Me'n vaig...

Escriure mentre miro les estrelles és el que faré ara... Escriure i no parar mai d’escriure, i guardar les paraules que vomito incansablement en totes les pàgines que marquen la meva vida, com si cada dia en comencés una de nova, una de diferent. I en la solitud dels dies recuperaré la nostàlgia de voler veure algú obrir la porta del menjador amb força i sentir les passes d’una persona que s’acosta a mi, amb el mateix pas de sempre, amb les mateixes paraules. Mentre m’adormi en aquell sofà pensaré en aquells coixins que es movien al ritme del meu cos i en la balada dolça i tranquil·la dels sorolls que em tornaven al món quan gairebé l’abandonava. Trobaré a faltar la cara, els gestos, la companyia de qui fins ara ha aconseguit retenir-me en aquest pis. Comença una vida nova, una vida plena de misteri, on només jo puc agafar-me a aquest misteri i abraçar-m’hi. Deixo enrere aquestes quatre parets que m’han vist plorar, riure, créixer, escalar pels camins més difícils; ara només penso en el que em queda per donar allà on vagi... Me’n vaig i me’n duc d’equipatge els meus somnis, arrossegant aquella part de mi que no desitja marxar. Me’n vaig recordant els moments més entranyables d’aquest pis, aquells que m’han donat vida, molta vida...

ELS SOMNIS CONTINUEN

La vida, la meva vida, a vegades tan lluminosa, a vegades tan apagada, va avançant enmig de la teva, a vegades tan apagada, a vegades tan lluminosa. Em bufes l’ànima i me la xucles, la meva ànima, a vegades tan forta, a vegades tan dèbil, va agafant-se a la teva, a vegades tan dèbil, a vegades tan forta. Els somnis, els meus somnis, a vegades tan abundants, a vegades tan amagats, s’enfilen pels teus somnis, a vegades tan amagats, a vegades tan abundants. Les llàgrimes, les meves llàgrimes, a vegades de felicitat, a vegades de dolor, desemboquen al mateix mar que les teves, a vegades de dolor, a vegades de felicitat. Em dones la tranquil·litat que la vida m’intenta treure. Em dones les paraules per emplenar les pàgines en blanc. Em dones la tendresa, la certesa, l’amor amb el que cada dia em defenso dels punyals, d’aquelles blasfèmies que intenten fer de mi el que no vull ser perquè no ho sóc. Em dones les ales que necessito per escalar més enllà de les muntanyes, més enllà de tot el que veus. Ne et demano més que et quedis al meu costat per sempre acariciant-me la pell mentre els meus ulls es clouen i els somnis continuen...

SI ALMENYS FOSSIN PORCS SANGLARS...

Tenen les orelles punxegudes i alçades. Una capa de pel raspós adorna el seu cos obès, ple de grassa. Sempre estan bruts, plens de merda, perquè aquesta, la merda, no deixen de remenar-la i jugar amb ella. Tenen un nas fastigós i un parell d'ulls, en cap cas una mirada. S'apilonen, es trepitgen, s'empenten, es barallen i els seus orgasmes duren 30 minuts; llàstima, però, que els únics animals que duen a terme l'acte sexual per plaer són els dofins (els humans és lògic que també!). Es creuen tan intel·ligents com els gossos, tot i que cometen els mateixos errors i no són pas tan fidels, amables i servicials. El seu roncar em posa la pell de gallina; és com un parlar distorsionat! Sí, així són els polítics, com porcs. I ara s'ha d'anar a votar?! Doncs què voleu que us digui...! El dia que es presenti un burro o un ocell com a president de la generalitat potser em replantejaré això de votar, però mentre que els candidats facin tanta pudor no vull apropar-me ni un sol metre més a ells. Si almenys fossin porcs sanglars...

UN GOL A ESPANYA!!!

CATALUNYA 2 - EUSKADI 2

Ahir vaig anar a veure el partit de l'any; s'enfrontava la selecció catalana amb la d'Euskadi. Hi havien 56.000 espectadors, 21.000 persones més que al patrit de la selecció espanyola, que per cert va perdre! Potser sí que el partit del Camp Nou era quelcom més que un simple partit... De fet, la complicitat que tenim els catalans vers els bascos es feia evident tota l'estona; es podia apreciar pels cants majoritaris "gora Euskadi, visca Catalunya" i també per la celebració dels seus gols, gairabé tan benvinguts com els nostres. Dos pobles germans, dos pobles que cridaven "Independència" amb la il·lusió segellada als ulls, al cor, allà on no es pot esborrar... Mirava aquell munt de senyeres i estelades que pintaven les grades del Camp Nou i, inevitablement, pensava que el patriotisme català, igual que el basc, no és pas dolent si el convertim en una festa d'alegria, il·lusió i complicitat eterna...