Què cony els hi ha picat ara..???!!!

“Què cony els hi ha picat ara amb el canvi climàtic? Com si fos una novetat...!”. Això és el que em van dir l’altre dia quan entrava a classe. “No sé” vaig contestar com si res. Aquell dia no vaig escoltar el professor de poètiques clàssiques, de fet pocs cops ho faig, però el que m’acabaven de dir no deixava de fer-me “toc-toc” al cap, com si aquella frase volgués que li obrís la porta, entrar en les entranyes del meu pensament. Finalment vaig cedir. Li vaig ajustar la porta, perquè entrés sense fer gaire soroll. Les paraules del meu professor quedaren afogades i, de cop, ja no em trobava a la classe, sinó divagant enmig del bosc, amb un bastó a la mà i amb els peus cansats de caminar per la sorra seca que, acalorada, em mirava i bufava assedegada; amb el seu esguard em demanava que no la trepitgés més. Vaig aixecar el cap i de cop i volta em vaig girar, com si sentís algun soroll; era el vent que, sense ganes, intentava despentinar-me però no ho acabava d’aconseguir. Els meus peus es van seguir movent, com si em volguessin portar a algun lloc determinat, a algun indret previst i estrany. Em vaig deixar endur... De sobte, algú em va cridar. Jo em vaig girar però no vaig veure a ningú. Algú havia dit el meu nom, d’això n’estava plenament convençuda, algú m’havia cridat, però qui? Enlloc cap cara coneguda, enlloc cap presència humana, però algú m’estava vigilant; pressentiment que es confirmava a mida que anava avançant... I si algú em volia fer mal? No aconseguia avançar tan ràpid com desitjava, les cames em tremolaven i a més estava morta de set. Potser trobaria alguna font... N’hi havia d’haver alguna per allà, el lloc m’era familiar. Mentre observa els arbres com festejaven els uns amb els altres, les flors com s’amagaven, pansides, intentant no ser xafades per aquells meus peus que a penes es sostenien, vaig sentir de nou el meu nom. El terror es va dibuixar en la meva cara; algú em seguia. Sí, algú em seguia i jo ja ho havia gairebé oblidat! Vaig començar a córrer, esporuguida, sense mirar més enrere fins que, per fi, vaig trobar una font. Queia poca aigua, la suficient com per a apaivagar aquella set que m’estava matant. “Que trist que caigui tan poca aigua”, vaig pensar a mida que m’allunyava d’aquella font de vida. “Algú m’està seguint”, vaig pensar mig murmurant. “I si deixo que m’atrapi? Qui pot voler fer-me mal? Si algú m’intenta ferir el faré entrar en raó, explicant-li que no val la pena, que sóc una bona persona i que no guardo a dins meu cap mena de malícia”. Llavors vaig decidir aturar-me. Hi havia una pedra allà al mig, lloc en el qual em vaig asseure per reposar i esperar, amb més por de la que es pugui explicar mai, que qui m’estava observant actués d’una vegada. “Que estrany”, pensava mentre mirava al cel, “ni un ocell, ni un mosquit, ni un animal per petit o gran que sigui”! Estava suant, ja no sabia si per la calor o pels nervis d’ésser envestida per qualsevol, per qui fos que m’estava seguint; només sabia que s’acostava cada cop més i que aquesta sensació m’incomodava, m’aterroritzava. I si havia de morir? Potser era un psicòpata, perquè segurament una persona normal i corrent s’hauria identificat. Sabia el meu nom! El sabia! L’havia dit tants cops que fins i tot els arbres se’l sabien, i les pedres, i les poques flors que, tímides, començaven a treure el cap, com si volguessin ser espectadors d’un esdeveniment commovedor. De cop i volta vaig començar a sentir moltes veus que em cridaven, com si qui m’estigués vigilant fos més d’una persona. Allò semblava un complot en contra meva. I si hi havia molta gent que m’odiava i em volia fer mal? Com podria, pobra de mi, defensar-me? Seria impossible, una persona no és capaç de vèncer tantes veus. El més curiós era que, malgrat que el so s’acostava cada cop més, no veia a ningú, cosa que feia esvalotar encara més el meu pensament. Finalment, vaig aixecar el cap i la sorpresa fou màxima. Allà, a dalt dels arbres, estava ple de d’ocells, d’esquirols (cosa que mai n’havia vist al bosc), ratolins de bosc, papallones i ja, en abaixant el cap, el terra ple de serps, de cucs, d’urugues, que deixant-se la pell en aquella sorra seca i sense vida s’acostaven a mi. Tots movien la boca, dient el meu nom. Eren ells els que em cridaven. Però, per què? Jo no els hi havia fet res, simplement havia aparegut al bosc sense ni saber com. Tots semblaven enfadats, frustrats, molestos per la meva presència. De sobte, un mussol em va dir “Què hi fas aquí?”, jo no sabia què dir-li. “T’hem fet una pregunta”, em recordà l’escurçó. “Estava passejant” vaig respondre amb la veu trencada i els ulls desorbitats. “La teva presència ens molesta”, exclamà el cuc. “Per què”, vaig preguntar sense esperar una resposta gaire convincent. Fou llavors quan l’esquirol, que era l’animal que més m’agradava de tots, em digué seriosament: “Sé com et dius perquè no és el primer cop que et vaig passar per aquí. Recordo que fa uns dos anys enrere estaves en aquesta mateixa pedra assentada quan, bromejant amb uns amics, vas sentir que algú et cridava. Et vas girar però no vas veure a ningú. Et va semblar que t’ho havies imaginat perquè no vas comentar res als altres i vas seguir fent com si res. Era jo el que et cridava. Pocs moments abans havies estat discutint, tranquil·lament i amb un somriure als llavis, sobre un tema. Recordes quin era? Jo te’l diré: EL CANVI CLIMÀTIC. Per culpa dels humans els animals que estem al bosc i que no em caigut encara en el vostre domini ens estem morint de set. Aviat haurem de deixar de menjar el que ens ofereix la natura, aquelles herbes i aquell seguit d’aliments que tan ens agraden, i ens haurem de devorar els uns als altres per poder sobreviure. Hem observat que és aquesta la manera més factible per a assegurar-se la supervivència en aquest món, vosaltres ens ho heu ensenyat. Ara hem vingut tots nosaltres fins aquí per dir-te que no ho permetrem. Cada cop que algú trepitgi aquest bosc, que algú talli un arbre o ens inundi de merda, l’atacarem, i ens enganxarem tan fort en el seu cos que preferirà morir abans que suportar el dolor de les nostres mossegades. Ara, et deixem marxar. Ja has escarmentat. Tu fes córrer la veu tan ràpid com faràs córrer ara les cames i marxa lluny, perquè sinó seràs mossegada fins la mort”. Vaig començar a córrer, sense debatre res, sense argumentat quelcom a favor meu, pensant en aquella imatge tan tràgica dels animals mossegant un cos humà. Va ser la última vegada que vaig trepitjar aquell bosc. Hi haurà anat algú més d’ençà? Per molt dur que em resultés, havia de reconèixer que, en aquell cas, els animals tenien raó. Nosaltres, els humans, tan importants que ens creiem i, en pocs segles, ens permetem el luxe d’engegar-ho tot a la merda, de destrossar el que ha costat tants mil·lenis d’aixecar. I de sobte hi ha qui es queixa, qui comença a reflexionar sobre les desgràcies i els pocs recursos naturals dels quals podem gaudir i encara és vist com un algú que no té res més a fer que queixar-se. És hora, de fet fa temps que ho és, de començar a pensar que estem fallant en alguna cosa i que si no mirem de canviar el món potser algun dia les llàgrimes de la mare natura ens acabaran ofegant...