M’agradaria que tornessin a emetre els Fraggel Rock. Crec que ha estat una de les sèries infantils més increïbles que s’han fet mai. No només per l’energia positiva dels seus personatges, ni tampoc pel seu look captivador, sinó pel rerafons filosòfic i escèptic que s’amaga en l’argument general. Es podria dir que, en certa manera, els Fraggel Rock han estat els impulsors de la imaginació desenfrenada de la meva generació. El fet d’entrellaçar dos móns, dues civilitzacions totalment paral·leles, i incloure’ls en un mateix espai dividit per un gruix de terra es podria equiparar al “Viatge al Centre de la Terra” de Julio Verne. Els Fraggel Rock poden representar moltes coses: la imaginació vers la serietat, l’amor vers l’odi, l’alegria vers la tristesa...; als humans, tal i com es pot deduir, se lis atribueix les connotacions més negatives. Podríem dir, si fa no fa, que aquesta sèrie es pot analitzar des de la perspectiva psicoanalista, on la batalla entre el cor (els ninotets esverats) i el cap (el pagès aquell de les cols) és constant. Mentre el cap ho controla tot, el cor fa de les seves, realitza actes gairebé invisibles però del tot significatius. Tots volem ser Fraggel Rock, però a vegades, quan ens pentinem davant del mirall, ens enduem una gran sorpresa al veure que el raspall es converteix en una col.
2 comentaris:
Per cert, m'he oblidat de parlar del gos!!! :)
Fraggel Rock eren genials!! i aquella cançoneta!! "ven a Fraggle Rock, tus problemas déjalos!!" jajajajajajaja
Fraggle Rock, David el Gnomo, Jacky i Nuca, Los Fruittis,etc. Hem tingut la sort de ser la última generació que ha tingut uns dibuixos animats com cal, que a més d'entretenir-nos ens ensenyaven VALORS com ara l'amistat, ser generosos, ser responsables, estimar la natura, etc.
I què tenim ara en horari infantil? Doncs "aquí hay tomate", "el diario de Patricia", "Salsa Rosa"... i llavors ens extranyem de què els nens d'ara siguin uns descerebrats i les nenes unes putes.
Publica un comentari a l'entrada