Jo en conec molta de gent que és com tu; gent que viu històries imaginàries i se les creu i les explica amb convenciment. Estires la realitat i l’arronses i la tornes a estirar i la plegues i la intentes adaptar a allò que vols que sigui. Això és art...Jo no ho he sabut fer mai, totes les vegades que he provat de fer-ho sempre hi he deixat alguna arruga i llavors n’he patit les conseqüències. Però no és bo jugar amb la realitat tan sovint, perquè llavors la gent perd la credibilitat en tu i no sap en quina de les moltes realitats et trobes. El que em consola, però, és saber que mai no has fet mal a ningú, que les teves mentides només han estat petites distorsions, res més. Ets un amic, algú amb qui podré comptar el dia que vulgui; uns braços oberts que sempre m’esperaran per abraçar-me quan m’arrenqui a córrer perquè la vida em maltracta. Mai, a la primera de canvi, intentaràs imposar-me la teva voluntat, mai t’enfadaràs per coses absurdes ni tiraràs la tovallola amb la qual la nostra amistat s’ha anat sostenint a mida d’aixecar-la i tornar-la a abaixar. Tu sí que ets per sempre i no aquelles persones que entren per la porta gran i surten per la petita escampant merda i jutjant-me per coses injustes i injustificables. Sempre caminaré amb el braç estirat per si necessites agafar-te de la meva mà, procuraré no fallar-te mai i guardar-me sempre un somriure per regalar-te. Ets per mi un germà; això i més...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada