11 de juliol 2006
Aquest és l'últim by Eduard Montero
“Aquest és l´últim cigarret que fumo”
Pensava mentre se l´encenia. Ja era de nit, i assegut al sofà de casa, mirava la lluna i les estrelles per la finestra. Quin silenci... Quina pau...
Feia temps que no se sentia així, sense pressions ni tensions, tranquil, ell sol. Sense ningú que li recordés els seus errors, ni li retragués els seus defectes.
Enrera quedaven les decepcions. Ja no li preocupava trobar el seu camí. Ja no havia de veure com els somnis se li escapaven de les mans. Ja no era ni tan sols ell mateix.
Qui era doncs?
Un home mirant al cel fumant-se un cigarret, en una sala amb el terra ple de sang, la mateixa sang que li sortia dels turmells, tallats feia poc.
El cigarret s´acabava al mateix ritme que la seva vida...Ja faltava poc...li pesaven els ulls...els braços li flaquejaven...li caigué el cigarret, apagant-se en la sang...Finalment el seu cos es desplomà de costat sobre el sofà.
Ja era de nit, i ajagut al sofà de casa, ja no podia mirar la lluna i les estrelles per la finestra. Quin silenci...Quina pau....
By EDUARD MONTERO
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
2 comentaris:
Abans de tot, gràcies per ser el primer en col·laborar amb aquest blog. Em fa molta il·lusió que participeu tots.
Que macu aquest escrit! Quan l'he començat a llegir pensava que anava de deixar de fumar, llavors he pogut apreciar molt bé que no era així. A mitja lectura se m'han posat els péls de punta. M'agrada el fet de relacionar la tranquil·litat absoluta amb la mort, perquè en aquesta vida no es pot estar tranquil, sinó lluitar, buscar aquest camí que anhelem. Ell és un home mirant el cel fumant-se un cigarru perquè ha abandonat els seus somnis i el pròpi pensament, com quan nosaltres fracassem, que intentem abandonar-ho tot sense èxit; doncs molt aviat descobrim que l'éxit rau en tirar endavant sempre i en tot moment.
Doncs sip. Esta genial. Ja ho he dit sempre q eres un bon escriptor, Eduard.
Respecte a la idea que es transmet, almenys la que jo he captat i la que, pel que sembla, la fanny també... Ufff... La mort com a una tranquilitat? La vida com a una lluita? Si, no dic que no. La vida sembla una lluita per a molts. Som organismes que necessitem sobreviure i que a sobre volem conquistà. Si, és una lluita i la mort l'alliberació d'aquesta lluita. No obstant és d'un pesimisme bestia pensar que en vida no es pot trobar la pau. Jo em considero un esperit guerrer, i com a tal trobo moments per la lluita i moments per la pau. Ho sento, pero no puc afirmar que la vida sigui tant dificil, al contrari. Donar importància a la pau eterna és una forma de no donar importància al cos, a la vida, al que som. No puc afirmar que hi estigui d'acord.
Publica un comentari a l'entrada