WILLIAM SHAKESPEARE. Hamlet

... Ser o no ser: aquest es el problema: saber si, a l’esperit, li es mes notable sofrir els cops i els dards de la ultratjant Fortuna, o alçar-se en armes contra un mar d’afliccions i eliminar-les combatent. Morir, dormir; res mes que això, i amb un son aturar els sofriments del cor i els mil dolors connaturals heretats per la carn. Això fora un final a desitjar devotament. Morir, dormir: dormir i potser somniar; aquest es el destorb, perquè els somnis que habiten en el son de la mort - un cop ja ens hem després d’aquesta pell mortal- ens imposen respecte. Es aquest pensament, que dona a la calamitat una vida llarga, perquè, si no, qui podria aguantar les fuetades, i les burles d’aquests temps, l’insult de l’opressor, l’ultratge del superb, el sofriment de l’amor menystingut, la lentitud de la justícia, la impertinència dels poderosos, i el desdeny que el mèrit pacient rep dels indignes, si pogués ell mateix saldar el seu compte amb una simple daga? Qui en portaria el pes amb queixes i suors durant tota una vida extenuada, si no fos per la por d’alguna cosa mes enllà de la mort? La mort, aquest país no descobert, que no permet tornar de les seves fronteres a cap dels viatgers, i que confon la voluntat i fa que suportem els mals presents mes que anar cap a uns altres que ens son desconeguts. Així, la consciència ens fa covards a tots i el bon color natiu de la decisió queda esblaimat pel pàl·lid deix del pensament; i les altes empreses importants, per aquesta raó, desvien llurs corrents i perden el nom d’acció. Però ara, silenci: la bella Ofèlia! Nimfa, que siguin recordats els meus pecats en les teves pregaries.