en els quatre versos següents trobem que l’actitud del poeta es mostra contraria, ja que apareix un “jo” poètic antagònic als altres personatges, molt més obscur, que divaga pel cementiri com si fos una ànima en pena. Aquest “jo” poètic omet els jocs honestos i ordenats dels altres, per la qual cosa se’ns presenta com l’antítesi a l’Eutrapèlia. Segons Sant Tomàs, aquest “jo” líric encara el vici, perquè el seu fi va més enllà d’aquest tipus de joc, casi tan enllà com la pròpia mort, per això aquest “jo” sembla que estigui ben bé mort, motiu pel qual la gent fuig d’ell. Així, doncs, aquesta veu lírica comença a presentar certs símptomes d’Amor Hereos; el plor n’és un d’ells i l’aproximació a les ànimes infernals, un altre. Malgrat tot, l’Amor Hereos estarà present en cada cobla, en cada vers d’aquest poema perquè el sentiment d’amor s’acaba convertint en una obsessió que portarà a l’enamorat al deliri. El poema XIII de March és de temàtica amorosa i s’estructura en cinc cobles formades cada una per vuit versos decasíl·labs més una tornada de quatre versos. Amb aquesta tècnica March accentuava la tendència dels poetes catalans a preferir aquest tipus d’estrofa. El fet que el poema s’estructuri d’aquesta manera no és gratuït, ja que cada cobla conté una idea que s’enllaça amb la idea de la següent cobla, la qual cosa ajuda als lectors a crear una imatge ordenada de la situació emocional en la qual els vol submergir March, que aconsegueix captar l’atenció del públic com si fos un mestre, un predicador, que pretén el plany i/o la identificació d’aquest en el “jo” líric: el turmentat per amor. Pel que fa a la primera cobla, trobem el contrast entre dos quartets; un, basat en l’Eutrapèlia i, l’altre, en la seva antítesi; la qual cosa ajuda a introduir de manera clara el sofriment del protagonista de la història. És ja en la segona cobla on es troba l’explicació d’aquest patiment. El “jo” líric rebutja els vius perquè no són els seus semblants, no estan en el seu estat ni poden entendre’l; la vida del “jo” poètic resta buida i desolada, per aquest motiu es compara amb el rei de Xipre, que va ésser capturat i empresonat pel rei d’Egipte, el qual no restà tan malaurat com ell, perquè aquest rei tard o d’hora seria rescatat, mentre que el desig d’aquest enamorat restaria incurable a causa d’haver arribat al seu punt àlgid. Aquest, no deixa de ser un altre exemple d’Amor Hereos; el poema n’està farcit. En la tercera cobla trobem una altra comparació, la que relaciona el “jo” líric amb Tició, un personatge clàssic que sent un dolor molt intens perquè un voltor se li menja el fetge, que és un òrgan que es regenera, per la qual cosa l’acció es converteix en incessable; tan incessable com el dolor que sent el protagonista, el qual esta sent mossegat per cucs que li fereixen el pensament i el cor. Aquests cucs són els símptomes de la seva angoixa, de la seva obsessió amorosa, que fa que la seva malaltia no deixi de perjudicar-lo mai, que mai es curi fins que no obtingui l’amor de la dama que l’ha fet embogir. March, mitjançant aquesta comparació, aconsegueix dibuixar una imatge clara del sofriment del “jo” poètic. La desesperació lliura l’enamorat a una tristor sense consol i al desig de morir. Malgrat tot, a la quarta cobla el protagonista reflexiona sobre la mort i acaba creient que aquesta l’impediria veure la dama, per la qual cosa no l’acaba desitjant aferrissadament, encara que, impregnat de pessimisme, no tingui altra perspectiva que pensar que mai podrà realitzar els seus desigs. Deixa clar, doncs, que si ell mor serà únicament per amor. La seva reflexió, però, no acaba aquí, ja que en la cinquena cobla imagina, a causa de la seva agonia, el que pot passar si finalment la mort s’apodera del seu cos i Déu l’acull. En aquest hipotètic cas, el “jo” líric demanaria al “tot poderós” que li digués que la seva mort no ha estat en va, que la dama ha plorat per ell i s’ha adonat que no era més que un màrtir innocent, un testimoni del que proclamava, que finalment acabà separant la seva ànima del seu cos per amor. March intenta, doncs, crear un amant singularitzat per la intensitat extrema i la qualitat elevada del seu sentiment i, per aquesta raó, el condemna, en certa manera, al fracàs, al dolor i a la mort. Ausiàs March trobà en la psicologia escolàstica un nou llenguatge capaç d’expressar amb precisió les vivències més íntimes, qualsevol anhel, material o espiritual, de l’ésser humà. És per aquest motiu que en la tornada, i amb un to més calmat, l’enamorat anomena a la seva estimada “Llir entre cards”, expressió que a més solia utilitzar March per a referir-se a la verge Maria i, d’aquesta manera, elevar a la dama a la categoria, fins aleshores, més alta i rellevant de totes, destacar les seves virtuts espirituals, intensificar el fet que l’esperit de l’amant estima sense que la seva carn senti cap “desig sensible”; reivindicar un amor espiritual pur. La veu parlant, doncs, intenta convèncer a la seva estimada que allò que sent és cert, que si ella creu que aquest sentiment de dolor és real pot aconseguir, fins i tot, curar-lo. Així, March deixa entreveure dos possibles opcions per tal de sanejar l’amor amb les quals, ni el propi Bernat de Godon, hi havia pensat: la fe de la dama en l’enamorat o l’amor d’aquesta vers l’enamorat. Malgrat tot, només es pot afirmar amb certesa la primera opció, ja que l’altra es descarta per la seva poca versemblança, per ésser una opció i impossible i inabastable. March, bàsicament, proclamava la veritat nua de la passió d’amor que senyoreja a l’home, malgrat les racionalitzacions i tots els remeis dels metges i dels teòlegs. Una proposta que no deixava d’ésser agosarada i ambiciosa, pròpia d’un escriptor dedicat totalment a la construcció de la seva obra. March, tot i haver estat clarament influenciat pels trobadors, considerà que el més important no era l’experiència sublim i terrible de la passió, sinó el contrast d’aquesta experiència amb el que la ciència ensenyava sobre la passió en qüestió (Amor Hereos). La poesia d’Ausiàs March és més bé aspra i tenebrosa, obscura, pròpia dels sentiments humans i, sobretot, versemblant; pretén inundar al lector d’imatges i, lògicament, de sentiments. Tal i com afirmava sàviament Joan Fuster “March no és un poeta que canta, sinó que més aviat crida”. [1] “Els remeis que es proposen per a la guarició de l’amor hereos són variants: el consell d’un savi baró [...], la violència o la difamació de l’estimada”.

Què cony els hi ha picat ara..???!!!

“Què cony els hi ha picat ara amb el canvi climàtic? Com si fos una novetat...!”. Això és el que em van dir l’altre dia quan entrava a classe. “No sé” vaig contestar com si res. Aquell dia no vaig escoltar el professor de poètiques clàssiques, de fet pocs cops ho faig, però el que m’acabaven de dir no deixava de fer-me “toc-toc” al cap, com si aquella frase volgués que li obrís la porta, entrar en les entranyes del meu pensament. Finalment vaig cedir. Li vaig ajustar la porta, perquè entrés sense fer gaire soroll. Les paraules del meu professor quedaren afogades i, de cop, ja no em trobava a la classe, sinó divagant enmig del bosc, amb un bastó a la mà i amb els peus cansats de caminar per la sorra seca que, acalorada, em mirava i bufava assedegada; amb el seu esguard em demanava que no la trepitgés més. Vaig aixecar el cap i de cop i volta em vaig girar, com si sentís algun soroll; era el vent que, sense ganes, intentava despentinar-me però no ho acabava d’aconseguir. Els meus peus es van seguir movent, com si em volguessin portar a algun lloc determinat, a algun indret previst i estrany. Em vaig deixar endur... De sobte, algú em va cridar. Jo em vaig girar però no vaig veure a ningú. Algú havia dit el meu nom, d’això n’estava plenament convençuda, algú m’havia cridat, però qui? Enlloc cap cara coneguda, enlloc cap presència humana, però algú m’estava vigilant; pressentiment que es confirmava a mida que anava avançant... I si algú em volia fer mal? No aconseguia avançar tan ràpid com desitjava, les cames em tremolaven i a més estava morta de set. Potser trobaria alguna font... N’hi havia d’haver alguna per allà, el lloc m’era familiar. Mentre observa els arbres com festejaven els uns amb els altres, les flors com s’amagaven, pansides, intentant no ser xafades per aquells meus peus que a penes es sostenien, vaig sentir de nou el meu nom. El terror es va dibuixar en la meva cara; algú em seguia. Sí, algú em seguia i jo ja ho havia gairebé oblidat! Vaig començar a córrer, esporuguida, sense mirar més enrere fins que, per fi, vaig trobar una font. Queia poca aigua, la suficient com per a apaivagar aquella set que m’estava matant. “Que trist que caigui tan poca aigua”, vaig pensar a mida que m’allunyava d’aquella font de vida. “Algú m’està seguint”, vaig pensar mig murmurant. “I si deixo que m’atrapi? Qui pot voler fer-me mal? Si algú m’intenta ferir el faré entrar en raó, explicant-li que no val la pena, que sóc una bona persona i que no guardo a dins meu cap mena de malícia”. Llavors vaig decidir aturar-me. Hi havia una pedra allà al mig, lloc en el qual em vaig asseure per reposar i esperar, amb més por de la que es pugui explicar mai, que qui m’estava observant actués d’una vegada. “Que estrany”, pensava mentre mirava al cel, “ni un ocell, ni un mosquit, ni un animal per petit o gran que sigui”! Estava suant, ja no sabia si per la calor o pels nervis d’ésser envestida per qualsevol, per qui fos que m’estava seguint; només sabia que s’acostava cada cop més i que aquesta sensació m’incomodava, m’aterroritzava. I si havia de morir? Potser era un psicòpata, perquè segurament una persona normal i corrent s’hauria identificat. Sabia el meu nom! El sabia! L’havia dit tants cops que fins i tot els arbres se’l sabien, i les pedres, i les poques flors que, tímides, començaven a treure el cap, com si volguessin ser espectadors d’un esdeveniment commovedor. De cop i volta vaig començar a sentir moltes veus que em cridaven, com si qui m’estigués vigilant fos més d’una persona. Allò semblava un complot en contra meva. I si hi havia molta gent que m’odiava i em volia fer mal? Com podria, pobra de mi, defensar-me? Seria impossible, una persona no és capaç de vèncer tantes veus. El més curiós era que, malgrat que el so s’acostava cada cop més, no veia a ningú, cosa que feia esvalotar encara més el meu pensament. Finalment, vaig aixecar el cap i la sorpresa fou màxima. Allà, a dalt dels arbres, estava ple de d’ocells, d’esquirols (cosa que mai n’havia vist al bosc), ratolins de bosc, papallones i ja, en abaixant el cap, el terra ple de serps, de cucs, d’urugues, que deixant-se la pell en aquella sorra seca i sense vida s’acostaven a mi. Tots movien la boca, dient el meu nom. Eren ells els que em cridaven. Però, per què? Jo no els hi havia fet res, simplement havia aparegut al bosc sense ni saber com. Tots semblaven enfadats, frustrats, molestos per la meva presència. De sobte, un mussol em va dir “Què hi fas aquí?”, jo no sabia què dir-li. “T’hem fet una pregunta”, em recordà l’escurçó. “Estava passejant” vaig respondre amb la veu trencada i els ulls desorbitats. “La teva presència ens molesta”, exclamà el cuc. “Per què”, vaig preguntar sense esperar una resposta gaire convincent. Fou llavors quan l’esquirol, que era l’animal que més m’agradava de tots, em digué seriosament: “Sé com et dius perquè no és el primer cop que et vaig passar per aquí. Recordo que fa uns dos anys enrere estaves en aquesta mateixa pedra assentada quan, bromejant amb uns amics, vas sentir que algú et cridava. Et vas girar però no vas veure a ningú. Et va semblar que t’ho havies imaginat perquè no vas comentar res als altres i vas seguir fent com si res. Era jo el que et cridava. Pocs moments abans havies estat discutint, tranquil·lament i amb un somriure als llavis, sobre un tema. Recordes quin era? Jo te’l diré: EL CANVI CLIMÀTIC. Per culpa dels humans els animals que estem al bosc i que no em caigut encara en el vostre domini ens estem morint de set. Aviat haurem de deixar de menjar el que ens ofereix la natura, aquelles herbes i aquell seguit d’aliments que tan ens agraden, i ens haurem de devorar els uns als altres per poder sobreviure. Hem observat que és aquesta la manera més factible per a assegurar-se la supervivència en aquest món, vosaltres ens ho heu ensenyat. Ara hem vingut tots nosaltres fins aquí per dir-te que no ho permetrem. Cada cop que algú trepitgi aquest bosc, que algú talli un arbre o ens inundi de merda, l’atacarem, i ens enganxarem tan fort en el seu cos que preferirà morir abans que suportar el dolor de les nostres mossegades. Ara, et deixem marxar. Ja has escarmentat. Tu fes córrer la veu tan ràpid com faràs córrer ara les cames i marxa lluny, perquè sinó seràs mossegada fins la mort”. Vaig començar a córrer, sense debatre res, sense argumentat quelcom a favor meu, pensant en aquella imatge tan tràgica dels animals mossegant un cos humà. Va ser la última vegada que vaig trepitjar aquell bosc. Hi haurà anat algú més d’ençà? Per molt dur que em resultés, havia de reconèixer que, en aquell cas, els animals tenien raó. Nosaltres, els humans, tan importants que ens creiem i, en pocs segles, ens permetem el luxe d’engegar-ho tot a la merda, de destrossar el que ha costat tants mil·lenis d’aixecar. I de sobte hi ha qui es queixa, qui comença a reflexionar sobre les desgràcies i els pocs recursos naturals dels quals podem gaudir i encara és vist com un algú que no té res més a fer que queixar-se. És hora, de fet fa temps que ho és, de començar a pensar que estem fallant en alguna cosa i que si no mirem de canviar el món potser algun dia les llàgrimes de la mare natura ens acabaran ofegant...

COLPEJA FORT

Un vell puja una senda del poble a la muntanya i la senda dia a dia es fa més curta i més amarga, respira fort i torna cap a casa. Ja no queden raboses ni llops, ni esclatasangs, ni margallons, ni figueres de pala, ni una trista sargantana.Un vell puja una senda del poble a la muntanya i la senda dia a dia es fa més curta i més amarga, respira fort i torna cap a casa. Ja no veu enamorats pels racons, ni sibarites del cannabis tampoc, ara estan fent hores extra per pagar-se la hipoteca. Ja fa temps que no plou i els caragols ja no pasturen; ara que hem de sobreviure som imprevisibles, colpeja fort. Un vell puja una senda trencada i derruïdai com més camina més renega de la vida i blasfema i se´n recorda de la guerra. Pels camins de pols xeringues i preguntes, els barrancs es trenquen i els ullals desapareixen i els marges ploren, les pedres ploren. Tots els pous s´han farcit de sal i els diners han canviat de mans i els marges ploren i els fills se´n van del poble. Ho hem gastat tot en la sembra i ara no podem regar; ara que hem de sobreviure som imprevisibles, colpeja fort. Ens mantindrem fidels a aquest poble, ens mantindrem sempre fidels al nostre poble. Garbell del temps, parany a la memòria, el timó no borta, el desert s´acosta. Colpeja fort companya, colpeja!

TRADUCCIÓ DEL POEMA, DE FET, AQUEST ÉS L'ORIGINAL, FALTARIA MÉS!

QUAN SURTS AL CARRER I ÉS DE NIT BRILLEN ELS TEUS ULLS I EL TEU COR, EN LA FOSCOR HI POTS TROBAR ELS TEUS BELLS RECORDS. MIRES AQUELL CEL TAN COLORIT, DIUS QUE LA VIDA SEGUEIX UN CAMÍ, A PROP D'AQUELLES MIL ESTRELLES HI HA LA TEVA INCANSABLE VIDA. AVUI, SOMNIA, AVUI QUE ÉS DE NIT, SEGUR QUE NO ET RENDIRÀS, PER TOT EL QUE HAS PASSAT, AVUI NO ET RENDIRÀS.

UN DELS MEUS POEMES: IT IS YOUR UNTIRING LIFE

When go out to the street and it’s night shine your eyes and your heart, in the dark you can find your beautiful memories. Sights that so colorful sky, you say that the life follows a way, near those thousand stars it is your untiring life. Today it dreams, today that is at night, surely that you will not surrender, by everything what you have happened, today you will not surrender.

Lo Somni de Bernat Metge

Bernat Metge va néixer a Barcelona el 1440. Ben aviat entrà a formar part de la Cort, exercint el càrrec de Funcionari de la Cancelleria; adquirint, d’aquesta manera, una formació intel·lectual important. Entre Metge i la Cort sempre hi hagué una gran complicitat des que aquest es posà al servei de qui aleshores governava aquests indrets: el rei Joan I. Malgrat tot, el 1496 el rei morí en terres de França i, després d’aquesta mort, s’especulà sobre l’ànima de Joan, ja que el cos d’aquest tardà considerablement a arribar a Barcelona. Va ser aquest any que Bernat Metge, durant la seva hipotètica estada a la presó com a conseller reial, va escriure Lo Somni, una obra amb una quantitat de fonts impressionant i amb un diàleg escrit amb prosa molt treballada que explicava que a Bernat se li aparegué, després de mort, el rei Joan I. Lo Somni fou l’obra més importat de Bernat Metge, amb la qual intentava defensar la posició de la monarquia vers les ciutats, fer costat al rei Martí, el successor de Joan I, per tal d’assegurar-se, novament, un lloc en la cancelleria reial i, sobretot, d’evidenciar que el rei necessitava un personatge com ell, amb un gran bagatge cultural. Lo Somni es caracteritza per ésser una obra dialogada plenament raonada, argumentada i persuasiva. Aquests diàlegs són els que defineixen els personatges que hi apareixen. La característica, però, fonamental són els acords i desacords dels personatges, el contrast d’arguments, que enriqueixen l’obra, que l’aproximen als famosos diàlegs de Plató sobre qüestions fonamentals i de gran importància i que, evidentment, la fan única. Aquesta obra s’estructura en quatre llibres, en els quals hi apareixen, a part de Bernat, que és el personatge central i que s’ha d’entendre com una ficció literària, tres personatges que han format, o acaben de formar, part de la història. El primer, el rei Joan, el qual Metge ha tingut el plaer de conèixer al llarg de la seva vida. Els altres dos, personatges pertanyents a la literatura clàssica, cada un amb una història de rerafons diferent i amb un argument contraposat: Orfeu i Tirèsies. En el primer llibre Bernat, sorprès i atemorit per la presència del rei Joan, Orfeu i Tirèsies, du a terme una discussió amb el recent difunt sobre la immortalitat de l’ànima. Bernat sempre havia pensat que l’ànima era mortal fins que Joan, amb la seva presència i amb les seves argumentacions, evidencien el contrari. S’entra en una matèria poc donada a la discussió, en la qual després de les al·legacions que Joan fa de les autoritats dels gentils, dels jueus i dels musulmans, convenç a Bernat, que encarna el model de l’empenedit, de l’error que ha comès creient que l’ànima és mortal. Així, doncs, acaba donant la raó al rei pel que fa a la immortalitat de l’ànima i diu que amb aquest pensament, que no és una simple creença, que és una veritat fonamental i argumentada, vol morir. Finalment, doncs, Bernat acaba acceptant la realitat. Amb l’ajuda de la figura del rei Joan I, Metge demostra que el seu text és moralment profitós remarcant la conversió de Bernat a l’ortodòxia religiosa; així, doncs, es dedueix que aquest personatge s’acosta més aviat al perfil del que es considera un epicuri, ja que compleix un dels requisits fonamentals d’aquesta filosofia, que no és altre que la negació de la transcendència. En el segon llibre s’aprecia que Déu ha fet morir el rei Joan perquè era dèbil i, al cap i a la fi, hauria acabat fent cas als ciutadans i renunciat als principis monàrquics. D’aquesta manera, amb la seva mort, quedaven retratats els envejosos; els que sempre l’havien recolzat els acabarien considerant innocents i els objectius monàrquics no es veurien impedits per cap altra qüestió. El rei justifica la seva aparició amb l’objectiu que tothom sàpiga que la seva ànima està al purgatori, en vies de salvació. A partir d’aquí fa una breu explicació dels tractes que rep al purgatori, instat per Bernat que l’obliga a explicar-li coses desagradables. Malgrat tot, però, l’aparició del rei en aquesta obra no només es deu al raonament de les qüestions de l’ànima, sinó també perquè ha de salvar a Bernat, ja que Déu l’ha posat a la presó per la seva opinió errònia sobre l’ànima. Així, doncs, el rei dóna una lliçó a Bernat i li diu que ha d’explicar a tothom la trobada que ha tingut amb ell. Bernat du a terme un seguit de preguntes sobre els fets del 1496 tot relacionant-los amb els fets contemporanis. Amb això, Metge mostrava una voluntat indubtable d’aproximar-se als nous reis. Finalment, el rei Joan vol seguir parlant amb Bernat, però Tirèsies li ho impedeix, perquè veu que hi ha una intenció, per part de Joan, de transmetre coneixements futurs i això està prohibit, els mortals no poden saber què passarà en un futur. En el tercer llibre Orfeu i Tirèsies dialoguen amb Bernat. El primer en agafar el torn de paraula és Orfeu, un personatge clàssic que ha aparegut, com un raig de sol, dins la presó per parlar a Bernat de l’amor, perquè aquest, Bernat, està molt enamorat de la seva estimada. Orfeu, com ja se sap, va baixar als inferns per a rescatar la seva estimada, Eurídice, la qual havia estat víctima d’una mort injusta, però finalment els esforços d’Orfeu acabaren essent inútils, Eurídice tornà a l’infern. Així, doncs, Orfeu explica la seva història a Bernat, el qual queda enlluernat pels impulsos d’un somniador i amant de l’amor. L’autor de l’obra endinsa als lectors a entrar en un relat dins el relat principal; els diàlegs permeten aquest tipus d’immersió, deixen de ser únicament un intercanvi de paraules per a convertir-se en fàbules espectaculars. Orfeu, sota la mirada aclaparadora de Bernat, fa una enumeració de condemnats clàssics, descriu l’infern de Dante, de Virgili i de molts altres personatges que componen les bases de les tragèdies clàssiques i que estan patint considerablement. Metge, potser no del tot inevitablement, fa una barreja entre l’infern clàssic i el cristià, amb característiques de l’un i de l’altre que engloben els personatges més coneguts de tots els temps. La manera de parlar d’Orfeu omple l’espai d’encant, a Bernat de coneixements i a Tirèsies de discrepàncies. Aquest últim no dubta en interrompre a Orfeu, la qual cosa molesta considerablement a Bernat. Com ja se sap, Tirèsies fou durant 7 anys una dona i, després de la seva metamorfosi, desenvolupà un sentiment d’odi i ràbia vers les dones. Així, doncs, l’argument d’aquest personatge és plenament contrari al d’Orfeu, perquè el seu es basa en la crítica negativa de l’amor i de les dones. Diu que el seu ofici no és dir coses desagradables, sinó desenganyar. El seu paper en aquesta obra, doncs, s’acosta bastant a la d’un moralista ortodox. Afirma que l’amor és incompatible amb una determinada edat, que és més propi de la gent jove que té tendència a deixar-se endur pels desigs carnals. A més a més, reafirma la seva tesi dient que l’amor és contrari a la ciència i que, tenint en compte aquest fet, aquest sentiment adquireix connotacions negatives. Per a Tirèsies l’amor és una malaltia i les dones la perdició de l’home. Des del seu entendre, les dones no afavoreixen en cap sentit l’enriquiment espiritual dels homes, les considera un bé material innecessari, com tots els altres béns materials. Però Tirèsies no en té prou amb atacar a les dones en general; acaba centrant el seu discurs en l’estimada de Bernat, menyspreant-la i assignant-li unes característiques que, des del punt de vista del seu estimat, no acaben d’encaixar amb ella. A partir d’aquí, el diàleg deixa d’ésser un simple monòleg i les opinions plenament oposades de Bernat es deixen entreveure. La intenció de Tirèsies no és altra que fer veure a en Bernat que l’amor terrenal és un error. Així, doncs, si es té en compte la idea que s’ha esmentat abans, Bernat mica en mica va encaixant amb el perfil d’epicuri pel fet d’afirmar que el bé suprem es troba en la recerca del plaer terrenal, una altra idea sobre la qual es fonamenta la filosofia d’Epicur. En el quart llibre Bernat fa una rèplica a Tirèsies; demostra plenament el seu desacord amb aquest personatge clàssic. Comença atribuint als homes les característiques amb les quals s’han designat abans les dones. Per a Bernat les dones són més imperfectes que els homes, per la qual cosa els seus errors no són tan greus. Amb aquest quart llibre queda bastant clar el fet que a l’època de Metge les opinions que cada un tenia sobre l’amor podien ser expressades amb total impunitat. Bernat es manifesta en tot moment defensor de l’amor i afirma que aquest pensament l’acompanyarà sempre. No cal dir, doncs, que finalment Bernat i Tirèsies no arriben a cap acord. Per a Tirèsies l’amor ha de ser possible d’acord amb els principis cristians, que es pot equiparar amb el que s’entén com a caritat i que la funció de la dona en aquest món és tenir fills i assegurar l’existència humana. Bernat, però, acaba el seu discurs reivindicant que l’amor és una passió pròpia de les persones, un plaer que no es pot comparar amb cap altra cosa. Lo Somni no només és un text pensat i molt treballat, sinó també la negació de les acusacions que titllaven a Metge de culpable, sempre amb l’ajuda del personatge del rei Joan I que afirma la innocència de Bernat. Per aquests motius, l’obra en general es pot concebre com una autopropaganda, per part de l’autor, per tal de donar una imatge digna al nou rei, en Martí; és per això que Metge farceix la seva obra de fonts i models d’acord amb la moda europea d’aleshores ( les històries d’Orfeu i Tirèsies en són un exemple prou clar i evident), per demostrar el seu talent innat i el seu geni en l’estructuració del raonament de temes sobre l’existencialisme, malgrat que alguns historiadors assegurin que no acaba de quedar clar que Metge intentés convèncer el rei de quelcom perquè els inculpats representa que ja estaven absolts. D’aquesta obra, també se’n pot fer una lectura retractòria, ja que es lliura a ésser interpretada de diverses formes. Per aquest motiu, es podria entendre que Lo Somni és una confessió pública de l’heretgia de Bernat Metge, ja que no es pot saber fins a quin punt l’autor es vincula o desvincula del protagonista principal, amb el qual coincideix fins i tot amb el nom. Perquè no s’ha d’oblidar que és una obra molt elaborada i seria un error caure en el fals pensament que les idees que s’hi desenvolupen són derivades de la casualitat. Al cap de tants anys, segueixen perdurant certs dubtes en relació a aquesta obra de Bernat Metge com, per exemple, si el protagonista s’acaba convertint o no, ja que malgrat que canviï la concepció que té de l’ànima no deixa, en cap moment, de defensar i reivindicar aferrissadament l’amor terrenal.