Petita i amagada llum que creixes en els sospirs dels qui enyoren la felicitat perduda. Tu que ara ja m’has abandonat, que has marxat, de sorpresa, d’aquest meu món que tant de tot t’ha donat; tu que no saps quina és la millor de les vides ni quina la pitjor, has marxat sense fer soroll amb la maleta oberta, perdent, mica en mica i a cada pas, la roba que s’amaga a dins. Has marxat i has deixat les gàbies obertes i s’han escapat tots els animals. Has marxat, corrent, de tota vida amb ganes de ser viscuda; diuen que vas vagant en busca de la tristesa amb la qual la gent s’acostuma a viure. És per això que has marxat del meu costat, oi? Sóc massa forta i els teus copets ja no em fan mal; sóc tan forta que ja no et trobo gens a faltar per la nit quan, just abans de dormir-me, penso en tot el que m’ha fet feliç.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada