Frustrada, així és com em sento, com em fan sentir. Què és per mi o per a qualsevol català, qui s’hi sent i qui viu com a tal, l’onze de setembre? Sí, tot el que estem cansats de sentir i el que ens explica la història o, potser més aviat, el que ens ha anat convertint la història. Ara bé, partint d’aquí, d’aquesta absurda reflexió, què és per nosaltres la música catalana? Allò que es fa aquí o allò que se’ns transmet amb la nostra llengua? Sí, la nostra llengua, el català, aquell idioma que sovint no es respecta i la llengua amb la qual els catalans hem après a pensar i a sentir. Ahir vaig anar a la manifestació de l’onze de setembre amb els meus amics. Després d’estar una estona caminant i mirant de reivindicar pacíficament, i amb un somriure com a pancarta, uns drets que encara no ens han estat lliurats després de molts i molts anys de protesta, vam anar a parar a l’Arc de Triomf. El primer grup de música encarregat d’obrir aquest “recital de música catalana”, típic de cada any, va ésser Els kumbas del Mambo, acompanyat d’un entretingut i divertit espectacle. Fins aquí bé, però la meva sorpresa vingué després, just quan el segon grup de música sortí a l’escenari. No m’ho podia creure, cantaven en francès; sí, en francès! Quan sentia aquelles lletres que no entenia, aquelles paraules que no m’esgarrapaven cap mena de sentiment, vaig recordar que minuts abans d’arribar a la zona on es feien els concerts havíem estat cridant “ni França ni Espanya”. Tot es va ennegrir i no vaig aconseguir extreure un sentit d’aquella música inintel·ligible per mi. I jo em pregunto: però si hi ha moltíssims grups que canten en català, moltíssima gent que lluita per fer-se escoltar en el meu país, com és que dels tres concerts que es feien a l’Arc de Triomf només dos eren en català? Tot escoltant el cant dels ocells de Pau Casals em pregunto quina conclusió hauria extret el propi Casals d’aquest fet si hagués presenciat en directe com s’esquivava la seva llengua, com s’apaga la flama amb la qual ell arribà a encendre la passió arreu del món.
12 de setembre 2006
ONZE DE SETEMBRE
Frustrada, així és com em sento, com em fan sentir. Què és per mi o per a qualsevol català, qui s’hi sent i qui viu com a tal, l’onze de setembre? Sí, tot el que estem cansats de sentir i el que ens explica la història o, potser més aviat, el que ens ha anat convertint la història. Ara bé, partint d’aquí, d’aquesta absurda reflexió, què és per nosaltres la música catalana? Allò que es fa aquí o allò que se’ns transmet amb la nostra llengua? Sí, la nostra llengua, el català, aquell idioma que sovint no es respecta i la llengua amb la qual els catalans hem après a pensar i a sentir. Ahir vaig anar a la manifestació de l’onze de setembre amb els meus amics. Després d’estar una estona caminant i mirant de reivindicar pacíficament, i amb un somriure com a pancarta, uns drets que encara no ens han estat lliurats després de molts i molts anys de protesta, vam anar a parar a l’Arc de Triomf. El primer grup de música encarregat d’obrir aquest “recital de música catalana”, típic de cada any, va ésser Els kumbas del Mambo, acompanyat d’un entretingut i divertit espectacle. Fins aquí bé, però la meva sorpresa vingué després, just quan el segon grup de música sortí a l’escenari. No m’ho podia creure, cantaven en francès; sí, en francès! Quan sentia aquelles lletres que no entenia, aquelles paraules que no m’esgarrapaven cap mena de sentiment, vaig recordar que minuts abans d’arribar a la zona on es feien els concerts havíem estat cridant “ni França ni Espanya”. Tot es va ennegrir i no vaig aconseguir extreure un sentit d’aquella música inintel·ligible per mi. I jo em pregunto: però si hi ha moltíssims grups que canten en català, moltíssima gent que lluita per fer-se escoltar en el meu país, com és que dels tres concerts que es feien a l’Arc de Triomf només dos eren en català? Tot escoltant el cant dels ocells de Pau Casals em pregunto quina conclusió hauria extret el propi Casals d’aquest fet si hagués presenciat en directe com s’esquivava la seva llengua, com s’apaga la flama amb la qual ell arribà a encendre la passió arreu del món.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada