A BAIX...

Sóc a baix i en sóc conscient. Han construït una paret a sobre el meu cap perquè no pugui enfilar-me i tornar amb els altres éssers vius; hauré de romandre en aquest lloc per sempre més. Estic sola i tancada i l’olor a resclosit em comença a molestar. No, no és l’infern, però s’hi assembla i ja em començo a cansar de cridar amb la finalitat que algú em senti perquè per molt que ho provo els sons que surten de la meva boca perden intensitat abans d’arribar a les orelles dels altres i moren, com les papallones, quan intenten agafar el vol. Encara no ha baixat ningú a veure’m i les hores se’m fan llargues i la quietud em molesta. Si no estigués en aquest sot escalaria aquelles muntanyes tan altes que han estat foradades per les pedreres i les defensaria a mort, o arrencaria les línies d’electricitat d’alt voltatge que fan que la vegetació agonitzi, o robaria el sac on els polítics i els grans empresaris amaguen els calers, la merda i l’avarícia.. Si descobrís, d’entre la foscor que m’envolta, una escala, per petita que fos, la pujaria a saltirons fins arribar a l’alçada d’aquells qui diuen ser els amos del món i, llavors, els escopiria i jugaria a futbol amb els seus caps i els hi obriria el cor amb un ganivet afilat per demostrar que a dins no hi tenen res. Després baixaria uns quants esglaons i robaria les propietats i les terres dels més rics i les repartiria a tothom. Si pogués trobar la manera d’escapar correria fins que les cames em fessin mal i aniria apartant les trampes amb les quals ensopeguen les persones i cauen rendides. Seria capaç d’això i més si no estigués aquí baix morta de gana i empresonada pels qui gaudeixen de poder.