SENTIR...

Em pregunto què serà dels meus somnis ara que els veig més lluny... Estan gairebé tan lluny que ja no els puc percebre amb els sentits. La vida em castiga per voler créixer, per voler entendre, per intentar agafar més aire del que necessito per viure. Intento escalar tan lluny que ensopego amb la primera pedra. I ploro. Ploro molt. Ploro perquè veig que el meu esforç no acaba de donar el seu fruït. I ploro, ploro perquè la vida és com un mar immens i jo hi perduro desconcertada al mig. La força m’abandona quan més la necessito, quan acabo de plorar i m’adono que tot segueix igual. Vull estimar-me la vida per tot el que m’ha donat i pel que encara em deu, pel que m’ha pres sense demanar-me permís. Avui no tinc ganes de pensar, des de fa dies que no tinc ganes de pensar, només de sentir i d’estimar. Ja que els somnis estan massa lluny com per poder afirmar coherentment que visc d’ells, el que dóna sentit als meus passos no és més que l’amor dels qui estimo i, evidentment, dels qui m’estimen. El sentit, doncs, de la meva vida rau en el que sento en cada moment, rau en el que mai deixo de sentir.