No ploris més, si el sol no ha sortit avui potser ho farà demà. A partir d’ara estaràs lluny de mi i de tota la gent que estimes. No deixis que aquestes llàgrimes tenyeixin el teu rostre de gris, tal i com diuen no hi ha mal que cent anys duri. És el moment de lluitar, de demostrar, de deixar renéixer la paciència i bufar molt fort els globus de la il·lusió com si fossin somnis i veure’ls créixer entre sospirs i malenconia. Comences a viure una nova vida i sé que encara arrossegues l’antiga com si fos un sac pesat que no t’ajuda a caminar. No tanquis els ulls; descobreix. Comença a pensar en els moments apassionats que encara han arribar i que t’ajudaran a créixer com a persona. No dubtis. En aquesta presó que et redueix a res i que et fa sentir casi tan insignificant com si fossis un gra de sorra potser trobaràs les ales que ajudin a alçar-te; les mans que no t’he sabut donar. No et sentis culpable per haver decidit; poca gent sap què vol de la vida quan les oportunitats es redueixen i les ganes de menjar-se el món es van fonent. Ets una de les persones més increïbles que hom pot conèixer en aquesta vida; sempre tindràs aquesta sort. El meu cor s’ha parat i sé segur que no tornarà a bategar fins que no et vegi somriure de nou...