Al principi de tot, quan en un estrany sorteig amb la vida vam ser premiats, vam néixer sense falta de res i alhora sense res que ens sobrara. Sortírem al carrer i entre casa i casa una mà assomava des d'un rostre quiet, amb uns ulls ferits i suplicants que ens llançaven mirades demanant-nos la vida. I vam veure com la persiana que enfoscava els nostres ulls s'obrí de sobte, i ens va fer veure el que és la vida, la seva vida, dia a dia, nit rere nit.
I així, ciutat a ciutat, carrer rere carrer, entre monuments i obres d'art que mires amb passivitat, apartant-nos del riu de la misèria, sentint fluir la seva viscositat al ser conscients d'allò que ningú vol mirar, creure que existeix. Però si tots ens submergírem en aquest món de dolor, si el férem nostre intentaríem canviar la realitat .
I vam veure com la persiana que enfoscava els nostres ulls s'obrí de sobte i ens va fer veure el que és la vida, la seva vida, dia a dia, nit rere nit.
