
L’altre dia per la ràdio parlaven del Katrina. La gent gairebé ja no es recordava d’aquest fet. Encara ara hi ha milers de persones que viuen en unes condicions més que penoses des que aquell huracà va enderrocar les seves cases, tot i que els mitjans de comunicació ja no en parlen perquè ho consideren una notícia passada (potser també poc morbosa?!). És inevitable sentir llàstima quan es recorda les cares dels qui ho van perdre tot sense haver tingut mai gaire res. Fa aproximadament un any i mig el president dels EUA, un home no gaire agradable i amb idees força cruels, va decidir ajornar el pressupost que s’havia de destinar a reformar i reestructurar els dics de Nova Orleans perquè creia convenient que els diners haurien de ser invertits en una guerra que estava essent més cara del que pensava (estem parlant de la guerra de l’Iraq; segur que també feia molt que no en sentíeu a parlar, no?). Qui sap si totes les desgràcies que ha comportat aquest huracà s’haurien pogut evitar si el senyor Bush hagués optat per reformar aquests dics tal com s’havia acordat? Ara ja no es pot tornar enrere i només es pot ser espectador d’aquesta tragèdia que deixa a qualsevol sense paraules. És inevitable recordar la ironia més bèstia, per dir-ho d’alguna manera, que s’ha vist mai per la televisió: el senyor (també per dir-ho d’alguna manera!) Fidel Castro oferint ajuda als EUA. Això, evidentment, també deixa a qualsevol sense paraules. Aquell exèrcit del qual presumeix el president Bush únicament ha estat destinat a matar i destrossar un país que si se li pogués adjudicar una cara humana segur que seria força semblant a la de desconsol i tristesa de les víctimes del Katrina. Si aquest exèrcit s’hagués creat per ajudar i socórrer als qui ho necessiten, potser el president dels EUA no hauria d’haver demanat ajuda a Europa o a aquells països dels quals se’n riu constantment.
Potser el fet de construir una ciutat per sota del nivell del mar no ha estat mai una bona pensada, però si no hagués estat així, quin sentit tindria ara la música jazz que, malgrat no se’n parli, va néixer a Nova Orleans o, més exactament, què seria de la història de la música sense temes com “Sittin On The Dock Of The Bay” (assegut al moll de la badia) d’Otis Redding? Perquè clar, si aquesta ciutat no hagués estat construïda de tal manera aquesta cançó no hauria tingut el mateix significat.
Hi ha qui diu que davant de la natura desbocada poca cosa es pot fer, però abans de caure en aquest pensament conformista i desinteressat és millor pensar fredament que tots els fets que succeeixen en aquest món tenen una causa.
1 comentari:
Fanny. Fanny Crous...
Quan vaig estar a N'aulins (així es diu des d'allà) ara fa uns anys, coincidint en un Mardi Gras que es la festa més bèstia que es pot imaginar, tenia clar que estava en el temple, en el breçol de TOTA la música que coneixem. Es una ciutat (o cal dir era?) molt especial. Conec molt bé els USA i allà era l'únic lloc on no notes estar a ianquilàndia. Es respirava una sensació de "massa" llibertat. I això no agrada al poder americà. Mira, com més conec els Estats Units, més em fastigueja. Manen els jueus, amb total impunitat. La seva banca i els petrolers encapçalats pel titella més conegut, el petit viciós de la familia texana de Can Bush. Els empresaris i l'esgèsia puritana. La doble moral i el dòlar com a Deu indiscutible.
Vull tornar a New Orleans ben aviat, per a tornar a tocar als carrers amb els amics que vaig fer, tots negres putejats i virtuosos del seu instrument. A veure caure la tarda mirant el riu, prenent un hurricane al Hard Rock Cafe, on hi gira el tramvia. A veure la immensitat del Bayou i la seva màgia. La presència del vudú en l'aire quotidià i les eternes notes d'un blues molt trist que sempre et balla pel cap quan respires aquell aire.
De vegades, miro les fotos que vaig fer i em dol pensar com deu d'estar a hores d'ara. Segur que de d'ençà del Katrina neixerà el blues definitiu a Louisiana. El que parlarà de l'enteniment entre les cultures, d'aprofitament de la bellesa sense destrucció, el que dirà en tota la dimensió la inutilitat de la política que coneixem i que ens intenten vendre. La possibilitat de sortir de la roda de la civilització actual, quina finalitat es engreixar les arques dels usurers i on s'ofega la paraula, la música i els sentiments.
New Orleans, que et vàren fer ?
Publica un comentari a l'entrada