01 d’agost 2007

Crec perdre'm en els teus somnis

A vegades somnio i crec perdre’m en els teus somnis... Avui m’hi he perdut de nou. M’agrada. Em sento bé quan experimento en la mesura que puc els teus sentiments, malgrat no els acabi d’entendre. Estic trista, et trobo a faltar. Sempre has estat la nineta dels meus ulls. Et vull veure somniar més sovint, riure apassionadament, esgarrapar amb ganes la il·lusió que s’amaga rere els fracassos, cantar a la llum de la lluna aquelles cançons que per a nosaltres sempre seran especials. Ja sé que hauré d’esperar per tornar a veure els teus ullets tristos i molt càlids, el teu somriure desenfrenat. El temps em consumeix, se m’està menjant per dins, no m’ajuda a ser feliç. Què deus estar fent ara? En què deus estar pensant? Quan tornis, vull estar moltes més hores amb tu, ajudar-te a treure’t de sobre aquests disgustos i aquestes decepcions que tan embenat els ulls amb vidres punxeguts d’aquells que fan mal de veritat. Em moro de ganes d’escriure la meva primera pel·lícula sobre la teva vida, perquè és espectacular; dura i trista, això sí, molt trista, però les vides més increïbles, les d’aquelles persones que passen a la història i perduren per sempre, no són fàcils. Crec que algun dia faràs alguna cosa gran; malgrat no acabis de confiar en les teves possibilitats triomfaràs i després les dues ens riurem d’aquests moments tan durs que ara estem vivint.