TOT TORNA A COMENÇAR (Mishima)

Quan d'un cel blau del nord somriguin núvols blancs i bufi el vent i els teus pulmons s'inflin com veles i el sol t'escupi raigs al front. Quan els pit-rojos i les caderneres, els gaigs, les garces i els mussols refilin a l'uníson una melodia que tens al cor, potser comencis a sospitar. (I tothom sap que la sospita és la primera forma de la fe) Quan recuperis tots els fragments d'aquest naufragi que és la memòria d'aquests parracs ja no en direm corbates, d'aquesta espelma ja no en direm llum. Quan de la fosca nit salvatge l'udol dels llops convocant la lluna recorri en calfreds els petits cossos dels vostres fills, és que tot torna a començar. O potser tu mai has tingut un amic imaginari. O potser tu mai has demanat res al teu àngel de la guarda. O potser tu mai t'has sentit fill d'un pare desconegut.

FESTA PITJOR...O era Major?

Avui ningú m’ha despertat. He dormit fins que he volgut i quan m’ha semblat m’he aixecat. La nit d’ahir va ser llarga; massa beure i massa tabac afebleixen el cos. A la nevera hi havia aigua freda; poca, però suficient per apaivagar aquesta barreja d’afonia i set. “On són les xarangues?” he preguntat als de casa, que badallaven mentre fullejaven el diari. “Aquest any no han passat”; han exclamat. Tot plegat s’aproximava al surrealisme més refinat dels últims temps. Les xarangues han estat una de les propostes més ridícules que han caracteritzat, al llarg de la història, la festa major del meu poble. Sí, ridícules, però tan inconscientment necessàries... Sense voler, les xarangues, a banda d’aixafar cruelment el meu son, aconseguien que m’aixequés amb la certesa que, encara que la ressaca ho intentés eclipsar tot, era festa major. Ara es veu que ja no es fa, ni tampoc es reparteix xocolata desfeta i coca a les 6h del matí, que és l’hora que la gent la degusta amb més devoció i menys traça. També ha desaparegut el que s’havia convertit en una exhibició, si més no anecdòtica, que es feia el diumenge a la tarda. Ni castellers, ni gossos entrenats que recorren circuits, ni burros disposats (o forçats) a passejar els més menuts, ni res de res. La festa major de Sant Hilari posseïa aquell encant inexplicable del qual gaudeixen les festes que trenquen amb la centralització de l’ambient, però ara la gent més gran ja no poden ballar un bals a la plaça Gravolosa el dissabte a la nit; ara ja no es fa. Tot es concentra al polisportiu. Centralització i competència! O... simplement mala organització i compenetració? LLOC: Polisportiu. COMPETÈNCIA: Ajuntament vers festes alternatives. ORGANITZACIÓ I COMPENETRACIÓ: Els dos grups de música més ben consolidats i reconeguts del dissabte toquen en el mateix moment en escenaris diferents. PROBLEMA: Ningú té la capacitat de dividir-se en dos. Crec que la festa major ja s’ha acabat; de fet no ho sé, perquè ja no brilla la màgia que desprenien els focs del diumenge al vespre. Sant Hilari s’ha apagat; la foscor no em deixa veure el tren que m’ha de baixar al polisportiu... I l’autobús segur que no passa perquè fa més de 30 minuts que m’espero. Me’n torno a Barcelona, a esperar que el soroll frenètic de les ambulàncies, així com les xarangues, trenquin el meu son.

Si POTS...

Ploren els records que un dia van ser present. Ploren els homes que volen ser nens. Ploren els dies que es cansen de l'hivern. Ploren els defectes que abans eren virtuds. I entre plor i plor la vida passa i reparteix alegries, grans decepcions i somnis perduts. La vida passa sense demanar permisos, ni papers, ni lleis; no fa trampes. Atrapa-la si no vols que se t'escapi; atrapa-la, abraça-la i fes-la teva. I, si pots, no deixis que res ni ningú te la prengui; només si pots...

LA MEVA IDENTITAT

Cansada! No cansalada! Cansada! Cansada de descriure el vol dels ocells que no poden volar, de parlar d'històries que posen la pell de gallina, de defensar la meva identitat... Els atacs constants de la massa perduren en el meu pensament i és per això que estic cansada; cansada que em diguin que el meu país no existeix, que la meva llengua s'ha mort i que la meva identitat té un preu (10€ per ser més exactes!) que he de pagar si vull seguir existint, si és que encara no m'he mort...! Cansalada! Això és el que els ofereixo perquè em deixin tranquil·la. Que s'empatxin com bèsties mentre intento no perdre el sentit comú entre tanta grassa. Cansada no; CANSALADA!

MAI NO SERÀ PERDUT (Miquel Arimany)

Mai no serà perdut el temps que passis

mirant el mar o mirant un bri d'herba,

terres endins del somni la mirada

o potser recobrant una memòria

que ens precedia en ésser.

Com a dins d'un mirall que de tu dóna

la imatge solament sense tenir-te,

et sabràs món, món et sabràs i onada.

Sens transformar-te en ells, buidat de tu,

et notaràs presència en immergents espais

que ulls humans no contemplen.

NO ÉS MOMENT DE SOMNIAR SI ELS SOMNIS NO ES TROBEN MÉS ENLLÀ DE L'HORITZÓ

No és moment de somniar si els somnis no es troben més enllà de l'horitzó. Ja tenim properes les lleis que fan els poderosos; properes als nostres sentits i a la nostra forma d'actuar. Ja tenim properes les explotacions laborals i les corrupcions dels polítics; properes a les nostres butxaques buides i a la nostra paralització. Ja tenim propers l'odi i la venjança; propers com el dia que comença gris i amb pluja. Ja tenim properes les preferències dels uns vers els altres; properes com les facilitats amb les quals els rics s'acostumen a viure de la misèria dels més pobres. No és moment de somniar si els somnis no es troben més enllà de l'horitzó i més lluny d'aquesta realitat. És el moment d'escapar... Segur que prefereixes seguir dormint?