Així com un ocell que vola sens parar i que intenta trencar l’aire amb el seu cant avanço jo perduda pels cels més baixos i fent mèrits per no caure a terra. Moc les ales amb força i m’amago quan veig un ocell més gran que pugui, vulgui o no, menjar-me i acabar amb el que m’ha costat tant d’ésser i semblar. Moc les ales i miro amunt, allà a on estan els ocells més importants, que travessen els núvols d’or i el vent de llevant. Me’ls miro fins que es pon el sol perquè llavors tots semblen més bohemis; diuen que beure de la copa de la glòria provoca ressaca. Llavors és quan ja no volen tan alt, quan les ziga-zaga em recorden que hi ha massa ocells inútils en aquest cel tan blau i és en aquest moment que agraeixo poder volar a l’alçada dels arbres i sentir com ells m’acaronen sempre que em veuen passar...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada