Et vaig prometre la lluna By Eduard Montero

Quan la nit començava a embolcallar el cementiri, has aparegut, portant flors blaves. T´has aturat davant la meva tomba i t´has quedat uns instants amb la mirada perduda… He vist com els ulls et brillaven…sé què pensaves, què recordaves. I, sense poder ni voler-ho evitar, t´han recorregut les llàgrimes per la cara, aquella que fa tant temps vaig acariciar. Ara ja no ho puc fer, i ho saps, i per això plores.En la penombra t´observo, silenciós, ja mai més amb ulls d´home. Però et segueixo veient tant bella com et veia. Em fa mal que ploris, em fa mal veure´t així. Si tan sols et pogués dir el que vas significar per mi, si tan sols pogués tocar els teus cabells d´àngel, agafar-te la mà, acariciar-te amb els dits i notar que estic viu de nou.Has deixat les flors, i t´has tapat la cara. No ho facis, deixa´m gaudir dels teus ulls uns instants més. Sé que no tornaràs. Aquest és l´últim adéu, o el primer…perque mai em vaig poder acomiadar de tu ni dir-te que no va ser culpa teva. Voldria veure´t somriure per darrer cop, saber que, malgrat tot, ets feliç.De sobte m´has mirat, has aturat el plor. No he gosat apropar-me. Has fet un somriure lleu. Però no saps qui sóc. Per tu sóc un simple gat perdut al cementiri. Si ho sabessis estimada meva…I ja has marxat. Ara estic aquí tot sol, davant de la meva tomba, mirant a la lluna, la que et vaig prometre en vida i mai et vaig poder donar… Ara no et prometo la lluna, però si amor etern, que sempre em lligarà a tu, fins que ens retrobem. By EDUARD MONTERO