Camins...

Estava escoltant la cançó CAMINS d’Obrint Pas quan he començat a reflexionar sobre moltes coses. Hi ha molts camins diferents en aquesta vida, però les portes molts cops no estan obertes. El més important no és accedir al recinte que s’amaga rere cada una, sinó el caminar, el navegar, el rumb. Sempre he sentit a dir que aquells qui gosen avançar sense rumb són els que veritablement obtenen de la vida quelcom més que falses ambicions. Però jo crec que quan es camina sense rumb tot sembla més feixuc, els somnis, molts cops, es fonen i la vida no sembla tenir massa sentit. Malgrat tot, tal i com deia James Dean, el més important no és solament deixar-se emportar per vent, sinó saber inclinar les veles cap a on es pretén arribar. Què vull dir amb això? Doncs que es pot avançar cegament i, fins i tot, gaudir de moltíssimes coses, però possiblement no satisfaran a la persona tant com allò desitjat, allò pel que s’ha lluitat avançant molt a poc a poc per un camí ple d’alts i baixos. Per aquest motiu, l’actitud passiva és provable que no sigui la més adient, perquè tots necessitem tenir objectius en la vida, per molt absurds i impossibles que semblin. El mar és molt gran i resulta fàcil perdre’s quan el vent bufa massa fort. La veritat és que molta gent no sap què vol de la vida. Quan s’intenta avançar cap a un objectiu diferent, canviar de perspectiva, apareixen els records que són com una mena d’icebergs que enfonsen vaixells i porten a les persones cap al naufragi. Els records són absurds, perjudiquen greument a aquells qui els abraça, perquè les coses bones s’obliden o, més ben dit, es transformen en petits detalls del present, però els sentiments que destrueixen, aquells que dolen perquè es caracteritzen per mals moments, s’han d’oblidar malgrat intentin retenir-se en el pensament. Així, doncs, l’element fonamental per avançar és l’oblit d’allò que fa mal. Cada dia hi ha milers i milers de persones que capgiren el seu rumb, que el modifiquen després de vàries i diverses reflexions; també n’hi ha que, simplement, s’han deixat endur pel vent i els ha portat a un altre port sense sentit, un més dels que visitaran al llarg de la seva vida. S’ha de ser viu, tenir alguna idea sobre cap a on es vol anar, encara que molts cops es navegui contracorrent, perquè només d’aquesta manera s’aconsegueix satisfer el que veritablement portem dins. Antonio Machado: “CAMINANTE SON TUS HUELLAS, EL CAMINO Y NADA MÁS, CAMINANTE NO HAY CAMINO, SE HACE CAMINO AL ANDAR; AL ANDAR SE HACE CAMINO Y AL VOLVER LA VISTA ATRÁS SE VE LA SENDA QUE NUNCA SE HA DE VOLVER A PISAR. CAMINANTE NO HAY CAMINO, SINÓ ESTELAS EN LA MAR...”