ANÀLISI DEL POEMA XIII D’AUSIÀS MARCH

Una de les icones de la poesia catalana del segle XV és Ausiàs March, el qual, a banda d’ésser el primer en escriure poesia en català, que era una llengua sense tradició lírica, aconseguí crear un seguit d’obres de gran contingut mitjançant els clàssics Sèneca i Ovidi, dos mestres en l’art d’escriure la grandiositat i l’horror de les passions humanes i, també, servint-se dels tractats morals extrets de l’Ètica d’Aristòtil, sobretot pel que fa a la seva peculiar concepció del plaer. Tot i que hi ha qui afirma que era un poeta solitari, March escrivia a la Cort com els altres poetes, així com Jordi de Sant Jordi, amb qui tingué un contacte directe. Va ser allà, a la Cort, on March adquirí coneixements de poesia i disposà d’una biblioteca important que l’ajudà a impregnar la seva obra de cultura. Ausiàs March intentà plasmar i, alhora, modificar, mitjançant els seus poemes, una realitat i uns pensaments típics del segle XV, aprofundint en el que es coneixia com l’Amor Hereos i l’Eutrapèlia, dos conceptes divulgats a l’Edat Mitjana i presentats com a indiscutibles. L’Amor Hereos era la manera amb la qual metges i moralistes designaven l’amor com un estat patològic, com una malaltia física i psíquica, com un tipus de depressió melancònica causada per la passió amorosa i per la mala valoració de les “semblances” rebudes dels sentits i de la fantasia que provocava un seguit de pensaments obscurs, sospirs i plors. Malgrat tot, aquesta malaltia tenia el seu tractament, tal i com afirmava Bernat de Gordon al seu Lillium medicinae[1]. L’Eutrapèlia, en canvi, era el concepte que s’usava per a designar la diversió dirigida per la raó, el fet de convertir en plaer espiritual les paraules i les obres i, alhora, de refrenar els excessos del joc. Segons Aristòtil, aquesta mena de plaer era “necessari per a la vida com la sal per al menjar”, però la superabundància en el joc era considerada un error perquè convertia els jocs en una finalitat en ells mateixos i traïa el seu vertader sentit de reparador de les fatigues intel·lectuals. Així, doncs, March es va servir d’aquests conceptes en molts dels seus poemes; un exemple és el Poema XIII. En els quatre primers versos d’aquest poema trobem l’Eutrapèlia, la qual es manifesta en l’alegria que la gent concep quan celebra una festa en honor a Déu. Així doncs, aquests personatges gaudeixen d’un plaer honest perquè l’utilitzen com a esvaïment dels seus plaers intel·lectuals i, en cap cas, en fan un excés. Aquest recurs fa pensar als lectors que el poema pot ésser mitjanament animat, però en els quatre versos següents trobem que l’actitud del poeta es mostra contraria, ja que apareix un “jo” poètic antagònic als altres personatges, molt més obscur, que divaga pel cementiri com si fos una ànima en pena. Aquest “jo” poètic omet els jocs honestos i ordenats dels altres, per la qual cosa se’ns presenta com l’antítesi a l’Eutrapèlia. Segons Sant Tomàs, aquest “jo” líric encara el vici, perquè el seu fi va més enllà d’aquest tipus de joc, casi tan enllà com la pròpia mort, per això aquest “jo” sembla que estigui ben bé mort, motiu pel qual la gent fuig d’ell. Així, doncs, aquesta veu lírica comença a presentar certs símptomes d’Amor Hereos; el plor n’és un d’ells i l’aproximació a les ànimes infernals, un altre. Malgrat tot, l’Amor Hereos estarà present en cada cobla, en cada vers d’aquest poema perquè el sentiment d’amor s’acaba convertint en una obsessió que portarà a l’enamorat al deliri. El poema XIII de March és de temàtica amorosa i s’estructura en cinc cobles formades cada una per vuit versos decasíl·labs més una tornada de quatre versos. Amb aquesta tècnica March accentuava la tendència dels poetes catalans a preferir aquest tipus d’estrofa. El fet que el poema s’estructuri d’aquesta manera no és gratuït, ja que cada cobla conté una idea que s’enllaça amb la idea de la següent cobla, la qual cosa ajuda als lectors a crear una imatge ordenada de la situació emocional en la qual els vol submergir March, que aconsegueix captar l’atenció del públic com si fos un mestre, un predicador, que pretén el plany i/o la identificació d’aquest en el “jo” líric: el turmentat per amor. Pel que fa a la primera cobla, trobem el contrast entre dos quartets; un, basat en l’Eutrapèlia i, l’altre, en la seva antítesi; la qual cosa ajuda a introduir de manera clara el sofriment del protagonista de la història. És ja en la segona cobla on es troba l’explicació d’aquest patiment. El “jo” líric rebutja els vius perquè no són els seus semblants, no estan en el seu estat ni poden entendre’l; la vida del “jo” poètic resta buida i desolada, per aquest motiu es compara amb el rei de Xipre, que va ésser capturat i empresonat pel rei d’Egipte, el qual no restà tan malaurat com ell, perquè aquest rei tard o d’hora seria rescatat, mentre que el desig d’aquest enamorat restaria incurable a causa d’haver arribat al seu punt àlgid. Aquest, no deixa de ser un altre exemple d’Amor Hereos; el poema n’està farcit. En la tercera cobla trobem una altra comparació, la que relaciona el “jo” líric amb Tició, un personatge clàssic que sent un dolor molt intens perquè un voltor se li menja el fetge, que és un òrgan que es regenera, per la qual cosa l’acció es converteix en incessable; tan incessable com el dolor que sent el protagonista, el qual esta sent mossegat per cucs que li fereixen el pensament i el cor. Aquests cucs són els símptomes de la seva angoixa, de la seva obsessió amorosa, que fa que la seva malaltia no deixi de perjudicar-lo mai, que mai es curi fins que no obtingui l’amor de la dama que l’ha fet embogir. March, mitjançant aquesta comparació, aconsegueix dibuixar una imatge clara del sofriment del “jo” poètic. La desesperació lliura l’enamorat a una tristor sense consol i al desig de morir. Malgrat tot, a la quarta cobla el protagonista reflexiona sobre la mort i acaba creient que aquesta l’impediria veure la dama, per la qual cosa no l’acaba desitjant aferrissadament, encara que, impregnat de pessimisme, no tingui altra perspectiva que pensar que mai podrà realitzar els seus desigs. Deixa clar, doncs, que si ell mor serà únicament per amor. La seva reflexió, però, no acaba aquí, ja que en la cinquena cobla imagina, a causa de la seva agonia, el que pot passar si finalment la mort s’apodera del seu cos i Déu l’acull. En aquest hipotètic cas, el “jo” líric demanaria al “tot poderós” que li digués que la seva mort no ha estat en va, que la dama ha plorat per ell i s’ha adonat que no era més que un màrtir innocent, un testimoni del que proclamava, que finalment acabà separant la seva ànima del seu cos per amor. March intenta, doncs, crear un amant singularitzat per la intensitat extrema i la qualitat elevada del seu sentiment i, per aquesta raó, el condemna, en certa manera, al fracàs, al dolor i a la mort. Ausiàs March trobà en la psicologia escolàstica un nou llenguatge capaç d’expressar amb precisió les vivències més íntimes, qualsevol anhel, material o espiritual, de l’ésser humà. És per aquest motiu que en la tornada, i amb un to més calmat, l’enamorat anomena a la seva estimada “Llir entre cards”, expressió que a més solia utilitzar March per a referir-se a la verge Maria i, d’aquesta manera, elevar a la dama a la categoria, fins aleshores, més alta i rellevant de totes, destacar les seves virtuts espirituals, intensificar el fet que l’esperit de l’amant estima sense que la seva carn senti cap “desig sensible”; reivindicar un amor espiritual pur. La veu parlant, doncs, intenta convèncer a la seva estimada que allò que sent és cert, que si ella creu que aquest sentiment de dolor és real pot aconseguir, fins i tot, curar-lo. Així, March deixa entreveure dos possibles opcions per tal de sanejar l’amor amb les quals, ni el propi Bernat de Godon, hi havia pensat: la fe de la dama en l’enamorat o l’amor d’aquesta vers l’enamorat. Malgrat tot, només es pot afirmar amb certesa la primera opció, ja que l’altra es descarta per la seva poca versemblança, per ésser una opció i impossible i inabastable. March, bàsicament, proclamava la veritat nua de la passió d’amor que senyoreja a l’home, malgrat les racionalitzacions i tots els remeis dels metges i dels teòlegs. Una proposta que no deixava d’ésser agosarada i ambiciosa, pròpia d’un escriptor dedicat totalment a la construcció de la seva obra. March, tot i haver estat clarament influenciat pels trobadors, considerà que el més important no era l’experiència sublim i terrible de la passió, sinó el contrast d’aquesta experiència amb el que la ciència ensenyava sobre la passió en qüestió (Amor Hereos). La poesia d’Ausiàs March és més bé aspra i tenebrosa, obscura, pròpia dels sentiments humans i, sobretot, versemblant; pretén inundar al lector d’imatges i, lògicament, de sentiments. Tal i com afirmava sàviament Joan Fuster “March no és un poeta que canta, sinó que més aviat crida”. [1] “Els remeis que es proposen per a la guarició de l’amor hereos són variants: el consell d’un savi baró [...], la violència o la difamació de l’estimada”.