Hi havia dos amants vora la mar en pena.
Venia la tardor per serres fosquejants.
El vent féu un xiulet saltant per la carena;
amb fullaraca i pols embolcallà els amants.
En imploració van aixecar les mans;
un glacial fuet els afrontà l'esquena;
de polseguera es van trobar la boca plena,
despulles sobre el cos a estil de mendicants.
I van guspirejar llurs ulls d'una ira estranya.
Potser els van maleir la mar i la muntanya.
Tant de bo que la mort o l'oblit els colgués!
En un forc de camins esclataren en blasmes,
i la nit sense estels engolí llurs fantasmes.
Per indrets sense nom no es van veure mai més.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada