M'havia oblidat de dir-te que les paraules s'han mort; que sense voler he deixat que l'aire s'endugui qui sap què que ens ha lligat fins ara. M'havia oblidat de dir-te que el pou de la memòria és fosc i fred com un hivern i que ja no hi cap ningú més, està massa ple. M'havia oblidat de regalar-te algun bon moment d'aquells que s'inventen, per casualitat, per fer passar el temps. M'havia oblidat d'ensenyar-te, encara que potser no sigui del teu interès, com enfrontar-se al dia a dia sense rebentar la bombolla que empentem cap amunt, suaument, amb la punta dels dits, de forma repetitiva. M'havia oblidat d'explicar-te que un petit pas pot arribar a allunyar-te del que ha estat un llarg trajecte. M'havia oblidat de recordar-te que l'amistat es trenca si no es cus cada cop que apareix un forat en el seu teixit. M'havia oblidat de comentar-te que qui no lluita cada dia pels seus somnis com si fos l'últim moment de llum en la seva vida, de mi s'allunya i s'allunya. M'havia oblidat de dir-te això, simplement...
