Jajaja!

Quin riure!!! Jajajajaja! Quin riure i que curiós que és tot plegat! Recordo que no fa pas gaire algú em va dir allò que tanta ràbia em fa que em diguin: que sóc massa idealista i que tinc el cap ple de pardalets! Però ves tu per on, potser per fi es confirma el fet que n’és molta la gent que comparteix aquest deliri del qual en sóc “víctima”... A França s’està demostrant, un dia més, que la revolta és possible, que la unió de sindicats poden fer baixar els fums dels grans dictadors, així com els d’en Nicolas Sarkozy. França paralitzada pel desaprovament d’unes lleis fetes a mida del poder; unes lleis que afavoreixen novament als més rics i que discriminen la classe obrera. El poble francès s’ha revelat i ja ningú el podrà parar. És ara, doncs, el moment de prendre exemple dels veïns europeus més propers. Potser sí que, finalment, i tal com diu el pianista Michel Camilo, “Barcelona ha destronat París com a capital de jazz al sud d’Europa”, però la melodia que converteix el Jazz de París en únic crec que des d’aquí encara no es pot percebre...