20 d’agost 2007

I diu que sent les meves penes...

Penso que la vida a vegades posa a prova les persones; per aquest motiu tots passem mals moments i plorem i deixem que la tristesa es faci un lloc en el nostre pensament. És llavors quan el pessimisme s’apodera de tot i es menja les il·lusions com si aquestes fossin petits caramels agredolços. Després ve la son i l’afany de dormir llargues hores, llargues tardes, fins que finalment hi ha qui s’agafa al son per sempre. Mentrestant la vida va passant, tothom segueix fent el mateix sense preguntar-se per què la gent no surt tant, per què un acudit ha deixat de tenir gràcia , per què els dies cada cop es fan més curts i les tardes més llargues... Si ara tingués a prop a qui necessito em semblaria, d’alguna manera, justificat el dolor de qui es queixa pels altres i diu que sent les meves penes...