Tant se me’n dóna si sou grocs o vermells, si sou pocs o sou molts, si sou d’ara o sou vells. Tant se me’n dóna si sou alts o petitets, si sou pobres o rics camells, si veniu de dalt o si sou de baix tolts. Tant se me’n dóna si penseu o sou pell, si sabeu o ignoreu, si camineu amb equilibri o si simplement camineu. Sou els mateixos que sempre m’han assenyalat pel camí, els que sempre han omplert d’escopinyades els meus somnis, els que han estat a favor dels grans robatoris de la història d’un país que no pertany, ni de bon tros, al vostre; robatoris que es fonamenten a mida que es va limitant la llibertat d’expressió. Sou escòria, rates-pinyades que no heu après a volar i deambuleu buscant quelcom amb què reafirmar la vostra condició, la vostra basant més animal. Ara penseu menjar-vos el món, tenyir-ho tot de vermell com el color amb el qual us fan jugar a futbol; mentrestant em poso la mà a la boca per tal de no vomitar, i és que el fàstic que em féu és equiparable al fàstic que em fa tot el que enganyosament aparenta una unitat inexistent; una unitat que no ha existit mai i que mai, amics meus, existirà.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada