LA SITUACIÓ DEL CATALÀ L'ANY 2050

Benvinguts a l’any 2050. L’altre dia pensava en la situació de fa uns anys del català; avui tan sols un record agredolç. Déu meu, com ha plogut des d’aleshores! Pensava en el professor de la meva neta, català fins a la medul·la, i en el comentari que em va fer, tot somrient, just abans de marxar de l’escola: “ Encara recordo quan tot això que els hi explico ho vaig aprendre en castellà”. Això, avui en dia, ha passat a formar part de la història. Des que Catalunya és independent tot ha canviat. La gent que vingué a viure a aquest país i que era de parla no catalana aviat van decidir, vist les exigències d’un país que anteriorment havia estat oprimit pel que ara s’anomena EEE (Els Estats Espanyols), emplenar les aules on s’ensenyava català a tots els nivells i avui en dia a cada municipi, vila i ciutat les acadèmies catalanes és un dels negocis més creixents i eficaços. La política catalana va decidir filar prim en les qüestions lingüístiques que sempre havien quedat pendents i finalment s’aconseguí, també gràcies a la independència d’aquest país, que el català passés a ser una de les llengües més parlades d’Europa. Els polítics que governaven Catalunya van decidir invertir un nombre elevadíssim de diners en les, avui en dia, famoses acadèmies catalanes, on l’ensenyament del català és el plat fort. També van invertir molts diners en els mitjans de comunicació, bàsicament en els vuit canals de televisió catalans, i, evidentment, en els diaris, els quals actualment s’editen única i exclusivament en català. Molta de la gent que viu en aquest país s’hi va oposar, afirmant que s’estava imposant el català, però al llarg del temps van entendre que era la llengua originària del país i que si no s’aplicava una política lingüística dura i ferma aquesta llengua desapareixeria. Recordo tots els carrers plens de cartells on s’hi podia llegir quelcom semblant a “parlar català és bo, fes un favor al teu país” i un munt de suplements culturals a sobre els bancs de les places, a sobre les barres de bar, a tot arreu, que explicaven la història del català i que intentaven conscienciar a tothom que era important que la gent parlés en català. És inevitable somriure quan recordo que era jove i que caminava pels carrers esquivant els paletes que em deien “vaya pedazo tetas”. Ara, a la meva neta, li diuen “quin parell de memelles”. És curiós, fins i tot el llenguatge més vulgar ha canviat d’idioma. La consciència lingüística s’ha apoderat de tothom, no hi ha ningú que desconegui la història del català, ni tan sols les poques persones que avui en dia no tenen estudis. Aquest país s’ha culturitzat molt en poc temps! Encara recordo quan alguns sectors espanyols d’extrema dreta deien que el català i el seu aprenentatge representava el trencament del que abans es deia Espanya (actualment els EEE). Si passejaves per Barcelona, actualment capital de Catalunya, era corrent veure els cartells de les botigues escrits en castellà; sí, encara que costi de creure. Els polítics que actualment governen aquest país van decidir, d’això ja fa uns quants anys, que els cartells de les botigues havien de ser escrits, com a mínim, en català. Tornaren a invertir diners a favor de la nostra llengua, aquest cop en inspectors que s’encarregaven de visitar tots els locals de totes les poblacions de Catalunya i de sancionar, amb multes gairebé impagables, a aquells propietaris que no complien la llei lingüística del país. Enrere han quedat les institucions que no utilitzaven el català com a llengua vehicular, enrere han quedat les dictadures que provenien dels EEE, enrere ha quedat l’impossible. Ara ja no fa tanta por somniar. Benvinguts a l’any 2050.