Me'n vaig...

Escriure mentre miro les estrelles és el que faré ara... Escriure i no parar mai d’escriure, i guardar les paraules que vomito incansablement en totes les pàgines que marquen la meva vida, com si cada dia en comencés una de nova, una de diferent. I en la solitud dels dies recuperaré la nostàlgia de voler veure algú obrir la porta del menjador amb força i sentir les passes d’una persona que s’acosta a mi, amb el mateix pas de sempre, amb les mateixes paraules. Mentre m’adormi en aquell sofà pensaré en aquells coixins que es movien al ritme del meu cos i en la balada dolça i tranquil·la dels sorolls que em tornaven al món quan gairebé l’abandonava. Trobaré a faltar la cara, els gestos, la companyia de qui fins ara ha aconseguit retenir-me en aquest pis. Comença una vida nova, una vida plena de misteri, on només jo puc agafar-me a aquest misteri i abraçar-m’hi. Deixo enrere aquestes quatre parets que m’han vist plorar, riure, créixer, escalar pels camins més difícils; ara només penso en el que em queda per donar allà on vagi... Me’n vaig i me’n duc d’equipatge els meus somnis, arrossegant aquella part de mi que no desitja marxar. Me’n vaig recordant els moments més entranyables d’aquest pis, aquells que m’han donat vida, molta vida...