Fragment del capítol 30 del llibre L'ULTIM DIA D'UN CONDEMNAT de VICTOR HUGO

NO! Per molt avall que hagi caigut, no sóc un descregut; o Déu sap prou bé que crec en ell. Però, ¿què m'ha dit aquell vell? Res de sentit, res d'enternit, res plorat, res arrencat a l'ànima, res que vingui del seu cor per anar al meu, res que vagi d'ell a mi. Al contrari: un no sé què de vague, d'innaccentuat, d'aplicable a tot i a tots: emfàtic on calia que fos profund, gris on calia que fos senzill; una mena de sermó sentimental i d'elegia teològica. Ça i lla, una cita llatina en llatí. Sant Agustí, Sant Gregori, què sé jo! I després, tenia l'aire de recitar una lliçó ja recitada vint vegades, de repassar un tema encarcarat en la seva memòria a força d'ésser sabut. Ni un llampec als ulls, ni un accent a la veu, ni un gest a les mans. I com podria ésser d'altra manera? Aquest clergue és l'almoiner titular de la presó. La seva feina és aconsolar i exhortar, i d'això viu. Els forçats, els pacients, són el ressort de la seva eloqüència. Els confessa i els assisteix, perquè és la seva missió d'encàrrec. S'ha fet vell guiant homes a la mort. Fa temps que està acostumat a tot això qua fa esgarrifar els altres; els seus cabells, ben empolvats de blanc, no se li posen mai drets; el presidi i el cadafal són, per a ell, una cosa de cada dia. Ja no se'n sent. Probablement, porta el seu quadern: aquesta pàgina per als presidiaris, aquesta altra per als condemnats a mort. El dia abans l'avisen que l'endemà, a tal hora, hi haurà algú a qui caldrà aconsolar. Ell pregunta què és: presidiari o condemnat? I segueix llegint. I després ve. D'això resulta que els que van a Toulon i els que van a la Grève són un lloc comú per a ells. Oh! En lloc d'això, que vagin a cercar-me algun jove vicari, algun vell senyor rector, a l'atzar, a la primera parròquia que trobin; que el sorprenguin escalfant-se a la llar, llegint el seu llibre i no esperant res, i que li diguin: "Hi ha un home que va a morir i convé que sigueu vós qui l'aconsoli. Cal que vos sigueu allà quan el lliguin de mans i quan li tallin els cabells; que vós pugeu a la seva carreta amb el vostre crucifix, perquè no es fixi en el botxí; que vós sigueu sotraquejat amb ell per l'empedrat fins a la Grève; que vós travesseu junt amb ell l'horrible gentada bevedora de sang; que l'abraceu i el beseu al peu del cadafal, i que resteu al seu costat fins que el cap sigui ací i el cos allà". Aleshores, que me'l portin, tot palpitejant, tot tremolós de cap a peus; que em llencin entre els seus braços, als seus genolls, i ell plorarà, i jo ploraré, i ell serà eloqüent, i jo seré aconsolat, i el meu cor es buidarà en el seu, i ell prendrà la meva ànima, i jo prendré el seu Déu. Tal vegada no tinc raó de rebutjar-lo així; ell és el bo i jo sóc el dolent. Ai las! No és culpa meva. És el meu alè de condemnat el que ho marceix i entristeix tot.