TANT SE ME'N DÓNA!!!

Tant se me’n dóna si sou grocs o vermells, si sou pocs o sou molts, si sou d’ara o sou vells. Tant se me’n dóna si sou alts o petitets, si sou pobres o rics camells, si veniu de dalt o si sou de baix tolts. Tant se me’n dóna si penseu o sou pell, si sabeu o ignoreu, si camineu amb equilibri o si simplement camineu. Sou els mateixos que sempre m’han assenyalat pel camí, els que sempre han omplert d’escopinyades els meus somnis, els que han estat a favor dels grans robatoris de la història d’un país que no pertany, ni de bon tros, al vostre; robatoris que es fonamenten a mida que es va limitant la llibertat d’expressió. Sou escòria, rates-pinyades que no heu après a volar i deambuleu buscant quelcom amb què reafirmar la vostra condició, la vostra basant més animal. Ara penseu menjar-vos el món, tenyir-ho tot de vermell com el color amb el qual us fan jugar a futbol; mentrestant em poso la mà a la boca per tal de no vomitar, i és que el fàstic que em féu és equiparable al fàstic que em fa tot el que enganyosament aparenta una unitat inexistent; una unitat que no ha existit mai i que mai, amics meus, existirà.

A BAIX...

Sóc a baix i en sóc conscient. Han construït una paret a sobre el meu cap perquè no pugui enfilar-me i tornar amb els altres éssers vius; hauré de romandre en aquest lloc per sempre més. Estic sola i tancada i l’olor a resclosit em comença a molestar. No, no és l’infern, però s’hi assembla i ja em començo a cansar de cridar amb la finalitat que algú em senti perquè per molt que ho provo els sons que surten de la meva boca perden intensitat abans d’arribar a les orelles dels altres i moren, com les papallones, quan intenten agafar el vol. Encara no ha baixat ningú a veure’m i les hores se’m fan llargues i la quietud em molesta. Si no estigués en aquest sot escalaria aquelles muntanyes tan altes que han estat foradades per les pedreres i les defensaria a mort, o arrencaria les línies d’electricitat d’alt voltatge que fan que la vegetació agonitzi, o robaria el sac on els polítics i els grans empresaris amaguen els calers, la merda i l’avarícia.. Si descobrís, d’entre la foscor que m’envolta, una escala, per petita que fos, la pujaria a saltirons fins arribar a l’alçada d’aquells qui diuen ser els amos del món i, llavors, els escopiria i jugaria a futbol amb els seus caps i els hi obriria el cor amb un ganivet afilat per demostrar que a dins no hi tenen res. Després baixaria uns quants esglaons i robaria les propietats i les terres dels més rics i les repartiria a tothom. Si pogués trobar la manera d’escapar correria fins que les cames em fessin mal i aniria apartant les trampes amb les quals ensopeguen les persones i cauen rendides. Seria capaç d’això i més si no estigués aquí baix morta de gana i empresonada pels qui gaudeixen de poder.

EL PAÍS DELS ASES!

Amb els colzes a la taula començo a mirar fulls, com aquell qui remena la fruita al mercat després de protestar pel preu. Pacto amb mi mateixa el que he d’estudiar i, amb molt de valor, llegeixo aquell fragment indesxifrable amb escepticisme, com si es tractés d’un codi estrany enviat pels extraterrestres! Tot m’avorreix tant que me’n vaig i, quan menys m’ho espero, torno; a vegades oblido que estic lligada a aquests lliçons com el gosset ho està a la farola mentre espera que el seu amo surti de la botiga. Sóc esclava d’un sistema que no funciona, que no arriba a les persones, que sembla que no hi sigui però que hi és, perquè tot es mou al seu voltant. Diuen que ara el volen canviar, però em temo que serà pitjor, perquè aquest canvi significa seguir amb el sistema de recital de lliçons que tenim ara acompanyat de la privatització d’estudis superiors (carreres, màsters, postgraus, cicles...). Quina mandra que em fa estudiar després d’entendre que el sistema universitari és una basant més d’aquesta democràcia tan trempada que regna en aquest país: el país dels ases!