Cèl·lebre

Després d'estar un any, pràcticament, sense escriure res al meu blog m'acaba de venir al cap una frase que m'encanta i que pertany a una de les millors pel·lícules que s'han fet mai: El club dels poetes morts.

"Vaig anar als boscos perquè volia viure a consciència, volia viure a fons i extreure el millor de la vida; i deixar de banda tot el que no fos vida, per no descobrir, en el moment de la meva mort, que no havia viscut".

CONSCIÈNCIA POLÍTICA

(En contra dels nostres interessos) El temps va en contra dels nostres interessos. Ho sabem, per això ens aixequem al matí amb pressa intentant no perdre ni un segon en contemplar com surt el sol. Perquè nosaltres som sol, l’escalfor de l’infern d’aquest món tan modern que pressumeix de ser el millor entre els possibles. I com que tot gira al nostre voltant i som els animals més forts de la terra ens és igual si plou; només ens molesta que la gana dels altres corrompi aquesta nostra societat que ha costat tant d’alçar, de mantenir i de potencialitzar. La gana, la miserable i absurda voluntat de menjar, que llavors, inevitablement, quan es satisfà, dóna la possibilitat a l’ésser huma de voler tirar endavant i existir; existir i somniar. I els somnis dels altres, obviament, van en contra dels nostres interessos. Som la força, el poder, el futur, som tot el que els altres mai seran, però el temps, tan simple i convingut, va en contra dels nostres interessos, perquè quan trepitges tants caps, quan et canses de castigar els qui un dia van decidir no agenollar-se mai, quan decideixes ignorar la realitat on la vida es desfà mica en mica, quan et deixa d’impactar i d’impressionar tot el que remou allò que representa que portem dintre, arriba una nit molt llarga, una nit que em recorda que el dia està en mans del temps; del temps i, potser, també, dels qui no tenen res.

MURALS (Obrint Pas)

Hi ha mirades que s'enyoren de la mar, ancorades en les dunes on les van abandonar. Un mur gris entre oliveres, als matins de llum taronja de promeses i soldats. Hi ha teulades que s'ofeguen de calor, un mosaic de roba estesa minarets entre llençols. Els crits del xiquets que juguen, mil somriures de pell bruna, el secret del teu amor. Hi ha poemes que s'escriuen amb records als carrers de pell daurada quan arriba la tardor. Taxis buits a la vesprada, la claror d'unes espelmes, núvols prims a l'horitzó. Hi ha silencis que no es poden explicar, nàufrags d'una antiga guerra que mai van deixar acabar. Un llaüt que plora notes, resos i forats de bales a les portes de Damasc. Hi ha un amor a la deriva, laberints de carrerons murals de pols. Hi ha coloms a les finestres, flames i torres de fum a l'horitzó. Hi ha petjades als paisatges, arbres i turons pelats, llunes de dol. Hi ha colors a les banderes, llàgrimes que omplen els ulls dels somiadors.

TOT TORNA A COMENÇAR (Mishima)

Quan d'un cel blau del nord somriguin núvols blancs i bufi el vent i els teus pulmons s'inflin com veles i el sol t'escupi raigs al front. Quan els pit-rojos i les caderneres, els gaigs, les garces i els mussols refilin a l'uníson una melodia que tens al cor, potser comencis a sospitar. (I tothom sap que la sospita és la primera forma de la fe) Quan recuperis tots els fragments d'aquest naufragi que és la memòria d'aquests parracs ja no en direm corbates, d'aquesta espelma ja no en direm llum. Quan de la fosca nit salvatge l'udol dels llops convocant la lluna recorri en calfreds els petits cossos dels vostres fills, és que tot torna a començar. O potser tu mai has tingut un amic imaginari. O potser tu mai has demanat res al teu àngel de la guarda. O potser tu mai t'has sentit fill d'un pare desconegut.

FESTA PITJOR...O era Major?

Avui ningú m’ha despertat. He dormit fins que he volgut i quan m’ha semblat m’he aixecat. La nit d’ahir va ser llarga; massa beure i massa tabac afebleixen el cos. A la nevera hi havia aigua freda; poca, però suficient per apaivagar aquesta barreja d’afonia i set. “On són les xarangues?” he preguntat als de casa, que badallaven mentre fullejaven el diari. “Aquest any no han passat”; han exclamat. Tot plegat s’aproximava al surrealisme més refinat dels últims temps. Les xarangues han estat una de les propostes més ridícules que han caracteritzat, al llarg de la història, la festa major del meu poble. Sí, ridícules, però tan inconscientment necessàries... Sense voler, les xarangues, a banda d’aixafar cruelment el meu son, aconseguien que m’aixequés amb la certesa que, encara que la ressaca ho intentés eclipsar tot, era festa major. Ara es veu que ja no es fa, ni tampoc es reparteix xocolata desfeta i coca a les 6h del matí, que és l’hora que la gent la degusta amb més devoció i menys traça. També ha desaparegut el que s’havia convertit en una exhibició, si més no anecdòtica, que es feia el diumenge a la tarda. Ni castellers, ni gossos entrenats que recorren circuits, ni burros disposats (o forçats) a passejar els més menuts, ni res de res. La festa major de Sant Hilari posseïa aquell encant inexplicable del qual gaudeixen les festes que trenquen amb la centralització de l’ambient, però ara la gent més gran ja no poden ballar un bals a la plaça Gravolosa el dissabte a la nit; ara ja no es fa. Tot es concentra al polisportiu. Centralització i competència! O... simplement mala organització i compenetració? LLOC: Polisportiu. COMPETÈNCIA: Ajuntament vers festes alternatives. ORGANITZACIÓ I COMPENETRACIÓ: Els dos grups de música més ben consolidats i reconeguts del dissabte toquen en el mateix moment en escenaris diferents. PROBLEMA: Ningú té la capacitat de dividir-se en dos. Crec que la festa major ja s’ha acabat; de fet no ho sé, perquè ja no brilla la màgia que desprenien els focs del diumenge al vespre. Sant Hilari s’ha apagat; la foscor no em deixa veure el tren que m’ha de baixar al polisportiu... I l’autobús segur que no passa perquè fa més de 30 minuts que m’espero. Me’n torno a Barcelona, a esperar que el soroll frenètic de les ambulàncies, així com les xarangues, trenquin el meu son.

Si POTS...

Ploren els records que un dia van ser present. Ploren els homes que volen ser nens. Ploren els dies que es cansen de l'hivern. Ploren els defectes que abans eren virtuds. I entre plor i plor la vida passa i reparteix alegries, grans decepcions i somnis perduts. La vida passa sense demanar permisos, ni papers, ni lleis; no fa trampes. Atrapa-la si no vols que se t'escapi; atrapa-la, abraça-la i fes-la teva. I, si pots, no deixis que res ni ningú te la prengui; només si pots...

LA MEVA IDENTITAT

Cansada! No cansalada! Cansada! Cansada de descriure el vol dels ocells que no poden volar, de parlar d'històries que posen la pell de gallina, de defensar la meva identitat... Els atacs constants de la massa perduren en el meu pensament i és per això que estic cansada; cansada que em diguin que el meu país no existeix, que la meva llengua s'ha mort i que la meva identitat té un preu (10€ per ser més exactes!) que he de pagar si vull seguir existint, si és que encara no m'he mort...! Cansalada! Això és el que els ofereixo perquè em deixin tranquil·la. Que s'empatxin com bèsties mentre intento no perdre el sentit comú entre tanta grassa. Cansada no; CANSALADA!

MAI NO SERÀ PERDUT (Miquel Arimany)

Mai no serà perdut el temps que passis

mirant el mar o mirant un bri d'herba,

terres endins del somni la mirada

o potser recobrant una memòria

que ens precedia en ésser.

Com a dins d'un mirall que de tu dóna

la imatge solament sense tenir-te,

et sabràs món, món et sabràs i onada.

Sens transformar-te en ells, buidat de tu,

et notaràs presència en immergents espais

que ulls humans no contemplen.

NO ÉS MOMENT DE SOMNIAR SI ELS SOMNIS NO ES TROBEN MÉS ENLLÀ DE L'HORITZÓ

No és moment de somniar si els somnis no es troben més enllà de l'horitzó. Ja tenim properes les lleis que fan els poderosos; properes als nostres sentits i a la nostra forma d'actuar. Ja tenim properes les explotacions laborals i les corrupcions dels polítics; properes a les nostres butxaques buides i a la nostra paralització. Ja tenim propers l'odi i la venjança; propers com el dia que comença gris i amb pluja. Ja tenim properes les preferències dels uns vers els altres; properes com les facilitats amb les quals els rics s'acostumen a viure de la misèria dels més pobres. No és moment de somniar si els somnis no es troben més enllà de l'horitzó i més lluny d'aquesta realitat. És el moment d'escapar... Segur que prefereixes seguir dormint?

I ARA EM TROBO AQUÍ

Arriba el final d’un dels molts camins que de ben segur trepitjaré en aquesta vida. No ha estat fàcil arribar fins aquí, són moltes les hores que he invertit apartant pedres, males herbes i serps que m’anaven barrant el pas. He caminat durant llargues hores sota un sol infernal que m’ha anat cremant l’esquena, motiu pel qual l’equipatge ha estat més estona a les meves mans que sobre el meu cos blanc i ple d’accessos. La son m’ha fet tancar els ulls més cops dels que hauria desitjat, per això no he pogut endevinar quines bestioles m’envoltaven en tot moment. He collit moltes flors moltes vegades de molts colors a molts llocs i, per algun estrany motiu, he acabar dient MOLTS, inevitablement, cada cop que m’han preguntat quants pètals he arrancat i llençat contra el vent per demanar un desig. Fins ara la sorra se’m filtrava per dins les sabates i havia de parar constantment a expulsar-me-les boca avall per evitar el dolor just a les plantes dels peus, els quals m’han sostingut sempre, fins i tot quan he perdut l’equilibri i he pensat que cauria cansada i que no em tornaria a alçar. He après, també, a obviar el cant eixordador d’alguns ocells que em volien fer tornar boja; un cant espantós que molts cops em feia recular i m’espantava sense que en fos plenament conscient. I ara em trobo aquí, recordant aquest camí ple de pujades i baixades que em feia perdre el nord, rodant al meu voltant amb l’afany de desconcertar-me, sempre que em girava per fer adéu a tot el que, immòbil, s’anava quedant enrere. I ara em trobo aquí...

SIMPLEMENT...

M'havia oblidat de dir-te que les paraules s'han mort; que sense voler he deixat que l'aire s'endugui qui sap què que ens ha lligat fins ara. M'havia oblidat de dir-te que el pou de la memòria és fosc i fred com un hivern i que ja no hi cap ningú més, està massa ple. M'havia oblidat de regalar-te algun bon moment d'aquells que s'inventen, per casualitat, per fer passar el temps. M'havia oblidat d'ensenyar-te, encara que potser no sigui del teu interès, com enfrontar-se al dia a dia sense rebentar la bombolla que empentem cap amunt, suaument, amb la punta dels dits, de forma repetitiva. M'havia oblidat d'explicar-te que un petit pas pot arribar a allunyar-te del que ha estat un llarg trajecte. M'havia oblidat de recordar-te que l'amistat es trenca si no es cus cada cop que apareix un forat en el seu teixit. M'havia oblidat de comentar-te que qui no lluita cada dia pels seus somnis com si fos l'últim moment de llum en la seva vida, de mi s'allunya i s'allunya. M'havia oblidat de dir-te això, simplement...

Miquel Abràs: entre mil vidres trencats...

Junts el dia es fa més curt, la nit és un món nou en què volem nus. Junts res ens pot fer mal, la vida és un regal que no ens deixen canviar. Junts la ciutat se´ns fa petita, ningú entén els nostres jocs, el nostre amor, el nostre bon humor."M´arrastraria" per terra entre mil vidres trencats només per dir-te: t´estimo. Junts hauriem de morir, deixar de respirar quasi al mateix temps. Junts la por ens queda molt lluny, l´enveja és un intrús que ens vol separar. Junts la ciutat se´ns fa petita, ningú entén els nostres jocs, el nostre amor, el nostre bon humor."M´arrastraria" per terra entre mil vidres trencats només per dir-te: t´estimo.

CADA CASTELL I TOTES LES OMBRES?

No ets tan gran com imagines, ni tan poderós, ni tan anarquista. No ets tan gran perquè els teus llibres tampoc ho són, perquè a banda de crear destrosses qualsevol estructura gramàtica i et serveixes d’un vocabulari elaborat que, mica en mica, es torna vulgar i excessivament senzill. No ets tan gran perquè no jugues amb les paraules, ni amb els seus significats, ni amb l’agulla famosa que serveix per cosir les idees a la tela invisible de la trama. No ets tan poderós perquè no gaudeixes de cap poder sinó d’aquell que la gent que no és com jo decideix atorgar-te, de tan en tan, en forma de premi. No ets tan poderós perquè no lluites a favor ni en contra de res, perquè no et mulles en cap tema i perquè el que expliques ho fas d’una manera tan superficial, aïllada, primitiva i avorrida que em venen ganes de vomitar. Si acceptes escriure en un diari ideològicament marcat, si acceptes escriure per un ajuntament ideològicament marcat, si acceptes escriure per una generalitat ideològicament marcada, suposo que la teva condició política també es va marcant al pas del temps, no? I no diguis que això ho fas per diners, perquè queda lleig i a més diu massa coses de tu. Si una cosa no tolero és que et creguis superior a les altres persones, que critiquis a aquells qui no poden dormir ni recolzar el cap sobre un sac de bitllets perquè treballen i viuen en un món tan absorbit pel consumisme com el teu, encara que creguis que ets una illa que se sosté sola enmig l’oceà, perquè aquesta gent són els qui malgasten els seus diners en els teus llibres... Sí, això va per tu, senyor Porcel, perquè ets tan gran, poderós i anarquista que no es pot suportar...!!!

i...

Vull agafar-te de la mà i tancar els ulls i deixar que em portis on em perdo sens voler i que em facis fer voltes i més voltes fins que arribi la nit i que amb la nit mica en mica em facis sentir especial i que tingui la certesa que tot és fosc com el negre dels teus ulls i que pugui bellugar els teus cabells amb les dues mans fins que perdi el control del meu cos i que les paraules més absurdes ens facin viure i que les pessigolles que ens anem fent amb el frec de la pell ens facin somriure i que tot sembli fet expressament amb aquesta pressa que ara mateix tenim en moure’ns i pensar i sentir i...

UN FRAGMENT DEL PRÒLEG DE MIRALL TRENCAT DE MERCÈ RODOREDA

Què és un mirall? L'aigua és un mirall. Narcís ho sabia. Ho sap la lluna i ho sap el salze. Tot el mar és un mirall. Ho sap el cel. Els ulls són el mirall de l'ànima. I del món. Hi ha el mirall de la veritat dels egipcis que reflectia totes les passions; tant les altes com les baixes. Hi ha miralls màgics. Miralls diabòlics. Mirall que deformen. Hi ha mirallets per caçar aloses. Hi ha el mirall de cada dia que ens fa estrangers a nosaltres mateixos. Darrera del mirall hi ha el somni; tots voldríem atènyer el somni, que és la nostra més profunda realitat, sense trencar el mirall.

PRIMER MÓN... (AGRAVIATS)

Al principi de tot, quan en un estrany sorteig amb la vida vam ser premiats, vam néixer sense falta de res i alhora sense res que ens sobrara. Sortírem al carrer i entre casa i casa una mà assomava des d'un rostre quiet, amb uns ulls ferits i suplicants que ens llançaven mirades demanant-nos la vida. I vam veure com la persiana que enfoscava els nostres ulls s'obrí de sobte, i ens va fer veure el que és la vida, la seva vida, dia a dia, nit rere nit.

I així, ciutat a ciutat, carrer rere carrer, entre monuments i obres d'art que mires amb passivitat, apartant-nos del riu de la misèria, sentint fluir la seva viscositat al ser conscients d'allò que ningú vol mirar, creure que existeix. Però si tots ens submergírem en aquest món de dolor, si el férem nostre intentaríem canviar la realitat .

I vam veure com la persiana que enfoscava els nostres ulls s'obrí de sobte i ens va fer veure el que és la vida, la seva vida, dia a dia, nit rere nit.

AQUEST ESTIU: SOL I NÚVOL

Sobre els nostres caps els núvols parlen. Intenten entendre els humans, els critiquen i els assenyalen amb el dit mentre el sol els intenta empènyer cap a una altra banda amb la cruel intenció de ser l’únic amo del cel. Els núvols se’n van rondinant, farts de les empentes d’aquest sol pervers que mica en mica aconsegueix ensortir-se’n amb la seva. Més tard, els núvols tornen acompanyats de llamps i trons i, tot fent malabarismes, aconsegueixen espantar el sol. Ells mai s’han deixat enlluernar per aquest gran dictador; és més, han fet el possible per suportar heroicament l’ocupació. Sempre hi haurà persones que escoltaran els núvols i altres que es deixaran seduir pel sol; persones que s’agafaran a la realitat aferrissadament i altres que intentaran tocar estrelles sense massa èxit... Mentrestant, el vent bufarà, la pluja ens mullarà i mica en mica la naturalesa ens farà cada cop més seus...

ORGULL DE CLASSE (INADAPTATS)

Sóc fill d'un barri obrer, on es lluita per viure, per pagar unes lletres a uns bancs que et roben el futur i sols per tenir un sostre! I em penso que anem malament si els nostres nens dels carrers adopten actitud de vençuts!Una mà m'acaricia amb les durícies que es fa a l'obra i un cop de porra enmig del nas em torna al lloc quan estic fora; em torna al lloc, al meu maleït lloc!A aquests nens els hi canvien l'amor per l'odi d'un pare frustrat que colpeja amb crits que nega el diàleg. I un jove incomprès mira cap al demà i no veu res, sols l'herència letal dels seus vells que l'eduquen amb cops estúpids i racistes!Una mà m'acaricia amb les durícies que es fa a l'obra i un cop de porra enmig del nas em torna al lloc quan estic fora; em torna al lloc, al meu maleït lloc!I el veí, saps? Treballa d'encarregat en el supermercat del barri i em mira arrogant per sobre l'espatlla. Ell vol ser com els rics que viuen en els barris tan bonics i que eduquen contents els seus fills per ser els nostres patrons; i jo els odio a tots. I em tatuo al pit amb l'odi entre classes que tinc una falç i un martell al meu braç i el meu cap per lluitar. Orgull de la classe obrera! Oi!

Petita i amagada llum...

Petita i amagada llum que creixes en els sospirs dels qui enyoren la felicitat perduda. Tu que ara ja m’has abandonat, que has marxat, de sorpresa, d’aquest meu món que tant de tot t’ha donat; tu que no saps quina és la millor de les vides ni quina la pitjor, has marxat sense fer soroll amb la maleta oberta, perdent, mica en mica i a cada pas, la roba que s’amaga a dins. Has marxat i has deixat les gàbies obertes i s’han escapat tots els animals. Has marxat, corrent, de tota vida amb ganes de ser viscuda; diuen que vas vagant en busca de la tristesa amb la qual la gent s’acostuma a viure. És per això que has marxat del meu costat, oi? Sóc massa forta i els teus copets ja no em fan mal; sóc tan forta que ja no et trobo gens a faltar per la nit quan, just abans de dormir-me, penso en tot el que m’ha fet feliç.

TANT SE ME'N DÓNA!!!

Tant se me’n dóna si sou grocs o vermells, si sou pocs o sou molts, si sou d’ara o sou vells. Tant se me’n dóna si sou alts o petitets, si sou pobres o rics camells, si veniu de dalt o si sou de baix tolts. Tant se me’n dóna si penseu o sou pell, si sabeu o ignoreu, si camineu amb equilibri o si simplement camineu. Sou els mateixos que sempre m’han assenyalat pel camí, els que sempre han omplert d’escopinyades els meus somnis, els que han estat a favor dels grans robatoris de la història d’un país que no pertany, ni de bon tros, al vostre; robatoris que es fonamenten a mida que es va limitant la llibertat d’expressió. Sou escòria, rates-pinyades que no heu après a volar i deambuleu buscant quelcom amb què reafirmar la vostra condició, la vostra basant més animal. Ara penseu menjar-vos el món, tenyir-ho tot de vermell com el color amb el qual us fan jugar a futbol; mentrestant em poso la mà a la boca per tal de no vomitar, i és que el fàstic que em féu és equiparable al fàstic que em fa tot el que enganyosament aparenta una unitat inexistent; una unitat que no ha existit mai i que mai, amics meus, existirà.

A BAIX...

Sóc a baix i en sóc conscient. Han construït una paret a sobre el meu cap perquè no pugui enfilar-me i tornar amb els altres éssers vius; hauré de romandre en aquest lloc per sempre més. Estic sola i tancada i l’olor a resclosit em comença a molestar. No, no és l’infern, però s’hi assembla i ja em començo a cansar de cridar amb la finalitat que algú em senti perquè per molt que ho provo els sons que surten de la meva boca perden intensitat abans d’arribar a les orelles dels altres i moren, com les papallones, quan intenten agafar el vol. Encara no ha baixat ningú a veure’m i les hores se’m fan llargues i la quietud em molesta. Si no estigués en aquest sot escalaria aquelles muntanyes tan altes que han estat foradades per les pedreres i les defensaria a mort, o arrencaria les línies d’electricitat d’alt voltatge que fan que la vegetació agonitzi, o robaria el sac on els polítics i els grans empresaris amaguen els calers, la merda i l’avarícia.. Si descobrís, d’entre la foscor que m’envolta, una escala, per petita que fos, la pujaria a saltirons fins arribar a l’alçada d’aquells qui diuen ser els amos del món i, llavors, els escopiria i jugaria a futbol amb els seus caps i els hi obriria el cor amb un ganivet afilat per demostrar que a dins no hi tenen res. Després baixaria uns quants esglaons i robaria les propietats i les terres dels més rics i les repartiria a tothom. Si pogués trobar la manera d’escapar correria fins que les cames em fessin mal i aniria apartant les trampes amb les quals ensopeguen les persones i cauen rendides. Seria capaç d’això i més si no estigués aquí baix morta de gana i empresonada pels qui gaudeixen de poder.

EL PAÍS DELS ASES!

Amb els colzes a la taula començo a mirar fulls, com aquell qui remena la fruita al mercat després de protestar pel preu. Pacto amb mi mateixa el que he d’estudiar i, amb molt de valor, llegeixo aquell fragment indesxifrable amb escepticisme, com si es tractés d’un codi estrany enviat pels extraterrestres! Tot m’avorreix tant que me’n vaig i, quan menys m’ho espero, torno; a vegades oblido que estic lligada a aquests lliçons com el gosset ho està a la farola mentre espera que el seu amo surti de la botiga. Sóc esclava d’un sistema que no funciona, que no arriba a les persones, que sembla que no hi sigui però que hi és, perquè tot es mou al seu voltant. Diuen que ara el volen canviar, però em temo que serà pitjor, perquè aquest canvi significa seguir amb el sistema de recital de lliçons que tenim ara acompanyat de la privatització d’estudis superiors (carreres, màsters, postgraus, cicles...). Quina mandra que em fa estudiar després d’entendre que el sistema universitari és una basant més d’aquesta democràcia tan trempada que regna en aquest país: el país dels ases!

ARRIBA L'ESTIU...

Ja ve l’estiu. Diuen que ja ve, que s’amaga rere els arbres que de lluny semblen més verds. I tornarà a fer calor, d’aquella que pesa i fa bufar a tothom, en aquesta ciutat diuen que la calor és com l’infern. Totes les tardes lliures per passejar, escriure i deixar-me perdre per la bogeria d’oblidar el temps. Totes les tardes lliures, totes les nits pau i tot l’armari buit i desert. Totes les tardes lliures, tots els dinars enmig de dunes, sol i aigua salada. Totes les tardes agafar un nou camí i deixar respirar el seny. Totes les tardes lliures, algunes, però, tancada en un món gris; jo pensaré en la vida com si es tractés d’un estiu etern...

"SOTA LA SOCA DELS OUS" - ELS PETS

Aquí els tenim acusant-nos amb el dit, des de les seves butaques. Progres amnèsics i “hippies” reciclats obsequiant-nos amb lliçons de franc. Quin gran exemple ens doneu quan ara representeu tot el que abans rebutjàveu. Que n’és de fàcil posar-se a criticar des de casa amb el whisky a la mà. Com podeu tenir les penques d’intentar donar-nos lliçons de moral, si no som més que un reflex d’aquest món que aneu deixant tant podrit que ens fa cridar que n’estem fins a la soca dels ous. Per quins set sous exigiu ser respectats si per part vostra som acusats de drogoaddictes, materialistes, dropos i a més de pèssims estudiants. Però per ser dropo fa falta una feina per poder exercitar. I com podem creure en els estudis que no són els que hem triat i que tan sols serviran per fotre’ns sota la soca dels ous.

MALEÏDA ESCALA...

Jo tallo els fils mentre tu cuses les coses a la teva manera. Aquest món és injust, mentre visquis bé la gent com jo es sentirà abatuda i, els més pobres, deixaran de lluitar pels seus drets. A la gent no se la mira per sota l’espatlla ni se la tracta d’assassina i criminal només per la seva condició social. No tothom té la sort que has tingut tu en la vida, alguns hem de treballar fort i aconseguir ser mestres d’un ofici que no ens agrada perquè tu puguis seguir vivint com un rei. Aquesta és la realitat que vull desmuntar algun dia utilitzant l’eina més poderosa que hom pugui posseir: el cervell.

DONA'M LA MÀ

Jo en conec molta de gent que és com tu; gent que viu històries imaginàries i se les creu i les explica amb convenciment. Estires la realitat i l’arronses i la tornes a estirar i la plegues i la intentes adaptar a allò que vols que sigui. Això és art...Jo no ho he sabut fer mai, totes les vegades que he provat de fer-ho sempre hi he deixat alguna arruga i llavors n’he patit les conseqüències. Però no és bo jugar amb la realitat tan sovint, perquè llavors la gent perd la credibilitat en tu i no sap en quina de les moltes realitats et trobes. El que em consola, però, és saber que mai no has fet mal a ningú, que les teves mentides només han estat petites distorsions, res més. Ets un amic, algú amb qui podré comptar el dia que vulgui; uns braços oberts que sempre m’esperaran per abraçar-me quan m’arrenqui a córrer perquè la vida em maltracta. Mai, a la primera de canvi, intentaràs imposar-me la teva voluntat, mai t’enfadaràs per coses absurdes ni tiraràs la tovallola amb la qual la nostra amistat s’ha anat sostenint a mida d’aixecar-la i tornar-la a abaixar. Tu sí que ets per sempre i no aquelles persones que entren per la porta gran i surten per la petita escampant merda i jutjant-me per coses injustes i injustificables. Sempre caminaré amb el braç estirat per si necessites agafar-te de la meva mà, procuraré no fallar-te mai i guardar-me sempre un somriure per regalar-te. Ets per mi un germà; això i més...

PLANTES DE SANT HILARI...

No esteu a l’ombra, us toca el sol. Quan us reguen sembla que somrigueu però no ho feu. Sou plantes, sé que no ho heu triat i que possiblement preferiríeu ser un animal amb potes i corre; corre fins arribar lluny. Molts cops passo pel vostre costat, a vegades fins i tot us miro, però fa dies que no feu bona olor, per això m’aparto de vosaltres i deixo que creixeu sense la meva ajuda. Ja no us regaré, no ho faré perquè hi ha massa plantes com vosaltres i sempre que les he intentat tocar m’he punxat com si acariciés una romeguera! Els vostres colors, aquells dels quals constantment presumiu, costen d’identificar amb tanta pols pel mig! Quan us canvien de test sempre sona de fons una música bona; tan bona que no podeu evitar que us recorri pel cos la sensació que us moveu i eleveu per sobre de les altres plantes. Sentint-t’ho molt, us informo que no és així, que ni tot és tan espectacular ni volar resulta ser tan fàcil! Esteu encantades amb la vostra terra, no la canviaríeu per cap altra, però només la compartiu amb qui ha passat d’animal a planta.

Acabo de travessar un solar i, sense voler, he xutat un roc. No ho volia fer, ha estat una acció plenament involuntària. M’ha sabut greu. Recordo que quan era petita m’encantava caminar mentre xutava rocs; procurant sempre que ningú me’ls prengués. La qüestió és que, just després d’haver empentat, sense voler, la pedra amb el peu, m’he aturat i he mirat al voltant. Ningú s’ha adonat de res, la gent ha seguit fent la seva. És horrorós, què pensarien de mi els grecs si m’haguessin vist en aquell moment? Ells descobrien les tombes dels herois sota les pedres! Qui sap si hi ha algun heroi digne de ser venerat sota les pedres més comunes de qualsevol solar? Miraré, doncs, en tot cas, de caminar sense xutar cap més roc, ja que he sentit a dir que hi ha un munt de gent que s’ha autoproclamat heroi pel simple fet d’empentar petites pedres amb els peus...!

A VEGADES...

A vegades la por de no poder-te superar, el fet de sentir que l’ambició t’abandona sense explicacions, fa que veritablement els teus somnis caiguin un i altre cop i que, per qüestions inexplicables, els acabis collint de terra bruts i fets pols pensant que possiblement és l’últim cop que s’allunyaran de tu. A vegades, quan la imaginació no és capaç de crear les històries que necessites explicar, quan el pensament llença la tovallola i s’adorm a qualsevol lloc, quan escriure ja no sembla tan excitant, quan els punts, les comes i allò que dicten els grans gramàtics et priven de llibertat, sents que és més fàcil mirar i intentar escriure amb la mirada aquelles lletres que les mans no han aconseguit dibuixar. A vegades tens la sensació de no haver fet res d’important, res que hagi cosit un petit fil entre tu i els qui t’envolten, res que t’hagi fet plorar d’emoció... I corres deixant enrere tot el que no has aconseguit perquè et sents constantment frustrat, apagat, tan apagat com se sent el sol a la nit. Aquesta és la vida que has decidit des del primer moment, la vida que t’ha tocat per escriure i somniar massa sovint en allò que et feia feliç, en allò que creies de veritat, en tot el que volies ser, en el que encara no s’ha escrit i en el que sense tu es quedarà per escriure. A vegades... A vegades et sents així...

MAT VOL DIR MATAR?

Mat? Què significa MAT? Per molt absurda que sembli aquesta pregunta encara hi ha qui desconeix el significat del gran contingut que s’amaga en aquesta paraula tan curta i simple i tant aterradora a la vegada. Els representants del sector empresarial gironí preserven la seva voluntat de veure aquestes grans torres de molta alta tensió (400kV) a les seves pròpies terres. Joan Vila, el representat de Pimec (Petita i Mitjana Empresa de Catalunya), va dir el següent al Diari de Girona: “És lloable que els Ajuntaments tinguin criteri energètic.[...] als seminaris sobre energia que es fan a Barcelona i a Girona només hi he vist un alcalde, Xavier Soy”. Possiblement no cal assistir a conferències que es basen simplement en multiplicar el capital de grans empreses a través de l’energia per entendre que el tema en qüestió sobrepassa els límits d’allò que no ha de ser permès per cap de les raons. Vila encara no sap quin és el preu que s’ha de pagar quan la voluntat individual, aquella que divaga potencialitzant tots els recursos sense tenir cap mena d’escrúpols per quatre calers bruts i fastigosos, s’oposa a la col·lectiva. Els representants del sector empresarial gironí encara no han entès que la natura recompensarà gentilment els seus bons actes, aquesta voluntat antinatural i antihumana, amb vegetació morta i noves malalties cancerígenes. Mentrestant, el poble es mobilitza davant d’aquesta barbàrie: 350 persones duen a terme una caminada contra la MAT a Vilanna, un centenar de ciclistes participen a una pedalada popular contra la MAT a Canet d’Adri, vàries accions de protesta a Vic, Tavèrnoles... Fins i tot hi ha alcaldes que s’oposen al projecte, malgrat formin part dels partits polítics que representen en gran mesura Catalunya, i que no cedeixen cap local municipal a REE ( Red Eléctrica Española ), negant-se, així doncs, a entrar en la burocràcia necessària per donar alè a la MAT. I la gent que no es mobilitza, aquella que camina pel poble tranquil·la pensant que si hagués estat escollida a les passades eleccions no s’hauria oposat al projecte sempre i quan la recompensa econòmica hagués estat bona, llegeix de reüll als diaris les afirmacions de Mario Monti, el coordinador europeu de la interconnexió elèctrica amb França, en les quals es mostra alarmat davant el bloqueig del projecte.

MENGEU!

Que us aprofiti tot el que teniu! Mengeu i torneu a fer-ho, no deixeu mai d’evidenciar que podeu menjar fins a rebentar. Sou la causa dels meus plors, el motiu pel qual la gent com jo es desespera, però vosaltres mengeu, mengeu tan com vulgueu. Quan vosaltres us aixequeu, els altres estem obligat a alçar-nos, obligats a combatre amb ràbia les vostres lleis. Mentre vosaltres mengeu, nosaltres pensem com treure-us la gana. Controleu els països i exploteu a la gent, dels somnis dels altres en feu un no res, convertiu aquest món en sabates a mida dels vostres peus i a les persones en ànimes en pena. Ja estem acostumats a morir d’un cop al cap, relliscant amb la merda que aneu repartint arreu cada cop que obriu la vostra boqueta de mel. Esteu invertint el nostre futur a canvi de prestigi, poder i diners, però ens és igual, us donem permís perquè mengeu fins a rebentar!

Jajaja!

Quin riure!!! Jajajajaja! Quin riure i que curiós que és tot plegat! Recordo que no fa pas gaire algú em va dir allò que tanta ràbia em fa que em diguin: que sóc massa idealista i que tinc el cap ple de pardalets! Però ves tu per on, potser per fi es confirma el fet que n’és molta la gent que comparteix aquest deliri del qual en sóc “víctima”... A França s’està demostrant, un dia més, que la revolta és possible, que la unió de sindicats poden fer baixar els fums dels grans dictadors, així com els d’en Nicolas Sarkozy. França paralitzada pel desaprovament d’unes lleis fetes a mida del poder; unes lleis que afavoreixen novament als més rics i que discriminen la classe obrera. El poble francès s’ha revelat i ja ningú el podrà parar. És ara, doncs, el moment de prendre exemple dels veïns europeus més propers. Potser sí que, finalment, i tal com diu el pianista Michel Camilo, “Barcelona ha destronat París com a capital de jazz al sud d’Europa”, però la melodia que converteix el Jazz de París en únic crec que des d’aquí encara no es pot percebre...

Un altre robatori que fa créixer encara més la inseguretat ciutadana!!!

3.000€!!! Què faríeu si ara us toquessin 3.000€? Jo ho tinc molt clar; pagar els meus estudis universitaris d’aquest any i del que ve. Però, i si en comptes de 3.000 us en toquessin 6.000? Llavors, es podrien solucionar moltes més coses, no? Però, què passaria si de sobte un tribunal us els roba? 6.000€, sí senyors, aquest és el preu amb el qual es sanciona la llibertat d’expressió! Ahir, els dibuixants del Jueves van haver de pagar aquesta quantitat de diners per haver dibuixat quelcom que sobrepassava els límits establerts per aquest govern espanyol tolerant, progressista, democràtic i d’esquerres!

QUAN ERES LA MILLOR...

Sempre hi haurà històries per explicar; de tot es pot treure una història. Avui us explicaré la història d’una dona simpàtica, intel·ligent, educada, que sempre es passejava repartint somriures a tort i a dret i que era capaç d’aclaparar l’atenció de les persones més despistades. Era tan bona dona i tan perfecta que semblava que fos de mentida. Li encantava la literatura medieval, de fet havia dedicat molts anys de la seva vida a investigar sobre aquest fet; també donava classes a la universitat. Però un dia qualsevol el sol la va despertar i, amb molta pressa, va marxar de casa fastiguejada perquè s’havia adormit. Aquell dia no parlava amb la dolçor amb la qual tenia a tothom acostumat, només cridava i s’enfadava per tot. La gent ja no sabia què dir-li. Sempre més va ser fidel a aquesta nova conducta. Llavors va començar a llençar per la borda els seus principis i els seus ideals treballant directament pel penós ministeri d’educació espanyol, deixant-se menjar el cap pels qui, amb autoritat, li anaven marcant les pautes que havia de seguir. Malgrat tot, no va deixar mai de donar classes a la universitat, però el buit de les seves paraules, que reflexaven el buit del seu interior, entristia a l’alumnat que l’havia seguit i admirat en els seus millors temps. La seva bogeria quedà palesa el dia que negà la intervenció dels alumnes a la classe i començà a tractar les intuïcions aventureres dels més joves com a símptomes patològics. Després va desaparèixer per un temps... Aviat tornarà. Qui sap si el sol l’haurà despertat novament?

ALS MEUS AMICS DE LA FACULTAT DE LLETRES...

Vosaltres que m'observeu quan entro i conteu les meves passes. Vosaltres que sovint la sort us pica l'ullet i teniu èxit amb el que us proposeu. Vosaltres que molts cops empenteu sense escrúpols a qui està davant vostre i que teniu el territori controlat. Vosaltres que estudieu, treballeu i fingiu sentiments; vosaltres que us arronseu quan la vida us dóna l'esquena i que patiu en moltes ocasions. Vosaltres que tremoleu quan us colpeja el fred del desamor i que voleu que us toqui el millor. A vosatres que us tanqueu en un món aïllat del món que totes les persones tenen en comú, us dono les gràcies per haver-m'hi deixat entrar. Sé que m'observeu quan entro en noves fases i que conteu les passes arriscades que faig en la meva vida. Sé que sovint la sort us pica l'ullet i que feu mèrits perquè també me'l piqui a mi. Sé que empenteu sense escrúpols a les persones que no s'arrisquen a viure noves aventures per tal que ho facin i que sempre sou on us necessito. Sé que esteu constantment ocupats i preocupats i que, malgrat tot, sempre teniu un moment per invertir-lo en els altres. Sé que somnieu en sileci horitzons plens de glòria, d'amor i de felicitat. Sé que estic al vostre món i aquesta és una realitat que m'omple cada instant, cada segon, hora, dia, mes i any que passa. Sou gent meravellosa i dono les gràcies a la casualitat per haver-vos conegut. Simplement, tots plegats som com lletres que formen paraules que amb el temps s'han anat normalitzant; paraules necessàries per a l'expressió humana...

PERQUÈ VULL! - OVIDI MONTLLOR

Plovia aquell dia. Perquè vull! Perquè tinc ganes que plogués! Sortia ella de casa. Perquè vull! Perquè tinc ganes que sortís! Tenia jo un paraigua. Perquè vull! Perquè tinc ganes de tenir! Vaig dir-li de tapar-la. Perquè vull! Perquè tinc ganes d'ajudar! Va dir-me: «Encantada». Perquè vull! Perquè tinc ganes d'encantar! Va arrapar-se a mi. Perquè vull! Perquè tinc ganes d'estimar! Vam viure un món preciós. Perquè vull! Perquè tinc ja ganes de viure'l! Després vàrem parlar. Perquè vull! Perquè tinc ganes de parlar! Vam volar pel món. Perquè vull! Perquè tinc ganes de volar! Vam sentir un món nou. Perquè vull! Perquè no m'agrada aquest! I el vam veure millor. Perquè vull! Perquè sé qué és millor! Vam menjar el més bo. Perquè vull! Perquè sé que es pot menjar! Vam viure amb gent preciosa. Perquè vull! Perquè estic tip de la contrària! Tot era meravella. Perquè vull! Perquè estic fart de fàstics! Tot era de tothom. Perquè vull! Perquè tot és de tots! I acabo la cançó. Perquè vull! Tot comença en un mateix!

Ejem, ejem...

Hi havia una vegada una colla de nanus d’una vila, el nom de la qual no penso revelar, que jugaven a dir disbarats. Quan duien a terme aquesta acció tenien orgasmes, reien i s’ho passaven d’allò més bé. Un dia, una noia, el nom de la qual no penso revelar, sentí els disbarats que deien i, entre correguda i correguda, la noia pensà que, certament, havia d’explicar-ho a la gent del poble. Així que va escriure els fets en el seu blog perquè tothom ho pogués saber; deia alguna cosa així: “Aquests nanus són una escòria! Parlen de temes que ni tan sols dominen tot condicionant les ànimes més gentils, aconseguint que aquestes pensin d’una determinada manera! No sé què en treuen d’enganyar a la gent, d’utilitzar mots ambigus i incoherents, d’omplir frases i més frases sense idees sòlides, contundents, relacionades entre sí. El butlletí de la JNC de Sant Hilari Sacalm és una de les coses escrites més mal organitzades, argumentades i, normativament parlant, més incoherents que els meus ulls han pogut llegir mai. Utilitzen el melodrama sense èxit, el sarcasme mal aconseguit, la vulnerabilitat decaiguda i el convenciment absurd, fent una barreja de registres literaris i periodístics mal encaixats, recorrent a anàfores sense antecedents que fa que el lector entri en un estat de decadència. Si aquests nanus tenen pensat escriure quelcom més, que intentin buscar: un assessor lingüístic ( per corregir els greus errors d’ortografia, de sintaxi i de normativa), un polític que domini la retòrica (si pot ser que no hagi treballat a can Brugarola), un dibuixant que no es basi en l’absurd i el sensacionalisme (com es pot apreciar a la portada de l’últim butlletí), una font d’informació més fiable que la de la intuïció i un Déu menys humà (que no sigui en Mas)! Potser així, i d’aquí a molt de temps, aconseguiran fer un escrit que no faci tan mal d’ulls; tot i que, en certa manera, ho segueixo dubtant"...!!!

El Gallo Eduardo Montenegro (ALBERT PLA)

Los pajaritos cantan, las nubes se levantan... Las gallinas ponedoras en vez de poner huevos consuelan a un gallito desolado; pues como cada mañana cuando fue a anunciar el día el gallo se quedó sin habla, la voz no le salía, tenía una afonía que ni cacarear podía. Por mucho que abriera el pico no le salía ni pío. ¿Cómo iba a empezar el día si su canto no se oía? Estaba convencido que el mundo se acabaría... Así que san se acabó! El sol sólo saldrá el día en que las gallinas se pongan a mear! Presta atención a lo que este gallo afónico te quisiera decir: kikirikikí... Los pajaritos cantan, las nubes se levantan... Y el mundo gira, gira y gira y el sol brilla, brilla y brilla. Creer que se detendrían porque un gallo padeciera una afonía eso era una tontería! Como esa que algunos hombres creen que viven eternamente, que su alma sube al cielo aunque su cuerpo haya muerto; como si en el firmamento hubiera sitio para tantos! Así que san se acabó! Lo único que sube al cielo son los pedos que se tiran los gusanos cuando comen sus despojos! Parecía el patito feo abandonando el gallinero, le despedían con pañuelos llorando sus gallinas; sin rumbo ni norte alguno el gallo se fue errando... Hasta que un día muy cansado se paró a dormir un poco; era el reposo del guerrero. Y en un bosque encantado, bajo un roble milenario, “no hay futuro” dijo el sabio, siguió preguntando en vano quién puñeta fue primero “¿fue la gallina o fue el huevo?”. Así que san se acabó! El amanecer llegó y no se oyó cantar un gallo; ese día tan absurdo lo estaba anunciando un búho. Presta atención a lo que un burro cualquiera opinaría sobre esta absurda cuestión: ia ia ia iai! Los pajaritos callan, era un búho quien cantaba... “Hola gallo”, dijo el búho, “esto es un bosque encantado, soy el bicho que buscabas; yo soy quien despierta al sol cada mañana, al lobo vegetariano y al león republicano y a todos los bichos raros. Soy un búho, yo soy brujo, ¿te has fijado que cursi es la moraleja del cuento de la lechera? Aquí nada es como parece; aquí uno no nace, uno se hace, sin que nadie te lo mande, sólo se hace lo que place. Atrévete si quieres a no hacer nunca lo que debes”! Así que san se acabó! Aquí hay gallo encerrado, ¿donde está el cuarto pié del gato? Más vale pregunta en mano que cien respuestas volando... Presta atención, yo sé cómo arreglar el mundo. Ruego un poco de silencio, lo diré bien fuerte y claro pero sólo una vez: xiu xiu xiu... Yo cantaré así, así o asá, o como a mí me dé la gana cantar... Xiu, xiu, iai, iai, kikirikiki... Los pajaritos cantan, las nubes se levantan... En verdad quién fue primero, ¿la tortuga o el conejo? ¿Existe realmente una gallina que ponga los huevos de oro? Érase una vez un gallo que sabía el final del cuento, que fueron muy felices, que comieron perdices, a mí me importa un pito si el mundo funciona a pilas, con butano o gasolina... Es doloroso ser sabio y descubrir la sopa de ajo, apartó un árbol enorme y por fin pudo ver el bosque. Yo lo que quiero es largarme con la música a otra parte. Así que san se acabó! Los músicos de bremen han sido asesinados: el burro, el perro, el gato y el cadáver del gallo aún nadie lo ha encontrado. Presta atención, ¿sabes tú qué pasaría si el viento y el agua y toas las cosas transparentes de repente tuvieran color? Pues que bla bla bla bla...

COM UN OCELL

Així com un ocell que vola sens parar i que intenta trencar l’aire amb el seu cant avanço jo perduda pels cels més baixos i fent mèrits per no caure a terra. Moc les ales amb força i m’amago quan veig un ocell més gran que pugui, vulgui o no, menjar-me i acabar amb el que m’ha costat tant d’ésser i semblar. Moc les ales i miro amunt, allà a on estan els ocells més importants, que travessen els núvols d’or i el vent de llevant. Me’ls miro fins que es pon el sol perquè llavors tots semblen més bohemis; diuen que beure de la copa de la glòria provoca ressaca. Llavors és quan ja no volen tan alt, quan les ziga-zaga em recorden que hi ha massa ocells inútils en aquest cel tan blau i és en aquest moment que agraeixo poder volar a l’alçada dels arbres i sentir com ells m’acaronen sempre que em veuen passar...

Viure en un món equivocat...

Hi ha molts indicis que em fan creure que visc en un món equivocat. L’altre dia em vaig assabentar d’una notícia molt bona: volen condemnar, fins a dos anys de presó, al jove de Banyoles que va cremar una fotografia dels reis de l’estat espanyol. Així, doncs, es confirma de nou que vivim en un lloc on la llibertat d’expressió, o d’opinió, o com se li vulgui dir, rau en un pou... D’aquesta manera, s’arriba ràpidament a la conclusió que només podem queixar-nos d’allò que, malgrat tot, està política i socialment més ben vist. Ni cremar una fotografia dels reis em sembla un crim, ni publicar una revista que es bufa d’ells, tampoc! Sembla mentida que, encara ara, mantinguem una monarquia tan casposa! Tan sols em passa una sola cosa pel cap...Si en temps passats s’acabà amb la vida de Juli Cèsar per tal de preservar la República, no estaria malament fotre els reis a la foguera per tal d’acabar amb determinades condemnes que s’aproximen considerablement a allò que es percep com a ridícul i que, alhora, redueix la llibertat d’expressió, d’opinió, o com se li vulgui dir...!

DOS AMANTS de JOSEP CARNER

Hi havia dos amants vora la mar en pena. Venia la tardor per serres fosquejants. El vent féu un xiulet saltant per la carena; amb fullaraca i pols embolcallà els amants. En imploració van aixecar les mans; un glacial fuet els afrontà l'esquena; de polseguera es van trobar la boca plena, despulles sobre el cos a estil de mendicants. I van guspirejar llurs ulls d'una ira estranya. Potser els van maleir la mar i la muntanya. Tant de bo que la mort o l'oblit els colgués! En un forc de camins esclataren en blasmes, i la nit sense estels engolí llurs fantasmes. Per indrets sense nom no es van veure mai més.

EN L'INTENT DE BESAR-ME...

1. He vingut i estic aquí, són moltes les muntanyes que ens han separat, ja no has de témer més, el que tens ningú et traurà.. He vingut i estic aquí, la vida un dia em va despertar i ara vago per carrers deserts dins una bombolla; vols entrar? He vingut i estic aquí per consolar aquests ulls tristos que criden, dolça i desesperadament, la màgia de la vida. He vingut i estic aquí, no em cansaré de dir-ho, vull que em miris i pensis que avui tot el que s’ha escapat pot tornar. He vingut i estic aquí perquè miris endavant, ningú desfarà el teu món, ni les ganes, ni l’afany. He vingut i estic aquí perquè no escupis més l’amor, perquè confiïs que algun dia haurà valgut la pena arribar fins aquí. Sóc un somni que avui neix i he vingut fins aquí perquè m’acariciïs i vulguis fer-me teu, perquè aprenguis a ignorar la resta del món i vulguis, creguis i anhelis tot el que pots aprendre en l’intent de besar-me...

ALGUNS PROVERBIS CATALANS...

Abans d'ensenyar, aprèn---------Qui mal entén, mal respon---------No hi ha paraula ben dita que no pugui ésser mal entesa---------De nit tots els gats són negres--------Qui té gana somnia pà--------Val més un bon cagar que un bon dinar.

ADÉU PAVAROTTI

Avui el món de la música ha perdut un dels personatges més importants de tots els temps: Luciano Pavarotti. Per qui no recordi els orígens d’aquest famós tenor seria convenient dir que va néixer en una família molt humil d’Itàlia. Sense massa diners es va apuntar en una escola de cant, on acabà exercint-hi de professor. Junt amb en Placido Domingo i en Josep Carreras ha estat una de les veus més prestigioses i sofisticades de l’òpera i, sobretot, un dels motius pels quals milers i milers de persones, seguint la veu d’un somniador, han trepitjat Nova York, Itàlia, Austràlia, Londres i altres indrets. Podríem dir, en certa manera, que Pavarotti ha estat sempre la part més humana i amigable de l’òpera. Cada cop que senti a parlar d’aquest estil de música pensaré en ell i en les seves grans interpretacions. Gràcies, Pavarotti, per ensenyar-me que tothom pot arribar lluny i que no hi ha somnis impossibles. La teva veu no s’apagarà mai...

UN RECORD DOLÇ

El primer cop que et vaig veure vaig caure en l’error de pensar que eres avorrit, capsigrany i una d’aquelles persones que intenten fer gràcia constantment. Mica en mica, la imatge que tenia de tu es va anar transmutant i ara puc dir que ets el millor professor que he tingut mai. Ets mediàtic, important i resulta ser que més intel·ligent del que em pensava. Però no t’admiro per aquests motius, sinó perquè converteixes les classes en obres d’art, escrius coses magnífiques amb un enginy innat, sempre procures transmetre els teus coneixements amb simpatia i bon humor i esgarrapes suaument el cor dels alumnes perquè sagnin i no es tornin de pedra. Espadaler, les teves classes perduraran en la meva memòria i tu seràs sempre un record dolç. LLARGA VIDA AL REI!

QUE GRAN QUE ETS...

Que gran que ets Shakespeare! Pels anglesos sempre seràs el més gran, el més creatiu, el primer dels primers. Vas dir, en el moment oportú, tot el que faltava per dir i les teves obres ara són una relíquia més que ens ha regalat la història. No és fàcil perdurar amb els anys, les modes venen i van, però tu un dia vas decidir trucar a la porta i quedar-te als nostres cors per sempre més. L’ambició, el poder, l’enveja, la venjança..., el funcionament d’aquests universals ens el vas explicar tu amb paraules simples i clares, amb llibres prims i lleugers que van servir d’exemple. A vegades em pregunto si les teves obres haurien pogut passar a la posterioritat si tu no haguessis estat el fill de l’alcalde de Stratford i de Mari Arder. No et vull desprendre dels teus mèrits, ni infravalorar-te, però a mi m’és bastant difícil creure que vas ésser l’únic en intentar explicar el món en quatre ratlles. Sempre hi hauran grans escriptors, els últims dels últims, que desitjaran tenir la sort que tu has tingut. Potser n’hi hauran uns quants que podran guanyar-se la vida mitjançant l’art, però la majoria tiraran la tovallola mentre senten que el teu esperit sembla estar més viu que els seus...

Per un plat de pasta...

Queda’t de la vida aquells moments que semblen no tornar; si creus en ells, en impossibles, després arribaràs més lluny. No et castiguis per haver volgut ser, aparentar i viure més del que podies; tots fem el mateix. El que no m’agrada de tu, però, és que tens massa por i poc esperit lluitador. Les persones que t’estimem necessitem que ens dediquis un somriure, una mirada oberta i clavada a l’horitzó, un senyal que ens faci creure que encara vols de la vida allò que alimenta el cor i suaument t’adorm en una catifa d’olors exòtiques...

L'HOME DELS LLEONS

Estic enganxada al “Lion Man”; us sona? Sí, clar que us ha de sonar! És aquell home graciós de la cua que té una reserva de lleons. Em sembla molt emocionant aquest programa no només pel munt d’hàbits característics dels animals que s’aprenen, sinó perquè remarca les dificultats de la supervivència d’alguns felins. El fet és que l’home dels lleons s’encarrega d’intentar que els animals visquin (encara que sigui en una reserva) lluny de les males intencions de l’home que s’entreté captivant, matant i torturant animals en llibertat. Us animo a ésser fanàtics d’aquest home boig que somnia i estima; i estima els somnis dels altres animals...

UN ALTRE DIA...

Sí, un altre dia més, una altra cançó que entrarà, com un llampec, per les teves oïdes i se’t posarà al cap per sonar repetidament. Un altre dia i segueixes tenint fred, dolor, verí a les entranyes. Com començar de nou si encara estàs acabant tot el que vas iniciar quan el tren dels sentiments et va portar i abandonar al desert? Un altre dia i la vida sembla que continuï sent un fàstic i les hores es fan moments eterns. No busques més, t’has cansat d’ajupir-te i cercar per sota les pedres la passió que vas perdre quan menys t’ho pensaves. Un altre dia neix entre plors i sospirs, entre desenganys i desil·lusions, entre fracassos i malsons; un altre dia neix per tu, perquè sempre tindràs la oportunitat de tornar a començar; sempre i quan sigui això el que desitges...

FRASES CÈLEBRES

Els amors són com els nounats: fins que no ploren no se sap si viuen" JACINTO BENAVENTE. ---------- Els xiquets endevinen quines persones els amen; és un do natural que amb el temps es perd PAUL DE KOCK -----------La major declaració d’amor és la que no es fa ; l’home que sent molt parla poc PLATÓ. ------------La felicitat consisteix en tenir sempre quelcom que fer, algú a qui estimar i alguna cosa que esperar THOMAS CHALMERS. -----------De vegades una broma, una anècdota, un moment insignificant, ens pinten millor a un home il·lustre que les majors proeses o les batalles més sagnants PLATURC. ---------Tot el que té explicació no és important ALBERT EINSTEIN.