EL SOMRIURE...

Avui us parlaré del SOMRIURE! Sí, ho esteu llegint bé! M’agradaria poder veure somriure a tota la gent que empentant intenten entrar a l’autobús, a tots els qui caminen ràpid i amb pressa, a aquells qui treballen per deure i no per gust, als qui lluiten per vèncer sabent que ho tenen tot perdut, a les persones que fracassen en el moment més àlgid de la seva vida, a la gent que plora pensant que ho ha perdut tot, als qui no acaben de creure en ells mateixos, als qui tiren la tovallola abans d’hora, a aquells que repeteixen constantment que són feliços, als qui es pensen que la glòria es basa en pujar un seguit d’esglaons formats per altres individus... Sí, els vull veure somriure, somriure amb els ulls, amb la boca, amb el cor. Somriure, aquella acció tan coneguda i anhelada per tants, aquella acció que no hauria de ser més que un acte quotidià, una necessitat, una imposició que hauria de procedir de nosaltres mateixos. Ara bé, què necessitem per somriure? És necessari ser feliç per somriure? No sé per què, però a vegades veure una persona somriure em fa feliç... El somriure és aquell tros de cel que compartim amb els altres i potser per això donaria la meva vida per veure somriure a tantíssima gent..., per poder escalar fins aquell núvol amb el qual viatgen les ànimes de les persones que estimo. Tots els somriures són diferents, això és una de les coses que em fa pensar que veritablement cada persona és un món, un secret que deixa de ser-ho quan l’elegància d’un somriure el revela.